25 d'abril

Infrafinançament: com trencar la invisibilitat valenciana a Madrid?

Aquest dimecres dia 25 d'abril es commemoren els 311 anys de la derrota d'Almansa i la pèrdua dels Furs. Amb l'autonomia recuperada de manera descafeïnada l'any 1982, la viabilitat de l'autogovern està en joc. Tot depèn d'aconseguir un finançament just. Una lluita que necessita traslladar-se més enllà de les fronteres valencianes per ser efectiva. EL TEMPS consulta diversos experts sobre quina ha de ser l'estratègia per trencar la invisibilitat del problema valencià a Madrid.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ni exèrcit, ni moneda, ni lleis, ni institucions pròpies. La victòria de les tropes borbòniques el 25 d'abril de 1707 a la batalla d'Almansa va assimilar el vell Regne de València a les lleis de Castella. Els furs, la legislació valenciana pròpia, van ser suprimits pels Decrets de Nova Planta. Els valencians van perdre el seu autogovern. Una autonomia que només van recuperar l'any 1982. Això sí, amb un Estat d'Autonomia retallat als despatxos de Madrid.

Avui, 311 anys després d'aquella derrota, el País Valencià està immers en altra batalla. Es tracta d'una pugna fonamental per garantir la viabilitat econòmica de l'autogovern valencià. Una comtessa que es lliura amb la Generalitat Valenciana controlada econòmicament pel Govern espanyol i amb el seu marge legislatiu vigilat pel Tribunal Constitucional. Qualsevol despesa cal justificar-la a Madrid. Qualsevol llei que qüestione, a parer de l'executiu de Mariano Rajoy, les competències estatals, és tombada per la justícia espanyola. El Dret Civil Valencià, actualment paper mullat, és l'exemple paradigmàtic d'una recentralització que ha convertit el País Valencià en un territori tutelat.

Amb una autonomia limitada per les estretors econòmiques i l'ofensiva jacobina, el País Valencià s'ho juga tot a la carta d'una millora del finançament autonòmic. Sense un augment de les aportacions de l'Estat espanyol, el manteniment de la Generalitat Valenciana està en dubte. O, almenys, per prestar els serveis més bàsics com ara sanitat, educació i determinades prestacions socials. L'infrafinançament dels valencians, però, és doble. No sols reben menys diners que la mitjana de les autonomies espanyoles. A més, el País Valencià és contribuent net a l'Estat. Dit d'una altra manera: és pobre i paga com a ric. Una situació d'infrafinançament agreujada pel maltractament inversor de l'executiu de Rajoy durant els darrers anys.

Com a prèvia de la reforma d'un sistema de finançament caducat des de 2014, el Consell ha convertit l'infrafinançament en un dels seus principals clams a Madrid. Això sí, amb fases d'intensitat més clares -Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana, va pronunciar al discurs del 9 d'Octubre del 2015 que estava «cansat d'ofrenar noves glòries a Espanya»- i d'altres amb una reivindicació menys contundent, especialment, d'ençà que el procés català ha entrat en la seua etapa més agitada. La gran protesta va produir-se el passat 18 de novembre, quan 60.000 persones van sortir pels carrers de València exigint un finançament just. Tots els partits -a excepció del PP-, patronal, sindicats i entitats civils van manifestar-se per la causa. Però l'impacte mediàtic a Madrid fou reduït. La reivindicació extremenya d'un tren va captar més l'atenció de la premsa estatal.

«Com s'ha vist al cas català, les manifestacions multitudinàries no són suficients perquè les demandes siguin escoltades si qui governa no ho percep com un problema que pugui tenir costos electorals. Només cal veure els exemples de les pensions», apunta Àstrid Barrio, professora de Ciències Polítiques a la Universitat de València. «Per tant, no és una qüestió del nombre de manifestants ni del lloc en el qual protesten», assenyala sobre la possibilitat de traslladar les mobilitzacions a la capital espanyola. Aquesta estratègia de dur les reivindicacions a Madrid ha estat, precisament, la realitzada aquest dimarts per la Comissió per un Finançament Just, que aixopluga a organitzacions polítiques, empresarials, sindicals i civils valencianes. Entitats com ara Acció Cultural del País Valencià; sindicats com ara UGT o CCOO; i partits com ara Compromís, Podem o PSPV han entregat el manifest per un finançament just al Ministeri d'Hisenda. 

Organitzacions polítiques valencianes, sindicats i patronal han protestat a favor d'un millor finançament aquest dimarts a Madrid| EL TEMPS

Per a Jorge Galindo, analista polític i sociòleg valencià, «les mobilitzacions al carrer, siguen a Madrid o a València, no s'han de menysprear. Ara bé, necessiten complementar-se amb aliances amb altres actors». «No és tant una qüestió de quanta gent traus al carrer, que també, com fins a quin punt les reivindicacions són percebudes com a transversals i àmplies. Si surt una autonomia, després una altra, i posteriorment una altra, cada manifestació pot observar-se com 'què hi ha del meu tema'. Tanmateix, si es passa a un mode de debat multilateral i d'aliances, llavors el marc del debat canvia. Estaríem parlant d'una discussió sobre com 'millorar aquesta qüestió entre tots perquè així som molts als qui no ens va bé'», complementa Galindo.

A la recerca d'un front mediterrani

La mateixa Comissió per un Finançament Just també ha activat la recerca d'aliances. Amb les Illes Balears comptant amb una plataforma homologable a la valenciana, Per un Bon Finançament, ambdues entitats han acordat fer una cimera conjunta el pròxim dia 4 de maig a Palma. Una trobada en la qual es teixiran complicitats entre dos territoris que comparteixen problema d'infrafinançament, encara que el País Valencià sofresca una situació més agreujada en comptar amb una renda inferior a la mitjana espanyola.

L'estratègia de buscar socis de reivindicacions, però, no és exclusiva d'aquesta plataforma. Des del Consell, s'han impulsat paral·lelament aquestes enteses al clam contra Madrid. D'aquesta manera, Puig ha firmat acords amb les Illes, Múrcia i Andalusia. «Les Illes, per descomptat, i Catalunya serien aliats potencials en la qüestió de l'infrafinançament», afirma Barrio.

A finals de febrer el president valencià va firmar, fins i tot, un document amb el seu homòleg manxec, Emliano García Page, a favor de la condonació del deute històric d'ambdues autonomies. El pacte amb una comunitat que defensa criteris per a una reforma del sistema de finançament diferent dels valencians buscava ampliar les complicitats per la qüestió concreta de la quitança del deute històric. Un aspecte al qual s'oposa el líder del PSOE, Pedro Sánchez, que ha defensat criteris com ara la dispersió poblacional que és contrari als interessos del País Valencià.

Sánchez, tanmateix, no és l'únic que va rebutjar la quitança del deute històric. Quan el líder del PSC, Miquel Iceta, va proposar-ho per a Catalunya durant la campanya electoral del 21-D, Andalusia i Extremadura -ambdues amb governs socialistes- van mostrar la seua negativa a la mesura. Un fet que en el cas dels andalusos era contradictori amb el pacte firmat amb el Consell. «Tot i que en aquell moment van manifestar-se en contra, ara estan amb nosaltres», asseguren fonts de la cúpula del PSPV-PSOE a EL TEMPS. «Andalusia, de fet, ha de ser un dels nostres principals aliats», agreguen des de la direcció valenciana del partit del puny i la rosa. La complicitat mostrada a la conferència de presidents del 2017 entre la presidenta andalusa Susana Díaz i Puig, especialment contra els privilegis fiscals de Madrid, podria repetir-se.

Aquella entesa, de fet, és clau. Les autonomies de la denominada Espanya buida, com ara Galícia, Astúries, Cantàbria o Castella-Lleó, s'han organitzat en un lobby per mantenir el seu estatus. D'altra banda, però, no s'ha format cap eix mediterrani, malgrat els acords del Consell amb quasi totes les comunitats d'aquesta part de l'Estat, excepte Catalunya. «La particular situació del Principat ens impedeix comptar amb ells com a aliats. Estan fora de la conferència de presidents i només volen relacions bilaterals amb l'Estat. I és una notícia negativa, ja que són el nostre principal client comercial i econòmic», lamenten des de Blanqueries.

L'aliança més important per al País Valencià seria Andalusia. A la imatge, el president valencià, Ximo Puig, i la seua homòloga andalusa, Susana Díaz. 

«L'estratègia del Consell hauria de passar per una política d'aliances amb altres autonomies infrafinançades i, en un segon terme, també edificar ponts amb les no infrafinançades, amb les quals es beneficien del sistema actual. Els espais ideològics comuns [en referència a les governades pel PSOE] poden ser útils, tot i tenir efectes limitats. La Comunitat Valenciana podia ser exemple d'aquesta nova política de debat territorial», apunta Galindo. Una tàctica que la Comissió per un Finançament Just ha començat a practicar. «Nosaltres no volem una guerra entre territoris, apostem per ampliar la distribució dels recursos cap a les autonomies, com per exemple cedint-nos impostos. És a dir, es tracta d'ampliar els diners destinats a les autonomies, ja que cobrim unes determinades despeses. Després, ja discutirem sobre quina reforma de finançament cal», va destacar Àgueda Micó, coportaveu de Compromís, a la presentació de les noves accions de la plataforma aquest dilluns.

«El problema és que no s'està apostant per jugar fort la batalla del finançament. Cal oblidar-se dels discursos que siguen complexos per a la gent. S'hauria d'insistir molt en el concepte de les comunitats poblades contra les despoblades, en l'Espanya plena contra la buida. Amb aquest relat, podries sumar més fàcilment el suport d'Andalusia», assenyala Francesc Miralles, politòleg i director de la consultora Atzuvieta. «Andalusia pateix també un infrafinançament com el País Valencià, i és una comunitat amb un gran pes històric a l'Estat espanyol. Hauria de ser el nostre aliat. Però, de moment, hi ha un temor en el Consell a assumir aquesta bandera de manera contundent».

Per a Miralles, de fet, «l'Estat espanyol només entén un llenguatge de confrontació. Per tant, val més crear qüestions que puguen crear impacte a la premsa madrilenya que no altres actes a Madrid». «D'altra banda, el problema de les manifestacions és que no són suficientment transversals. L'independentisme té força al carrer perquè ha sabut crear un moviment civil connectat amb el teixit associatiu de la gent normal. És la tasca de pedagogia que hauria d'impulsar el Govern valencià», indica.

Congrés, punt de batalla

Aquest hipotètic full de ruta, però, compta amb problemes. «La dificultat dels valencians, o de qualsevol comunitat, per traslladar les seues reivindicacions a Madrid és que l'única possibilitat actual de veto de les autonomies és el Congrés», explica Galindo. «És fonamental un grup parlamentari valencià fort a Madrid, i això és complicat d'aconseguir. Sense això veig poques probabilitats d'èxit», expressa Jordi Muñoz, politòleg de la Universitat de Barcelona.

«No sé si un intergrup de diputats valencians disposats a trencar la disciplina de vot del seu partit podria ser un bon substitut. En tot cas, hi ha un problema estructural, que és l'aliança entre els beneficiaris de l'statu quo, que tenen molta capacitat de veto de qualsevol reforma. Caldria una posició coordinada i consistent a través del temps dels perjudicats per l'statu quo, i que implicara assumir costos en la relació amb les matrius madrilenyes dels partits valencians d'àmbit estatal», defensa Muñoz sobre l'estratègia a seguir, tot i assenyalar que «és complicat». És la gran batalla dels valencians per evitar que la maledicció d'Almansa continue viva.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.