Entrevista

"Els valencians no hem sabut adaptar-nos a la segona globalització"

El socialista Joaquín Azagra va ser conseller d’Administració Pública en l’etapa de Lerma, entre els anys 1987 i 1989. Després aquest professor d’història econòmica es refugià en la Universitat de València, des d’on ha continuat reflexionant sobre l’esdevenir del País Valencià amb llibres com Actividad y territorio: un siglo de cambios o País Complex, junt a Joan Romero. Ara l’Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar-li: Regiones ricas, regiones pobres. La indefinición valenciana. “Des de la política no es canvia el model productiu”, assegura.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Quines són les raons que l’han dut a escriure aquest llibre?

En primer lloc perquè crec que la deriva academicista està reduint la vinculació que ha existit sempre entre les facultats de ciències socials i la realitat del País Valencià. En aquest sentit, m’atreia la idea de fer un llibre d’assaig, un intent per repensar les qüestions que ens afecten. D’altra banda, em va cridar l’atenció que quan es parla de l’ España vacia es visualitza una aliança que reclama ajuda. En aquesta aliança hi ha Aragó, la Rioja, Castella-Lleó, Cantàbria, Galícia,… totes elles regions que tenen un PIB per càpita superior al valencià. Nosaltres lluitem amb Galícia i Astúries per la posició 10 i 11. Ací la gent se pensa que estem en la Lliga de campions, quan estem enmig de la taula. Per davant de nosaltres està òbviament Madrid, Catalunya i el País Basc, però també Navarra, Aragó, Rioja, Balears o Cantàbria. Encara hi ha qui es pensa que estem a l’avantguarda d’Espanya i no ho estem.

 

Vostè recorda en les pàgines del llibre que de Levante feliz, res de res...

Va ser Joan Fuster qui va criticar la idea aquesta del Levante feliz. Després a la dreta li va resultar molt senzill catalogar-nos com la Florida mediterrània, un concepte que en realitat pivotava sobre la idea del Levante feliz.

La tesi del llibre  és que el País Valencià va adaptar-se molt bé a la primera globalització de finals del segle XIX. Durant tots aquests anys va hi haver un model basat en la utilització dels recursos físics. I quan van veure que això s’estava acabant es generà un model productiu que va aguantar fins als anys 80. I a partir dels 80, el segon procés de globalització, va qüestionar el model d’utilització dels recursos propis. És curiós que una economia com la valenciana, amb una vocació molt exportadora, acabe perjudicada pel procés d’integració en la Unió Europea.

Per exemple, en la indústria van aparèixer les cadenes globals que permeten dividir el procés productiu, la qual cosa afecta molts als qui com nosaltres sobretot utilitzen recursos propis. Els valencians no hem sabut adaptar-nos a la segona globalització.

 

En el llibre es situa en la dècada dels 80 el moment de desacoblament del model productiu valencià respecte del segon procés de globalització. Precisament vostè va estar en el govern valencià durant aquella etapa. Va faltar perspicàcia per adaptar-se a aquest nou panorama?

En aquella etapa per exemple es va posar en marxa la xarxa de parcs tecnològics. Per tant, n’érem conscients i per aquesta banda es van intentar fer coses. Ara bé, al capdavall, un model productiu no depèn de les accions d’un govern. Podíem ajudar i orientar però segurament ens va mancar fer alguna altra cosa. En tot cas, crec -i ho dic en el sentit autocrític- que en aquell moment vam prioritzar el desig i la necessitat d’apuntalar l’autonomia, la qual cosa requeria fer les coses per consens. Vam considerar que tocar segons quins interessos podria generar una fractura social que no desitjàvem.

 

Quins interessos?

Els interessos de la gent que havia d’invertir i que era molt difícil dirigir-los cap a aquesta banda. No vam estar capaços d’explicar la importància de fer aquest gir. En tot cas crec que els fets també ens van sobrepassar. Qui podia imaginar aleshores que en el termini de 10 anys, Xina i Índia representarien més de la quarta part del PIB mundial. Crec que vam fer el que en aquell moment i en aquelles circumstància tenia certa lògica.

 

Va primar una visió de curt termini en la classe empresarial?

La classe empresarial, en una societat de mercat, té com a motor els guanys.

 

La qüestió és que, siga com siga, no hem parat de baixar posicions en el rànquing d’autonomies. En la dècada dels 30 estàvem en la quarta posició i ara ocupem la que fa 11.

En la dècada dels 80 ens vam situar en l’octava posició del rànquing i ara estem en la 11. Però el problema no és només aquest sinó que a més a més, la distància respecte de Madrid, que ocupa la primera posició, ha passat de 25 punts percentuals a 45. L’última autonomia sempre ha estat Extremadura i hem passat d’una distància de 34 punt a 19 punts. Això s’ha produït per la nostra falta d’adaptació però també hi ha una certa perversió estadística: hem anat cap a un model de producció que demandava mà d’obra per a serveis de baixa qualificació i això ha actuat com un imant per atraure població.

 

Potser hi ha cert efecte estadístic però no s’hauria de passar per alt que hi ha altres autonomies que han incrementat població i no han tingut una disminució del PIB tan acusada com la valenciana. Això a què és degut?

Hi ha un cas de comunitat que no creix des del punt de vista demogràfic, el País Basc. I alguns pensem que això és degut a que l’oferta de llocs de treball és de mitjana i alta qualificació per a indústria i servei.

I hi ha una altra errada en la dècada dels 80: l’acceptació d’un model de finançament que ha demostrat no ser àgil front a aquest creixement demogràfic. Al principi ens finançaven el que ens traspassaven, i anàvem fent. Però al poc de temps en adonàrem que el sector públic ací era molt xicotet i per tant també el finançament que rebíem.

 

Vostè va ser responsable de la Conselleria d’Administració Públiques entre els anys 87 i 89. Aleshores van percebre ja les deficiències d’aquell model de traspàs?

De fet, en el 86, quan es produïren les transferències de sanitat, hi hagué debat entre nosaltres sobre si acceptar-les o no. Però l’exigència política de ser una autonomia de 151 va prioritzar-se sobre la constatació d’algunes deficiències.

 

S’hauria d’haver estat més primmirat a l’hora d’acceptar aquelles competències?

Crec que no perquè fins i tot moltes de les polítiques que es van implementar es van poder fer perquè teníem autonomia. Calia reivindicar la nostra capacitat per fer les coses autònomament i sense tutel·les.

 

Ara som la segona autonomia amb un volum de deute més alt de l’Estat, només per darrere de Catalunya. Quina part de responsabilitat d’aquesta situació recau sobre el model de finançament?

Important però no determinant per al fenomen global que estem parlant. S’ha d’acceptar que amb un millor finançament els problemes del deute no serien els que són. Però més important que això seria disposar d’una economia amb un índex de productivitat i un valor afegit més elevat. I això és una responsabilitat de tota la societat. Cal insistir que la formula per mantenir salaris alts passa perquè la productivitat cresca al mateix nivell.

 

El canvi del model productiu ha sigut, de fet, un dels leit motiv d’aquesta legislatura. Veníem d’un període en què l’aposta pels serveis i la construcció havia estat molt forta. Ara sembla hi haver un intent de recuperar la indústria. Estem a temps de canviar el model?

Per tornar a figurar en la primera divisió, jo crec que no. Ara bé, estem obligats a mantenir aquesta aspiració per, almenys, continuar sent la perifèria de la zona avançada del sistema. Estem en el pelotó de cua dels rics. Per mantenir-s’hi fa falta treballar molt.

 

Detecta símptomes de millora en el sistema productiu?  

De tant en tant veig símptomes positius. Ara bé, des de la política no se canvia el model productiu. En un percentatge molt elevat el canvi del model productiu depèn de la iniciativa privada.

 

Té confiança en aquesta classe empresarial?

Em sembla que hi ha un ecosistema empresarial interessant. Per exemple, la xarxa urbana de ciutats intermitges és la més àmplia de tota Espanya. Això són potencialitats que poden fer pensar que hi ha esperança. Els empresaris valencians han tingut sempre certa habilitat per canviar. Ara bé, a voltes tinc dubtes que les organitzacions empresarials siguen suficientment representatives dels empresaris.

 

En Regiones ricas, regiones pobres manifesta la seua preocupació per com s’ha transformat la classe treballadora.

El percentatge de la classe treballadora quasi no ha canviat. Continua estant al voltant del 60%. Però la seua composició interna ha variat. Els obrers especialistes de la indústria han disminuït. Els treballadors en serveis, en distints graus d’especialització o sense ell han augmentat. Els treballadors es troben segmentats entre ells per la flexibilització laboral, la modalitat contractual i els nivells salarials. Però també en els sectors de serveis de baixa qualificació, en l’administració i el sector privat, hi ha hagut un retrocés. Aquest segmentació dins les classes dificulta identificar projectes globals de caràcter comú perquè en moltes ocasions els interessos també són diferents.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.