Democràcia

«Els alts funcionaris de l'Estat actuen com si les autonomies no existiren»

Exconseller d'Educació i Ciència amb la darrera etapa del socialista Joan Lerma al capdavant de la Generalitat Valenciana i exsecretari general del PSPV, fa dècades que Joan Romero s'ha desvinculat de la política. Com a catedràtic de Geografia Humana per la Universitat de Valenciana, ha coordinat una investigació sobre el balafiament dels recursos públics plasmada al llibre Geografia del despilfarro en España (Publicacions de la Universitat de València, 2019). EL TEMPS l'entrevista. Parlem de recursos públics, projectes megalòmans, qualitat institucional i investidures fallides.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-L'Estat espanyol és considerat com a una democràcia plena. Al llibre Geografia del despilfarro en España, però, vostè dubta d'aquesta afirmació. Per què?

Fa temps que he vist amb recel la classificació realitzada per The Economist. Crec que a la seua avaluació anual de les democràcies al món es deixen elements fonamentals. Si a l'anàlisi d'Espanya incorporarem indicadors relacionats amb inversions, nivell d'eficiència, sobrecostos, mecanismes de contractació o transparència, probablement el resultat seria un altre. Crec que no ocupem el lloc 19 o 20 en el grup de democràcies plenes del món, tal com diu The Economist. M'incline per pensar que estem més pel lloc 30 o 40. Som una democràcia amb moltes llums. Encara més, som un dels millors resultats que pot presentar la Unió Europea. Ara bé, tenim dèficits i ombres en parcel·les molt concretes. Tenim una assignatura pendent en la transparència, la cooperació, la coordinació i l'ús dels recursos públics. Som una democràcia amb un molt bon nivell, però encara amb llastos molt importants.

-Ha parlat de l'ús dels recursos públics. L'obra, precisament, analitza el malbaratament a l'Estat espanyol. Per acotar: què entenem per balafiament dels diners públics?

A parer nostre, hi ha quatre grans modalitats. En forma de corrupció, de sobrecostos, d'obres innecessàries i una quarta en forma de projectes infrautilitzats. Per tant, tenim quatre dimensions diferents, de les quals només una té forma de corrupció. Pot haver una obra executada amb totes les garanties legals que siga inútil. Això és, precisament, el balafiament. També existiria el balafiament per omissió, que seria una mena de quinta dimensió. Al capítol en el qual analitze la Comunitat Valenciana, ho aborde. Per posar exemple: tenim uns diners per fer línies d'alta velocitat i ens deixem per fer la primera, que seria el Corredor Mediterrani. Això és una altra forma de malbaratament. Estàs emprant indegudament recursos públics. Si agafarem un extraterrestre, o un ciutadà d'Europa, i li ensenyarem el mapa de l'alta velocitat espanyola, no podríem explicar-li-ho. El mapa no té explicació econòmica, ni social, ni geopolítica. Açò seria una quinta línia de balafiament: per omissió.

-A l'obra, a més, comenta que tot comença als anys 90. Què ocorre perquè es produïsca aquest canvi en les polítiques públiques?

És una tesi que planteja l'amic Carlos Sebastián en el seu llibre España estancada. Nosaltres tenim una primera fase molt bona de disseny de l'Estat. Però a partir dels anys 90, els partits colonitzen i es reparteixen el control d'institucions que teòricament són independents. Diguem-ne, que es produeix una paràlisi en el bon disseny de les polítiques públiques que amb el temps s'ha degradat. Si observes les institucions que té la nostra democràcia per garantir un control eficaç, independent i transparent dels recursos públics, aquests organismes estan mediatitzats pels grans partits, almenys, durant l'època del bipartidisme. Compartisc, de fet, la tesi sostinguda per altres acadèmics que part del poder judicial també està mediatitzat per la divisió entre el PP i el PSOE.

-Continua.

La independència, la transparència i l'existència de mecanismes al marge dels executius són parcel·les que Espanya encara té pendents de desenvolupar. Al contrari d'aquells que pregonen que cal desenvolupar mecanismes de participació, que, de vegades, són fallits, crec que calen elements de transparència autènticament genuïna a les administracions, del nivell competencial que siguen. Si un ciutadà poguera saber com es licita i com s'executa una obra, el cost que ha tingut i el retorn social que ha implicat, la seua participació del procés democràtic seria millor. Entre participació i mecanismes de transparència genuïna, escolliria la segona opció.

-Es tractaria de constituir agències d'avaluació de polítiques públiques, inexistent a l'àmbit estatal, que controlaren el desenvolupament i el retorn social de cada obra?

Per exemple. Per què una democràcia suposadament plena com l'espanyola, manca de peces molt bàsiques com ara agències d'avaluació de polítiques públiques que siguen independents? Per què? Per què el Regne d'Espanya va dissoldre l'agència que va tenir? Per què no hi ha un equivalent a les comunitats autònomes? Per què, encara en 2019, no hem incorporat aquesta cultura d'avaluació de les polítiques públiques? Per a mi, açò és qualitat democràtica. Aquests mecanismes hagueren evitat balafiaments innecessaris. D'aquesta manera, no hauríem malbaratat el 20% del PIB. O, si fa no fa, el malbaratament no hauria sigut tan elevat.

Romero ha coordinat el treball d'investigació sobre l'ús dels recursos públics a l'Estat espanyol.

-L'existència d'aquestes agències ajudaria a un debat honest sobre el retorn social, la conveniència i els beneficis de determinades obres?

Sense dubte. Hi contribuiria molt, ja que aquestes agències, que haurien de ser estatals, regionals i locals, farien una anàlisi ex ante, durant l'obra i ex post per vigilar el bon ús dels recursos públics i observar el retorn social. A banda de mecanismes de transparència genuïna, també requerim un canvi en l'accés a la funció pública. Necessitem els millors a l'administració. En cas contrari, seguim amb el risc de la síndrome d'Estocolm. Molts alts funcionaris de l'administració tenen uns coneixements inferiors als directors de grans empreses privades. I això provoca, de vegades, que els treballadors públics facen seus els projectes plantejats pels experts de les grans promotores. És una altra de les causes que expliquen la patologia del mal ús dels recursos públics que es dóna a Espanya de manera sostinguda en el temps.

-Al capítol que vostè escriu sobre el País Valencià, adverteix de projectes que no complirien aquests estàndards de transparència. Cita l'accés nord del Port de València.

És un bon exemple del treball que ens resta com a democràcia madura. Ja no dic ni plena. Si observes l'àrea metropolitana de València des de l'aire, trobes que hi ha diversos projectes que tenen com a denominador comú la manca de coordinació entre diverses esferes de govern. Hi ha departaments del mateix ministeri de Foment que estan descoordinats entre si, com ara Adif, Renfe, Ports o Carreteres. Uns departaments que prenen decisions sense que l'altre ho sàpiga. I a tot això, cal afegir l'autonomia, la qual té la competència exclusiva en ordenació del territori. Però, realment, no és així. La capacitat desestructurant d'aquestes iniciatives del territori redueix la competència exclusiva de la Generalitat Valenciana sobre l'ordenació del territori. Les esferes de govern implicades no s'han reunit per analitzar els efectes geopolítics, socials, econòmics, mediambientals i culturals del conjunt de projectes. Espanya, abans que la transparència i la qualitat institucional, té un problema de cooperació entre nivells competencials. I ara, conteste la teua pregunta.

-Endavant.

Com s'ha pres la petició de l'ampliació del Port de Valencià? Cal tenir en compte que té una importància estratègica extraordinària. En cas de produir-se, es passaria de 6.000 camions diaris a 12.000, la qual cosa obligaria a construir un accés nord submarí o subterrani. Quin cost tindria aquest túnel submarí? Mai menys de 1.000 milions d'euros. No és veritat això que costaria solament 400 milions d'euros. Si, al seu torn, hi ha un túnel passant d'AVE, quan suposaria aquesta inversió? Mai menys de 2.000 milions. És sensat pensar que el Govern central disposarà de 3.000 milions d'euros per a València? No seria millor seure a parlar i veure si és millor que el Port cresca en Sagunt? O si ha de créixer a València, explorar vies de ferrocarril alternatives al túnel submarí? Algú està pensant què vol fer-se amb la sortida nord del túnel passant? Han pensat que aquesta sortida pot menjar-se una part important de l'horta? I no tenim, en canvi, 350 milions per millorar la mobilitat metropolitana, una qüestió que afecta milers de persones?

-Com deia vostè abans: falta anàlisi de les inversions i cooperació entre els nivells d'administració.

Exacte! Hi ha una manca de mecanismes ordinaris de cooperació. No sols a València, a tota Espanya. Aprofite aquesta ocasió per reclamar una reunió entre els diferents nivells de govern implicats. Per què sabem quina opinió té l'autonomia? I presidència? I la conselleria d'Obres Públiques? I Medi Ambient? Sabem què opina globalment Foment? I no té res a dir el ministeri de Transició Ecològica? Gaudim d'un Estat amb un elevat grau de sofisticació democràtica que no sabem dur a terme. I arran d'això, els recursos públics, que són escassos, no s'aprofiten bé, ni es prioritzen com realment faria falta. Per què s'ha analitzat l'impacte de contaminació dels vaixells? Analitzar-ho és transparència. Són necessaris estudis rigorosos, no de part, que tinguen en compte tots els efectes sobre una obra d'aquesta envergadura.

-Amb aquest exemple, s'observa una manca de transparència en determinades parcel·les de l'Estat, generalment associades al ministeri de Foment. Seria un dels punts negres de la baixa qualitat institucional de l'Estat espanyol?

L'Estat autonòmic espanyol ha evolucionat, però hi ha una part de l'Administració General de l'Estat que no ha variat. I faig referència als alts funcionaris. Tinc la sensació, que he comprovat més d'una vegada, que per als alts funcionaris de l'Estat les autonomies no existeixen. Segueixen pensant i decidint, que és el fet rellevant, com si l'Estat només fora el govern central. Aproven i dissenyen traçats de carretera o ferrocarril sense tenir en compte la resta de poders. Aquests departaments inversors, com aquells integrants a Foment, es caracteritzen per una gran opacitat. Trobes més informació pressupostària als tribunals de comptes europeus que als mateixos ministeris. A més, són departaments que habitualment estan mediatitzats pels grans grups inversors. O dit d'una altra manera: són propicis a practicar el capitalisme d'amiguets. Han sigut capturats per grans poders econòmics.

La inversió en alta velocitat és un dels camps més propicis al balafiament dels diners públics| EL TEMPS

-Des de la dreta, amb una intenció ideològica recentralitzadora, s'ha posat el focus en el mal ús dels recursos públics en les autonomies. En canvi, no s'ha situat l'accent en les inversions de l'Administració General de l'Estat.

És una de les conclusions de la nostra investigació. Des del segon mandat d'Aznar, va haver-hi un intent deliberat d'estigmatitzar les autonomies, les quals eren assenyalades com a responsables dels resultats negatius dels comptes públics espanyols. Era un objectiu polític: es buscava la recentralització. Nosaltres hem conclòs, però, que quasi la meitat del balafiament és del govern central. No era cert, per tant, aquell tractament que es feia a les autonomies com a menors d'edat. Una altra de les conclusions que vam treure fou que el balafiament és transversal en administracions i partits polítics.

-Canviem de terç. Vostè va ser secretari general del PSPV. Quina és la seua sensació arran de la investidura fallida de Pedro Sánchez?

Espanya ha perdut una oportunitat històrica en l'escenari europeu de poder demostrar que és possible seguir una via alternativa de les explorades fins ara amb polítiques socialdemòcrates clares i que vagen més enllà del daurat de les xicotetes diferències. Estem a punt de perdre la possibilitat d'evidenciar que açò és possible, de posar en marxa coalicions de diferents expressions de l'esquerra, les quals són totes socialdemòcrates. No crec que es puga rebatre el contrari. Per tant, hi ha el risc elevat de malbaratar aquesta oportunitat d'impulsar un full de ruta socialdemòcrata clar, d'una mena de socialdemocràcia 4.0, que hauria estat molt ben rebuda per una part de la ciutadania espanyola. Seria una pena si descarrilara aquesta via.

-Una repetició electoral pot ser un escenari propici per a un moment antipolític? Sembla que és l'estratègia de Ciutadans. I més amb una extrema dreta que va obtenir uns resultats que no van respondre a les expectatives que s'havien creat a les enquestes.

No ho sé. L'extrema dreta espanyola crec que no és homologable a la resta d'expressions populistes d'Europa. Té massa arrels ancorades al vell franquisme sociològic. Més aviat crec que si la via de la socialdemocràcia 4.0 descarrila, qui es beneficiaria a mitjà termini serà el PP. A mi em dol, però, que Espanya puga perdre l'oportunitat històrica que té per conformar una via ibèrica junt amb Portugal. Seria el moment de demostrar a Europa que és possible fer les coses d'una altra manera respectant la disciplina pressupostària. En cas de malbaratar-ho, passaria als llibres d'història. Una coalició socialdemòcrata 4.0, la qual comptara amb el suport de les diferents expressions plurinacionals de les Espanyes, seria un bon exemple per demostrar que hi ha alternatives. Perquè, al contrari d'aquells han llegit poca història, aquest parlament espanyol representa prou encertadament la plurinacionalitat i les diferents visions d'una societat espanyola fragmentada. A més, un govern socialdemòcrata 4.0, que siga capaç d'apuntalar el pilar social, és l'única alternativa per frenar l'onada populista que recorre Europa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.