Nacionalisme

El miratge d’una dreta valencianista

Al caliu del moviment valencianista que emergia al País Valencià als anys 60, naixeria de la mà de Vicent Miquel i Diego la Unió Democràtica del País Valencià. Una opció centrista i democratacristiana que moderaria el seu discurs nacional per l’ingrés de personalitats com ara Vicente Ruiz Monrabal o Joaquín Maldonado. Dissolta pels mals resultats electorals i per la divisió al si de la formació, fou un miratge dintre del moviment valencianista, tradicionalment de signe progressista. L’historiador Lluís Bernat Prats biografia aquesta excepció política a ‘Democràcia i valencianisme. Història de la UDPV, 1965-1978’ (Institució Alfons el Magnànim, 2019).

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’adveniment del franquisme, una vegada s’havien imposat els colpistes a la Guerra Civil, va aniquilar qualsevol reivindicació valencianista. La llengua i la cultura pròpies del País Valencià van ser postergades, criminalitzades i perseguides. Només se’n van permetre algunes expressions folklòriques. Una etapa de foscor, però, que va començar a capgirar-se als anys 60 del passat segle, especialment amb l’emergència d’un grup d’activistes antifranquistes amb una forta consciència nacional i la irrupció de les idees del pensador, assagista i ideòleg d’aquell nou valencianisme, Joan Fuster.

Aquesta revifada amb una profunda sensibilitat nacional va provocar l’aparició de formacions d’estricta obediència valenciana, les quals també s’identificaven amb una comunitat política conformada per tots els territoris de l’àmbit lingüístic català. Si a l’esquerra va sorgir el PSV de Vicent Ventura —cal no confondre’l amb el PSPV, federació valenciana del PSOE—, al centredreta va crear-se la Unitat Democràtica del País Valencià (UDPV), abans denominada Unitat Democràtica del Poble Valencià. Una formació que va abraçar la democràcia cristiana alhora que en va moderar el discurs nacional arran de l’ingrés de diferents sensibilitats provinents dels espais moderats i conscients de la idiosincràsia pròpia del País Valencià. Això sí, menys nacionalistes que els fundadors primigenis de la marca política.

El naixement d’aquest partit, el qual estava inspirat en la Unió Democràtica de Catalunya —fundada el 1931—, fou una excepció dins d’un tauler polític orfe de forces valencianistes des de la dreta. Ni propostes actuals d’implantació minoritària com ara els regionalistes Demòcrates Valencians, ni l’antecedent de la Dreta Regional Valenciana tenen una ideologia tan marcadament nacionalista en els seus escrits polítics.

Un miratge en la història del País Valencià que l’acadèmic i docent Lluís Bernat Prats ha relatat al seu llibre Democràcia cristiana i valencianisme. Història de la UDPV, 1965-1978 (Institució Alfons el Magnànim, 2019). Tot un viatge per les interioritats d’una opció política que va tenir com a exemple la seua coetània catalana i que va acabar migpartida entre els defensors d’integrar-se a l’espanyolista Unió de Centre Democràtic (UCD) i el sector que apostava per mantenir una força d’arrel valenciana.

Al bressol del fusterianisme

Fill de mestres d’escola i natural de la Nucia (Marina Baixa), Vicent Miquel i Diego fou l’ànima fundadora de la UDPV. Germà de l’activista lingüística, mestra innovadora, escriptora irreverent i referent feminista desapareguda recentment, Carme Miquel, va embriagar-se del valencianisme polític durant la seua etapa a l’Institut Lluís Vives. Ara bé, la seua connexió amb el moviment nacionalista que emergia a l’antifranquisme estudiantil va produir-se a la Universitat de València, on va cursar Dret. Entre tertúlies, lectures i amistats a les aules, naixeria una força valencianista que no bevia de la filosofia marxista i que combregava amb el personalisme francès.

El primer contacte de Miquel per fundar la nova formació fou Rafael Ninyoles, qui havia compartit despertar valencianista al col·legi dels Jesuïtes amb altres membres de la nova generació nacionalista. Màrius Vidal, company d’oposicions del nounat advocat, seria la tercera incorporació. “El treball de captació era complicat. Això de parlar de nacionalitat, d’una estructura federal o confederal, i, fins i tot, parlar del País Valencià, era quelcom que la gent no assimilava tot d’una”, reconeixia el mateix Miquel, tal com recull l’obra. Malgrat la reduïda afiliació i l’atreviment de militar en temps de la dictadura feixista, la UDPV comptaria amb un nucli inicial en el qual hi havia personalitats com ara Rosa Serrano, Francesc Pérez Moragón, Ernest Sena o Albert Sánchez-Pantoja.

L'historiador Lluís Bernat Parts publica "Democràcia cristiana i valencianisme. Història de la UDPV (1965-1978)", publicat per la Institució Alfons el Magnànim.

Gràcies als treballs de la germana del fundador a la secció pedagògica de Lo Rat Penat —quan aquesta entitat no estava segrestada pel blaverisme— i de la intermediació de Fuster, van sumar-se al partit valencianista vells militants d’Acció Nacionalista Valenciana, una força d’ideologia similar a la nova UDPV que va existir durant la Segona República. D’aquesta manera, Antoni Senent i Micó, Joan Josep Senent Anaya i Robert Moròder van ingressar a la formació clandestina. Un partit que, fins aquell moment, encara no existia de manera formal.

La formalització de la UDPV va produir-se al juny de 1965. Encara en plena dictadura franquista. A l’Ateneu Mercantil de València, institució referent de les classes benestants valencianes, els joves universitaris i la resta de militants que s’havien sumat al projecte van celebrar el primer congrés. La condició de secretari de l’Ateneu Mercantil de Moròder va possibilitar que pogueren reunir-se amb tranquil·litat en aquells locals. També que estiguera presidida per Joaquim Maldonado, corredor de borsa i lletrat que havia militat a la Dreta Regional Valenciana, havia lluitat al bàndol franquista i havia trencat palletes amb el règim per apropar-se al nou ressorgir valencianista de la dècada dels 60. Maldonado, com ho va fer el seu fill, acabarien militant més tard a la UDPV.

Després del primer conclave intern, el partit valencianista es definiria com a “no aconfessional, inspirat en l’humanisme cristià, personalista i comunitari”, així com promulgaria l’eliminació de la societat de classes a través d’una proposta diferenciada del marxisme científic. Europeistes i defensors fervents dels drets humans, proclamarien “el dret dels treballadors a l’accés a la propietat dels mitjans i la facilitarem tant pel foment del cooperativisme com pel rescat a favor de les col·lectivitats obreres de les empreses”.

De conviccions fusterianes, la UDPV mantindrà una posició contundent pel que fa a l’eix nacional. “La Unió Democràtica del Poble Valencià actuarà amb plena autonomia respecte dels demès partits i moviments polítics espanyols, incloent-hi els dels altres països del nostre poble (Catalunya, Balears, Rosselló...)”, manifestarien en la Declaració de Principis de la Unitat Democràtica del Poble Valencià. Més endavant remarcarien la seua concepció catalanista: “El poble valencià, juntament amb el de les Illes Balears, Catalunya i el Rosselló, forma una unitat humana, social, cultural i política amb personalitat pròpia, que constitueix una comunitat nacional. Per al normal desenvolupament col·lectiu i per aportar-ne els fruits al tresor espiritual d’Europa i del món necessita un cos institucional polític adaptat a les seues característiques, emanació i garantia alhora de la seua sobirania”.

Partidaris de la divisió comarcal i d’una confederació amb la resta de l’Estat espanyol, la seua declaració de principis ideològics recolliria la independència com a solució en cas de no haver-hi acord amb els poders estatals. Ara bé, seria una mesura extrema dintre d’un ideari que estava força inspirat en els seus coetanis catalans. De fet, el dirigent de la UDC Miquel Coll i Alentorn (1904-1990) havia viatjat l’any 1964 a València amb l’objectiu d’intentar reanimar una formació democratacristiana valencianista. Però no va trobar complicitats amb els vells militants d’ANV.

Coll i Alentorn, amb tot, no va tornar-se’n amb les mans buides a Barcelona. El polític català va rebre al seu hotel la visita de Miquel, esperonat per l’activista cultural i actualment editor Eliseu Climent. Aquella reunió, anterior a la fundació formal de la UDPV, va consolidar les relacions entre tots dos partits. Catalanistes i valencianistes, a més, firmarien l’any 1967 un acord amb el qual, des de la llibertat d’acció a cada territori, coordinarien les seues polítiques amb el propòsit “d’actuar de cara enfora com una sola organització amb una estructura federal interna”. El pacte també va incloure el desig d’impulsar una altra formació germana a les Illes.

Vicent Miquel i Diego, fundador de la UDPV| Rafa Gil

La influència de la UDC permetria, al seu torn, que la UDPV abraçara la fe ideològica de la democràcia cristiana, tot i que la relació amb els àmbits catòlics era estreta. No debades, el grup castellonenc del partit va publicar la revista Al Vent gràcies al suport de l’Església a través del mossèn Amorós. I Miquel, junt amb altres referents valencianistes de l’època, havia participat en una campanya per introduir el català als temples valencians. La iniciativa comptava amb les firmes de l’exdirector de Las Provincias Martí Domínguez Barberà (1908-1984), Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971) o Manuel Broseta Pont (1932-1992).

Aquell manifest, amb més de 20.000 adhesions, també va signar-lo Maldonado, el despatx del qual acolliria la refundació de la UDPV sota el nom de la Unió Democràtica del País Valencià. L’any 1974, i després de contactes entre els diferents grups democratacristians que hi havia al territori valencià, van fusionar-se l’antiga Unió Democràtica del Poble Valencià amb exmilitants de la Dreta Regional Valenciana, partidaris del fundador de la CEDA i monàrquic José María Gil Robles, amic de Maldonado. També s’hi incorporaria el grup que encapçalava Vicente Ruiz Monrabal, amb militància procedent dels col·lectius cristians de caràcter cívic i cultural nascuts a l’òrbita d’Acció Catòlica.

Nacionalisme aigualit

La nova etapa de la UDPV, convertida aleshores en la casa comuna de la democràcia cristiana valencianista, va iniciar-se l’any 1975, amb el seu ingrés a l’Equip Democratacristià de l’Estat espanyol, que aixoplugava el PNB, UDC o Izquierda Democrática. Aquell any es produiria el gran baptisme de la formació valenciana en organitzar al convent dels Dominics del Vedat de Torrent (Horta) les II Jornades dels partits democratacristians. A l’esdeveniment, hi van acudir José María Gil Robles, de la Federació Popular Democràtica; Joaquín Ruiz Jiménez, d’Izquierda Democrática; Juan Ajuriaguerra i Xabier Arzalluz pel PNB; Coll i Alentorn i Anton Cañellas per la UDC, a banda de membres de la Democràcia Cristiana italiana, de la CDU/CSU alemanya i de la democràcia cristiana llatinoamericana.

La consagració de la UDPV a la família centrista vindria aparellada amb una moderació dels seus postulats polítics, especialment propiciada per les noves sensibilitats que s’havien incorporat arran de la fusió de 1974. D’aquesta manera, el III Congrés celebrat l’any 1976 aigualirà el discurs nacional propugnat als anys 60. “La qüestió nacional, que en la primera etapa del partit havia estat un tret indispensable i definitori, anirà perdent importància —o almenys protagonisme— dins de la definició ideològica del partit”, afirma l’historiador al llibre. Encara més, assenyala que “després de la fusió de les famílies democratacristianes, el discurs nacional de la UDPV es convertirà en un tema ‘un pèl incòmode’”. Com a símptoma del descoloriment nacionalista, s’aprecia com la UDPV va passar d’apostar per les comarques a fer-ho per les províncies.

Legalitzada el 1977, la UDPV aconseguiria uns magres resultats electorals als comicis espanyols d’aquell any, els primers després de quatre dècades de totalitarisme franquista. No obtenir cap escó i les fusions anunciades al camp democratacristià espanyol al voltant de la UCD van engegar un profund debat al IV Congrés. De fet, van platejar-se tres opcions: integrar-se a la UCD, mantenir la ideologia i el partit o caminar cap a una UDPV nacionalista i popular. Miquel, fundador de la formació, apostava, precisament, per emmirallar-se en el PNB.

Joaquín Maldonado i Almenar (1907-2009). Antic militant de la Dreta Regional Valenciana, al bàndol franquista a la Guerra Civil i valencianista després de trencar palletes amb el règim franquista, Maldonado fou una de les poques figures de la burgesia valenciana que tenia una sensibilitat nacional respecte al País Valencià| EL TEMPS Arxiu

La manca d’acord va provocar una desbandada de càrrecs directius, que no de militants, de la UDPV cap a la UCD. Monrabal, el qual després ingressaria al PP; l’actual rector de la Universitat CEU Cardenal Herrera, Vicente Navarro Luján, o l’exsecretari general de la UDPV, Francisco Fayos, serien algunes de les cares conegudes que desembarcaren en una formació que atiaria l’anticatalanisme i finançaria, fins i tot, el blaverisme esquadrista del Grup d’Acció Valencianista, autèntica força de xoc durant la transició valenciana. Uns altres militants, però, seguirien vinculats al valencianisme polític, com el fill de l’advocat Maldonado, el qual s’integraria al Partit Nacionalista del País Valencià que va impulsar el centrista Francesc de Paula Burguera. Com Maldonado posteriorment, Sánchez-Pantoja ompliria l’alta d’afiliat del Bloc. La sentència de mort de la democràcia cristiana valencianista va firmar-se l’any 1978.

Amb aquella rúbrica, van apagar-se les veus nacionalistes des del camp centrista. La reivindicació del fet nacional del País Valencià va correspondre en exclusiva a l’esquerra, llevat d’excepcions minoritàries. La creació d’una associació l’any 1996 per honrar la memòria del partit ajudaria a mantenir la flama d’aquella oportunitat històrica, en la qual podia haver-hi opcions valencianistes a dreta i esquerra. Una condició sine qua non per comptar amb un marc polític diferenciat de l’espanyol. Fou el miratge d’una dreta valencianista que no ha tornat a reeixir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.