La batalla de l’horta

L’horta que no vol ser asfalt

Dos projectes impulsats pel Ministeri de Foment durant l’època del PP amenacen l’horta de València. Les ampliacions de la V-21, amb les obres licitades, i de la V-30, encara cuinant-se a Madrid, arrasarien milers de metres quadrats d’horta, afectarien el paratge de l’Albufera, enderrocarien forns centenaris i demolirien habitatges històrics dels llauradors. EL TEMPS parla amb els afectats. La pilota és a la teulada del nou ministre de Foment, el valencià José Luis Ábalos.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A només cinc quilòmetres del centre de València, cada matí, Javier Balaguer, llaurador i propietari d’una orxateria a Alboraia (Horta), agafa l’aixada i es col·loca els guants. Abans que el sol pronuncie “bon dia” amb els seus raigs, Balaguer s’ocupa de treballar la terra. A les quasi deu fanecades (una unitat de mesura tradicional de l’horta valenciana que equival a 831 metres quadrats) que té, cultiva l’ingredient fonamental de l’orxata: la xufa. La qualitat de les xufes plantades a Alboraria ha convertit la població en la meca d’aquesta beguda força refrescant. Encara que els preus que marca el mercat no solen compensar l’esforç d’hores i hores del llaurador.

Els camps de Balaguer es troben a tocar d’una infraestructura que trenca amb el verd de l’horta situada al nord de la capital valenciana. La V-21 talla un paisatge inèdit en qualsevol àrea metropolitana d’una ciutat de l’Estat espanyol. Aquesta carretera, que connecta València septentrionalment a través de l’avinguda de Catalunya, amenaça de cobrir d’asfalt les plantacions de xufes autòctones. Amb l’excusa d’un augment del tràfic desmuntat per l’informe de l’enginyera civil Nel·la Saborit, el Ministeri de Foment, durant l’etapa del PP, va proposar ampliar la via. És a dir, afegir un carril als dos que té actualment la calçada. Una mesura a la qual va oposar-se sense capacitat de reacció l’Ajuntament de València, governat per Compromís, PSPV-PSOE i València en Comú, i la Generalitat Valenciana, en mans de socialistes i valencianistes.

El projecte, avalat pels empresaris locals i rebutjat per col·lectius com Per l’Horta, va ser adjudicat a OHL, l’empresa de l’exministre franquista Juan Miguel Villar Mir, esquitxada per diverses causes de corrupció. Amb una incidència de 80.000 metres quadrats d’horta cultivada, el tercer carril de la V-21 derrocaria el Forn de Barraca, que fita amb els terrenys de Balaguer. “Es tracta d’un forn centenari, que va ser fundat l’any 1906 pel meu avi, Vicent Barraca. No tenia ni un gallet, però va treballar de valent perquè els seus fills no passaren fam”, rememora Ramon Barraca, propietari d’una casa que serà demolida en cas que la lògica de les excavadores i del ciment s’impose. “El forn va quedar-se’l la seua filla, i va abastir tot Alboraia. Ara bé, quan la gent va marxar de les seues alqueries cap al poble, va haver de tancar. Des d’aleshores que només l’emprem a un nivell domèstic”, narra en to de nostàlgia, mentre escridassa un gat perquè no entre dins.

Barraca, cognom amb el qual es coneix tota la seua família a Alboraia, havia arribat tard a la cita. A la casa que acull el forn centenari, EL TEMPS reuneix el mateix Balaguer; el cunyat de Barraca i activista per l’horta Lluís Fontelles; i Antonio Gimeno, president de la Denominació d’Origen de la Xufa, productor d’aquest element —i d’hortalisses— i afectat pel projecte de l’accés nord al Port de València, una altra de les mossegades del gris asfalt a la verdor de l’horta. Abans que arribara el nét d’aquell llaurador que va treballar dies i dies per poder adquirir les quatre fanecades que té actualment d’horta la família, Fontelles, Gimeno i Balaguer assenyalen el mapa del traçat enganxat a la paret de la casa. Mentre conversen, els llauradors als quals té arrendat la terra Barraca entren i surten de la casa per deixar els basquets. Amb carxofes i, en una altra mesura, faves els omplin.

Per l’horta. D’esquerra a dreta, Javier Balaguer, Antonio Gimeno, Lluís Fontelles i Ramon Barraca a la casa que acull el centenari forn| Miguel Lorenzo.

“La producció més emblemàtica de la zona és la xufa. També la carxofa, la creïlla, les cebes o qualsevol hortalissa que pugues imaginar”, explica Balaguer. Gimeno reivindica ràpidament: “Aquesta zona d’horta té un alt valor econòmic. Però també sentimental per a la població”. “Qualsevol família conta com el seu pare, el seu oncle o el seu avi van treballar de valent per poder comprar la terra. I ara, amb aquest projecte imposat des de Madrid, els ho lleven tot”, complementa. I exigeix: “Cal tenir més sensibilitat i no avassallar d’aquesta manera”.

“No es pot passar per damunt de la propietat. Les ratlles s’han fet sense més. I sempre paguen els plats trencats els llauradors, que haurien d’estar protegits pel seu paper en la cadena alimentària”, censura Balaguer, que veuria com 600 metres quadrats de la seua parcel·la es cobririen de ciment amb l’ampliació de la V-21. “El problema va més enllà, fins i tot, dels terrenys que t’agafen. En aquesta zona tenim un greu problema de minifundisme. I per traure algun rendiment dels cultius, els llauradors ens associem per poder obtenir uns guanys mínims”, explica Gimeno. “El projecte en si és devastador. Encara podem veure les puntes que van quedar quan va construir-se aquesta carretera. Quartejaran el camp i el deixaran inservible”, remata Fontelles.

Precisament, la construcció de la V-21, a les acaballes del franquisme, va ser l’inici d’una parcel·lació excessiva que agreujava el tradicional problema del minifundisme del camp valencià. “En aquell moment, el forn va salvar-se perquè tenia la consideració d’industrial. I el ministeri va alterar el traçat perquè indemnitzar-nos tenia un cost massa elevat”, recorda Barraca. Gimeno, que va patir les conseqüències de les primeres connexions demandades pel Port de València, irromp a la xarrada. “La llei d’expropiacions prové del franquisme i encara està per modificar. Es tracta d’una llei que beneficia totalment l’administració. No és gens garantista per al propietari”, afirma vehement. I continua relatant la seua experiència: “Jo vaig assabentar-me del projecte quan van enviar-me la carta d’ocupació dels terrenys. No tenia coneixement d’aquesta obra que passava pels meus camps”.

“El procés de participació s’ha de millorar. No pot ser que estiga limitat a publicar-ho al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) i als diaris amb més tirada del territori. Jo, que llegisc habitualment els periòdics i que mire, de vegades, el BOE, vaig assabentar-me’n molt de temps després de la seua publicació. Què passarà amb la resta de gent dedicada al camp i que no té necessitat de consultar aquests documents?”, es pregunta Fontelles, mentre Balaguer es lleva els guants per continuar xerrant. Amb el sol a punt de cedir el seu testimoni a la lluna, la seua jornada no continuarà després d’aquesta conversa. 

Tractor llaurant els camps de l'horta de Javier Balaguer i Ramon Barraca| Miguel Lorenzo

“És més greu encara!”, contesta Gimeno a Fontelles. “En el meu cas, vaig adonar-me, una vegada m’havien enviat la carta d’ocupació dels terrenys, que les obres estaven adjudicades. És a dir, va fer-se tot un procés administratiu sense que el propietari de les parcel·les en fóra comunicat”, evoca amb ràbia.

Fontelles, que, fins i tot, va reunir-se amb el funcionari encarregat de dissenyar el projecte d’ampliació de la V-21, narra el menyspreu de l’Administració espanyola amb els afectats. “Nosaltres vam assabentar-nos del projecte quan el termini per presentar les al·legacions estava tancat. No va haver-hi cap procés de participació real ni per part de l’Ajuntament d’Alboraia, que sabia de l’obra i no ens va enviar cap carta; ni per part de l’Administració central. Van limitar-se als formalismes de sempre, dels quals ningú se n’adona”, critica. I exemplifica: “La participació va ser nul·la al procés d’al·legacions que va engegar a la xarxa el consistori d’Alboraia”.

“Si l’any 2014, quan va iniciar-se seriosament la tramitació del projecte, l’Ajuntament ens haguera reunit a tots els afectats, ens hauríem pogut conèixer i plantejar un front comú contra el Ministeri de Foment. Encara no sé qui són la resta de gent que patirà els efectes d’aquest projecte. Conec Javi per ser veí nostre i perquè vam estar involucrats en la lluita contra el centre comercial Alcampo. Però a ningú més”, expressa decebut Fontelles, que retrau l’actitud al Govern del Botànic. “Algunes administracions, fins i tot, m’han demanat una còpia del projecte, ja que jo sempre el duc damunt. No hi hagut cap front comú entre les diferents administracions valencianes que, a priori, són contràries. O no se n’han adonat, o els ha passat per sobre. Amb tot, no deixarem de lluitar fins al final”, sentencia.

Aquella tristesa, ràbia i impotència davant del poder omnímode del ciment sobre l’horta, però, s’ha transformat en esperança. El nomenament del socialista valencià José Luis Ábalos com a ministre de Foment ha trencat l’espera amarga de la carta d’ocupació dels terrenys. “Estem esperançats amb aquest canvi. Teòricament ha de ser sensible a les reivindicacions dels valencians si vol ser coherent amb el discurs del seu partit a València. Encara que estiga adjudicat el projecte, pot explorar-se com evitar una ampliació que no resol cap problema i que només en genera de nous”, comenta Fontelles. Amb la nit apropant-se, tots marxen a casa. El camp espera a Balaguer l’endemà.

Lluís Fontelles assenyala la seua parcel·la al mapa de l'ampliació de la V-21 que té a la barraca de la seua família| Miguel Lorenzo

Guaret al sud

A menys de deu quilòmetres del Forn de Barraca, Manuel Alabau, llaurador de Castellar-l’Oliveral, una pedania de València, està desbrossant els pimentons cultivats. Les seues quatre fanecades d’horta representen una illa verda —com la resta de camps d’aquesta població— entre la teranyina d’infraestructures que conforma el sud de la capital valenciana. Línies de ferrocarrils, desviaments del riu Túria, zones logístiques per al port... Les poblacions meridionals del cap i casal han patit durant dècades les agressions més fortes contra l’horta, amb els enderrocaments il·legals de cases i sense avisar de La Punta com a punt àlgid d’una vulneració dels drets humans comesa durant l’època del PP.

Aquell fantasma, que va provocar la mort de molts llauradors en ser privats del seu mode de vida, revifa a Castellar-l’Oliveral. Tot i que encara està en tràmit, el Ministeri de Foment, durant l’etapa de la formació de la gavina, va dissenyar una ampliació de la V-30, l’artèria que connecta València pel sud i que és coneguda popularment com la pista de Silla (Horta). Amb els mateixos arguments que en la V-21 (l’augment del tràfic), es pretén construir dues vies noves que afectarien, fins i tot, el paratge natural de l’Albufera. “L’horta sud ha patit aquestes obres tota la vida. La meua família, de fet, va ser víctima l’any 1987 d’una expropiació de tres fanecades per la pista de Silla. Abans, però, també van agafar-me terres quan van construir la mateixa carretera”, narra Alabau.

Vestit amb la roba de treballar i ajudat per un amic, escridassa els gossos perquè el deixen fer la seua feina abans d’atendre aquest setmanari. “Si em lleven aquesta terra, jo de què visc? He sigut llaurador tota la vida”, afirma en obrir-nos la porta. És el preludi del seu testimoni com a afectat per la possible ampliació de la pista de Silla, ja que els seus camps estan a tocar de la carretera. Un projecte, de moment, en guaret. 
“D’aquesta obra vam assabentar-nos l’any 2013. Fou a través de la presidenta de l’Associació de Veïns de Castellar-l’Oliveral, Empar Puchades, que és una lluitadora nada”, explica, poc abans de pujar a la terrassa. “Aquesta casa és de 1920, en dos anys complirà el centenari. Ací van viure els meus avis, els meus pares i ara vivim la meua dona i jo. Però, clar, a les persones que tracen ratlles des del Ministeri els sentiments els importem ben poc”, retrau.

Una nissaga llauradora. Manuel Alabau, a la imatge de baix, cultiva els seus camps com va fer el seu pare i el seu avi. Una família que va heretar l’ofici de generació en generació| Miguel Lorenzo

“Allà anirà una rotonda i uns carrils que m’arrasaran tota la casa i els meus camps”, indica amb el braç des de la terrassa d’una casa que es convertirà en enderrocs si el projecte tira endavant. “Tota la meua família hem estat llauradors, hem treballat la terra. El camp és la meua vida. I per dedicar-t’hi, has de tindre certes condicions com, per exemple, viure en una casa. No puc ser llaurador habitant un pis. He de tenir un lloc per guardar els meus estris, els basquets, la maquinària... Si em lleven la casa i els camps, estic net”, censura amb resignació, però sense renunciar a la lluita.

Alabau, que cultiva lletuga, ceba i apis a l’hivern i albergínia i diferents classes de pimentons durant l’estiu, no comprèn com poden llevar-li, arribat el cas, “la casa d’aquesta manera”. “No ho entenc. Amb l’edat que tinc, i després de quasi tota una vida dedicada a la terra, si em lleven la meua casa, perd la meua manera de guanyar-me la vida. Què faig? On vaig? No vull pensar-ho. Ja he plorat prou d’imaginar-ho”, es pregunta sense trobar resposta amb una melancolia barrejada amb brots d’impotència i ràbia en vista dels projectes imposats des del Govern espanyol.

Amb els gossos desitjant que l’amo tinga una estona per jugar amb ells, Alabau no contempla la seua vida allunyada del camp. Com amb els llauradors que van ser desterrats amb les diverses victòries de l’asfalt contra les plantes a la València sud, reitera: “La meua vida és al camp”. “Si et donaren una casa, encara que fóra més xicoteta per poder continuar dedicant-me a l’horta, doncs encara podria fer-me a la idea. Però et donen uns diners i et diuen: ‘Ja t’ho faràs tu’. Traslladar-me a la ciutat seria un canvi massa bèstia. A banda que, insistisc, no podria guanyar-me la vida”, lamenta. “Tirar ratlles és molt fàcil, però no pensen en res més”, denuncia.

Assetjat pel ciment. Els camps de Manuel Alabau estan a escassos metres de la pista de Silla, com es veu a la imatge de dalt| Miguel Lorenzo. 

Després d’assabentar-se de la situació dels seus companys de feina al nord, pregunta abans que finalitze l’entrevista: “Com ho tenen per allà dalt?”. I es contesta: “Em fique en la seua pell. M’imagine com deuen estar ells, tot i que a veure si pot capgirar-se amb el canvi de Govern...”. “No tenen consideració per res. Que et puguen tirar de la teua casa així...”, pronuncia amb una combinació d’indignació i d’acceptació sense estar-hi d’acord.

Quan Alabau tanca la porta, els cotxes continuen passant a prop dels seus terrenys. Sense que les vies estiguen col·lapsades. Al contrari que durant les hores puntes del dia. I com passarà encara que s’amplie la V-31. També si es construeix el tercer carril a la V-21. És la batalla de l’asfalt contra l’horta. L’aposta fracassada per un model de mobilitat caducat. La pilota, la té ara el nou ministre socialista de Foment. Mentre arriba la resposta del Ministeri, Alabau i Balaguer s’aixecaran del llit quan encara el sol no ha fet acte de presència per cultivar els seus camps. L’horta és la seua vida. 

Alabau mira cap a la V-30 amb el temor que l’asfalt puga llevar-li la seua vida: l’horta| Miguel Lorenzo

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.