Horta

Vides truncades pel ciment

Aquest divendres es consumava l'enèsima agressió a l'horta i el seu entorn patrimonial. Com a conseqüència de les obres d'ampliació de la V-21, s'han enderrocat el Forn de Barraca, una construcció centenària que s'havia convertit en un símbol de resistència de l'horta. La demolició d'aquesta casa agrícola i de l'alqueria Bayarri suposa un colp emocional per a les famílies. Més intens, però, fou el sotrac que van patir els afectats del Pla Sud, el Pouet o la ZAL quan van ser expulsats de les seues cases i desposseïts de la seua idiosincràsia vital. EL TEMPS traça una cronologia incompleta de la batalla de l'horta a través dels testimonis de vides que van quedar truncades per l'avarícia expansionista de l'asfalt i la rajola.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les mans de Xavi Sarrià arrossegaven una pua que germinava acords de resistència, ràbia i certa desolació. Acompanyat de la veu prodigiosa de Clàudia Key Dey i dels cants combatius de Pau Alabajos, aquest trident musical feia un clam nocturn per la vida, l'horta i les arrels de la terra des del Forn de Barraca. Una construcció centenària que havia abastit Alboraia (Horta) durant anys i anys, i que durant les darreres setmanes s'ha erigit en un símbol contra les agressions al territori. Si més no, s'ha convertit en el far incòmode que recordava la incoherència de proclamar l'emergència climàtica mentre s'aprovava l'ampliació de la V-21.

De singular valor sentimental i patrimonial, el Forn de Barraca ha acollit en les darreres setmanes diferents expressions de solidaritat -com ara el concert íntim de Sarrià, Key Dey i Alabajos- contra les obres del tercer carril de la carretera que connecta Alboraia i València. Una edificació que havia estat promoguda pel Ministeri de Foment amb el PP i que el PSOE ha avalat. Ambdós executius espanyols l'han justificat pels suposats embossaments de tràfic que s'hi produeixen cada matí.

L'informe elaborat per l'enginyera Nel·la Saborit, però, desmuntava l'argumentació de Foment. L'experta explicava que la introducció d'un tercer carril contribuiria a generar més concentració de vehicles per l'efecte crida. D'aquesta manera, la pretesa solució es convertia «en un empitjorament del problema», tal com criticava Per l'Horta. El col·lectiu ecologista, a més, alertava de l'augment de la contaminació, així com del risc de retallar la vida del rebost alimentari de l'àrea metropolitana de València, és a dir, de l'horta. Les xifres eren preocupants: s'arrasarien 65.000 metres quadrats de terra cultivable, dintre del rovell de l'ou de la denominació de la xufa valenciana. Les advertències, tanmateix, quedaven en sac foradat.

Després de dies de xerrades, reflexions, concerts i activitats reivindicatives, les excavadores enderrocaven aquest divendres el Forn de Barraca. Amb un dispositiu policial completament desproporcionat i que impedia als periodistes desenvolupar la seua feina, la Guàrdia Civil desallotjava els activistes ecologistes que residien al forn per defensar-lo de les màquines. Quatre, fins i tot, n'eren detinguts una vegada havien pujat a la teulada. La imatge dels defensors de la terra al sostre de la construcció centenària immortalitzava com el mal denominat progrés accelerava la destrucció del territori en plena convocatòria mundial d'una vaga per l'emergència climàtica. El desnonament deixava, a més, sis contusionats per part d'uns agents que no lluïen els seus números identificatius, segons ha denunciat Per l'Horta.

«Sabíem que podia ocórrer qualsevol matí», afirma Lluís Fontelles, integrant de la família propietària del Forn de Barraca. Cansat per les hores de lluita i les nits sense dormir, s'indigna de veure com aquesta construcció ha passat a ser un simple record del passat. «Des de fa tres dècades que gaudia d'aquest indret al mig de l'horta d'Alboraia. Era la història i la vida de la meua família. Una construcció que servia de magatzem per als llauradors de la zona que s'associen per sobreviure arran de la poca rendibilitat econòmica que té el minifundisme», assenyala mentre no pot contenir les llàgrimes. «Durant tot el procés, només ens han enviat dues cartes per comunicar-nos l'expropiació i l'inici de les obres. Ens vam assabentar de casualitat», censura.

Moment en el qual les màquines colpejaven el Forn de Barraca| Per l'Horta

La solidaritat que ha aixecat l'amenaça de les excavadores d'OHL, promotora esquitxada per nombrosos escàndols i relacionada amb l'exministre franquista Juan Miguel Villar Mir, «ha sigut la part més emotiva i bonica de tot aquest procès». «M'ha sobtat l'acollida de la gent, tot i que lamente que alguns polítics ni s'hagen apropat», contraposa. «La destrucció de l'horta per l'ampliació de la V-21, però, només acaba de començar», alerta. «Estic tremendament orgullós i satisfet del digne funeral que ha tingut el Forn de Barranca durant els darrers dies», agraeix. I agrega: «Pensava que després de la marxa de l'horta del 15 de setembre seria enderrocat. Però s'ha resistit durant dues setmanes més a la doctrina establerta pel departament que encapçala el socialista José Luís Ábalos: 'Hola, sóc el Ministeri de Foment i ací mane jo'».

El sentiment de dècades d'existència expropiades no és exclusiu de Fontelles. Aquesta maledicció ha assetjat reiteradament les víctimes de la destrucció dels camps. La batalla que han mantingut des de l'expansionisme urbanístic del franquisme fins a l'actualitat l'horta i el ciment ha deixat nombroses vides truncades. Projectes vitals que s'han vist desposseïts del seu estil de vida. I que en persones d'avançada edat ha comportat depressions que eren només el preludi de la mort. «Si em lleven l'horta, em lleven la vida», confessava a EL TEMPS fa uns mesos Manuel Alabau, un llaurador que viu amb l'angoixa de l'amenaça d'una ampliació en la V-30.

La construcció del nou llit del Túria, a la zona sud de València, fou l'exponent i el bressol de com va arrencar-se de soca-arrel els costums existencials de famílies senceres. L'objectiu d'aquella obra era edificar un canal gegantesc que evitara la repetició de la riuada de 1957, que va assolar el cap i casal amb 81 morts. Tot i haver-hi alternatives més racionals i menys agressives sobre l'horta, el franquisme va optar per una construcció megalòmana que suposava la destrucció de 280 hectàrees d'horta. Una edificació colossal que seria l'inici del mal d'ull vessat sobre la zona sud de la capital valenciana, que s'ha convertit en un scalextric de carreteres i vies ferroviàries que ofeguen el verd que anticipa l'adveniment del parc natural de l'Albufera.

Empar Puchades, presidenta de l'Associació de Veïns de Castellar-l'Oliveral, va patir aquelles expropiacions. «Aleshores vivíem en una alqueria de la Torreta, una àrea propera a l'actual poblat de Castellar-l'Oliveral. Jo tenia set anys i recorde que durant la celebració del Nadal de 1960 vaig escoltar a la meua família plorar. En aquell moment, no comprenia absolutament res. Després vaig adonar-me que ens expulsaven de les nostres cases», narra. «Nosaltres vivíem de la terra i els meus avantpassats havien construït aquella casa, denominada Ca Bandolero», continua. I agrega: «La casa i els nostres camps foren arrasades per la força. La Guàrdia Civil va actuar amb una duresa absoluta. A mon pare, de fet, van detenir-lo per protestar. Aquella experiència fou terrible».

L'activista i víctima d'aquella agressió contra el patrimoni natural de l'horta rememora com les forces de seguretat de la dictadura van fer-los durant mesos «la vida impossible». «Ens tallaven els camins, ens tallaren l'accés a l'aigua... Després ens furtaren les teules de les cases, ens alçaren les collites i s'endugueren les portes. No respectaren res i, fins i tot, alguns poderosos feren negoci», relata. «La sensació d'impotència, de ràbia i de desemparament era absoluta. No només ens destrossaven la nostra casa i les terres que havien cultivat generacions i generacions de la meua família. Ens estaven destruint la nostra vida», remarca.

Les màquines enderrocant la casa agrícola| Twitter Carlos Esteve

«Als meus iaios i als meus pares, van segar-los la vida de soca-arrel. Van arrabassar-los el seu estil existencial en un procés totalment opac i especulador», denúncia. «Aquells camps ho eren tot. Malgrat aconseguir amb moltes penúries edificar una casa entre diverses famílies a Castellar-l'Oliveral, les nostres vides van quedar marcades. El meu pare va vendre, fins i tot, les terres. El seu caràcter i el seu ànim van enfonsar-se fins a la seua mort. Tinc gravada a la retina com moltes vegades trobava al meu pare assegut al bancal plorant», narra. I afegeix: «El meu avi, per exemple, va morir víctima de la tristesa d'aquells fets. Moltes persones grans van perdre la seua vida pocs mesos després per la melancolia. Com deia el meu avi: 'Lladres, lladres, us heu endut la flor de la terra'».

De manera menys intensa, el trauma va repetir-se al Pouet, una zona d'alqueries que estava ubicada a l'extrem nord de la ciutat. Els anhels urbanístics de les promotores Onofre Miguel i de la nissaga mecenes del blaverisme, els Lladró, van transformar alqueries històries i camps d'horta en milers d'habitatges. L'operació, batejada com a Nou Campanar, va comptar amb el beneplàcit de l'Ajuntament de València, aleshores encapçalat per la conservadora Rita Barberá. El calendari marcava l'any 1997.

«Ens vam assabentar per la premsa. Ningú no ens va comunicar res», afirma Marina Bartual, qui va sofrir aquelles expropiacions. «Nosaltres vivíem en una alqueria que estava datada en el segle XVI i que havia sigut l'habitatge de la nissaga des de generacions que ens perden en el temps», explica. «Una vegada vam descobrir aquella operació urbanística ens vam organitzar. Vam tallar carreteres i vam enviar articles per intentar desmuntar l'aberració que suposava. Malauradament, no vam poder evitar el triomf de les excavadores», expressa. «En els processos d'expropiació, només tens una opció. Vulgues o no vulgues. Malgrat tot, vam plantejar certa resistència», ressalta.

«Fou tot molt desagradable. Encara recorde quan la policia va irrompre mentre els meus oncles estaven collint les cebes dels seus camps. Ens dificultaven al màxim la vida, ja que ens canviaven i ens tancaven els camins al seu gust, a banda de tallar-nos la il·luminació», relata. I agrega: «Recorde que un dia vaig arribar a casa i no podia accedir-hi. Havien construït un fossat com aquells que hi ha als castells». «Allò era insofrible», rememora.

Aquest maltractament narrat pels afectats va incrementar-se quan el consistori, segons Bartual, va moure els seus fils per degradar la zona. «Ens van dur el mercat de la droga. L'objectiu era fer la convivència impossible, que abandonàrem la lluita i la resistència», exposa. «Haguérem de marxar per sobreviure. No ens quedava una altra», lamenta. Un adéu a un estil de vida característic i vinculat al camp que va truncar per sempre la seua existència. «M'arrossega encara una sensació de desarrelament. Ens van arrabassar la nostra identitat, un hàbitat que era una identitat vital. Aquelles expropiacions tenen efectes psicològics que perduren. També ens va trastocar la vida econòmicament», critica.

Activistes ecologistes han intentat aturar la demolició del forn centenari| Per l'Horta

Quasi paral·lelament a la finalització de la lluita pel Pouet va engegar-se la batalla contra la Zona d'Activitats Logístiques, promocionada per l'Autoritat Portuària de València. La construcció d'aquella zona portuària va comportar que s'asfaltaren 73 hectàrees d'horta, es deportaren 35 famílies i s'enderrocaren 200 alqueries, cases i barraques. El resultat fou una zona logística aturada i en desús després que la justícia dictaminara la il·legalitat d'aquella operació urbanística beneïda pels poders fàctics i les institucions polítiques, aleshores en mans del PP.

Segons un informe de l'Institut de Drets Humans de la Universitat de València, els desallotjaments van vulnerar els drets més elementals dels habitants. Van violar-se fins a quatre drets fonamentals en uns desnonaments en els quals «els veïns van ser expulsats de manera arbitrària de sa casa, abans que es resolgueren els recursos que finalment declararen nul el pla urbanístic». Com il·lustra el documental A tornallom, algunes alqueries van convertir-se en pols sense possibilitat que els residents recolliren els seus béns.

«Fou profundament desgastant, dur i terrible», comenta Jordi Belver, un jove llaurador que va ser víctima d'aquelles expropiacions contràries a la legislació. «En aquell moment, estava treballant a Mallorca. Vaig assabentar-me en vindre per veure la família uns dies. Ràpidament, però, vaig traslladar-me, de nou al País Valencià per poder defensar les nostres cases», explica. «Foren mesos de lluita i resistència molt dura, amb la gent vigilant les alqueries per evitar que les excavadores les demoliren. El desplegament policial era tal que ma casa estava rodejada de set del matí fins a set de la vesprada per un exèrcit d'antiavalots que et dificultaven moure't. Fou traumàtic», evoca.

Belver, al qual van expropiar-li les terres que cultivava la seua família, va patir un procés de desencís respecte de l'activitat agrària. «Després de mesos de resistència, vaig avorrir el camp. No volia treballar la terra com a conseqüència d'aquells desallotjaments inhumans. Posteriorment, però, vaig reflexionar. I em vaig preguntar: 'Perquè no he de treballar la terra? Perquè ho diguen ells?'», assenyala. «La paradoxa de tot plegat és que els meus besavis van comprar els camps que ens va expropiar la família Trénor i que ara pague l'arrendament a la mateixa nissaga», assenyala com a mostra d'un dels efectes perniciosos d'aquells desnonaments.

Unes imatges que, a escala reduïda i profundament menys traumàtiques que a la Punta, s'han repetit aquest divendres al Forn de Barraca. «Els agricultors som imprescindibles per garantir la sobirania alimentària en un context marcat per l'emergència climàtica. Però continuem amenaçats per les infraestructures i determinats interessos privats amb motivacions contràries a la pervivència de l'horta», denúncia. I tanca: «L'ampliació de la V-21 és només el primer pas d'una mena de pla sud que volen ubicar a l'horta del nord de València. La construcció del conjunt d'infraestructures previstes en aquella zona és una amenaça potencial. En cas d'aprovar-se, seria pràcticament la mort de l'horta. Hem de batallar per impedir-ho».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.