LA BATALLA DE VALÈNCIA

«Alguns marquen perfil propi de manera ansiosa i exagerada»

Joan Ribó (Manresa, Bages, 1947) aspira a retenir l’alcaldia de València en poder de Compromís. Quan analitza els últims quatre anys, valora la feina feta però lamenta l’actitud d’alguns companys de govern. Li hauria agradat que semblara una pinya, com el Botànic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La imatge de Joan Ribó accedint en bicicleta a l’edifici consistorial com a nou alcalde de València ja ha passat a la història de la ciutat. Perquè suposava un canvi de cicle després de 24 anys ininterromputs de Rita Barberà i perquè evidenciava, a més, un tarannà i uns costums que no hi tenien res a veure. En ser investit, Ribó va decidir amagar en un armari la vara de comandament —no heretada de mans de Barberà, qui va preferir dimitir el càrrec abans de protagonitzar la instantània del relleu— en un gest d’obertura i de desig de diàleg permanent.

Quatre anys més tard, Ribó és ben bé el mateix. Cada dia continua desplaçant-se en bicicleta des de sa casa fins al consistori. Això sí, en tot aquest temps li han furtat dos seients i s’ha vist obligat a substituir-ne el mecanisme de subjecció. Coses que passen. 

 

—Senyor Ribó, li ha resultat senzill canviar la inèrcia d’un ajuntament com aquest, que des de 1991 havia estat controlat amb mà de ferro per Barberà?

—Un ajuntament en què treballen al voltant de 5.000 persones, convé no oblidar-ho. L’Ajuntament és la primera empresa d’aquesta ciutat, anava en una direcció equivocada i ha calgut redreçar-lo. Com passa amb els grans transatlàntics, un canvi de direcció no pot fer-se amb brusquedat. Si no, salta pels aires. Per tant, hem hagut de fer-ho a la màxima velocitat que hem pogut. És clar que ens hauria agradat anar més ràpid, però de tota manera diria que l’Ajuntament de València de 2019 no s’assembla massa al de 2015. Els avanços en matèria econòmica, social i de sostenibilitat són notables. A més, hi ha símbols que palesen el canvi d’època, com ara les 600.000 persones que han visitat el balcó consistorial, que abans estava tancat a la ciutadania. Per contra, ara, de vegades hi ha tanta cua que el personal d’alcaldia hem d’eixir per una altra part. Aquestes dependències han quedat obertes a totes les persones. Abans, eren el sancta santorum. O la Ciutat Prohibida de Pequín, fins i tot.

—Un altre fet revolucionari que no hauria de ser-ho tant. Vostè s’ha expressat primordialment en un idioma diferent al dels anteriors primers edils. Caldria remuntar-se a l’etapa del socialista Ricard Pérez Casado per trobar-hi una presència de la llengua pròpia pareguda. Ha tingut cap problema amb polítics o veïns?

—Ahir mateix [dimecres 15 de maig] una senyora va recriminar-me pel carrer que diguera “País Valencià”... Per descomptat, m’ho va dir en castellà. En tot cas, m’agrada molt que vostè haja recordat la figura de Ricard Pérez Casado, un alcalde que va transformar de dalt a baix la ciutat. Aquella va ser una transformació més dura que la meua, sens dubte. Partia del franquisme i havia de capgirar-ho tot.

—Ell també parla de vostè amb una admiració sincera...

—... Per a mi, Pérez Casado és una icona d’aquesta ciutat, fou ell qui va propiciar els grans canvis de la ciutat, alguns dels quals encara podem copsar-los avui. No és el mateix moment, ni de bon tros, però diria que aquest equip de govern treballa en la mateixa direcció que va fer-ho ell.

—Parlant de Xina i Pérez Casado. L’oposició va criticar-lo per la bogeria que significava implantar el carril bici en una ciutat com València. El popular Martín Quirós i el regionalista Vicente González Lizondo alertaven del risc d’acabar “com els xinesos”...

—... I tant! Recorde perfectament la foto de denúncia de Quirós i Lizondo al damunt d’una bicicleta [riu.]

—Tres dècades més tard, els carrils bici s’han situat, de nou, al centre del debat. Han estat criticats per l’oposició i per diversos mitjans de comunicació, tot i que se’n fa un ús cada cop més intensiu no sols per part de les bicicletes, sinó també d’uns altres vehicles no contaminants. Tanmateix, no hauria estat més convenient que les vies més polèmiques —Regne de València i Russafa, sobretot— s’hagueren executat en el següent mandat i no tan a prop de les eleccions?

“Les crítiques al carril bici han disminuït bastant, els partits i mitjans de dreta que en feien bandera han abaixat el to... S’han adonat que els seus posicionaments no compten amb el suport esperat”

—Érem conscients que tots aquests canvis exigien un procés d’adaptació, però en cap moment no vam valorar la possibilitat de retardar-los. Són carrils bici ben raonables, la immensa majoria dels quals ja estaven previstos al pla de mobilitat urbana sostenible aprovat per l’anterior govern. Abans disposàvem d’una xarxa de carrils bici dispersa, que no estava interconnectada. Ara sí que hem creat moltes connexions entre allò que diem carril bici i que potser haurem de canviar de nom. Com vostè comenta, ja no sols hi circulen bicicletes, sinó que també s’hi veuen patinets elèctrics, xiquets que es desplacen fins a la seua escola en patinet, persones amb cadira de rodes... Hi ha països que fan servir una altra denominació: carril ciclable o de mobilitat sostenible, per posar dos exemples.

—Podrien dir-li carril Grezzi. El regidor de l’àrea ja és arxiconegut!

—[Riu.] No, no m’agrada gens personalitzar les coses. Si calguera posar-li un nom de persona, si de cas seria el dels seus precursors inicials. Nosaltres no n’hem sigut els precursors. L’anella ciclista que hem executat estava prevista al pla de mobilitat aprovat en el passat. Ens hem dedicat a desenvolupar-lo, només això. Estem parlant de qüestions que són normals en moltíssimes ciutats europees. Quan circule per aquests carrils hi ha gent que em saluda i que em diu: “No canvieu ni de broma cap dels carrils bici, eh! M’he comprat aquest patinet i em venen la mar de bé!”. A València s’ha reduït l’ús del cotxe i ha crescut el de bicis, patinets... I la gent camina més, també! Això resulta positiu perquè redunda en el descens de la xifra de cotxes.   

—L’enrenou als plens i diaris, ràdios i televisions a causa de la política de mobilitat podria amagar una majoria silenciosa que hi és favorable i ho expressarà a les urnes, el dia 26?

—Trobe que les crítiques estan disminuint bastant. Tant els partits com els mitjans de dreta que en feien bandera han abaixat el to. S’han adonat que els seus posicionaments no compten amb el suport esperat. La modificació de l’espai públic requereix un procés d’adaptació però, un cop superat aquest procés, és obvi que l’acceptació per part de la societat és majoritària.

 

“La modificació de l’espai públic requereix un procés d’adaptació però, un cop superat aquest procés, és obvi que l’acceptació per part de la societat és majoritària”, afirma Ribó. / Miguel Lorenzo

—En la campanya local el PSPV està incidint molt en les àrees de govern que ha gestionat: hisenda, turisme, ocupació, seguretat... En el cas del Botànic, en canvi, socialistes i Compromís presumien en campanya de l’acció de govern completa, no de les àrees que els uns i els altres havien capitanejat.

—Lamentablement, això està passant. Alguns marquen perfil propi de manera ansiosa i exagerada, cosa que no vaig veure, en absolut, en la campanya autonòmica. Això no és convenient per al govern de la Nau. Hauríem de parlar dels encerts i les errades que hem comès conjuntament com a equip de govern. En general, hem estat un govern que ha funcionat bé, que sempre ha aprovat els pressupostos quan tocava i que no ha tingut cap votació diferenciada. Ara no és el moment d’eixir a dir “això ho he fet jo”. Ho hem fet entre tots, ho hem decidit entre tots, ho hem aprovat entre tots.

—Se’l nota molest.

—És que cal saber com es treballa dins d’un govern de coalició. Determinats comportaments no ajuden a consolidar un govern de coalició. Voler destacar per damunt de la resta no és la millor actitud de cara a consolidar un govern de coalició. 

—Enyora Joan Calabuig?

—Joan Calabuig va ser una persona que va fer una contribució molt valuosa a l’hora de conformar el govern de la Nau i que sempre va tenir un tracte exquisit. 

—No tenia l’afany de protagonisme que, segons es desprèn de les seues paraules, sí que ha tingut Sandra Gómez, la seua successora al capdavant del PSPV i del grup socialista?

“Voler destacar per damunt de la resta no és la millor actitud de cara a consolidar un govern de coalició”

—És evident que no. La de Joan era una altra actitud. Joan va entendre molt bé que, en una coalició de govern, segons quins comportaments són més oportuns per al bon funcionament del govern. Ell i jo teníem disparitat d’opinions en determinades qüestions, però ho solucionàvem xarrant, portes endins. No calia transmetre-ho amb bombo i platerets als mitjans de comunicació. Això no ajuda gens. Hauríem d’haver après molt més del Consell.

—Com a alcalde no sols ha patit el marcatge de Gómez. Alguns mitjans també s’han posicionat obertament a favor d’ella. Fa poc, fins i tot, l’han denominada el “mal menor”. Per què els desagrada tant Ribó? Ja fa anys que vostè va modelar els seus posicionaments, deixant enrere l’ortodòxia comunista i abraçant una visió política més centrada en els aspectes socials i ambientals.

—Tothom sap que soc una persona de principis. No soc marxista en el sentit de Groucho Marx. Tinc uns principis molt clars als quals no pense renunciar. I això, a la gent de la dreta, li molesta profundament. Les polítiques socials i mediambientals són, en efecte, les que em prenc més seriosament. Quan parle de solidaritat, parle d’una solidaritat amb els nostres, intergeneracional, i amb els del vaixell Aquarius. I tots plegats, joves i grans, també hem de treballar units en contra del canvi climàtic.

—Aquestes polítiques xoquen de ple amb els interessos econòmics d’alguns?

—De vegades sí, és clar. Quan defense un model d’alimentació molt concret, això pot xocar de ple amb uns interessos determinats. Quan parle d’una agricultura valenciana, de quilòmetre zero, incomode a qui vol importar-la de Sud-àfrica. Quan parle de la necessitat de protegir l’horta, moleste aquells que volen especular amb els solars. Són només un parell d’exemples, però suficients per demostrar que, al meu entendre, es tracta d’aspectes fonamentals.

 

“Tinc uns principis molt clars als quals no pense renunciar; i això, a la gent de la dreta, li molesta profundament”. / Miguel Lorenzo

—Com ha sigut la relació d’aquests quatre anys amb el president de la Generalitat, Ximo Puig?

—Molt bona! Amb Ximo ja vaig coincidir vuit anys a les Corts valencianes. La relació amb ell ha estat cordial, ha despenjat el telèfon sempre que li he trucat, i a l’inrevés, igual. Ximo Puig és el cap d’un partit, el PSPV, però sobretot és una persona lleial, amb qui es pot treballar perfectament colze a colze.

—Amb el Govern de l’Estat no hi ha hagut tanta sort. La continuïtat de dos presidents socialistes a València i Madrid significa que ja s’han acabat les excuses i que és l’hora de pressupostar els diners que reclama el transport metropolità per situar-se en igualtat de condicions als de Madrid i Barcelona?

—No sols el transport metropolità. La condonació del deute de La Marina, el soterrament de les vies del Grau i l’execució del Parc Central que correspon a l’Estat són elements peremptoris. He de reconèixer que tant Pedro Sánchez com el ministre de Foment [José Luis Ábalos], que és valencià, ens han transmès molt bones paraules. Ara, però, és el moment dels fets. Jo vaig saludar la signatura que possibilitava l’execució del túnel passant des del bulevard sud fins al pont de l’avinguda de Giorgeta, però no m’estaré de reivindicar tot allò que considere just. L’alcalde d’una ciutat com València no ha de callar mai, ni davant de l’Estat ni davant de la Generalitat, a la qual ja li hem exigit la represa de les obres de la línia 10 del metro, la llei de capitalitat...

—Una llei de capitalitat que, per cert, semblava que havia d’aprovar-se durant la legislatura que acaba de finalitzar.

—Sí, però he de ser-li sincer: Ximo va dir-me que resultava molt complicat aprovar-la com calia. Ara bé, en aquest nou mandat sí que ha de veure la llum. 

—Tornem a la gestió municipal. La política de vivenda de l’Ajuntament de València ha estat manifestament millorable?

“Les al·legacions més substancials del pla del Cabanyal seran acceptades: el corredor verd, el descens d’altura dels habitatges... I tant que introduirem canvis!” 

—En aquest tema, en la societat s’ha produït un canvi important. Quan vam accedir-hi, la preocupació principal en aquesta matèria eren els desnonaments. Vam afanyar-nos a construir una estructura administrativa que tractara d’aturar-los. Vam centrar-nos, també, a resoldre els impagaments de les persones que no podien fer-se càrrec del rebut de la llum i de l’aigua. En aquest sentit, vull destacar com a molt positiva la col·laboració publicoprivada amb la fundació de l’empresa que gestiona l’aigua a la ciutat, gràcies al qual disposem d’un fons que fa una bona feina. Ara bé, en aquests quatre anys, com us comentava, hi ha hagut una evolució en el camp de l’habitatge. Han sorgit els apartaments turístics i la gent ara s’estima més llogar un pis que no adquirir-ne en propietat, cosa que ha provocat un increment dels preus del lloguer. Hem començat a donar-hi resposta, però de manera insuficient.

—I què pensa fer amb vista al següent mandat?

—Hem de bastir unes infraestructures de lloguer assequibles per a tota mena de persones: no sols per a aquelles que es troben al llindar de la pobresa, sinó també per a les capes mitjanes que tenen dret a un lloguer assequible. És una assignatura pendent i un objectiu fonamental. Farem vivenda pública amb Aumsa, l’empresa municipal dedicada a això, però els seus recursos són limitats i no pretenem apujar els impostos. Per tant, ací també posarem en pràctica la col·laboració publicoprivada. Tenim sòl públic que podem posar a l’abast d’una empresa semipública o que podem cedir en règim de concessió. No obstant, preferim formar part de l’empresa i controlar-la des del consell d’administració. El model, el tenim clar: Viena.

—Per què?

—A Viena, el 30% de les vivendes es gestionen així i el preu del mercat està molt més controlat.

—El pla del Cabanyal encara es podria retocar a fons o té molts números de quedar-se tal com està? Alguns veïns s’hi oposen frontalment.

—És un pla que encara està en procés d’al·legacions. Estic segur que les al·legacions més substancials seran acceptades. El corredor verd, el descens d’altura dels habitatges... I tant que podem introduir-hi canvis. Siga com siga, el pla del Cabanyal no podrem enllestir-lo en els propers quatre anys, necessitarem una mica més de temps.

 

Joan Ribó, fotografiat a la balconada de l’Ajuntament de València, que va decidir obrir a veïns i turistes així que va prendre possessió de l’alcaldia. / Miguel Lorenzo

—Què significaria un retorn al passat? En què notarien els seus ciutadans la tornada de la dreta a l’Ajuntament?

—Només cal veure els tribunals. Hi ha dos consellers imputats en aspectes que involucren l’Ajuntament. Hi ha el procés judicial obert a causa de la Fórmula 1. Hi ha el sumari referent a la visita del papa de 2006... Ja s’ha de tenir barra, eh? Un gran cristià [Juan Cotino] aprofitant la visita del papa Benet XVI per fer negoci! Diria que és comparable amb aquell altre [Rafael Blasco] que va embutxacar-se els diners destinats a la construcció d’un hospital a Haití. El partit que fins ara era el majoritari en aquesta casa no ha inclòs a la seua llista d’enguany cap dels regidors o regidores d’aquest mandat perquè es troben imputats i imputades per corrupció. Un retorn de la dreta també significaria malbaratament: ens havien assegurat que la Fórmula 1 no ens costaria ni un euro i al PAI del Grau tenim pendents de pagar 50 milions d’euros. I significaria, de nou, més endeutament. Aquest govern, en a penes quatre anys, ha eixugat la meitat del deute que havíem heretat.

—No es queixarà de l’oposició que ha tingut al davant! Tots els regidors del PP imputats i el partit regit per una gestora que també ha estat rellevada...

—... Això no vol dir que no hagen parlat i que no hagen organitzat tants guirigalls com han pogut.

—I el cap visible de Ciutadans no evoca Churchill, precisament...

—Bé, ell prové de l’empresa privada... Deixem-ho així.

—El 28A, als comicis valencians, Compromís va erigir-se per primera vegada en la força més votada al cap i casal...

—... En unes condicions difícils, dissenyades perquè no se’ns veiera. No teníem visibilitat estatal. Malgrat tot, quan van canviar de l’urna estatal a l’autonòmica, multiplicàrem per 2,7 els nostres vots i vam convertir-nos en la primera força.

—Té la convicció que ho tornaran a ser, aquest diumenge?

—De profeta, no ho soc, però hi ha un rum-rum en aquesta direcció. En aquestes eleccions sí que es mira més cap a la ciutat i menys cap a les banderes. Les nostres possibilitats, així, són superiors. Compromís és una força que es mimetitza molt bé amb el territori. Som gent de la terra, decidim les coses ací i defensem com qui més aquesta terra. Això, la gent ho valora. Estem segurs que s’aguditzarà allò que ja va passar a l’urna autonòmica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.