600 anys de Generalitat Valenciana

Quan els valencians tenien fiscalitat, moneda i exèrcit propi

L'autogovern valencià està d'aniversari. La Generalitat Valenciana, màxima institució política del País Valencià, compleix enguany 600 anys. Després de celebrar-ho el març passat, el catedràtic d'Història Medieval i investigador de la Universitat de València, Antoni Furió, organitza junt amb altres experts i amb el suport de les administracions valencianes el Congrés Internacional La Veu del Regne, en el qual diversos historiadors debatran sobre la Corona d'Aragó i l'autogovern valencià. EL TEMPS analitza de la mà de Furió com era aquella època en la qual els valencians van gaudir de fiscalitat, moneda, exèrcit propi i d'un sistema de sobiranies compartides entre les Corts i la monarquia que contrastava amb el centralisme i absolutisme de Castella o França.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com si es tractara d'un aniversari tutelat, d'una celebració vigilada per evitar exaltacions valencianistes més enllà dels canons establerts, el quadre de Felip VI presidia la commemoració dels 600 anys de la Generalitat Valenciana. L'efemèride més rellevant de l'autogovern dels valencians tenia lloc a la Capitania General, antiga seu de la màxima institució valenciana, però també caserna militar des de la qual el comandament colpista Jaime Milans dels Bosch va dirigir el desplegament de tancs per València en suport del 23-F. Una ubicació, que tot i ser escollida pel seu ús històric, transmetia la sensació d'una festa encotillada. Tot un símbol del control pressupostari al qual està sotmès la institució més representativa dels valencians per part de l'Estat espanyol.

En aquell aniversari, però, el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, va destacar la particularitat de la primera etapa de la Generalitat Valenciana durant l'existència del Regne de València. «Fou unes de les institucions parlamentàries més antigues del món occidental, precursores de l'equilibri i de la separació de poders», va afirmar la segona autoritat del País Valencià. Una singularitat que, precisament, s'analitzarà en el Congrés Internacional La Veu del Regne, que promou la Generalitat Valenciana i que organitza el catedràtic d'Història Medieval i investigador de la Universitat de València Antoni Furió.

D'aquesta manera, i des del 21 al 28 d'octubre, diversos historiadors i experts en qüestions relatives a l'autogovern valencià contaran com va crear-se la Generalitat Valenciana, el camí cap a la preautonomia valenciana, la batalla per l'Estatut, la nacionalitat històrica dels valencians, el funcionament de la institució foral del País Valencià durant l'etapa medieval o els diversos estaments que la conformaven. Però també especialistes en història d'altres territoris com Catalunya, les Illes Balears, Aragó o Sardenya explicaran com van organitzar-se les seues institucions pròpies. Tot amb l'objectiu de conformar la primera societat d'historiadors de la Corona d'Aragó i de presentar la publicació de les actes de les Corts Valencianes dels segles XIII fins al XVII, segons ha avançat La Veu.

Al congrés La Veu del Regne, que emula la cita del 1971 en la qual diversos experts en la història del País Valencià van reunir-se per narrar la història dels valencians, es parlarà sobre una època en la qual l'aleshores Regne de València comptava amb un sistema fiscal, una moneda i un exèrcit propi. I amb una institució, la Generalitat Valenciana, que va néixer per cobrar l'impost del general a tots els ciutadans valencians (ni el clero ni la noblesa n'estaven exempts del seu pagament) i que va acabar adquirint un capacitat i un pes polític que sempre va crear recels a la corona.

«L'aleshores Regne de València tenia un sistema de sobiranies compartides, que assegurava en un cert grau la independència política i econòmica respecte de la monarquia. Les Corts Valencianes, integrades pel braç nobiliari (militars de segon rang, en el cas dels valencians), l'eclesiàstic i el reial (conformat per la burgesia de les viles valencianes) van crear la Generalitat Valenciana, encarregada de recaptar l'impost del general, que era diferent dels tributs que cobraven aleshores els reis als seus vassalls. I eren les Corts Valencianes, en aquest cas, les que decidien en què gastar els diners que aconseguien», exposa a EL TEMPS, el mateix Antoni Furió.

Imatge dels representants del braç del clero a les Corts Valencianes| EL TEMPS

«Aquesta potestat provocava que el Regne de València no estiguera obligat a sufragar les campanyes exteriors de la monarquia. Hi havia una negociació entre la corona i les Corts, que tenien un elevat marge de maniobra. Un fet que va generar que com les Corts havien de convocar-se per part del rei, cada vegada ho fera amb menys assiduïtat. I per això, va decidir-se crear la diputació permanent, amb l'objectiu d'evitar aquest control reial», relata el medievalista. «Sense tenir el pes polític que va adquirir la Generalitat de Catalunya, aquesta manera de funcionar va atorgar un cert poder polític a la Generalitat Valenciana», assenyala.

Aquest sistema de «sobiranies compartides» permetia, a parer de Furió, «construir un estat d'una manera més horitzontal tal com passava als Països Baixos i Anglaterra i en contraposició al verticalisme, absolutisme i centralisme de Castella i, especialment, de França». «Es tractava d'un parlament oligàrquic, és clar, però tenia els fonaments per caminar a poc a poc cap a una democratització, cap a un procés més accelerat com va succeir a Anglaterra i no va produir-se a l'Estat espanyol després de l'assimilació en tractament de conquesta de guerra dels territoris de la Corona d'Aragó», apunta. I continua: «El rei estava sotmès als furs i durant l'etapa austriacista va edificar-se un estat de manera plural, amb aquestes sobiranies compartides que eren l'expressió contrària a l'autoritarisme de Castella o de França». «Aquesta qüestió, de fet, té implicacions actuals, de com es construeix un estat. De si s'aposta per una organització federal o per una recentralització davant l'esgotament de l'estat de les autonomies, tal com s'ha demostrat a Catalunya», remata.

Dintre d'aquella Generalitat Valenciana que comptava amb tots els elements per considerar-se com un protoestat, tenia un paper destacat la burgesia de la ciutat de València. «Al contrari que en altres territoris de la Corona d'Aragó, els burgesos de València exercien un rol importantíssim dintre de les Corts Valencians. Com també altres membres de les viles reials com ara els de Xàtiva, sempre enfrontats als de València», indica abans de reivindicar una de les particularitats dels territoris de la Corona d'Aragó. «Anglaterra va començar a emetre deute públic el segle XVIII. Els territoris de la Corona d'Aragó, que van dels pioners, van fer-ho quatre segles abans. Es tractava de deute municipal, però també de deute públic com si es tractara d'un estat. És un fet bastant desconegut», narra.

Il·lustració al Palau de la Generalitat Valenciana sobre el braç militar| GVA

Amb la intenció que aquestes singularitats i l'existència d'aquest model de «sobiranies compartides» siga més conegut entre els ciutadans i, fins i tot, per molts historiadors europeus, Furió organitza una cita congressual que ens farà viatjar cap al naixement de la màxima institució dels valencians, cap a una època en la qual el País Valencià s'erigia com a una mena de proestat que comptava amb tots els elements propis per gaudir d'una independència política i no dependre econòmicament de la monarquia castellana, que recelava de la contribució fiscal de la Corona d'Aragó a l'imperi reial que construïa. Foren aquells segles en els quals la Generalitat Valenciana governada per uns estaments oligàrquics recaptava i gastava sense quasi condicionaments els seus recursos i gaudia d'una moneda pròpia. Una pàgina de la història que el mateix Morera reivindicava en aquell aniversari. És l'enyorança d'una sobirania que contrasta amb la tutela que ha exercit el Govern espanyol durant els darrers d'anys sobre els comptes del País Valencià.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.