Al Saló dels Reis del Palau de la Generalitat, la solemnitat dels retrats monàrquics pintats a l’oli conviu aquests dies amb els colors llampants dels cartells que alguns artistes valencians han efectuat inspirant-se en les pel·lícules de Luis García Berlanga. En una miscel·lània típicament valenciana, l’Any Berlanga, que ha tingut el seu zenit amb la gala dels Premis Goya, s’encavalca amb l’Any Fuster, que tot just s’inicia ara.
És dilluns, 28 de febrer, i Ximo Puig acaba de mantenir una audiència amb la ministra de Drets Socials i secretària general de Podem, Ione Belarra. Arriba a l’entrevista amb un petit llibre de títol provocador a la butxaca, El fascismo de los antifascistas, que compila diversos textos d’un altre cineasta: l’italià Pier Paolo Pasolini. És un volum breu, editat per Galaxia Gutenberg, que ha adquirit el cap de setmana anterior en una visita a Barcelona.
A la llibreria, prop de la plaça de Sant Jaume, va coincidir amb una quinzena d’estudiants de filologia catalana de la Universitat d’Alacant que també passaven el cap de setmana a la ciutat i que van demanar-li de fer-se una fotografia. A la instantània, tots posen contents al carrer, per fi sense mascareta.
I és que la COVID-19 ha concedit una exposició notable al president valencià. Els últims dos anys ha hagut de comparèixer a cada poc per explicar l’evolució de la pandèmia i les restriccions que el seu Consell hi anava adoptant. Aquest és un bon moment, per tant, per fer-ne balanç i conversar sobre uns altres temes d’actualitat.
—Fa justament dos anys, les Falles i la Magdalena van quedar suspeses de manera sobtada per un virus del qual desconeixíem gairebé tot. Amb les festes d’enguany sembla que recuperem, per fi, una certa normalitat. Com a periodista, quin titular li posaria a aquest bienni?
—Uf! Els titulars sempre són complicats, perquè has de fer un exercici de síntesi important... A la Facultat ens deien que mai no s’havia de titular amb una exclamació, però podria ser “Quin temps!”. O “La història desconeguda”, retroalimentada per una visió fatalista i una altra d’evocadora de la recuperació. La pandèmia condensa, d’alguna manera, les contradiccions d’aquest inici de segle: la por, el dubte, la fragilitat, però també la solidaritat, l’esperança i la cohesió per tal d’eixir endavant.
—De moments durs, n’hi ha hagut molts, però quin de tots recorda amb més pesar?
—Els moments més obscurs són aquelles vesprades en què el comunicat de guerra posava a la meua taula 100 morts, 95 morts, 105 morts, un augment exponencial del nombre d’hospitalitzats i de persones ingressades a les UCI.
—Amb l’experiència acumulada, què hauria fet diferent?
—Hem d’aprendre del que ha passat. Si no fem l’avaluació correcta, haurem perdut una oportunitat de millora i d’actualitzar algunes polítiques. La perspectiva del temps evidencia la conveniència de totes les mesures relatives a la protecció i la interrelació personal que vam prendre, així com la necessitat de disposar de material emmagatzemat i de tindre la sobirania suficient per preparar adequadament tot el sistema. La pandèmia ens deixa moltes lliçons. Tot és millorable, però al nostre territori ha existit una conjunció social molt destacable, una unitat d’acció molt potent entre la societat valenciana, la resta d’institucions i la Generalitat. Malgrat les insuficiències i els moments en què la situació va superar-nos per desconeixement o manca d’encert, trobe que hem sabut interpretar bé cada etapa.
—Ha fet esment a la manca de material. Vostè, el 22 d’abril de 2020, en una compareixença a les Corts, va demanar perdó als sanitaris per no haver-los protegit com calia. La Generalitat Valenciana ja acumula tres condemnes per aquest motiu, i vostès hi han recorregut.
“Hi ha hagut una via valenciana per a la superació de la pandèmia”
—És obvi que no disposàvem del material suficient per als professionals, com tampoc no teníem prou respiradors. No teníem tot allò que feia falta en una circumstància excepcional com la que vam viure. El meu perdó anava adreçat a persones que havien arriscat la seua vida i que van treballar intensament per salvar les dels altres. El màxim respecte i reconeixement, sempre. Però vam reaccionar de seguida i vam ser la primera comunitat autònoma a tindre equipaments. Des de la Xina, que va convertir-se en un mercat persa, vam dur 22 o 23 avions de material. Les tres resolucions judicials que comenta vostè difereixen bastant a l’hora de fixar les compensacions econòmiques. I totes tres, per cert, diuen que la Generalitat va fer tot allò que podia, cosa que ha limitat l’acció penal que van plantejar determinats partits i sindicats. Si a la fi d’aquest recorregut judicial es considera que la Generalitat ha d’efectuar aquestes compensacions, ho respectarem, però hem d’aconseguir el resultat més just per a totes les persones que, en algun moment, van patir la falta d’equipaments.
—La pandèmia també va descosir les costures del Govern del Botànic, especialment entre vostè i la seua vicepresidenta, Mónica Oltra. Va recriminar-li, sobretot, que no convocara la mesa interdepartamental entre el març i el novembre de 2020, i que no s’adoptaren restriccions més severes amb vista al Nadal d’aquell any. Tenia raó?
—Jo mai no pense que la raó està exclusivament d’una banda. Quan ha existit un conflicte d’aquestes característiques, pot haver-hi hagut alguna insuficiència de la meua banda, però crec que he donat mostres suficients de flexibilitat i d’adaptació per tal de reorientar aquests problemes. En qualsevol cas, en una situació tan terrible, tan tensa, tan complexa, la gestió s’ha caracteritzat per la cohesió i la corresponsabilitat del conjunt de la societat valenciana, amb la participació dels actors socials, econòmics... Això li ha donat una gran fortalesa al país dels valencians. Hi ha hagut una via valenciana per a la superació de la pandèmia.
—Vostè sent que ha crescut políticament en aquests dos anys?
—En termes generals, m’he sentit molt acompanyat. Hem passat moments de molta dificultat, hem hagut d’aplicar restriccions molt dures per a moltes persones, però hi ha prevalgut el respecte. Només de manera més recent, entre els sectors negacionistes, s’ha produït alguna manifestació irrellevant fora d’aquests paràmetres. Qui sobretot ha madurat en aquest temps, però, ha estat la societat valenciana.
—Dos anys enrere, tot indicava que ens capbussàvem en una crisi econòmica de dimensions colossals, però les dades han fet miques els mals auguris.
—S’ha evidenciat que era possible una eixida diferent a la crisi. Substancialment ha estat la Unió Europea la que ens ha ajudat a eixir-hi, però també hi han ajudat les mesures del Govern d’Espanya i de la Generalitat. Hi ha hagut una coalició d’interessos en favor d’una recuperació keynesiana, d’enfortiment d’allò públic. No podia ser que aquesta crisi provocara més fractura i més exclusió. Les desigualtats s’han incrementat, la crisi ha estat molt dura, però calia salvar els mobles en termes d’equitat i de cohesió social. Tenim més ocupats que abans de la pandèmia: ja hi ha més de 2.020.000 valencians treballant. Ara el repte no sols consisteix a generar més ocupació, sinó de la major qualitat possible.
—L’arribada de fons europeus ha generat moltes expectatives, però algunes veus alerten que només beneficiaran les grans empreses.
—La capil·larització és fonamental, però no hem d’establir aquesta dicotomia. Quan hi ha una empresa tractora que va endavant, hi ha moltes pimes i micropimes que poden adossar-se a aquest procés. En el sector de l’automòbil ho veiem de manera ben clara. Hem de fer que totes les transicions pendents, començant per la digital, arriben al nostre teixit productiu. Hem d’aconseguir que els processos de transformació facen créixer el tamany de les empreses. Això no vol dir que les pimes i les micropimes hagen de desaparèixer, però els processos d’innovació, digitalització i qualificació de recursos humans exigeixen un creixement de les empreses. No té per què ser únicament a través de l’absorció o de la fusió, pot ser a través d’aliances o d’accions de cooperació.
—Ha fet referència al sector de l’automoció, però a Ford i les empreses auxiliars que en depenen plana la incertesa sobre el futur de la factoria. Els treballadors poden estar tranquils?
“Hem fet una gran passa endavant en innovació, els processos de transformació del model econòmic estan funcionant”
—Els treballadors de la Ford sempre han fet un gran exercici de responsabilitat. No ara, sempre. Si la Ford encara està en condicions de competir i es manté a la Comunitat Valenciana és, en bona part, pel diàleg social que hi ha hagut al si de l’empresa. No és una opinió personal, sinó una constatació: m’ho han dit els dirigents de Ford Europa. L’empresa es quedarà a Almussafes mentre continue sent, com fins ara, la més productiva d’Europa. A la mutació profunda del sector de l’automòbil s’hi han sumat els efectes de la pandèmia, amb un desabastiment important de materials i microprocessadors.
—Hi ha la constatació als diferents agents empresarials, socials i d’experts econòmics que tard o d’hora la factoria marxarà, ateses les transformacions de la mobilitat i dels combustibles que du associada la transició ecològica. Per què no es fan plans alternatius per tenir uns pactes que esmorteisquen l’impacte que tindria això?
—Per suposat, cal diversificar al màxim l’economia valenciana. La diversitat de l’economia valenciana és la seua fortalesa principal. Tenim sectors madurs que hem de modernitzar i fer sostenibles, però als quals no podem renunciar. Els serveis o la indústria agroalimentària, per posar-li dos exemples. Hem de fer millor allò que sabem fer bé. D’ací l’aposta per la innovació d’aquest Govern; hi hem fet una gran passa endavant. Segons les xifres de la Comissió Europea, la comunitat autònoma espanyola que ha avançat més posicions des de 2016 és la valenciana. Estàvem molt endarrerits i hem fet un salt que ens ha situat a la part alta de la classificació, per darrere d’Euskadi, Madrid i Catalunya. Els processos de transformació del model econòmic ja estan funcionant. Ara bé, no hi ha sectors econòmics nous i vells, tots tenen el seu espai.
—Hi ha una disputa entre autonomies per acollir la gigaplanta de bateries de Volkswagen i, pel que s’ha filtrat als mitjans, Sagunt serà finalment l’opció elegida. Té aquesta percepció?
—És una decisió que competix a Volkswagen, exclusivament. Ho comunicaran quan pertoque. Nosaltres volem generar la capacitat d’atraure inversions, treballem en aquesta direcció en aquest projecte i en d’altres. Hem creat uns equips potents per fer-ho possible.
—Els objectius de descarbonització obliguen a impulsar, també, una transició accelerada cap a les energies renovables. L’últim any han proliferat projectes d’instal·lació de megaparcs solars a les comarques de l’interior. Fa l’efecte que assistim a un boom semblant al de l’urbanisme. Correm el risc de repetir les mateixes errades?
—Quan hi ha una bombolla, cal estar-hi atents, però ara més que mai s’ha demostrat la necessitat d’avançar cap a la sobirania energètica. Hem de fer una aposta ferma per les renovables, que tenen un avantatge clar: la seua reversibilitat. Mentre que l’energia nuclear genera uns residus amb els quals no sabem què passarà en el futur, l’energia eòlica i la fotovoltaica generen un impacte visual reversible amb el temps, així que hi haja una energia millor. Ara, per exemple, ja s’està treballant amb l’hidrogen verd, se n’està investigant... Siga com siga, és l’hora d’incrementar la nostra capacitat energètica, fent-la compatible amb el paisatge, el medi ambient i la biodiversitat. Com menys depenem de les energies fòssils, més millorarà el nostre medi ambient i la nostra economia.
—Aquestes instal·lacions acostumen a erigir-se a les comarques de l’interior, que poden acabar sentint-se les paganes.
—Cal vincular-ho a processos de desenvolupament territorial, comptant amb els ciutadans que hi viuen. Sent alcalde [de Morella] vaig impulsar un parc fotovoltaic i diversos parcs eòlics, perquè pensava que era positiu per al futur de la comarca. Una de les empreses més importants que avui hi ha a la zona és, precisament, eòlica. Això no significa que es puga fer tot de manera indiscriminada, sense atendre els criteris mediambientals. En absolut! No s’hi val, el maniqueisme. S’han de fer les coses el millor possible, però hem de fer-les. Per què no podem instal·lar un parc eòlic a la mar, com ja passa en alguns països europeus? Les energies renovables són, a hores d’ara, l’opció més ràpida per aconseguir la descarbonització. Imagine’s que el nostre territori, tan depenent fins ara de l’energia externa, acabara exportant-ne. Això seria un canvi qualitatiu que comportaria més estat del benestar, més igualtat social i més ocupació.
—En el Botànic II va crear-se l’Agència Valenciana Antidespoblament (Avan). En la darrera renovació de Presidència, tanmateix, ha creat una Secretaria Autonòmica de Despoblament i Cohesió Territorial. No hi estaven satisfets?
—Moltes de les polítiques aplicades a la Comunitat Valenciana per superar la desigualtat que suposa el despoblament encara no s’estan aplicant als llocs que en diuen l’“Espanya despoblada”. Hem actuat contra l’exclusió financera amb la xarxa de caixers automàtics, hem fet la Ruta 99, hem començat una iniciativa que porta diversos oficis als pobles, ja no es tanca cap escola, sinó que fins i tot se n’obren de noves... Ens cal, però, un canvi cultural, que els joves vulguen viure en un espai determinat. El mandat que té la secretària autonòmica [Elena Cebrián] —a qui li agraesc molt que haja acceptat l’oferiment, perquè va ser consellera a l’anterior legislatura— és la llei que done estabilitat a l’interior valencià.
—Hi ha turisme a l’interior, però sobretot hi ha turisme a la costa, i un dels sectors més afectats per la pandèmia ha estat aquest. 2020 va ser un exercici pèssim i 2021 a penes va funcionar a mig gas. Si les noves variants del virus i la guerra a Ucraïna així ho permeten, pensa que l’estiu d’enguany serà bo?
“El debat sobre la taxa turística s’ha de produir en un moment d’oportunitat política i pensant en l’interès general”
—L’any 2020 va ser catastròfic i en 2021 vam tenir una ocupació entre el 40% al 50%. Val a dir que, malgrat tot, s’ha incrementat la despesa per turista. En el turisme actual, més que en el nombre de visitants, hem de reparar en la despesa. Volem que les xifres de 2022 s’aproximen al màxim a les de 2019. Si la pandèmia continua el seu procés de decreixement, de segur que ho podrem aconseguir, però hem de ser molt prudents; encara estem lluny d’haver-la superada.
—En aquest context inaudit, tan complicat, el seu partit ha signat un compromís amb els socis del Botànic per tal d’implantar un impost a les estades turístiques que es faria efectiu en 2023. Hi haurà taxa sí o sí al País Valencià?
—És un debat que està present i que ha de produir-se, perquè hi ha actors polítics i socials que així ho reclamen. Però el debat s’ha de produir en un moment d’oportunitat política i pensant en l’interès general. I venint d’on venim, passant el que ha passat, no sembla que siga una gran prioritat. La taxa no solucionarà els problemes de sostenibilitat ni del negoci turístic. Està clar que l’activitat turística actua sobre el territori i que poden haver-hi accions compensatòries per a la col·lectivitat. Això es produeix, d’una manera o d’una altra, a través dels impostos que es paguen. Ja tenim impostos, i molt importants, que graven l’activitat turística. Sincerament, no veig que un altre impost siga la gran qüestió del turisme valencià. Em preocupa molt més la seua digitalització, la generació de nous productes o el garantiment de la sostenibilitat bàsica en matèria d’aigua i consum energètic. En qualsevol cas, sempre he defensat que una taxa com aquesta, emmarcada en els nous impostos relacionats amb la fiscalitat verda, ha de tenir una legitimació local: no és el mateix implementar-la en el turisme urbà que en el turisme que arriba mitjançant els operadors turístics. I, sobretot, cal ser coherent. No es pot defensar la millora del producte turístic i que els preus dels paquets de l’Imserso es mantinguen en els nivells actuals. El sector públic no pot abaixar els preus d’aquesta manera. Si volem millorar la qualitat del sector i que els salaris augmenten, cal pagar el que toca pels serveis turístics.
—En temes com aquest és on més es perceben les diferències existents al Consell. Un altre aspecte de disputa és l’ampliació del port de València. Els seus socis diuen que és inassumible en plena emergència climàtica.
—Com volem arribar a una societat en què les persones tinguen treball, un projecte de vida i un estat del benestar potent? Cadascú té la seua visió. Al meu parer, fins que no es demostre el contrari, sense creixement no hi ha redistribució possible. Creixement i redistribució van de la mà en companyia d’un factor importantíssim com és la sostenibilitat. Per tant, hem de fugir del dogmatisme: els projectes de desenvolupament són fonamentals per a garantir l’estat del benestar i el dret de cada persona a treballar. Fa molts anys que soc socialdemòcrata, potser massa i tot. D’altres han hagut d’evolucionar, però jo no ho he fet. En aquest sentit, vull una societat en què la gent dispose de dret efectiu al treball, que tinga una casa i gaudesca d’una educació, una sanitat i uns serveis socials capdavanters. Això, que és la socialdemocràcia, és el que jo vull per a la Comunitat Valenciana. I per aconseguir-ho, necessitem créixer. D’una manera sostenible, evidentment, però hem de créixer.
—Una altra qüestió pendent, que genera molt més consens al País Valencià, és la reforma del finançament. Hem de fer-nos a la idea que no n’hi haurà, a la legislatura en curs?
—Resignació, mai! Fins al darrer moment evidenciarem una realitat indefugible: un país amb les diferències de finançament que hi ha a Espanya és insostenible, no pot abordar un futur cohesionat. El que no es pot explicar, és inexplicable, i no ho és que hi hagen 30 punts de diferència entre el finançament d’unes comunitats i d’unes altres. Som ben conscients de la situació que viu Espanya, en què l’oposició fins i tot és incapaç de renovar el Consell General del Poder Judicial. Costa de creure que en un acord que hi vaja més enllà, però espere que els darrers moviments al PP posen fi al negacionisme de l’acord, que és el negacionisme de la política.
—Per als valencians hauria sigut més positiu que el relleu de Pablo Casado haguera estat l’andalús Juan Manuel Moreno Bonilla, en lloc del gallec Alberto Núñez Feijóo?
—Des de la perspectiva del finançament autonòmic, sí [riu].
—Dels presidents amb què ha conversat, és Feijóo amb qui manté més diferències sobre la matèria?
—Sí, però també ha sofert una certa evolució. Entre l’acte de Barcelona [organitzat pel Cercle d’Economia, el juny de 2021] i el d’A Toxa [la trobada de quatre presidents autonòmics del PP i el PSOE, en setembre de 2021], el senyor Feijóo va reconèixer que la situació de la Comunitat Valenciana era insostenible. Ara bé, alhora que admet això, defensa uns paràmetres absolutament contraris als interessos de la Comunitat Valenciana. Espere que la concepció d’Espanya de Feijóo no siga la que ha tingut com a president de la Xunta. Si no, serà allò de “Houston, tenemos un problema”.
—Vostè i el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, han venut com una victòria que el Govern espanyol haja encetat el debat sobre el nou sistema, però tan sols hi ha una proposta sobre els criteris de població ajustada que no satisfà, a més, les aspiracions valencianes. Després de fer tanta pedagogia i tenint un executiu del mateix color polític a La Moncloa, no li resulta frustrant?
—Primer de tot, hem desblocat una situació que tothom assegurava que estava ajornada indefinidament. Ja tenim un paper, en algunes coses del qual estem d’acord, i en d’altres, no. Des d’ara, continuarem fent apostolat per totes les comunitats autònomes, situant el problema allà on toca: en la falta d’equitat i la desigualtat. Volem que el debat del finançament siga laic, no religiós. Ni pàtria ni identitarisme ni el fuero ni el huevo. Al rerefons subjau un debat sobre la concepció d’Espanya.
—Vostè és una de les veus de l’Estat que aposten més per la descentralització. L’últim Nou d’Octubre també va dir que havia arribat l’hora d’estirar la Generalitat políticament, econòmicament i emocionalment cap a totes les comarques. La descentralització valenciana, però, de moment s’ha circumscrit a l’obertura de petites seus sense massa efectivitat real.
—Volem cosir la Comunitat Valenciana, que és molt diversa. Des d’uns altres territoris se’ns percep com un tot, però no és així. Volem una nova manera d’entendre la frontera, basada en els drets socials i en els atributs que tenim com a país, molt vinculats a la solidaritat, el creixement sostenible... Per això ens cal molta cohesió territorial, acabar amb les dualitzacions existents. Hem fet avanços que potser semblen...
—... cosmètics.
—Jo no diria cosmètics, sinó insuficients. Mai no hi havia hagut una conselleria fora de la ciutat de València, i ara n’hi ha una. I no és una conselleria cosmètica, sinó la d’Innovació i Universitats. Hem fet l’Agència del Territori a la ciutat d’Elx, l’Agència Antidespoblament es troba a Castelló, acabem d’aprovar una descentralització de l’Epsar... De tota manera, les pitjors fronteres que tenim no són les físiques, sinó les mentals.
—Orgànicament, el seu partit va adoptar en 2008 una estructura provincial que se superposava a la tradicional, que era comarcal. Pensa que ha estat una fórmula beneficiosa?
—Fou una decisió que va prendre’s en el seu moment i en què jo no vaig participar. És l’estructura que tenim ara, però hem de treballar més enllà de les estructures. Les estructures, per si mateixes, no són la solució, són una qüestió merament instrumental. El PSPV-PSOE és un partit de concepció municipalista i comarcalista. La nostra diversitat com a país és la nostra riquesa; la capil·laritat del sentiment comarcal canvia molt en funció de cadascuna d’elles. Hem de gestionar adequadament aquesta diversitat.
—Sobta que tots els principals càrrecs orgànics del PSPV siguen homes: vostè, el vicesecretari general i síndic, Manolo Mata, el secretari d’organització, José Muñoz, els tres secretaris provincials... No li grinyola, això?
—Bé, tenim una vicesecretària d’Igualtat [Ana Domínguez] que és dona i la presidenta del partit també és dona. La nostra candidata a l’Ajuntament de València ha estat una dona, l’alcaldessa de Castelló igual, vaig fer la primera executiva paritària, hem fet el primer Govern paritari... Hi estem avançant. Insuficientment, encara, pel que han de ser els processos d’igualtat.
—Com ha seguit els esdeveniments ocorreguts al PP que han conclòs amb l’eixida de Pablo Casado i Teodoro García Egea? Li ha recordat l’horrible octubre socialista de 2016, quan el defenestrat va ser Pedro Sánchez?
“Espere que la concepció d’Espanya de Feijóo no siga la que ha tingut com a president de la Xunta”
—Aquell octubre va ser horrible, certament, però diria que no són esdeveniments homologables. Nosaltres vam fer les coses molt malament, però hi havia un debat ideològic que ara no he vist. Al PP hi ha hagut una coalició entre l’establishment i el populisme peronista que ha acabat amb un cop de mà i la decapitació [de Casado]. Respecte absolutament els processos interns del PP i la resta de partits. Jo tampoc no em sent orgullós d’allò que aleshores va passar al nostre.
—El PPCV ja va efectuar el seu particular relleu al juliol, amb l’entrada de Carlos Mazón en substitució d’Isabel Bonig. Hi ha percebut canvis? És normal que vostè no es reunira amb el cap del principal partit de l’oposició fins a les acaballes de desembre?
—Uns quants mesos abans va poder reunir-se amb mi i no ho va fer per qüestions d’agenda. Ni ell ni cap representant dels altres partits no poden dir que m’han telefonat i no els he atès. Coincidim sovint en actes i tenim una relació de respecte, que és allò normal, sense el nivell de tensió d’uns altres llocs.
—Els populars valencians, però, han endurit l’oposició en alguns temes molt concrets: les subvencions rebudes pels mitjans de comunicació del seu germà i l’actuació de la vicepresidenta respecte als centres de menors.
—És una manera de fer oposició carent de rigorositat i de solvència, centrada en l’atac personal. Ja li agradaria al meu germà tenir tantes empreses! No té tantes empreses ni és Berlusconi, com han tractat de dibuixar-lo. És tan ridícul i tan patètic tot el que han fet amb una xicoteta empresa com la seua, Comunicació dels Ports, que té més de 100 accionistes... Si estiguérem en un país en què hi haguera una certa equanimitat a l’hora de tractar les qüestions, es veuria que no té cap importància. Però ho he dit sempre: si en un moment determinat una empresa, siga d’un germà meu o de qui siga, no ha explicitat com cal una subvenció o ha seguit un procediment incorrecte, el que pertoque. Si ha de retornar els diners, que els retorne, i si han de posar-li una multa, que li la posen. El que no és normal és fer d’això una acció política contra qui no té res a veure. I quan han tractat de judicialitzar-ho, els tribunals han parlat amb claredat. Però és igual. Ells fan un atac a la persona, com li està passant a la vicepresidenta. Es pot criticar la seua gestió, la meua, totes, però l’atac visceral d’odi i de rancor, de demolir l’adversari, demostra el tarannà de les persones que ho fan.
—Opina que la gestió dels centres de menors valencians hauria de ser 100% pública?
—Hi ha espais en què el lideratge ha de ser públic. Una altra cosa és que la gestió, en moments determinats, pot ser compartida. Però el lideratge ha de ser públic, i ja ho és.
—Com ha evolucionat la seua relació amb el Govern català d’ençà de l’entrada a la presidència de Pere Aragonès? Manté més sintonia amb ell que amb Quim Torra?
—He respectat sempre els presidents de la Generalitat de Catalunya. Vaig tindre relació amb el president Puigdemont, amb Torra també, tot i que menys, i amb el senyor Aragonès fins i tot abans de la seua entrada a la presidència. La nostra relació és fluida, però està molt condicionada per l’agenda catalana. Nosaltres, des del marc de l’autonomia dels diferents projectes polítics, tenim ganes de cooperar, de col·laborar i de fer coses junts amb Catalunya. Nosaltres, al país dels valencians, tenim un projecte polític que ara mateix es diu Comunitat Valenciana; un projecte de prosperitat social, obert i progressista, que vol dialogar i treballar amb tots els pobles d’Espanya i d’Europa. Volem tractar-nos amb respecte, que és la base de tot. Respectem Catalunya però no comprenem que no vulga estar en l’espai multilateral, allà on es defensen —o no— els interessos dels seus ciutadans.
—Pensa que aquesta posició té data de caducitat i que Catalunya seurà a taula en temes com el finançament?
—És una qüestió de trellat, de seny, de sentit comú. Seure a parlar no és renunciar, acordar no és trair.
—En 2022, ambdues administracions commemoren l’Any Fuster. Què significa Joan Fuster per a Ximo Puig?
—Fuster és imprescindible. M’interessa especialment la seua distància de l’ortodòxia, la defensa de la Il·lustració i els seus valors, la capacitat irònica i gens dogmàtica d’entendre el món.
—L’obra en castellà de Fuster és copiosa però ha passat bastant desapercebuda. Ha arribat el moment de donar-la a conèixer i de projectar la seua figura més enllà del nostre àmbit?
—I tant que sí. Fuster és un intel·lectual que va molt més enllà de les nostres fronteres lingüístiques. El fet d’escriure majoritàriament en la nostra llengua pot haver dificultat el seu coneixement en uns altres espais. Per això cal fer-ho. No es pot contemplar Fuster amb uns vidres determinats. Fuster no és un de sol, n’hi ha molts. Qui pretenga veure Fuster amb unes ulleres determinades i res més, trobe que no l’entendrà. Fuster era un pragmàtic, va ajudar-nos molt a redactar la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Ho pot explicar molt bé Ciprià Ciscar.
—Fuster estaria encantat de veure com À Punt, TV3 i IB3 treballen conjuntament. Vostè també ho està?
—Per suposat que sí. Estic satisfet que hi haja col·laboracions en tots els àmbits per tal d’enfortir la nostra creativitat. La indústria cultural ha patit moltíssim sota la pandèmia. No hi ha haurà un renaixement de la Comunitat Valenciana sense un renaixement de la cultura.
—L’Advocacia de la Generalitat ha assenyalat que la reciprocitat entre les televisions en llengua pròpia no amaga cap problemàtica legal. Per què s’oposa a donar-hi el vistiplau?
Reciprocitat? “Les fronteres són més mentals que de cap altre tipus, però no pot plantejar-se l’hegemonia d’algú sobre un altre”
—La gent cada vegada connecta menys la televisió. De fet, avui pots veure qualsevol televisió des de qualsevol mòbil o tauleta. Els paràmetres de la reciprocitat, tal com l’enteníem abans, ja no són els mateixos. Ara bé, hi ha una qüestió tecnològica i una de relativa a la capacitat de les diverses televisions per tirar-ho endavant. De fronteres, ja no n’hi ha. Les fronteres són més mentals que de cap altre tipus, però no pot plantejar-se l’hegemonia d’algú sobre un altre.
—A l’Institut Ramon Llull hi hauria aquesta hegemonia de què parla? Per bé que la Conselleria de Cultura ja està integrada de facto, no se n’ha oficialitzat l’entrada. La signatura li correspon a vostè, que ja va encapçalar la xarxa al País Valencià com a alcalde de Morella. L’estamparà?
—Aquest és un espai que caldria replantejar amb unes bases diferents. L’IRL va nàixer d’una manera determinada en un espai determinat. Hi estem cooperant, i la manera com es formalitze o no aquesta adhesió és una qüestió que s’ha d’estudiar bé per tal que siga efectiva. El que no volem és generar imaginaris de conflicte, perquè això no li interessa ni a la llengua ni a la cultura ni al país.
—Fa exactament tres anys, el 4 de març de 2019, va signar el decret de convocatòria electoral anticipada. Fou una decisió ràpida que va desagradar molt Compromís. Malgrat els rumors insistents sobre un possible avançament i la demanda que li hauria fet Pedro Sánchez en aquest sentit, el més probable és que els comicis es retarden al màxim i que tornen a coincidir amb els municipals?
—Pedro Sánchez és una persona absolutament respectuosa. Com a president del Govern i com a secretari general del PSOE, mai no m’ha dit quan havia de convocar eleccions. Aprofite l’avinentesa per dir-ho explícitament. Mai m’ha dit quan ni com ni de quina manera, i jo li ho agraesc, perquè on rau la voluntat dels valencians és ací, al Palau de la Generalitat. En tot cas, farem el que pensem que siga millor per a la Comunitat Valenciana. I en aquest moment l’agenda valenciana passa per la superació de la pandèmia i la reactivació econòmica, social i emocional. Tenim molt de treball a fer: els fons europeus, la captació d’inversions, el redreçament necessari. Massa feina per fer política d’avantatge electoralista. No, no passarà això. Si hi haguera unes altres condicions, qui ho sap, però amb uns pressupostos aprovats i un Govern unit i cohesionat...
—Si em permet la ironia, només pel fet de no negociar uns altres pressupostos, ja val la pena d’avançar els comicis.
—La generació d’uns pressupostos nous sempre té arestes. Tots els governs són de coalició entre Hisenda i la resta.
—Li ha agradat la fórmula negociadora d’enguany, amb una comissió?
—Les fórmules són simples instruments. Allò que m’importa és que tant les negociacions anteriors com aquesta última ens han dut uns pressupostos en temps i forma. Ja en van set. Aquest Govern de coalició ha generat més estabilitat que els de majoria absoluta del PP.
—Han encarregat un informe des de Presidència per saber si es poden retardar les eleccions fins al quart diumenge de maig de 2023?
—Sembla que sí que és possible.
—En 2019 va justificar l’avançament per “singularitzar” els comicis valencians. Reunificar-los amb la resta d’autonomies seria una contradicció.
—Jo no he dit que les eleccions seran aquell dia. Seran quan estiga esgotada la tasca que tenim pendent. De qualsevol manera, personalment, m’agradaria que hi haguera un procés diferenciat. M’agradaria aconseguir aquesta visibilitat per a la Comunitat Valenciana.
—Al sud, a les comarques meridionals d’Alacant, batega la sensació de greuge inversor. El Botànic hauria de prestar-hi més atenció?
—Hi ha una sensació de greuge respecte a unes altres administracions, no envers la Generalitat. Hem fet la inversió adequada o fins i tot per damunt del percentatge poblacional. Ara bé, de vegades hi ha hagut una mirada massa distanciada, i això és clau. Hem de caminar cap a una bicapitalitat, Alacant ha de tenir molta més importància en la presa de decisions del conjunt del país, no sols en allò que li toca de prop.
—Traslladaria més conselleries a Alacant, en un Botànic III?
—M’agradaria que hi haguera més presència institucional a Alacant. També estem fent una gran operació amb el Pla Vega Renhace. El Baix Segura és un espai crucial per a la Comunitat Valenciana.
—Les rodalies no són competència de la Generalitat, però a les urnes poden pagar-ne les conseqüències. El malestar dels usuaris és palpable.
“La connexió València-Castelló pateix un estrangulament per la manca de la doble plataforma; el PP va optar pel tercer fil, i ara paguem les conseqüències”
—És un problema que ve de lluny, com el finançament. Les rodalies són víctimes d’una descapitalizació de fa anys. Hi ha qüestions que no podrem resoldre ara, com la connexió València-Castelló, que pateix un estrangulament per la manca de la doble plataforma que estava licitada en 2011. Però el PP va optar pel tercer fil i, ara, 10 anys després, estem iniciant de nou el procés de licitació! En infraestructures, les decisions tenen repercussions a llarg termini, com hem vist amb el corredor mediterrani. En rodalies, però, el canvi d’actitud del Ministeri després de la reunió del 28 de desembre em sembla evident.
—Abans parlava d’Elena Cebrián, exconsellera amb Compromís. També treballen amb vostè al Palau el seu antic contrincant al PSPV, Jorge Alarte, i l’exsíndica de Cs Carolina Punset. Farà més fitxatges sonats per al 2023?
—No ho sé, però hem d’intentar sumar. Sumar, sumar i sumar. Aquest és un dels meus principis polítics. Crec que és el que li convé a la societat. M’agradaria continuar sumant.
—És optimista? Es veu presidint un Botànic III?
—Jo soc optimista per naturalesa. És allò que li convé a la Comunitat Valenciana: un Govern el més estable possible, que garantesca el creixement, la redistribució i la prosperitat social des d’una mirada sostenible i moderna. Ens hi juguem molt, com a societat. Hem passat de ser el paradigma de la corrupció a ser el paradigma de l’estabilitat, el creixement sa i les polítiques socials més avançades. Queda molt de camí per recórrer, continuem 10 punts per baix de la renda mitjana espanyola. No proclamem el triomfalisme, però no hi ha cap indicador econòmic o social que estiga pitjor que en 2015. La Comunitat Valenciana està en marxa, en forma. Aquest projecte és divers, té contradiccions, però suma en favor de la societat valenciana.