Hemeroteca

Lerma, a per totes

Davant la convocatòria d’eleccions al País Valencià en una data separada de la resta d’eleccions autonòmiques, recordem com encarava Joan Lerma la composició interna del partit després de eleccions de 1987, quan el PSPV encara dominava la política del país, tot vuit anys abans de la irrupció d’un PP encapçalat per Eduardo Zaplana i ajudat per regionalisme d’Unió Valenciana. El reportatge, del número 145 d’aquest setmanari, es va publicar el 1987, el mes d’abril, signat per Jeroni Castelló i Albert Vicent.

Les distintes famílies del PSPV-PSOE es fan i es desfan al voltant de dos pols: «lermistes» i «renovadors». Segons el moment, les aliances poden ser imprevisibles. Els homes del president, però, diuen que ara s'ho han treballat bé. Que amb l'«operació Castelló», el rebolcó de Pérez Casado i el suport d'Izquierda Socialista, van a per totes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El III Congrés del PSPV-PSOE, el 30 i el 31 de gener de 1982, a Benicàssim va servir per desmuntar el corrent intern més cohesionat dins els socialistes valencians: el que formaven els homes procedents de l'antic PSPV. Agramunt, Cucó, Bru, Soler… van ser els autèntics perdedors en aquella ocasió. Posteriorment, l'actual secretari general dins el partit, Joan Lerma, els ha anat recuperant per mitjà de càrrecs importants de gestió, però ja com a homes de confiança, plenament identificats amb la seua gestió personal. Entre els homes que en aquella ocasió van jugar fort al costat del president hi hauria Felipe Guardiola, encara Cebrià Ciscar, els quals sense constituir, però, un corrent organitzat i alternatiu a l'oficialisme, i aplegats sobre el qualificatiu de «renovadors», van iniciar un abordatge al poder a l'abril del 85, en el IV Congrés del partit, a Alacant. L'alternativa no va arribar a quallar en aquell moment i, pel que fa a la nova executiva, Joan Lerma n'isqué reforçat i només perdé un home de confiança que ja s'havia socarrat en actuacions anteriors: Leandro Picher, un dels «fontaners» més coneguts i eficaços, acusat des de l'oposició a l'aparell d'«inflar» censos de militants. «Els «renovadors» —ens comenten des de dins del partit, fonts qualificades com a «lermistes»— no han tingut les coses clares. Mai no han sabut on anaven ni com hi arribarien.

Garcia Miralles no ha acabat de confiar en cap moment en Cebrià Ciscar i, posats a substituir Joan Lerma, aquest substitut potencial mai no ha existit. Ningú no ha tingut prou força per a imposar-se als altres. Ningú no ha estat vist amb bons ulls per tots els altres com el candidat ideal. Tot això, evidentment, els ha fet les coses ben difícils».

Els «renovadors»

Aquest corrent «renovador» es va perfilar a Alacant sobre tres homes clau: Garcia Miralles, president del partit i president de les Corts valencianes, que compta amb una força al sud que s'acosta al 50 per cent de la militància, i amb el suport de Fernàndez Valenzuela, president de la Diputació; Cebrià Ciscar, conseller de Cultura i «baró» —usant la terminologia de dins el partit— de l'Horta Sud, amb el suport d'Antoni Asunción, president de la Diputació de València, i Felipe Guardiola, conseller de Governació en aquell moment, al darrere del qual hi havia Francisco Solsona, president de la Diputació de Castelló. Un grup de pressió que, de tant en tant, ha comptat, així mateix, amb l'ajuda d'alguns altres «barons» comarcals i, sobretot, amb la de l'alcalde de València, Ricard Pérez Casado, enfrontat dins el seu feu a l'«aparell» del partit i als lermistes que, per la relació de forces dins el PSOE a València, sempre han format part de la seua pròpia llista.

Antoni Asunción / Arxiu EL TEMPS

La política d'aliances, però, dins el PSOE té eternes matisacions i varia segons els termes i els moments. La batalla no va arribar a esclatar a Alacant. Siga perquè els «renovadors» no es van posar d'acord amb l'home que havia de substituir el president, siga perquè les forces eren bastant equilibrades —segons sembla del cinquanta per cent enfront del cinquanta per cent—, siga perquè ja es pensava en els congressos comarcals que el seguirien, on tots pensaven traure els millors resultats i deixar en una difícil situació el contrincant de cara a la formació del comitè nacional del partit. O bé siga perquè el suport de Madrid no es mostrà partidari d'alterar les coses.

I el president en tornà ben pagat. En la composició de la seua executiva havia col·locat, enfront de Garcia Miralles, Ciscar i Guardiola, gran part de la seua fontaneria i homes que, encara que en aquell moment no ho eren, després hi jugarien papers ben importants, com ara Ximo Puig (secretari de política cultural) i Ernest Nabàs (secretari d'imatge), que arribà a la reunió fent encara de periodista. Així, Manuel Rivas, quedava com a secretari d'administració i finances; Maria Antònia Armengol, «fontanera dura», com a secretària de política ciutadana. I més noms: Jaume Castells, també de la vella guàrdia lermista, Emili Soler, Josep Bevià —enfrontat a Giner Miralles i a Fernàndez Valenzuela al sud—, Ernest Fenollosa, home clau del president en les comarques del nord… Fora dels dos blocs, però al costat en moltes ocasions del sector dominant en el partit, també hi entrava Josep Garés, secretari de política sindical i economia, i peça del lobby Blasco en aquesta nova executiva. Joan Lerma aprengué, a més, d'Alacant, que el trio renovador tenia un element dèbil, una bretxa per on es podia començar a actuar tranquil·lament: Felipe Guardiola, que tenia un suport al darrere molt menys important del que ell feia gala. Guardiola costà en el Congrés més d'un disgust als seus companys d'aventura, que el van traure del tràngol per pèls. A partir d'aquell moment la seua sort ja estava decidida. Exclòs posteriorment del govern autonòmic, avui dia encara ha de pagar la factura que el president li passa cada vegada que el seu nom sona per a algun càrrec, per modest que siga.

Cebrià Ciscar / Arxiu EL TEMPS

Decidit ja l'objectiu, a partir del primer forat en l'estructura «renovadora», Joan Lerma va començar a actuar per controlar les comarques del nord del país. Així, en el congrés comarcal de la Plana Baixa s'imposava com a secretari general Ernest Fenollosa, lermista fidel, membre també de l'executiva nacional del partit. Resultat que es repetiria a la Plana Alta, on la candidatura oficialista s'alçava amb un 75 per cent. Només en la Plana Mitja s'imposava el president de la Diputació, Francisco Fenollosa, amb una candidatura «renovadora». En les altres comarques, molt menys importants pel nombre de militants, les forces estaven bastant equilibrades. El treball dels homes del president Ximo Puig i Ernest Nabàs, a Castelló, realitzat durant aquests últims mesos, ha estat qualificat de veritable «obra mestra» des de fonts internes del partit.

Reconstruir el «puzzle», des del nord

Així, ara, a l'hora d'elaborar les llistes municipals i autonòmiques ha eixit a la llum una correlació de forces que mostra un fet ben clar: els homes fidels a Joan Lerma controlen la situació i es permeten el luxe d'oferir llistes d'«integració» on hi ha «favors» als sectors minoritaris. La situació s'ha vist, a més, afavorida per la decisió d'Antonio Tirado —home de ningú— de no tornar a presentar-se a la reelecció al front de l'alcaldia de Castelló. Amb ell desapareix també definitivament de la vida política local el seu braç de ferro. J. L. Villamarín, primer tinent d'alcalde a l'Ajuntament. La successió de Tirado per Daniel Gozalbo, actual director general d'Ensenyament Mitjà i home de passat nacionalista, ha estat el fruit d'una operació ben orquestrada pels fontaners de Lerma. Els dissenyadors d'aquesta substitució han estat Miquel Albert, secretari general de l'agrupació local de Castelló; Ernest Nabàs, secretari de Comunicació a l'Executiva Nacional, i Ximo Puig, cap del Gabinet de Presidència de la Generalitat valenciana. I l'objectiu ara es concreta en un home que té totes les de perdre: Francesc Solsona, l'actual president de la Diputació.

La tasca de Solsona al front de la corporació provincial ha estat fortament criticada els darrers mesos des de la seu del partit al carrer d'Albacete a València. L'actual president havia mostrat el seu interès per presentar-se candidat a l'alcaldia de Castelló, on va ser derrotat per Daniel Gozalbo, tant a la comissió executiva local —15 vots en contra i tan sols 7 a favor— com en l'assemblea de l'agrupació local. A més, durant la darrera setmana, els diferents comitès comarcals decidiren els noms a proposar per ocupar la presidència de la Diputació i Solsona ha eixit de nou malparat d'aquest procés que, malgrat no ser vinculant, sí que és molt indicatiu. Ximo Puig li ha guanyat la primera partida: el cap del Gabinet de la Presidència obtingué el número u en cinc comitès i formà part en dos. Puig tan sols es va quedar fora al comitè comarcal de la Plana Baixa, on Ernest Fenollosa ha volgut fer una demostració de força, de la mateixa tendència. Per la seua part, Solsona tan sols va aconseguir la primera posició a l'Alcalatén, on en el congrés comarcal els homes de Guardiola van vèncer la candidatura oficialista. Després d'això Solsona s'ha retirat al seu despatx a la plaça de les Aules, on és poc accessible a la premsa. Per si fos poc, Juan José Vàzquez, porta- veu socialista a la Diputació i responsable d'assumptes econòmics, ha donat a entendre el seu desig de continuar ocupant el mateix càrrec... amb Ximo Puig com a president. De fet, la divisió entre Vàzquez i Solsona ve de lluny i el seu darrer enfrontament d'altura coincidí amb la presentació dels plans econòmics per a 1987, quan Vàzquez declarà públicament que aquells no eren els seus pressupostos.

Francesc Solsona / Arxiu EL TEMPS

Si tenim en compte el suport rebut per Ximo Puig als comitès comarcals, la presència de Nabàs al comitè de llistes, i el desig per part de Daniel Gozalbo de formar tàndem amb el primer, és fàcil fer pronòstics. Si el president, malgrat tot, repeteix, ho farà sense força i haurà de pensar en què basarà la seua actuació política futura. D'altra banda, la llista autonòmica podria anar encapçalada per un Felipe Guardiola, descafeïnat del tot. Amb ell serien companys de viatge, Ernest Fenollosa, el mateix Nabàs també inclouria noms com Juan Callao, actual vicepresident de les Corts valencianes i José Luis Gordo, únic representant d'Esquerra Socialista. Una operació quasi perfecta. Desapareix del mapa l'amic de ningú Antonio Tirado —el populisme del qual en una ciutat amb una forta tendència conservadora seria l'única excusa que l'hauria mantingut en el càrrec fins ara—, substituït per un oficialista fidel. Solsona saltaria de la Diputació o continuaria en el càrrec, però amb les ales retallades. Fenollosa es mantindria com a fontaner segur, amb la seua comarca al darrere, i Ximo Puig i Ernest Nabàs queden com a homes forts en la circumscripció, dues figures l'ascensió política de les quals mereixeria una atenció molt més detallada.

Els «errors» de Pérez Casado

Si la «moguda» de Castelló ha passat quasi inadvertida del tot per a la premsa de València, la següent anella de la cadena en l'estratègia lermista, la batalla per la llista de l'alcaldia de la capital, ha suposat un dels incidents més sonats en tot el procés de confecció de candidatures. Dissabte, dia 13 de març, els compromissaris de les cinc agrupacions locals tombaven la llista proposada per l'alcalde, Ricard Pérez Casado, per cinquanta-dos vots contra vint-i-un, quinze dels quals eren d'Izquierda Socialista. Només cinc vots, més el de l'alcalde, feien costat a la seua proposta. Un resultat curiós, sobretot si es té en compte que Casado havia obtingut una victòria considerable davant l'aparell oficialista en el darrer congrés de València ciutat, on l'alcalde aconseguí ser nomenat secretari comarcal. La llista «ricardista» amb el suport dels homes d'Izquierda Socialista arrasà.

Lermistes com Joan Ballester, José Antonio Lloret, Josep Maria Felip, Ramón Vilar o Juan Augusto Estellés, inclosos en les llistes que s'enfrontaven a l'alcalde van quedar en minoria absoluta en la comarcal del partit. Per tant, Ricard Pérez Casado partia amb totes les possibilitats a l'hora de revalidar l'alcaldia de nou i col·locar al seu costat homes de la més estricta confiança. Amb el suport d'Izquierda Socialista i amb tals perspectives, Casado podria haver confeccionat una llista majoritària, però els resultats han estat del tot contradictoris. Fonts «no-renovadores» han comentat per a EL TEMPS: «L'error ha estat el pacte amb el mateix Joan Lerma, un pacte que suposava el reforçament de l'aparell oficialista en la llista, la inclusió d'independents, com ara Emèrit Bono, pròxim al president, i que n'excloïa i relegava als últims llocs aliats de primer ordre per a l'alcalde, com per exemple Carles Tonda, secretari d'Administració en la comarcal i home de Garcia Miralles.

Antoni Garcia Miralles / Arxiu EL TEMPS

Al remat, no li han prestat suport ni els oficialistes, com era d'esperar, que no es conformen amb poc, ni els mateixos ricardistes. Amb això, l'alcalde ha rebut un bon colp i s'ha enfrontat als seus aliats dins el partit. I hauria de tenir en compte que no es conformaran mentre no es quede com a figura decorativa amb una llista a la mesura de la fontaneria lermista més exigent». En efecte, entre els disset noms que es consideren més o menys segurs per obtenir un lloc en el consistori no figura Carles Tonda, que en la llista de Casado feia el vint-i-cinc. Actuals regidors, i homes de l'alcalde, com Francisco Martí i Alicia Vàzquez, no en formaven part. En canvi, pel que fa al sector oficialista, Fernando Puente, actual secretari de Govern de la Presidència de la Generalitat, entrava el segon; Joan Ballester, futur home de Lerma en la Diputació de València, el quart; Miguel Albuixech, el sisè; Emèrit Bono, el setè; Roberto Cantos, el vuitè; Encarna Lerma, germana del president, la desena; Juan Augusto Estellés, l'onzè; Ramón Vilar, el dissetè... Malgrat això, damunt, la «pega» per als lermistes era aquest lloc dissetè, insegur per a un home important, Ramón Vilar, que hauria de pujar, i en el fet que una altra peça clau en l'entramat lermista, Fernando Millàn, apareixia en el lloc dinovè. I, entre els possibles regidors, també, quatre membres del corrent Izquierda Socialista: José Cabrera, el cinquè; Alfons Goñi, dotzè; Manuel Mata, catorzè, i Vicent Anó, setzè...

Davant aquesta situació, és clar, els homes de l'alcalde, majoritaris en la Comarcal, no han tolerat un «control descarat» d'una llista que es pensaven que seria més «seua». De l'altra banda, molt curiosament, l'endemà de la votació de la llista, representants oficialistes van comentar a alguns mitjans de comunicació de la ciutat que la votació havia estat lògica, «perquè només respon a una voluntat personal, sense suport en les bases del partit». Ricard Pérez Casado encara controla majoritàriament l'agrupació, però aquesta caiguda l'ha tocat de valent.

Els altres homes del president

Per fer oscil·lar encara més la balança, Joan Lerma compta amb més adhesions particulars, algunes de les quals són homes del president des de sempre. A l'Horta Nord, Leonardo Margareto, alcalde de Montcada, secretari comarcal de l'Horta Nord i diputat en la Diputació de València. Igualment amic dels vencedors, es manté al costat del secretari general del partit, amb distintes gestions que en més d'una ocasió han alçat la polèmica. En les comarques del sud, enfront d'Antoni Garcia Miralles, Fernàndez Valenzuela i Albert Pérez Ferré, que dominen en la comarca numèricament més important, l'Alacantí, Lerma compta amb un estrany conglomerat antimirallista que domina el 50 per cent de les executives del sud, i al front del qual hi ha Àngel Franco, opositor a Valenzuela en la Diputació i secretari de la UGT a Alacant, Jaume Castells, home clau en la Marina, inclòs dins l'executiva del partit i fontaneria vella, Josep Bevià i l'alcalde d'Alacant, Lassaleta. A més de distints delfins en comarques com el Baix Vinalopó o l'Alcoià.

Jaume Castells / Arxiu EL TEMPS

A Elx, l'anomenat «Grup d'Elx», que inclou el possible nou alcalde, Manuel Rodríguez, i que compta amb homes com Antonio Torres, director general de Serveis Socials en la Conselleria de Sanitat, juguen, també, la carta oficialista ja d'una manera clara. A més d'això, el president compta amb el suport dels tres caps provincials de la UGT: el ja esmentat Àngel Franco, a Alacant: Fèlix Rodríguez, a Castelló, una peça més en l'«oposició» que han dut a cap Ximo Puig i Ernest Nabàs des de l'executiva, i Recuenco, a València. Dissenyadors de la política que els «waleses» —els homes del sindicat— promouen dins el partit.

A més del suport, que ja ha estat confirmat, dels membres d'Izquierda Socialista, fora de l'Ajuntament de València. IS —l'únic corrent no-oficial que encara subsisteix— garanteix el seu suport en el comitè nacional del partit —al voltant d'un deu per 100— a qui més li convé en cada moment. I ara és Lerma. La força dels «crítics» es concreta, segons assenyalen ells mateixos, sobretot, en comarques com la Foia de Bunyol, el Camp de Túria i l'Horta Nord.

Qui es posa enfront? Evidentment, Antoni Garcia Miralles i Cebrià Ciscar. L'Alacantí i l'Horta Sud. Comarques d'un pes clau que els lermistes intenten aïllar. De primer, va ser Felipe Guardiola, que quasi ha arrossegat el president de la Diputació de Castelló, Francisco Solsona; ara han tocat el mateix alcalde de València, Ricard Pérez Casado, que ha entrat en un difícil parany. Els «renovadors» es van fer en els darrers congressos comarcals amb algunes executives importants, a més de les pròpies: l'Alt Vinalopó, la Costera, el Camp de Morvedre... I compten, ja ha estat dit, amb el suport de Fernàndez Valenzuela —«baró» del sud—, president de la Diputació d'Alacant, i d'Antoni Asunción, president de la Diputació de València. Tanmateix, el gir de Castelló i la difícil situació de Ricard Pérez Casado, juntament amb el pacte d'Izquierda Socialista, plantegen nous problemes.

Qui fa les llistes? Cinc membres del Comitè Nacional i quatre més de l'executiva del partit van decidir durant la setmana passada les propostes que les distintes assemblees locals els havien presentat per a les municipals. Hi havia, pel comitè nacional, màxim òrgan decisori del partit entre congressos, Fèlix Rodríguez (secretari general de la UGT per Castelló, lermista), Leonardo Margareto (alcalde de Montcada, secretari de l'Horta Nord i diputat provincial), Antonio Fernàndez Valenzuela (president de la Diputació d'Alacant, renovador), Vicent Pasqual Garcia (secretari general del PSOE d'Ibi, lermista) i Vicent Garcés (regidor de l'Ajuntament de València, Izquierda Socialista). Per l'executiva del partit: Cebrià Ciscar (conseller de Cultura, renovador), Joan Ballester (secretari de política institucional, lermista), Albert Pérez Ferré (secretari d'Organització, renovador) i Ernest Nabàs (secretari de mitjans de comunicació, lermista). Encara que alguns renovadors repeteixen que ja no es juguen res i que les partides de veritat vénen quan hi ha congrés, la definició d'aquestes llistes on es pacta i es baralla poble a poble i comarca a comarca —amb llocs clau com Torrent, en l'Horta Sud— definirà el poder institucional. I, com es comenta des de dins mateix del partit, qui té les institucions té el partit. Les principals ciutats, com ara Castelló, Elx, Alacant, Gandia, Alzira, Sagunt, Burjassot... estaran en mans d'oficialistes o de pactistes. El segur ajuntament de València ha començat a trontollar. Els «renovadors», però, insisteixen que mantenen equilibrades les forces i, com a prova, assenyalen que els tres presidents de les diputacions repetiran.

La força de l'estat. Abans, però, hi haurà un congrés estatal, i abans, també, el comitè federal haurà de repassar les llistes valencianes de municipis amb més de deu mil habitants. Diuen que a Madrid mai no es defineixen per ningú. Que Alfonso Guerra es mira tranquil les baralles de corral, mentre el guanyador no se'l mire malament a ell. Que els convenen aquestes coses. I també és cert que allí no agrada que un sector acabe del tot amb l'altre. No convé una prepotència massa descarada. Si el sector «oficial» avança, hi ha, igualment, la possibilitat que en el congrés federal del 88 es dictamine que el càrrec de secretari general és incompatible amb el de president de comunitat autònoma.

Tot això pot fer que les coses facen un gir inesperat. Encara que, també, podria caure, de nou, un fontaner massa estricte i arribar a un nou pacte que mantingués les coses com són. Els canvis haurien d'esperar a una desfeta electoral, i això ja entra en un terreny molt més imprevisible.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.