ELECCIONS VALENCIANES

«President, convoca!»

I Puig va prémer el botó roig. La pressió del seu partit i els consells d’experts sobre la conveniència de fer coincidir les eleccions valencianes amb les estatals del 28 d’abril va decantar la balança en favor del sí. En aquesta crònica EL TEMPS us conta, amb tots els detalls, què va passar els dies previs a una decisió històrica que, tanmateix, lliga el futur del Govern del Botànic a la sort de Pedro Sánchez.  

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Cloc-cloc, cloc-cloc, cloc-cloc...”, diu Mónica Oltra mentre imita amb els braços el moviment de les ales d’una gallina. Ximo Puig, acompanyat del seu equip, acaba de canviar el sentit de la marxa en veure-la conversar amb un grup de periodistes a una cantonada del carrer dels Cavallers. Ha preferit esquivar-la. No hi vol parlar.

És divendres, 1 de març, i al president valencià l’esperen en el balcó que el diari Levante-EMV lloga any rere any a la plaça de l’Ajuntament per tal de seguir les mascletades des d’una perspectiva privilegiada. Més de 100 quilos de pólvora explotaran en cinc o sis minuts, però ni aquest soroll ensordidor no el fa abstraure’s de les paraules que Oltra ha pronunciat a la conferència de premsa posterior al ple del Consell.

A més de vicepresidenta i consellera, n’és la portaveu, i com a tal s’ha mostrat taxativa: cap raó no justificaria un avançament de les eleccions valencianes del 26 de maig per fer-les coincidir amb les espanyoles del 28 d’abril. “Seria una motivació partidista”, ha sentenciat davant els rumors insistents d’una dissolució anticipada de les Corts per part de Puig, que és qui n’ostenta la prerrogativa. A la vorera d’enfront, al Palau de la Generalitat, consideren que Oltra ha comès una imprudència expressant-se en aquests termes. Ha fet les declaracions com a portaveu del Govern i no al carrer o en algun acte de partit.

—T’està posant a prova, és intolerable... President, convoca!

Durant l’última setmana a Puig ja li deuen haver dit unes cinquanta vegades que signe el decret de convocatòria electoral. Ell no ho té gens clar. No hi ha certeses i exigeix arguments sòlids, però el seu cercle de confiança tracta de persuadir-lo amb elements de caràcter emocional.

—O ella o tu. Si no ho fas, quedaràs en evidència, l’opinió de la vicepresidenta s’haurà imposat a la possible voluntat del president.

D’arguments, sobretot, en tenen un: la polarització ideològica és enorme i fa preveure una participació elevada als comicis estatals, cosa que contribuiria —diuen— a aplanar el camí a la reedició del Botànic. Guaitar fins al maig —li reiteren— resulta arriscat: qui pot intuir què succeirà al llarg d’aquell mes, un cop s’hagen celebrat les eleccions al Congrés i el Senat? Qui garanteix que els votants del PSOE més indecisos facen l’esforç d’introduir dues vegades en un mes la papereta del partit en un sobre? Potser és demanar-los massa.

Les declaracions d’Oltra i els dubtes jurídics filtrats per Compromís van multiplicar les opcions d’un avançament

A Presidència també s’indignen en sospitar que Compromís ha filtrat una informació segons la qual existeix un presumpte impediment legal per tal d’avançar els comicis: la disposició addicional incorporada l’any 1998 a la llei orgànica de règim electoral general (LOREG) a fi de celebrar les eleccions autonòmiques i municipals de 1999 en companyia de les europees. La norma, però, és de rang inferior a l’Estatut valencià, que des de la reforma de 2006 atorga al cap del Consell la possibilitat de dissoldre anticipadament les Corts. Així li ho fan veure juristes de prestigi als quals se’ls consulta el seu punt de vista. “Dir això és una barbaritat”, transmeten al departament de Presidència, on la resposta no fa sinó esperonar-los més.

—Convoca, president, convoca!

Enmig d’aquesta pressió ambiental, Puig recorda que la seua amiga Susana Díaz va poder errar l’estratègia. La direcció federal del PSOE li havia proposat unificar els comicis estatals i andalusos, però s’hi va negar. Trobava que Pedro Sánchez no li aportava vots i que la política estatal, tan visceral i amb Catalunya al centre del debat, li seria contraproduent. Amb tot, a la seu de Ferraz ja tenien la campanya embastada: “La España que quieres” n’era el lema, i un cor de color roig, el seu símbol. La mateixa que va veure la llum l’endemà que Sánchez dissolguera el Congrés i citara els ciutadans a les urnes.

En efecte, el 15 de febrer, a les 10,25 hores, el president espanyol va oficialitzar la data del 28 d’abril. Aquell matí, en conversa privada, Puig i Oltra van convenir que no hi concorrien “raons polítiques” per avançar les eleccions valencianes: el Pressupost de la Generalitat de 2019 ja havia estat aprovat i tant el Consell com les Corts no patien cap inestabilitat. President i vicepresidenta van concertar que calia centrar els esforços a rematar les lleis pendents.

Però el rum-rum d’un avançament al 28 d’abril, lluny d’esvair-se, agafa volada cada dia que passa. Tot just una setmana després, divendres 22 de febrer, la plana major de Presidència es reuneix a Palau per avaluar-ne pros i contres. Els ferms partidaris encara són minoria i els dubtosos hi al·leguen dos motius: unificar els comicis amb els estatals no “singularitza” els valencians —allò que sempre havia anhelat Puig— ni seria ben rebut per Oltra i el conjunt de Compromís.

—Una brega amb ells, ara, podria ser fatal.

Canvi de vent

No obstant això, dimarts 26, de sobte, el vent gira de ponent i comença a bufar a favor de l’avançament. Manolo Mata, vicesecretari general del PSPV i síndic del grup socialista a les Corts, fa un moviment clau. És el gran defensor de fer confluir ambdues eleccions i a la junta de portaveus que planifica el ple del 6 i 7 de març introdueix un punt cabdal —la ratificació de la disposició addicional de l’Estatut que blinda les inversions de l’Estat— per al ple de la setmana en curs: el del 27 i 28 de febrer. Com que l’ordre del dia d’aquest ple està tancat amb anterioritat, cal que hi existisca unanimitat. I la hi ha. La caiguda d’un punt polèmic referent a les festes de bous al carrer —per la manca de l’informe preceptiu del Consell, que no ha arribat encara— n’és l’excusa perfecta. Mata proposa de canviar un punt per l’altre i tothom ho accepta.

 

Manolo Mata parla a les Corts valencianes amb els síndics de Compromís i Podem, Fran Ferri i Antonio Estañ, davant la mirada del difunt Vicente González Lizondo, expresident de la institució. / EFE

Prèviament Mata ha convençut Fran Ferri, el síndic de Compromís, sobre la conveniència d’aprovar amb celeritat la clàusula en qüestió, no siga cas que la dissolució del Senat genere problemes a l’hora de comunicar-ne la ratificació. A la conversa també li comenta que, si no, es malbaratarà la possibilitat d’avançar les eleccions valencianes, una opció que —assegura el síndic socialista— entusiasma Podem i Esquerra Unida. Les presses de Mata sorprenen i molt. Fins i tot ha sondejat el president de les Corts, Enric Morera, per convocar un ple extraordinari solemne dilluns, 4 de març, a fi d’aprovar in extremis la minireforma estatutària. La data límit per fer coincidir totes dues eleccions és el 5 de març i tanta pressa neguiteja Morera:

—No serà que heu decidit dissoldre les Corts i anar a eleccions?

Mata li contesta que a Podem i Esquerra Unida aquesta idea els resulta suggerent. I Morera, a continuació, escriu a un dels grups de WhatsApp de Compromís que cal estar ben alerta. L’avançament guanya força.

Morera va remarcar a Puig i Mata la necessitat d’adoptar una decisió mancomunada: “Siga com siga, acordeu-ho, per favor”

No debades, el propi Morera té l’oportunitat de departir amb Puig l’endemà, dimecres 27, durant un acte de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE). Subratlla la importància d’adoptar aquesta possible decisió de manera mancomunada i d’acarar la campanya sense conflictes entre PSPV i Compromís. A la finalització de l’acte, Morera li fa saber a la direcció de la coalició valencianista que el president no descarta, ni de bon tros, un avançament. I dijous 28, durant la celebració del que acabarà sent el darrer ple de la legislatura, transmet a Oltra les seues sensacions, però ella continua tranquil·la: “Ningú no ha parlat amb mi sobre aquest tema”. Oltra escriu un missatge al grup de WhatsApp de diputats en què prova de calmar el personal: Puig no prendrà una determinació sense consensuar-ho amb ella. 

Morera, però, dialoga igualment amb Manolo Mata. “Siga com siga, acordeu la decisió conjuntament, per favor”, li prega amb cara de preocupació. I és que el to de Puig ha canviat aquell matí. Cada vegada l’envaeixen més dubtes. Fins aleshores havia repetit que l’avançament era “possible, però no probable” i aquest dijous, davant els periodistes, anuncia que no hi ha “cap novetat” i que enceta “un procés de reflexió, deliberació i decisió”. Un esquema trifàsic que lliga, d’alguna manera, el “què, com i qui” que, per aquest ordre, va imposar Oltra durant la negociació de l’Acord del Botànic a la primavera de 2015. L’evolució del “no probable” a la “reflexió, deliberació i decisió” era significativa.

Poques hores després Puig dina amb José Luis Ábalos, qui es troba de visita a València. El ministre de Foment i secretari d’organització del PSOE l’anima a avançar els comicis i li garanteix que, en cas de fer-ho, tindrà el suport absolut de Pedro Sánchez. No és un detall menor: la pugna entre Díaz i Sánchez ha migpartit el PSPV i una convocatòria única implica tota la militància i capta el vot dels simpatitzants de tots dos. Potser aquesta va ser la gran errada de l’expresidenta andalusa, rumia Puig.

Mata, en paral·lel, li explica que Luis Planas —el ministre d’Agricultura, natural de València i amic de fa anys— també ha parlat amb Sánchez sobre l’avançament i que el president espanyol no hi veu cap impediment. Divendres, 1 de març, Puig i Sánchez conversen telefònicament i la sintonia és plena. Ironies de la vida, estan a un pas d’unir la data que marcarà el futur dels dos principals governs presidits pel PSOE. La seua vida o la seua mort.

Peter m’ha dit que, per a ell, seria un honor que férem les eleccions el mateix dia.

A l’entorn de Presidència el preu de les apostes a favor de la dissolució anticipada de les Corts va començar a caure amb estrèpit.

L’ham i els biberons

Entestat a cercar aliats en pro de l’avançament, Mata té clar que Podem i Esquerra Unida són l’ham perfecte. Han acordat concórrer units als comicis i, malgrat això, tenen unes expectatives de vot magres. Al PSPV saben que Compromís no vol sentir-ne a parlar, raó per la qual atreure el suport de la tercera pota del Botànic esdevé un imperatiu.

El 21 de febrer, durant un esmorzar informatiu organitzat per la cadena SER, Mata té a la seua esquerra Isabel Bonig i a la seua dreta —ironies de la vida— la coordinadora general d’EUPV, Rosa Pérez Garijo, que serà la número 2 per València a les Corts en la llista d’Unides Podem. Com qui no vol la cosa, Mata li comenta en veu baixa a Pérez Garijo la conveniència de conformar un pack electoral. Un 2 per 1.

L’oferiment de Mata cau en sac foradat. Garijo està absorta escoltant la intervenció d’Unai Sordo, el coordinador general de CCOO. Li encisa.

—Manolo, parlem-ho en un altre moment... És una prerrogativa del president, però si teniu cap proposta formal, ja ens la traslladeu.

“No ens hi oposarem”, li va dir EUPV a Mata; “No hi confrontarem”, va assegurar en la mateixa línia Podem

Al cap de pocs dies, Garijo truca Mata: “No ens hi oposarem”, li garanteix, “però en qualsevol cas, parla-ho amb Antonio”, diu en referència a Antonio Estañ, el secretari general de Podem. Ni a la formació morada ni a EUPV no dubten que, en coalició, arribaran al 5% dels vots necessari per a obtenir representació a les Corts, però al PSPV temen que un resultat pobre de Pablo Iglesias el 28 d’abril es traduïsca en un de molt pitjor encara a les eleccions autonòmiques del 26 de maig. Algun membre del grup parlamentari valencià de Podem fins i tot ha confessat a diputats d’uns altres grups el perill d’una guerra interna cruenta al si del partit —encara més cruenta, vaja— entre els primers comicis i els segons.

Mata, però, ha olorat la sang. Ha arrapat el sí passiu d’Esquerra Unida i ara pretén aconseguir-ne el de Podem. És una tasca més complicada, però pensa desplegar totes les seues arts negociadores:

—He parlat amb Rosa i m’ha dit que esteu per l’avançament.

—Això no és cert!

—Podríem dir que dues de les tres potes del Botànic en són partidàries.

—Això no ho pots dir.

A Estañ li molesta el to de Mata. A més, ja fa dies que escolta rumors pels passadissos de les Corts, però a Compromís li diuen que no en saben res. Al ple del 28, li pregunta directament a Oltra què està passant. Ella l’informa que des del 15 de febrer no ha parlat del tema amb el president. El calendari indica que falten dos plens i un possible tercer, però, per si de cas, Estañ no perd l’oportunitat d’agrair des de la trona la feina del seu grup al llarg de la legislatura. N’és el síndic i ha preferit no continuar com a diputat.

Fa molt bé d’acomiadar-se’n, perquè l’endemà, divendres 1 de març, rep un missatge de Puig en què li proposa de reunir-se aquella mateixa vesprada al seu despatx del Palau. Estañ veu un president indecís i ell hi aboca més dubtes encara.

—Un avançament electoral com aquest té una justificació política difícil, però nosaltres no hi confrontarem.

A la reunió, que comença a les 16 hores i s’allarga bastant, acudeixen també Manolo Mata i el candidat d’Unides Podem a la presidència, Rubén Martínez Dalmau. “Nosaltres estem preparats per anar a eleccions, però la decisió és teua”, li expressa el segon, més content amb la possible coincidència electoral.

Durant la cimera, Podem deixa molt clar que un avançament no hauria de comportar l’arxivament de les iniciatives a punt d’aprovar-se, com ara la reversió de l’hospital de Dénia, en mans privades i que el Consell s’ha compromès a rescatar abans de les eleccions.

Pablo Iglesias va delegar tota la responsabilitat en Puig, no li preocupava què pensara Mónica Oltra

En eixir per la porta del Palau, Estañ li envia un missatge a Pablo Iglesias, el secretari general federal del seu partit, per dir-li que han de conversar només puga. Aquell li contesta que ho faran quan acabe de donar-li els biberons als seus fills. Arribat el moment, Iglesias hi troba punts a favor i en contra, però remarca que la prerrogativa correspon, en exclusiva, al president. És ell qui ha de signar el possible decret sense consensuar-ho amb ningú més. No li preocupa molt què puga pensar Oltra. La pantalla de Compromís-Podem sembla més antiga que la d’un Spectrum.

Puig s’ha quedat al despatx amb els seus col·laboradors. Agafa dos fulls en blanc. El primer, l’omple d’arguments a favor i en contra de l’avançament. I el segon, de noms de persones amb les quals vol compartir els seus pensaments. Les paraules d’Oltra, el suport de Peter i la no negativa de Podem, en tot cas, fan més atractiu que mai el 28 d’abril. Mata, de fet, se’n va cap a casa amb la convicció que serà sí.

Gràcies per la propina

Dissabte de matí Puig es retira a Morella, on pensa madurar la idea. Quan hi arriba, sa mare, Elodia, amb prou feines l’ha saludat i ja li pregunta:

—Anticipes les eleccions, Ximo?

Si volia aïllar-se i reflexionar-hi sense interferències, de seguida se n’adona que no serà possible. Té un acte de partit a la població veïna de Forcall i el tema també concentra l’atenció. De qualsevol manera, la calma espiritual dels Ports contrasta amb el bullici que hi ha al Palau, on es prepara els dispositiu del probable i no sols possible avançament: l’espai, el discurs, el decret... Convé estar previnguts.

L’entorn de Puig va suggerir a Ferran Torrent que escriguera un article al diari ‘Levante’ favorable a l’avançament

A les 13 hores, l’escriptor Ferran Torrent ha acabat la seua classe d’anglès i observa que té una trucada perduda d’un número llarg. Quan telefona, comprova que és de Presidència de la Generalitat, on manté un contacte fluid amb persones de l’entorn de Puig. Li proposen escriure un article d’opinió que es publicaria l’endemà a Levante-EMV en què es mostraria procliu a l’avançament, una opció que ha considerat interessant per tal de mobilitzar l’electorat més volàtil. Torrent agraeix que hagen pensat en ell, però declina la invitació. No és un especialista en la matèria, fa anys que no escriu a la premsa i li sembla massa precipitat.

Els analistes demoscòpics també són consultats. El diputat aragonès Ignacio Urquizu, pròxim a Puig i detestat per Sánchez, li recomana avançar els comicis. Belén Barreiro, directora del CIS en temps de José Luis Rodríguez Zapatero i amiga d’Arcadi España, el cap de gabinet de Puig, li diu que endavant. I Jaime Miquel, expert en números, tampoc no hi posa impediments. En el passat va assessorar Compromís i ara fa prospectiva electoral a La Moncloa. Tots coincideixen a assenyalar que el Botànic no ho té malament: una participació global elevada pot contrarestar la hipermobilització de la dreta. El PSOE se situa pels volts del 27% i triplica Vox, cosa que li permetria beneficiar-se dels efectes de la llei D’Hondt. La caiguda de Podem, a més, podria atenuar-se.

Alfred Boix: “Era tan partidista fer les eleccions el 26 de maig com fer-les el 28 d’abril”

L’enigma s’esvaeix a poc a poc. Alfred Boix, portaveu adjunt socialista a les Corts, és un altre dels que evoluciona amb el pas dels dies: “L’ADN valencianista del president l’ha espentat, de fa temps, a avançar les eleccions i separar-les del vagó de cua autonòmic, però en uns comicis valencians independents la participació podria haver sigut baixa”. Boix opina que els socialistes s’han quedat “sense competència pel centre”. En aquest sentit, la foto de Pablo Casado, Santiago Abascal i Albert Rivera a la plaça de Colom de Madrid “ha esdevingut icònica”. Els socialistes juguen a captar electors moderats espantats per la deriva de Ciutadans però són conscients que la política de pactes posterior —la Mesa del Congrés s’ha d’escollir el 21 de maig, a només cinc dies de les autonòmiques, municipals i europees— podria espantar alguns d’aquests votants. “Si la dreta guanya a l’abril, el Botànic hauria caigut al maig, i si no ho fa, una eventual entesa nostra amb Podem i Esquerra Republicana hauria sigut letal”, sosté Boix, que tenia molta por a una “megacampanya de tres mesos”.

“L’avançament és bo per al PSPV, per a Podem i per al conjunt del Botànic”, apunta Manolo Mata, “i encara que pot perjudicar una mica Compromís, val a dir que el tàndem de Mónica i Joan Baldoví és molt mediàtic”. Davant les acusacions de partidisme per part de la coalició valencianista, Boix afirma que “era tan partidista fer les eleccions el 26 de maig com fer-les el 28 d’abril”. “Partidisme per partidisme, m’estime més el meu”, corrobora Mata, que afegeix com a element clau la possibilitat que Podem, ara, “conserve el 50% o 60% dels seus vots”.

 

Al rerefons, com l’any 2015, hi subjau la disputa per la presidència del Consell. Per bé que al PSPV descartaven un sorpasso de Compromís, a la coalició asseguren que les enquestes pròpies els situaven en un empat tècnic amb els socialistes. Algunes ferides, però, no han quedat ben cicatritzades: tant la topada de l’estiu passat entre Oltra amb la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, com la decisió unilateral del PSPV d’acceptar el sostre de dèficit proposat pel Ministeri d’Hisenda per aquelles dates va refredar la relació entre els socis. Les repreguntes de Compromís al president en alguna sessió de control i les acusacions de ser menys reivindicatiu davant Sánchez que no ho era amb Mariano Rajoy han estat uns altres factors de distanciament. “Ara tenim les eleccions molt més a prop, no ens farem tant de mal entre nosaltres”, destaca Boix.

Només falta Soler

Diumenge, en tornar de Morella, Ximo Puig es reuneix amb el conseller d’Hisenda, Vicent Soler. És l’únic pes pesant del partit que encara dubta. Li preocupa que els decibels del debat estatal, tan escorat a la dreta, contaminen la campanya valenciana. En especial, per suposat, la qüestió catalana. Soler abominava la idea d’un Superdiumenge, però acaba persuadit de la “finestra d’oportunitat” que representa l’avançament.

Vicent Soler: “Vicent Ventura va inocular-nos, al president i a mi, la necessitat de disposar de veu pròpia com a poble”

“El president i jo som hereus polítics de Vicent Ventura, fou ell qui va inocular-nos la necessitat de disposar de veu pròpia com a poble”, evoca el conseller, “no teníem la tradició de Catalunya ni el País Basc, però tampoc no érem com les altres autonomies amb què hem compartit, fins ara, calendari electoral”. En 2006, la reforma pactada pel PPCV i el PSPV (amb Puig com a negociador socialista) sota el Govern de Francisco Camps aconseguia tres fites clau: el blindatge de l’AVL (i, per tant, de la unitat de la llengua) com a institució de la Generalitat, l’eliminació del 5% de l’Estatut (tot i que es manté a la llei electoral, de rang inferior) i la capacitat de dissoldre les Corts per part del president. “Alguna gent s’hi va referir com ‘l’Estatut de la vergonya’, però ara cobra importància”, subratlla Soler.

El titular d’Hisenda ha percebut “molèsties” a Compromís cada vegada que algun ministre o ministra socialista visitava el País Valencià. Tampoc no acaba d’entendre la “certesa” de la coalició sobre la conveniència de votar en maig i no en abril. “Com a força valenciana, a mitjà termini, aquesta separació de la resta d’eleccions autonòmiques els beneficiarà més que a ningú”, diu. “El 26 de maig, les nostres eren unes eleccions entre tantes altres, mentre que el 28 d’abril, en canvi, aquesta invisibilitat queda resolta, sobretot tenint en compte que Sánchez posa els governs de Portugal i del Botànic com a paradigma d’allò que vol fer”, conclou Soler.

 

Puig i Oltra es miren poc abans de començar el ple del Consell extraordinari convocat pel president a fi de decretar la convocatòria d'eleccions. Els cinc consellers de Compromís, la meitat de l'executiu, van evidenciar la seua disconformitat. / EFE 

Puig ho té completament decidit però no troba l’ocasió de trucar Oltra per parlar-ne. Quan s’està fent de nit, Mata li diu que no ho ajorne més, que ho faça ja. La maquinària està en marxa. Cal dotar de solemnitat suprema l’anunci de convocatòria electoral i els operaris estan enllestint el Saló de Corts, on es pronunciarà el discurs. Allà dalt, acompanyada de la resta de ciutats històriques valencianes, es llegeix el nom de Morella. A les 19 hores, per tal de no aixecar sospites, el servei de premsa remet l’agenda de l’endemà, en què no figura cap ple del Consell —ha de convocar-ne un per comunicar la decisió presa— i en què es manté la visita prevista de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero.

Ja és massa tard per telefonar Oltra quan el president i el seu equip més estret sopen a la terrassa del restaurant La Lola, als peus del Micalet. Com havia de fer-ho en aquell moment, si havia tingut tot el diumenge?

El dia D i els que vindran

Tampoc no ho farà l’endemà, el dia D. Com ha succeït en altres manques d’acord puntuals, serà el cap de gabinet de Puig qui contacte amb Miquel Real, el cap de gabinet de la vicepresidenta. Són les 10:06 hores i és citada al Palau a les 11. Inevitablement, fruit de l’agenda d’ella, la reunió no pot iniciar-se fins passades les 12 h. A la cimera, d’uns 30 minuts, ell li diu que està pensant convocar eleccions i ella li exposa els arguments en contra. Amb ells damunt la taula, Puig reflexiona una estona, però no altera els seus plans: convé votar en abril i no en maig. Li havia promès que seria la primera persona a qui li comunicaria la decisió adoptada i ho fa a les 15:25 hores. En aquest cas, sí, li truca personalment.

El ple del Consell de les 17 hores palesa la divisió: els consellers de cada partit entren en dos grups. Els socialistes han quedat a prendre una cervesa ben a prop. Els de Compromís hi han acudit caminant des de la seu de la Vicepresidència, on s’havien citat abans per consensuar la posició comuna. Quan conclou el ple, Puig fa una al·locució amb reminiscències èpiques al Saló de Corts. I, a continuació, Oltra, enfonsada, esclata al pati central del Palau de Valeriola.

Ximo Puig comunica la dissolució de les Corts valencianes i la convocatòria d'eleccions anticipades al Saló de Corts del Palau de la Generalitat. / EFE

Al ple de Consell de divendres 1 de març no se n’havia parlat, de l’avançament. Amb tot, el titular de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació, Manuel Alcaraz, s’estima més “no utilitzar termes com ara traïció i deslleialtat, que en tot cas corresponen a casos més greus que no aquest”. “Hem conviscut quatre anys, hem fet bones polítiques i ens haurem de retrobar després de les eleccions”, enuncia amb un to constructiu. Això sí, pensa que la manera com s’ha pres la decisió final “condiciona el futur” i que l’argumentació ha estat “molt fluixa”. “Com penses valencianitzar les eleccions posant-les al costat d’unes generals tan tumultuoses com les d’enguany?”, es pregunta. Alcaraz, des de l’òptica de Compromís, creu que tot plegat ha sigut “una bola que s’ha fet més i més gran cada dia que passava, fins al punt que ja era imparable”. “El president defensa que la participació creixerà molt i que això reforçarà el PSPV i apuntalarà el Botànic, tant de bo tinga raó”, afegeix.

Manuel Alcaraz: “No dramatitzem en excés, és impossible saber si el resultat hauria estat millor al maig”

Fonts de la seua coalició van plantejar la possible il·legalitat de la convocatòria en base a la LOREG i els dubtes sobre el vot de qualitat del president al ple del Consell. Uns dubtes que Alcaraz va tallar de soca-rel. “Com a secretària del Consell, la vicepresidenta havia d’expressar aquests dubtes”, matisa el conseller, “però en el cas del vot de qualitat, de dubtes, no n’hi havia cap: el decret de 1983 li confereix aquesta possibilitat al president, i mai no ha estat derogat”. “La sensació és molt estranya, la convivència, fins ara, havia sigut magnífica”, lamenta Alcaraz, “però no hauríem de dramatitzar en excés, és impossible saber si el resultat hauria estat millor al maig”.

Efectivament, el desig de descompressió inunda el Consell. El xat de WhatsApp dels 10 membres va funcionar com un dia qualsevol a partir de dimecres. Amb emoticones de corets, aplaudiments i petonets inclosos. Amb el conseller Marzà penjant una bona notícia apareguda als diaris i els consellers de les dues potes del Govern felicitant-lo efusivament. Oltra va encarregar-se de recordar, a la seua compareixença del dilluns 4, que dimarts tornaria a eixir el sol. El propi Marzà s’afanya a penjar a Twitter una fotografia seua junt el secretari autonòmic socialista, el “company” Miquel Soler, amb una frase de Salvador Allende: “Obrirem les alberedes sempre!”. La complicitat entre Marzà i Puig, de fet, ha estat una de les constants de la legislatura.

 

Enric Morera també va enviar missatges als grups de WhatsApp de Compromís amb la intenció d’apaivagar els ànims. “No podem malbaratar el cabal de seriositat que ens hem guanyat, som competidors electorals però no podem fer-nos mal entre nosaltres”, explica amb convicció, “com no ens hem cansat de repetir, el Consell ha arribat a 5.746 acords i ha tingut un sol desacord”. Morera va més enllà i planteja “una estratègia win-win” per la qual PSPV, Compromís i Podem ocupen, sense intromissions mútues, la major part del tauler polític. El síndic de Compromís a les Corts, Fran Ferri, insisteix que “no podem oferir la imatge d’un trencament que no és tal, el País Valencià no és Andalusia”. N’és optimista, de fet: “El discurs de Vox i Ciutadans enforteix els partits del Botànic, ens fa ser realistes i veure el perill que tenim al davant”.

Per part d’Unides Podem, Martínez Dalmau intueix que “el nostre resultat no hauria variat molt al mes de maig”. Per contra, Pérez Garijo té la seguretat que “el Botànic, en conjunt, traurà un resultat millor a l’abril que no si s’hagueren mantingut les eleccions a maig”.

Puig, però, va prémer el botó roig i va fer saltar pels aires l’últim mes de legislatura. Un botó roig amb forma de ploma estilogràfica. La que va fer servir per signar l’Acord del Botànic i la mateixa amb què l’ha deixat en suspens. Encara li queda tinta per signar un nou acord, però les urnes dictaran sentència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.