Homenets. Glòria Marcos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha adeus polítics d’un mal gust inclassificable. Sobretot si són estèrils, unilaterals i amb una limitació dramatúrgica contrària a la lírica més essencial. Tot això malgrat les aficions inicials de Glòria Marcos, al currículum de la qual hi destaca: “A començament dels setanta es vinculà al moviment teatral valencià, formant part del grup Carnestoltes, que dirigia Juli Leal”. De fet, l’únic mèrit va ser a l’hora d’aconseguir plaça, el juliol del 2011, al Consell Valencià de Cultura. Un últim tros de catifa pública que aquest juny s’ha volatilitzat amb la renovació del paquidèrmic corral i amb l’eixida de certes espècies protegides que ja no ho són, com ara les Ciscar, els Farnós o les Marcos. Mamífers amb poc costum per aixafar la terra impura i que ara es dediquen a afrontar l’extinció com bonament poden.

En el seu cas, Marcos ha tornat als pròlegs teatrals dels irrepetibles setanta, encara que amb rèpliques d’èxit a mitjans dels 2000, a l’hemicicle de les Corts, on davallar i badallar solen confondre’s en una dislèxia fulgurant de gran síntesi parlamentària. Això i una contorsió de l’ànima que d’un instant a l’altre ens transporta del plor a la determinació tot passant pel cop de puny, la rialla severa i la melangia més dòcil. Grup Carnestoltes en estat pur. Precisament el que va interpretar Marcos el 25 de juliol amb l’escenificació del comiat. Perquè una cosa és donar-se de baixa d’una organització i una altra representar-la en format breu, afectat i amb fals intimisme. Potser allò de s’obre el teló i apareix una dona gran amb una bata de flors que contradiu el rostre compungit. Als ulls, una llàgrima que no acaba de vessar i, enfront, una desena de periodistes amb les galtes amarades no pel plor, sinó per la manca d’aire condicionat a la molt profunda, tancada i escalfada seu esquerrana. I al fons, un home que després sabrem que és el marit del personatge principal i que espera recolzat en una barra sense cambrers ni elements etílics que l’ajuden a superar el tràngol d’un numeret àmpliament repetit.

Una obra, en definitiva, d’un sol acte. Talment els 15 anys de vida en primera línia política de Marcos, homenet en lluita descomunal, interna i impossible contra el seu veritable destí com a catedràtica de secundària, categoria més vital que no acadèmica. Una secundària sempre amb un suport escàs dins l’organització, però que va saber maniobrar sense impudícies, sense manies, per patrimonialitzar-ne el poder. El 2003 va guanyar la VIII assemblea cedint la seua soldada en benefici del Partit Comunista, enfrontat al nacionalista i més majoritari corrent d’Esquerra i País. L’escàs èxit de la confluència entre el Bloc i Esquerra Unida, sota la marca Compromís, en les eleccions del 2007, va esquarterar el grup parlamentari quan Marcos col·locà el seu fillol i homenet Amadeu Sanchis al Consell d’Administració de la ben desapareguda Radiotelevisió Valenciana. Allò es feu sense el consens del grup i després que Sanchis, un purista anticonfluència, abjurara de la formació de Compromís a València ciutat tot llastrant uns resultats que deixaren fora Esquerra Unida per primera volta en democràcia. 

L’endoll de Marcos per al poc il·luminat Sanchis fou el detonant de la gran tragèdia interna d’Esquerra Unida, ja que la majoria del grup va substituir Marcos com a síndica tot nomenant en el seu lloc Mónica Oltra. Esquerra Unida, tensada per la mà fèrria de Marcos, expulsà Oltra i Mireia Mollà i, al cap de poc, Joan Ribó, també arrenglerat amb la vessant interna d’Iniciativa, hereva d’Esquerra i País. El grup de Compromís va expulsar el juliol del 2008 Marcos, que llavors, en companyia de Lluis Torró i Marina Albiol, passaren al grup dels no adscrits. L’escletxa ja era del tot insuperable, però Marcos (no confondre amb Narcos, tot i l’addicció a la sang invisible que sempre brolla a les assemblees esquerranes) mai no volgué amollar el poder determinant d’aquest 5% secundari i quasi sempre extorsionador. Coses de polítiques del setanta i inspiració per a sèries de moda. “Sí, però la meua filla de dos”. Li digué a Manuel Colomer si és que volia tindre el suport a les primàries de València el gener del 2015. I l’octubre del 2016 va abraçar David Rodríguez per evitar l’arribada a la coordinació general de la darrera gran enemiga: Rosa Pérez, que finalment aconseguí les regnes el passat 28 d’abril, tot i que Marcos va maniobrar l’etern percentatge secundari per afavorir Rosa Albert, l’altra candidata.

Sense poder, espectadors ni figurants que li donen suport, Marcos per fi ha acceptat el seu paper de catedràtica de secundària, un fet tardà, a la valenciana, però que impedix l’eterna al·legoria de Saturn encara que siga a costa de dramatúrgies d’una insolència inacceptable. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.