La sonoritat emotiva i colpidora de la dolçaina fou la cloenda de la revolució ideològica que va afrontar el valencianisme polític a les acaballes de juny. Fidels a la tradició nacionalista valenciana d'interpretar la Muixeranga, el Bloc va emprendre aleshores un viatge cap a un sobiranisme d'ampli espectre. Sense relegar l'eix nacional, va incorporar en igualtat de condicions al seu corpus ideològic l'ecologisme, el feminisme o l'antifeixisme. Es tractava de lluites associades a l'ADN del partit, però que, de vegades, havien estat subjugades a la qüestió nacional. A partir d'aleshores, el Bloc, rebatejat en aquell congrés oficialment com a Més i pota majoritària de Compromís, enquadrava les seues postures polítiques sota el vestit d'un valencianisme sobiranista i de caràcter popular. L'objectiu de tot plegat era eixamplar la seua base militant.
La mutació ideològica de Més-Compromís s'ha produït pràcticament en paral·lel als preparatius del procés congressual que afrontarà en els pròxims mesos Iniciativa del Poble Valencià, formació integrada a Compromís i encapçalada per l'actual vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mònica Oltra. Tot i que el VI Congrés dels ecofeministes compta amb un caràcter ordinari, la proposta de ponència política, a la qual ha accedit aquest setmanari, planteja una actualització ideològica: «Hem d'anar més enllà i invertir col·lectivament a repensar-nos ideològicament davant els nous reptes i canvis accelerats per la pandèmia; sent conscients de la profunda complexitat, de la velocitat dels temps, de les incerteses i la vulnerabilitat. Segurament, a diferència del segle XX no hi ha grans ideologies que donen una resposta global i certa, però, no pot servir-nos d'excusa per a renunciar a construir plegats el nostre camí ni acceptar frustradament altres marcs ideològics».
En l'àmbit organitzatiu, a més, preconitzen que «cal anar avançant cap a una formalització i consolidació de l'avantguarda política que suposa Compromís». «Cal mantenir la capacitat d'autoorganització i transformació d'Iniciativa i cal continuar fent del nostre model i pràctica política una referència i un actiu per a la capacitat de la política valenciana progressista, integradora i transformadora, que no s'ha de quedar solament en el marc valencià sinó també estatal i internacional», agreguen amb un redactat que no expressa el canvi de postura dels ecosocialistes cap a una federació entre els diversos actors polítics que conformen Compromís.
«Des d'Inciativa-Compromís volem apostar, amb aquesta evolució política, per assolir l'eradicació de les desigualtats estructurals, per un igualitarisme predistributiu basat en la filosofia de Rawls i la política econòmica de Piketty acompanyat d'una proposta de justícia fiscal adaptada a les noves realitats del capitalisme global», assenyalen per defensar un igualitarisme que trenca amb el neoliberalisme meritocràtic i el concepte social-liberal de la igualtat d'oportunitats, en línia amb el pregonat pel sociòleg César Rendueles: «La ponència política té aquesta perspectiva estructural i política: les propostes relacionades per aconseguir la justícia social es basen en un enfocament igualitarista que trenca radicalment amb la fal·làcia de la meritocràcia, la cultura de l'esforç i l'emprenedoria. Una fal·làcia fonamental per a la transmissió generacional de l'empobriment i aturar mobilitzacions en contra de la cultura de l'acumulació extrema. A més, aquesta fal·làcia fa recaure sobre la responsabilitat individual la situació socioeconòmica generant greus problemes de salut mental».
L'organització ecosocialista, en aquest document anomenat Esperança ecofeminista. Fem màtria, fan una radiografia de les desigualtats amb una mirada que combina la perspectiva mundial amb l'espanyola i valenciana. Una òptica que centra les seues denúncies en la bretxa tributària existent entre «el 15% que paguen les pimes i el menys del 3% que contribueixen els grups bancaris, les constructores i les immobiliàries». «És notable, com apunta el Sindicat de Tècnics d'Hisenda que el 72% de l'evasió fiscal es concentra en les grans empreses i fortunes. No obstant això, menys del 20% dels tècnics d'Hisenda persegueix aquestes empreses. Mentrestant, quasi un 85% de la plantilla investiga el frau corresponent a autònoms i pimes (28% del frau). Cal incrementar el nombre de treballadors i treballadores destinats a perseguir el frau i l'evasió fiscal i dirigir l'acció de govern cap a on està realment el problema», argumenten.
Amb l'objectiu de reduir aquestes diferències socials i de democratitzar l'economia, aposten per «una renda bàsica universal i incondicional de caràcter europeu adaptada a la realitat socioeconòmica de cada país instrumentada amb el mecanisme conegut com a impost negatiu de la renda», «la regulació dels preus del lloguer i l'increment del parc d'habitatge públic fins a arribar, com a mínim, al 9,3% de la mitjana», «la fixació d'un salari màxim que s'establisca d'acord ambl salari mínim, és a dir, una escala salarial on la distància entre la persona que més cobra en l'empresa i la que menys no supere les deu vegades» i «una prestació pública de pagament únic quan complim 25 anys, valorada sobre el 60% del patrimoni mitjà espanyol, és a dir, el que s'ha popularitzat, de la mà de l'economista Thomas Piketty, com a herència per a totes». Aquesta darrera mesura està avalada per l'esfereïdora realitat que «el 68,8% de la desigualtat actual a Espanya, mesurada segons l'índex Gini, té la seua causa en l'herència».
«La prioritat de l'ecofeminisme és el dret a la vida digna. I, per això, és clau reformular, a més de la base material, la forma amb la qual ens relacionem amb una nova cartografia de l'espai-temps des d'un marc de l'autonomia personal, corresponsabilitat, harmonia amb el medi natural i la pau. Aconseguir situar la vida en el centre de la política és el canvi més radical al que ens enfrontem col·lectivament», assenyalen per trencar amb el treballcentrisme, del qual també pateix diversos corrents de l'esquerra. «Hem de posicionar-nos en les tesis de la feminista Silvia Federici, quan afirma que la qüestió és considerar el treball assalariat com una estratègia més per a l'alliberament, no com la gran estratègia per a alliberar-nos», puntualitzen.
A la cerca d'una vida menys condicionada del treball, en la qual les persones compten amb temps lliure per gaudir de l'existència d'una manera feliç, proposen diverses «utopies concretes»: «setmana laboral de 32 hores, eliminació de la cultura patronal de les hores extra, fomentar al llarg de la vida laboral la possibilitat d'agafar anys sabàtics, reduccions de jornada amb perspectiva de gènere vinculada a la millora del benestar emocional i els hàbits saludables i avançar l'edat de jubilació quan compleixes 63 anys». Unes propostes laborals que es combinarien amb altres de construcció d'unes ciutats i pobles inclusius, com ara la implementació de banys públics.
En la reducció de les desigualtats i la construcció d'unes societats igualitàries que pregona Iniciativa, els serveis públics ocupen un paper important, especialment com a punts de trobada sociocomunitària. Els ecosocialistes defensen una gestió 100% públic de béns fonamentals com l'aigua i la configuració d'una xarxa escolar exclusivament pública, la qual estiga fonamentada en els valors democràtics de l'equitat, el plurilingüisme o la coeducació. «És una emergència civilitzadora enfortir les polítiques públiques basades en la professionalització de les cures, les escoles de famílies i el foment de l'autonomia personal», afirmen, així com propugnen una sanitat en la qual l'atenció primària, l'atenció psicològica i la salut pública adquirisquen un gran protagonisme. «L'enfocament igualitarista requereix accelerar la incorporació a la cartera pública de la podologia, nutrició, oftalmologia i la salut bucodental», ressalten.
«Les condicions laborals inestables i precàries afavoreixen clarament el traspàs de personal investigador des dels espais públics cap als privats. Una aposta decidida per augmentar el pes de la ciència i la investigació en la nostra economia requereix un canvi profund de les condicions laborals i d'una ampliació de les plantilles estables i permanents de les entitats públiques», critiquen, per aprofundir en el retret: «Malgrat augmentar les inversions públiques en investigació, els resultats posteriors i el benefici obtingut recau majoritàriament en el sector privat. En el cas de la inversió en biomedicina, el 62% correspon a fons públics, però en la majoria de casos gestionats per laboratoris privats que després generen poc o cap retorn. En el pressupost de la Generalitat és evident la desproporció entre els fons que dediquem a finançar l'Institut Príncep Felip respecte d'altres entitats públiques com INCLIVA, l'IIES La Fe o FISABIO».
Defensors d'aplicar multes en funció del patrimoni, tal com ocorre a diversos països escandinaus, i d'una tria de l'òrgan de govern dels jutges que combine l'elecció parlamentària amb un sistema de sorteig, conceben l'esport com a «un dels espais de socialització més importants del segle XXI, amb un impacte especialment rellevant en els àmbits masculinitzats». «Qualsevol proposta política que aspire a transformar i millorar el món ha de comptar amb l'esport i la seua construcció popular», indiquen mentre critiquen que, al contrari que quan se subvenciona altres indústries, la cultura arrossega un fort estigma de dependència institucional. «De vegades, des de les esquerres hem caigut en el parany davant la demonització que ha fet la dreta del nostre país d'un sector econòmic rellevant, un jaciment d'ocupació no deslocalitzable i transformador socialment. Per això, independentment de la seua tasca transformadora, cal apostar també per la cultura de l'entreteniment, l'oci, l'esbarjo i l'estètica», reflexionen.
Contra el punitivisme
Com a organització ecologista i feminista, Iniciativa proposa tipificar com a delicte ecològic el malbaratament dels recursos, critica accions mediambientalment depredadores com ara l'ampliació del Port de Valencià o el model de centres comercials a les perifèries de les grans urbs, així com defensa una transició cap a una economia verda que siga justa i que no estiga basada únicament en la responsabilitat individual. També un ecologisme positivista: «No poden ser només les reflexions antiecologistes les que generen sentiments en positiu. O a l'inrevés, la protecció del planeta no pot dur-nos íntegrament a odiar-nos com a espècie. I això implica fer propostes basades en el progressisme i la modernitat, en l'acceptació d'allò que com a espècie hem aconseguit, d'esmenar els fracassos, però aprofitar els èxits. Necessitem aprofundir en un ecologisme que tinga la capacitat de valorar el que som, que il·lusione».
«Moltes organitzacions i persones que s'emmarquen dins de les esquerres, el feminisme, el moviment ecologista o el col·lectiu LGTBI, entre altres, han assumit els marcs reaccionaris de populisme punitiu, crispació partidista-mediàtica i negació del dret a debatre. També, en la nostra organització, nosaltres mateixa, ens hem vist de vegades arrossegades en mig d'un debat líquid, la cultura del nyas, coca! i les fake news», fan autocrítica com a organització de filosofia feminista, per recordar: «La nostra tradició lligada, entre altres, al cristianisme de base i als moviments per la pau, és emancipadora, transformadora i inclusiva. Per això, la nostra resposta no és més mà dura, escarni i venjança [...] És urgent acabar amb l'escalada reaccionària de punitivisme, autoritarisme i trinxeres identitàries. Abans de res ens posicionem obertament en contra del discurs i la pràctica de l'enduriment de penes i la banalització de la privació de llibertat tant per convicció ètica com per rigorositat científica. Actualment, som el segon país de la Unió Europea amb les penes més altes i els índexs de criminalitat més baixos. Paradoxalment, el punitivisme defuig de les causes dels conflictes».
Seguint aquesta orientació pacifista i allunyada del càstig penal, la ponència dels ecosocialistes assegura que «el sistema penitenciari reprodueix i legitima les desigualtats estructurals sobre el qual ha estat construït». «Com apunta la filòsofa feminista, Angela Davis, només amb la garantia de drets, l'enfortiment dels llaços comunitaris i les cures s'instaurarà, a poc a poc, l'abolició de la presó. Una aspiració bàsica de qualsevol democràcia avançada», sostenen. I agreguen: «És vital un gir copernicà, com impulsa el nou moviment internacional defund the police, hereu de l'antimilitarisme del segle XX, que trenque amb les polítiques securitistes i autoritàries per apostar decididament per l'enfortiment dels serveis socials comunitaris, la igualtat material i el reconeixement de la diversitat com a base d'una convivència democràtica i solidària. La convivència és la major resposta al punitivisme, l'autoritarisme i l'odi».
Valencianisme de majories
El partit ecofeminista també reivindica un valencianisme de majories, el qual entronca en la filosofia del sociòleg Josep Vicent Marqués, qui afirmava que el valencianisme «no naix de la necessitat de recuperar cap identitat nacional, sinó en la capacitat de transformar i millorar una societat i crear una nova cultura alliberadora». «El nostre valencianisme és un valencianisme popular i republicà que troba una oportunitat i un repte en la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. Una plurinacionalitat que ha d'estar basada en la cooperació entre iguals i el reconeixement de la diversitat com una senya d'identitat de totes i tots. Un valencianisme que vol fer realitat una Màtria en què ens reconeixem perquè ens uneix un sentiment de pertinença a una terra que ens cuida, que garanteix els nostres drets i que ens acull per fer-nos partícips d'una realitat ecològica, sostenible, igualitària i d'optimisme vital», disseccionen.
«El valencianisme polític ha d'estimar el valencià com a llengua que ens permet reconèixer el món des de la nostra història social, col·lectiva i personal. Per això, davant la difícil situació de l'ús del valencià, cal enfortir una política lingüística inclusiva i decidida que ens permeta desenvolupar-nos amb normalitat i de forma normalitzada en la nostra llengua de forma diària, i que el nostre dret a la igualtat lingüística siga una realitat», reivindiquen. I amplien: «És important recuperar la reciprocitat amb els mitjans de comunicació de llengua comuna, aconseguir que els serveis públics valencians parlen i entenguen el valencià i influir per arribar a un model estatal veritablement plurilingüe en igualtat per a totes les llengües cooficials».
A la defensa dels drets lingüístics dels catalanoparlants i de la reciprocitat entre les diverses radiotelevisions del domini lingüístic nostrat, critiquen que «l'actual sistema de finançament autonòmic, caducat des de 2014, ens perjudica notablement, fa que arrosseguem un deute històric inassumible i dificulta notablement dur a terme les obligacions constitucionals que tenim assignades». «Les valencianes i els valencians no volem ser més que ningú, però ens hem cansat de ser sempre els últims. No és just ni constitucional que cada valencià o valenciana, pel simple fet d'haver nascut o viure en aquesta terra, tinga menys recursos que les ciutadanes o ciutadans d'altres comunitats. Per això, és impostergable la reforma del caducat sistema de finançament autonòmic i aquesta reforma, si volem que suscite consensos, només pot passar per tocar la part assignada a l'Administració General de l'Estat, absolutament sobrefinançada quan en realitat les competències que impacten directament sobre la ciutadania les exerceixen les comunitats autònomes i els ajuntaments», retrauen, remarcant també el seu vessant municipalista.
«Aquesta reforma, on l'Administració General de l'Estat reduïsca els seus innecessaris ingressos en benefici de les comunitats autònomes injustament i històricament infrafinançades, és una exigència ineludible per garantir el compliment dels drets presents i futurs del nostre poble», reclamen per construir la seua màtria igualitària, perquè els ciutadans del País Valencià puguen gaudir plenament, tal com reivindiquen, del dret a la vida. És la proposta política que plantegen per al seu VI Congrés.