La pressió era absoluta. L'esquerra andalusa i personalitats de la dreta que havien marxat de la Unió de Centre Democràtica (UCD) apostaven sense contemplacions per l'accés d'Andalusia a l'autogovern per la via ràpida. La Constitució Espanyola nascuda l'any 1978 contemplava dues fórmules per aconseguir l'autonomia. Però l'article 151, a través del qual s'obtenia l'autogovern sense dilacions i amb major grau de competències, només estava reservat per als territoris que s'havien considerat nacionalitats històriques: Catalunya, País Basc i Galícia. La resta s'havien de conformar amb una integració lenta al nounat estat autonòmic, la qual s'hi canalitzaria mitjançant l'article 143.
Andalusia no capitulava. Totes les forces del territori havien signat l'any 1978 l'anomenat Pacte d'Antequera, que recollia la voluntat de gaudir d'una autonomia plena al mateix nivell que Catalunya i rememorava la Constitució d'Antequera de 1883, un text de clara vocació republicana, democràtica, federal i andalusista. Amb l'esquerra andalusa virant cada vegada amb més força cap a l'andalusisme, va fixar-se entre l'aleshores president de la Junta preautonòmica, el socialista Rafael Escurero, i el president del Govern espanyol, el democratacristià Adolfo Suárez, un referèndum d'autonomia per al 28 de febrer de 1980. Els andalusos tenien en la seua mà decidir si volien un autogovern amb plenes competències o amb els mateixos patrons que la resta de territoris de l'Estat espanyol.
Amb la dreta representada per l'UCD i Aliança Popular demanant l'abstenció en aquell procés, els andalusos van expressar un clam unànime a favor d'una autonomia amb totes les garanties. En aquell referèndum, un 55,80% dels andalusos van votar «sí», malgrat la curta campanya electoral, la propaganda abstencionista de les forces conservadores i la repressió arbitrària contra les organitzacions andalusistes per part de l'executiu de Suárez, qui s'havia reconvertit de franquista en demòcrata en pocs anys. L'índex de participació, fins i tot, va superar les consultes celebrades a Catalunya i el País Basc.
Aquella victòria, però, va tenir un sabor agredolç per als partidaris del «sí». Entre els requisits de la consulta, «calia aconseguir la majoria absoluta favorable del cens en totes i cada una de les províncies andaluses», recull el Catedràtic d'Història de la Universitat de Jaén, Salvador Cruz, a Historia del proceso autonómico andaluz. ¡Libertad, amnistia, democracia i autonomía!.Almeria i Jaén incomplien la normativa. En la revisió posterior, però, va comprovar-se que la província de Jaén sí que hi havia superat els condicionants.
Tot i que els democratacristians apostaven per reconduir l'accés d'Andalusia a l'autonomia a través de l'article 143, és a dir, emprant la fórmula lenta, la pressió del PSOE va tenir efecte. La potència de l'andalusisme, qui havia exhibit múscul al carrer en diverses manifestacions i concentracions multitudinàries, va impossibilitar qualsevol maniobra d'ajornar l'autogovern andalús. Als despatxos, arran d'un pacte entre la formació de centredreta i el partit del puny i la rosa, s'obviaren els resultats d'Almeria. Gràcies a aquell referèndum, del qual es compleixen aquest divendres quaranta anys, Andalusia va accedir a l'autonomia amb un bitllet de primera classe.
Si els andalusos van trencar la barrera d'incorporar-se a l'estat autonòmic a través de l'article 151, els valencians van haver-se de conformar amb una introducció lenta, malgrat corregir-se poc temps després a nivell competencial mitjançant la Llei Orgànica de Transferència de Competències de Titularitat Estatal a la Comunitat Valenciana (Lotrava). «El Govern de Suárez va convocar el referèndum de ratificació del procés autonòmic en Andalusia del 28 de febrer de 1980. En canvi, no ho va fer a València, afirmant que a partir d'aquell moment s'hauria de reconduir la resta de processos cap a l'article 143. La clara humiliació a l'autonomisme valencià va tenir com a conseqüència el boicot dels socialistes al Consell [preautonòmic] del País Valencià i la paralització de la iniciativa autonòmica», narren el politòleg Benito Sanz i l'economista Josep Maria Felip a La construcció política de la Comunitat Valenciana (1962-1982).
Al País Valencià, de fet, s'havia firmat l'any 1978 un pacte similar al Pacte d'Antequera andalús, en el qual totes les forces polítiques valencianes se comprometien a demanar una autonomia a través de l'article 151. L'aleshores president del Consell preautonòmic, el socialista Josep Lluís Albinyana, va recórrer tota la geografia municipal valenciana per captar els suports de les diferents corporacions locals per exigir a l'Estat una autonomia plena com comptarien la resta de nacionalitats històriques. Albinyana va obtenir el vistiplau del 99% de les poblacions del País Valencià, amb la qual cosa s'hi va creure que tot estava resolt per a la celebració d'un referèndum d'autonomia el 28 de febrer de 1980.
Un acord a esquena del president preautonòmic entre el PSOE i UCD va frustrar-ho. Ambdós havien pactat congelar el procés de recuperació de les institucions pròpies. L'excusa per invalidar el clam municipal fou que a les peticions per accedir a l'autonomia mitjançant l'article 151 s'havia d'introduir-se la fórmula «fet constar». Només 230 municipis valencians ho havien explicitat, per la qual cosa va aturar-se la tornada de l'autogovern al País Valencià fins que l'any 1981 els socialistes, esperonats pel cop d'Estat del 23-F, van negociar amb una UCD que havia virat cap a posicions més centralistes i havia alimentat un fals conflicte identitari a través de la promoció del blaverisme. Tot plegat els valencians van aconseguir un estatut per la via lenta que, fins i tot, després d'enviar-se a Madrid va ser «netejat» pel democratacristià Fernando Abril Martorell i el socialista Alfonso Guerra. Un escapçament que va comportar, fins i tot, el canvi unilateral al nom del país.
«La resta de nacionalitats històriques, com ara Catalunya, el País Basc o Galícia, havien aconseguit aprovar els seus estatuts d'autonomia durant la II República. Fins i tot, Andalusia va iniciar un procés estatutari que semblava estar més madur que el valencià. Quan va produir-se la represa democràtica, s'hi va donar prioritat a País Basc, Catalunya i Galícia», explica Júlia Sevilla, professora honorífica de Dret Constitucional a la Universitat de València, lletrada de les Corts Valencianes durant la reconstitució de l'autogovern valencià i precursora del feminisme al País Valencià. «Al nostre territori, en canvi, la manca d'acord entre els diferents actors polítics va impedir que arribarem a temps a la celebració d'un referèndum, tal com va tenir Andalusia. Després del 23-F, el procés autonòmic va fer-se amb menys estridències», apunta.
Vicent Franch, professor de Dret Constitucional i Ciències Polítiques a la Universitat de València i redactor d'esmenes durant aquell procés per aconseguir l'accés dels valencians a l'autonomia per la via ràpida, apunta a una motivació política com a causa del tracte diferent per a Andalusia i el País Valencià: «En les nacionalitats històriques tradicionals, hi havia un domini de forces de centredreta. Galícia estava dominada per la dreta, i Catalunya i el País Basc comptaven amb forces de centredreta nacionalista que gaudien de prou força, i les quals havien col·laborat en el procés constitucional. Això aportava estabilitat als diferents poders establerts, tot i que inquietava al PSOE perquè no tenia cap autonomia històrica. Andalusia fou la peça que va decantar-se cap als socialistes. Amb Andalusia entregada al PSOE, no hi havia possibilitat de concedir la plena autonomia a un altre territori dominat per l'esquerra, com era el País Valencià».
.jpg)
«Mentre en Andalusia hi havia un moviment fort i unit a favor de l'autonomia andalusa que, fins i tot, va desbordar a la UCD en el referèndum de 1980, al País Valencià la situació era diferent. El moviment valencianista no tenia suficient força per imposar-se. I, per tant, era complicat construir una autonomia amb la dreta en contra. S'havia de pactar», indica Joaquim Azagra, qui va assessorar Albinyana i va ser conseller d'Administracions Públiques de la Generalitat Valenciana amb el socialista Joan Lerma. «Aquell procés ens va provocar una gran insatisfacció. Nosaltres vam demanar l'abstenció», recorda Emèrit Bono, aleshores en les files del Partit Comunista Espanyol i posteriorment conseller pel PSPV.
Malgrat aquella decepció, Bono destaca que «van aconseguir-se les mateixes competències a través de la Lotrava». «L'únic efecte col·lateral fou que s'hi va valorar correctament el cost de les transferències que ens havia de fer l'estat per prestar serveis com ara educació o sanitat. Hi havia massa pressa per tenir l'autonomia», indica. «L'accés per l'article 143 ha condicionat el finançament que rep el País Valencià de l'Estat espanyol, el qual s'ha evidenciat insuficient i podem xifrar-lo en un 2% del nostre PIB», reforça Azagra, qui puntualitza: «No crec que amb una entrada per la via ràpida el problema s'haguera solucionat. Ara bé, seria inferior. Més enllà de l'infrafinançament, arrosseguem un problema de manca de productivitat», exposa.
«Aquella circumstància històrica va privar als valencians de tenir més pes polític en la negociació amb l'Estat espanyol. Si haguérem accedit per l'article 151 a l'autonomia, el debat seria l'exigència d'un concert econòmic i no una tímida reforma del sistema de finançament», contraposa Franch. «L'accés per la via lenta ha condicionat la concepció de la nostra identitat nacional. El capital simbòlic de recuperar l'autogovern a través de la fórmula emprada per Catalunya o el País Basc ens haguera donat més capacitat d'influència, ja que l'adaptació del nostre estatut l'any 2006 a la resta de nacionalitats històriques ha tingut una incidència més aviat cosmètica», opina.
Sevilla, amb tot, discrepa. «El País Valencià té uns nivells competencials comparables a territoris com ara Catalunya. A parer meu, aquell procés no determina el nostre pes polític. Ho marca el tipus de partits que tenim, de si estan més pendents dels interessos partidistes o de defendre els de tots els valencians», afirma sobre una etapa de la història valenciana que fou marcadament agitada. No debades, va provocar que durant un temps alguns valencians anhelaren ser andalusos.