POLÍTICA VALENCIANA

Estat d’alarma a València: Camps vol ser alcalde

Francisco Camps, expresident de la Generalitat encara immers en un parell de causes judicials, ha iniciat una ofensiva total per convertir-se en el pròxim candidat del PP a l’alcaldia de València. Compta amb pocs suports de pes, però creu que el partit li’n deu una. I no és broma.  

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La gent que el reconeix pel carrer acostuma a dedicar-li comentaris elogiosos. Li diuen “president”, el saluden amablement, lloen la seua etapa de govern i li demanen que retorne. Els que no l’estimen tant, li fan una mala cara i prou. Ben pocs l’escridassen o l’insulten.  

En qualsevol cas, Francisco Camps s’estima més desplaçar-se a bord del seu cotxe oficial. Tant la seu del Consell Jurídic Consultiu, on és membre nat, com les dependències de la Universitat Catòlica de València, on exerceix com a professor, queden prop de casa. Hi podria anar a peu, però aprofita el xofer i el cotxe oficial a què té dret en qualitat d’expresident de la Generalitat. També disposa d’escorta i d’assistenta personal.

Aquest és el seu radi d’acció habitual, però de vegades —més de les que voldria— compareix davant algun tribunal. Ja se’ls coneix tots. L’Audiència Nacional, l’Audiència Provincial i el Tribunal Superior de Justícia li resulten tan familiars com la plaça de la Mare de Déu, la Llotja i el Micalet. I a tothom amb qui parla li recorda això: “Set de les nou causes que tenia obertes ja han estat arxivades”.

Perquè Camps sobretot parla de Camps. Camps ja no parla de futbol ni de tennis. Camps ja no explica la seua passió pel monestir cistercenc de la Valldigna, que va convertir, a la reforma de l’Estatut, en “temple espiritual, polític, històric i cultural de l’antic Regne de València”. Camps només parla de Camps. De la penitència que arrossega. De la seua condició de màrtir. De la resurrecció política que aquest calvari tan injust ha de comportar. 

De fet, està convençut de patir una conspiració del difunt Alfredo Pérez Rubalcaba en connivència amb els magistrats Baltasar Garzón i José de la Mata i la fiscal Dolores Delgado. Tres alts membres de la judicatura que en algun moment van travessar la divisió de poders i van participar, respectivament, en els executius de Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez.

Francisco Camps, durant una conferència seua a la Universitat Catòlica de València.

A qui vol escoltar-lo —per exemple, l’escriptor Arcadi Espada, que va dedicar-li el llibre homenatge Un buen tío (Ariel, 2018)— Camps li assegura que era la primera fitxa de dòmino d’una filera que havia de caure per liquidar la monarquia espanyola, en la qual té una funció cabdal el 15-M i el sorgiment posterior de Podem. L’última d’aquelles peces era, en efecte, la del rei ­—ara emèrit— Joan Carles I, però el ben cert és que no ha calgut que ningú empenyera aquesta fitxa. Va tombar-la el seu afer sentimental amb Corinna Larsen i el descobriment dels comptes multimilionaris que el monarca mantenia a Suïssa.

Camps confia a culminar satisfactòriament el seu calvari judicial en a penes dos anys

La inexistència d’un enriquiment personal durant el seu pas per la política és, precisament, un dels arguments més reiterats per Camps a l’hora de justificar la seua innocència. Com si la condició de cap del Consell que va situar com a consellers Rafael Blasco, Juan Cotino, Milagrosa Martínez o Serafín Castellano resultara un detall menor. Com si la circumstància de presidir un partit que es finançava il·legalment —tal com han certificat els tribunals i va admetre qui n’era el número 2, Ricardo Costa— constituïra un pecat venial. A Camps ningú no l’acusa d’haver-se omplert les butxaques, sinó d’haver obert de bat a bat les portes de la Generalitat i el PPCV a la corrupció.

En el seu llibre, Espada escriu que la direcció estatal del PP va cometre una “immoralitat” en no retornar Camps al “lloc correcte” després que resultara declarat no culpable per un tribunal popular —cinc vots a quatre— al judici del cas dels vestits. És a dir, a la presidència.

Lluny d’això, aquella vista fou la primera d’un serial judicial que s’allarga 12 anys. I Camps, que confia a culminar-lo satisfactòriament en dos més, comença a esbossar plans de futur. Uns plans que sempre passen per l’alcaldia de València.

Francisco Camps, després d’una de les seues compareixences judicials, en aquest cas a l’Audiència Nacional. / Europa Press

Aspira a rellevar Joan Ribó i reprendre l’obra de la seua estimada Rita Barberà, la seua mare política. Reclama que el pont de les Flors duga el seu nom i que el maig d’enguany, coincidint amb el 30è aniversari de l’accés de Barberà a l’alcaldia, el consistori li reta un homenatge. Lluny queden les paraules pronunciades el 12 de juliol de 2017, quan va descartar el seu retorn a la política. “Cuando me fui, me fui”, va explicar aquell dia davant la premsa al més pur estil de Mariano Rajoy

Pànic generalitzat

No, no és cap broma. Camps insisteix a dir que vol erigir-se en el pròxim alcalde de València. Els actuals dirigents del PP i del PPCV se’n fan creus. Encara que no entenen que els estiga passant una cosa així, es pessiguen i comproven que és real: quan li posen un micròfon davant, Camps repeteix que pretén aspirar a l’alcaldia. S’ha decretat l’estat d’alarma.

D’una banda, es posa disciplinadament a disposició del seu partit, però de l’altra no li dedica cap paraula d’escalf a l’actual presidenta del partit al cap i casal, María José Català. Mai no la cita. Mai no afirma que és una bona presidenta del partit —prové de Torrent (Horta), on fou alcaldessa de 2007 a 2011, l’any en què va passar a ser consellera d’Educació i Cultura— ni valora la seua tasca opositora al govern municipal de Compromís i PSPV. Silenci monacal.

El neguit s’ha apoderat de la cúpula popular. Hi ha un pànic generalitzat. Mentre el partit s’esforça a deixar enrere l’estigma de la corrupció, Camps, l’estendard d’aquella etapa fosca, va per lliure i es postula indissimuladament. Per això, segons informen fonts del partit a EL TEMPS, tant la presidenta autonòmica del PPCV, Isabel Bonig, com la mateixa María José Català, han efectuat diversos moviments en les últimes setmanes.

A començaments de març, després d’explicitar el seu desig daspirar a l’alcaldia, Bonig va entrevistar-se discretament amb Camps al centre de València

A començaments de març, després d’una entrevista digital en què Camps havia explicitat el seu desig de ser alcalde, Bonig va entrevistar-se discretament amb ell al centre de València. I al cap de pocs dies, en plenes dates falleres, Català va ser rebuda a la seu de Gènova pel secretari general dels populars, Teodoro García Egea, el qual va transmetre-li l’escalf de la direcció estatal. S’acabava de conèixer la decisió de Toni Cantó d’abandonar tots els seus càrrecs a Ciutadans i la presidenta local volia saber dues coses: si l’actor entrava en els plans del PP com a possible alcaldable i si Camps hi tenia opcions. El resultat d’aquell encontre va ser una instantània de García Egea amb el mocador faller acompanyant un tuit en què augurava que Català serà la propera alcaldessa de la ciutat.

Ni Pablo Casado ni ell no pensen en Camps per cap càrrec de visibilitat. No descarten aprofitar la seua veterania i la vitalitat que demostra incorporant-lo a l’engranatge del PP d’alguna manera, però entenen que el seu temps va passar i que ara és l’hora d’una altra generació.

El tuit de Teodoro García Egea mostrant el seu suport a María José Català.

El menyspreu que demostra la plana dirigent del PPCV envers les seues aspiracions té conseqüències. En una entrevista al diari Economía Digital, el proppassat 13 de gener, Camps es referia a Casado com un “líder extraordinari” per “edat, condicions, experiència i bagatge”, com la persona capaç d’aconseguir la reunificació del centredreta espanyol. En canvi, preguntat per les habilitats de Bonig, Camps evadia la resposta amb un lacònic “això són qüestions internes”.

A la conversa en qüestió, Camps es postulava per fer de València un motor de vots populars: “Si Casado vol ser president és necessari guanyar la Comunitat Valenciana, perquè, conjuntament amb Madrid, sempre hem sigut els dos grans bastions del centredreta. I la ciutat de València és capital per guanyar la Comunitat Valenciana i la presidència, aquest és el meu desig”.

Els suports de l’expresident

Francisco Camps provoca objeccions a l’actual PPCV i, pel que sembla, tampoc no compta amb l’aquiescència de Madrid. Per tant, de quins suports gaudeix en el seu intent de retorn a la primera línia política? Aquesta és la gran pregunta. I la resposta és senzilla: de molt pocs.

Que manté intacta la passió per la política resulta obvi. En abandonar la presidència, l’any 2011, va rebutjar l’oferta d’una empresa energètica que li proporcionava un bon treball a Escòcia, on podria haver-se establert amb la família. No obstant, es negava a transmetre la sensació de fugida.

A més, com a membre nat del Consell Jurídic Consultiu —el seu sou anual és de 60.000 euros— té la vida resolta. Acudeix al seu despatx gairebé cada dia i es mostra afable amb la resta de consellers i el personal de la casa. És una feina que li resulta estimulant, però no prou. Porta inoculat el verí de la política i conserva el contacte amb diferents periodistes.

En canvi, l’ha perdut pràcticament per complet amb persones que van treballar colze a colze amb ell, com Nuria Romeral o Pablo Landecho. Li queda, això sí, l’estima d’Henar Molinero i dels seus amics de l’ànima Vicente Garrido Mayol, catedràtic de la UV; Enrique Fliquete, amb qui coincideix al Consell Jurídic, i Fernando de Rosa, un jutge amb un peu als tribunals i l’altre a la política. D’aquells que, si són socialistes, li desagraden tant.

En abandonar la presidència, Camps va rebutjar l’oferta d’una energètica que li proporcionava un bon treball a Escòcia

L’altra persona que continua al costat seu és Pedro Agramunt, expresident de la patronal valenciana i del PPCV, partit que el va fer senador i eurodiputat. Esquitxat pels casos Naseiro, Gürtel i els seus negocis tèrbols a Azerbaidjan —tractava de rentar la imatge internacional del país a través de presumptes suborns—, Agramunt i Camps lideren el Foro Populares 2020, creat l’any passat amb la missió de contribuir al rearmament ideològic de la formació de la gavina. Cada dia emeten un argumentari, primordialment enfocat en la política estatal.

En formen part, d’aquest nucli, els desheretats del partit. Vuits, nous i cartes que no lliguen. Juan Vicente Pérez Aras, Mateo Castellà, els exdiputats autonòmics Eduardo Ovejero i Andrés Ballester... Una trentena de persones, a tot estirar. María José Català ha assistit, respectuosament, a alguna de les seues trobades. Per allò de quedar bé.

Populares 2020 s’ha marcat dos reptes: que Casado convoque un congrés estatal per a la tardor d’enguany i que “el centredreta” vaja “reunificat” a les pròximes convocatòries a les urnes. Sostenen, amb números, que PP, Vox i Ciutadans sumen avui els mateixos vots que obtenia el PP en 2011, però mentre els populars tenien aleshores majoria absoluta al Congrés i a les Corts valencianes, ara, la divisió en tres paperetes penalitza el resultat global.

Francisco Camps i Pedro Agramunt, els dos principals referents de Foro Populares 2020.

Amb dues causes pendents, Camps no està en condicions de competir en primàries. Ara bé, si resultara absolt de totes dues —la de Fitur és la més complicada, ja que Costa i Álvaro Pérez, “el Bigotes”, ja han estat condemnats i l’han assenyalat directament— sí que podria intentar-ho. Compta amb l’inconvenient de la pandèmia, que ha alentit, encara més, un calendari judicial saturat pels casos de corrupció. No hi ha sales —ni magistrats— per a tant de judici.

Fonts properes a l’expresident remarquen que, tal com ha assegurat, l’única formació per què Camps es presentaria és el PP. Amb tot, persones del partit coneixedores de la seua ambició política i el ressentiment que alberga no descarten una eventual candidatura com a independent per Vox, un partit absolutament mancat de lideratges a escala local.

N’hi ha que, fins i tot, hi afegeixen més possibles rebotats del PP a la llista: José María Chiquillo, Mayrén Beneyto —dos expolítics d’Unió Valenciana, ara en el PP— o, per què no, el periodista faller Julio Tormo. Opinen que el forat que li farien al PP seria important.

Tots ells enarborarien la bandera del ritisme i es proclamarien hereus de l’alcaldessa difunta, en contraposició a Català i sobretot a Bonig, que hi va marcar distàncies. Barberà va morir al grup mixt del Senat i sense carnet del PP després de la línia roja dibuixada per aquesta.

L’ombra ultra de Camps

Més enllà dels polítics en retirada que s’hi mantenen fidels, qui avala el protoalcaldable Camps? El més important de tots és Jorge Mestre, un periodista que va ser assessor d’Agramunt a la Unió Europea i que actualment treballa de professor de relacions internacionals a la Universitat Europea de València. A finals dels 90, va obrir la delegació valenciana de Diario Crítico, un web que a escala estatal dirigia Fernando Jáuregui. També va treballar per a la Confederació Empresarial Valenciana i la Cambra de Comerç.

Jorge Mestre és la mà dreta de Camps en la seua ofensiva política.

La nissaga Mestre-Jordà, una família nombrosa originària d’Alcoi, professa unes profundes conviccions religioses. La fe és el refugi de Camps. En aquest sentit, l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, li ha reportat una ajuda valuosa i incondicional.

Mestre, amic personal de fa anys, és la persona que ha iniciat Camps en el món de les xarxes socialsi qui l’ha connectat amb l’extrema dreta mediàtica. Condueix —amb la comentarista ultra Cristina Seguí— la versió valenciana d’Estado de Alarma TV, un espai del portal YouTube on Camps ja ha estat entrevistat.

Ha aparegut, igualment, a la versió estatal, entrevistat per la mateixa Seguí i per Javier Negre, experiodista del diari El Mundo condemnat repetidament per difondre informacions falses. Mestre, el mentor de Camps en el món virtual, escriu articles d’opinió a Okdiario, el mitjà digital dirigit per Eduardo Inda.

Javier Negre i Cristina Seguí entrevisten Francisco Camps a Estado de Alarma TV el 22 de desembre passat, el dia que Camps va estrenar el seu compte de Twitter. 

En una columna recent, titulada “Comunismo o libertad”, Mestre escrivia: “En Valencia, uno se siente secuestrado, asfixiado, casi en la soñada Venezuela socialcomunista. Así se lo hice saber a un agente policial que cumplía con su trabajo, pero que no por ello no dejaba de ser surrealista. Uno tiene que estar justificando en Valencia unos derechos y libertades que ya vienen de antemano en la Constitución para muchos de sus movimientos. En Valencia son todo prohibiciones, limitaciones, restricciones”, a més de referir-se a “Mónica Trola, conocida en los ambientes de la extrema izquierda catalanista como Mónica Oltra”.

Fruit d’aquestes connexions amb l’extrema dreta mediàtica, la primera persona amb què Camps va interactuar a Twitter —va estrenar el seu compte el 22 de desembre de 2020— va ser Seguí. També segueix l’agitador ultra Alvise Pérez, exassessor de Cantó a qui no ha dubtat a felicitar públicament.

Els missatges que Camps —i Mestre— difonen a través de Twitter són una miscel·lània del millor remember del PP valencià —Fórmula 1, visita del papa, visites dels reis a les Falles—, comentaris de política espanyola i retrets als actuals governants valencians. Camps ha aconseguit, fins i tot, interactuar amb l’actual alcalde de la ciutat, Joan Ribó. Igualment, ha obert un compte d’Instagram al seu nom.

El segon tuit de Camps, publicat a les 0:01 hores de l’1 de gener d’enguany, i un altre, de dos mesos després, en què atacava directament l’alcalde de València.

Un altre renascut dels anys de glòria del PP és Jesús Wollstein, parella de Marta Torrado, regidora a l’Ajuntament de València. Va ser el director general de comunicació i màrqueting del València CF durant el mandat de Juan Soler, a qui els populars van propulsar a la presidència del club. Wollstein va ser l’artífex del contracte bluf amb el patrocinador Valencia Experience, els ingressos del qual no van arribar a les arques de l’entitat.

Abans, de 2003 a 2007, ja havia dirigit la ràdio pública valenciana —Ràdio Nou—, i més endavant va fer negocis al Brasil i ha col·laborat amb la Universitat Catòlica de València. Ara presenta la desconnexió valenciana de migdia d’Es Radio, l’emissora de Federico Jiménez Losantos. En una entrevista del 3 de febrer, Camps i ell mantenien aquesta conversa:

“—Señor Camps, la situación del centro derecha español y valenciano es un verdadero caos. Con la aritmética actual no se puede hacer frente a los partidos socialcomunistas. ¿Usted se ve con la fuerza y la capacidad de ponerlos a todos de acuerdo?

“—Yo creo que sí que la tengo, a mi me encantaría, pero eso depende de los responsables de los distintos partidos.

[...]

“—¿Qué cargo político le falta a usted y yo sé que es el que más ilusión le haría ostentar?

—Usted sabe la respuesta, y yo también. Todo el mundo la sabe.”

Camps, acompanyat de Pedro Agramunt, entrevistat per Jesús Wollstein a la sintonia d’Es Radio, l’emissora de Federico Jiménez Losantos. / Es Radio Valencia

Dues setmanes més tard, el 17 de febrer, amb la xifra de contagiats per la COVID desbocada, tornaven a mantenir un diàleg per les ones. Per les ones i sobre les ones de la pandèmia, amb oracions i recomanacions del propi Camps. Aquest era l’inici de la nova conversa entre Wollstein i Camps:

“—Ya saben que empezamos cruzando los dedos. Después rezamos un avemaría, pero tampoco funcionó. Después rezamos el rosario, ayer con el señor De Rosa... ¡Bueno, pues ha empezado a funcionar! La curva está bajando, pero no porque baje aquí, sino porque baja en toda Europa. Es una acción-reacción, porque las olas suben y bajan, no por la acción-reacción de nuestro Gobierno, el de la señora Barceló y el señor Puig. [...] Hoy tenemos a una figura clave en la política y en la historia de Valencia y de la Comunidad Valenciana. El ex presidente Francisco Canps. ¡Presidente Francisco Camps, buenos días!

“—¿Qué tal? Buenos días. Siguiendo lo que le he escuchado hace un momento del rosario, también les recomendaría que entrasen en YouTube a ver el padrenuestro que cantó Montserrat Caballé, dirigido por José María Cano, que está circulando ahora y es realmente interesante. Se ven todas las imágenes de lo que fue aquella visita del Papa tan extraordinaria para Valencia y la proyección de Valencia hacia el mundo.”

L’altre gran puntal de Camps és La 8 Mediterráneo, la concessió autonòmica de TDT que va fer el seu govern en favor de la COPE. Cada nit hi actua Lluís Motes i també hi treballa Vicente Climent, emblemes de la manipulació informativa en els temps de Canal 9 i Ràdio Nou, respectivament.

D’ací el tracte preferent que els proporciona Camps. El 25 de setembre de 2018, en una entrevista amb Motes, l’excap del Consell va verbalitzar les seues intencions per primera vegada: “Si las bases de mi partido me lo pidiesen, me presentaría a alcalde de Valencia”. Camps ja tenia clar que volia ser alcalde.

Més recentment, en una entrevista amb Climent, assegurava que se sentia fort com mai i advertia dels perills que amaga Compromís, per si de cas algun televident despistat que els vota no n’és conscient: “Compromís es una formación catalanista filomarxista... Porque dentro de Compromís hay marxistas. ¡Mar-xis-tas! Que lo oiga bien la gente que vota a Compromís: ahí dentro hay gente de extrema izquierda, marxista, y por lo tanto, antidemocrática, liberticida.”

Siga com siga, quan Camps ha tret el Camps que porta dins és a Estado de Alarma TV, on sap que ha de donar el màxim de si mateix per estar a l’altura necessària. S’ha referit als suports de Pedro Sánchez tal com dicten els cànons: “Izquierda radical, antisistema, que no cree en la democracia, en la Constitución ni en las urnas”. O dit amb unes altres paraules, “los comunistas de Podemos, los filoetarras de Bildu, los golpistas de ERC... Que han organizado una suerte de trencadís de colores imposibles”. Una definició plàstica i lírica, sens dubte.

Preguntat per Negre sobre una hipotètica candidatura a l’alcaldia en representació de Vox, Camps afirmava que la seua “coherència” es trobava en el projecte que un dia va liderar i instava el “centredreta” a presentar-se unit en lloc de separat en tres llistes. Sempre remarca que és dels primers militants del PP a la ciutat de València, des que Fernando de Rosa va obrir-li les portes, allà pel 1982. “Me encantaría volver, porque aquello se quedó cortado de repente en el año 11. Me encantaría culminar, si mi partido lo considera oportuno, aquel proyecto vital y personal [...]. Si digo que quiero volver, la Fiscalia Anticorrupción me hará más daño. No quieren que vuelva a la política, pero no puedo decir una cosa que no sea cierta.”

Un tuit recent de Camps en què es refereix directament a l’alcalde Ribó, a qui vol rellevar.

Javier Negre, entendrit i esperançat alhora, li responia amb aquestes paraules: “Qué pena de Valencia, qué pena de Comunidad Valenciana, integrando a los pancatalanistas, a los gestores pésimos, con gente deambulando, con las calles sucias... Hace falta que la derecha vuelva a gobernar una comunidad tan próspera como la valenciana. El ticket Francisco Camps - Rita Barberá puso a Valencia en el mapa, todo el mundo quería ir allí. Ahora solo quieren hacerlo argelinos como los que Cristina Seguí ha vuelto a captar hoy entrando en ferrys de lujo.”

Camps, en una entrevista a ‘La Razón’, ha advertit que el PP va cometre una “errada” en “abandonar” un polític com ell

En una altra entrevista, en aquest cas a La Razón, el 6 de febrer, es mostrava igualment emocionat davant la possibilitat d’esdevenir alcaldable. Preguntat per aquesta possibilitat responia que n’estaria “encantat” i afegia que la direcció del PP havia comès una “errada” en “abandonar” un polític com ell: “Quiero seguir pensando que mi partido no me ha abandonado. Es un error abandonar a un político que lo único que hizo fue trabajar por el PP, por el bienestar de los españoles y de los valencianos, y que se vio inmerso en una situación judicial injusta y de la que ha salido absuelto.”

I l’1 de març, en una entrevista a la plataforma Twitch efectuada per l’agència de comunicació Martínez-March, al capdavant de la qual hi ha el portaveu popular de Montcada (Horta), Pau March, Camps hi abundava de nou: “Estoy en plenas condiciones personales, con mucha ilusión, con mucha experiencia acumulada y con un conocimiento exhaustivo de la ciudad de Valencia. No me importaría dar un paso hacia adelante y volver a la primera línea política, poner en marcha de nuevo los proyectos políticos que se quedaron congelados cuando Rita dejó de ser alcaldesa de Valencia.”

Es veu capacitat d’emular Barberà. Vol ser, en definitiva, un Barberà 3.0. Caldrà veure si tractarà de ser-ho —en cas que el PP li denegue aquesta opció— sota unes altres sigles. Camps és, ara mateix, absolutament imprevisible. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.