Lladró, ceràmica pintada de blau

Les lluites internes i la crisi de vendes han convertit l'imperi Lladró en porcellana fràgil, en una figura trencada. La venda de l'empresa a un grup financer mostra la caiguda d'una família lligada al blaverisme per part del germà major, Juan Lladró, i connectada també amb el PP. La combinació d'aquesta doble tonalitat de blau ha pintat una ceràmica tacada de negre per diverses maniobres urbanístiques i fiscals.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'imperi Lladró s'ha convertit en porcellana fràgil. La descapitalització de l'empresa, la crisi de vendes i les constants lluites internes entre els germans i els seus hereus han estat un material massa delicat per suportar el colp de la crisi econòmica i de l'estancament d'un disseny que ha quedat envellit. Fetes miquetes, la família va decidir aquesta setmana vendre la totalitat de les accions a un grup financer internacional. Un autèntic terratrèmol per a una de les primeres firmes valencianes en aconseguir popularitat internacional.

La venda de l'empori a un fons especulatiu mostra, però, l'adéu d'una família que va pintar políticament la seua ceràmica de blau. I que depenent del familiar, va fer-ho amb la tonalitat PP o la més radical, si cap, del secessionisme lingüístic. Uns lligams polèmics als quals s'afegiren la participació en maniobres urbanístiques de gran volada, les inspeccions de l'Agència Tributària a les seues societats d'inversió -Sicav- o els seus negocis al caliu de l'Administració pública mentre governaven els populars.

El mecenes del blaverisme

Juan Lladró, el major dels tres germans que conformen la primera generació de la nissaga, va apostar per la tonalitat més radical del blaverisme. Segons va publicar aquest setmanari l'any 1991, Lladró va convertir-se en el principal mecenes del secessionisme lingüístic. La bona marxa d'aquell negoci nascut al caliu de les flames d'un forn artesanal d'Almàssera (Horta Nord) va permetre que sufragara diverses activitats impulsades per la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). El diccionari castellà-valencià que va elaborar l'entitat secessionista va pagar-se amb els beneficis de les vendes de la porcellana. Lladró, a més, va prestar la seua galeria de Nova York perquè la RACV realitzara la seua setmana cultural.

Aquestes contribucions econòmiques a la causa del blaverisme van comportar-li l'obtenció de càrrecs, com ara la presidència del patronat de la RACV o el deganat d'aquesta entitat. Actualment, de fet, és el degà d'honor de l'acadèmia secessionista i està vinculat amb Lo Rat Penat.

Un suport al blaverisme que va ser ben rebut per part dels col·lectius més radicals d'aquest moviment. No debades, l'any 2001 va ser aplaudit quan va convertir-se en degà de la RACV, mentre que Xavier Casp, el seu antecessor, va ser insultat al crit de «traïdor» per acceptar ser membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). L'escena va reflectir la seua bona imatge als sectors més ortodoxos del regionalisme blaver.

Pamflet contra l'AVL que va repartir Juan Lladró en mà, a l'ex-redactor d'EL TEMPS, Francesc Viadel. Pamflet contra l'AVL que va repartir Juan Lladró en mà a l'ex-redactor d'EL TEMPS, Francesc Viadel.

 

Lladró, però, no només va limitar-se a finançar el blaverisme. També va fer d'activista, tot i ser un empresari de projecció internacional. No debades, va ser l'únic industrial que va participar en 1991 en una manifestació que només comptava amb el suport d'Unió Valenciana; va repartir follets en favor de «la llengua valenciana», i va participar en altra protesta, en aquest cas més nombrosa, contra la decisió del Tribunal Constitucional d'avalar jurídicament la menció a la unitat del català als estatuts de la Universitat de València. En aquella concentració celebrada en 1997, representants de l'empresariat com Paco Roig, Féderico Félix o Antonio Gil Terrón també hi van estar presents.

La seua aposta pel blaverisme va redoblar-se anys més tard. En 2006, Lladró va impulsar junt amb Héctor Gimeno, un empresari dedicat al negoci de la fusta, un diari en paper d'ideologia regionalista i dretana. Una jugada realitzada després de fracassar en el seu intent de comprar Diario de Valencia. Anomenat València Hui i dirigit per l'ex-cap de premsa de l'ex-president de la Diputació de València, Fernando Giner -un zaplanista que va militar a Unió Valenciana, després de passar per Falange i UCD-, aquest periòdic volia ser la plataforma mediàtica de Coalició Valenciana (CV), les sigles del blaverisme en aquell moment. Un partit que va comptar amb un escó a les Corts Valencianes, després que el diputat del PP Javier Tomás Puchol practicara el transfuguisme a la cambra i abandonara el grup parlamentari popular per afiliar-se a CV.

De bracet de Zaplana

Les vendes rècord de les figures de porcellana durant la dècada de 1990 va obrir-los les portes del club selectiu del poder valencià de bat a bat. Amb el lobby empresarial apostant per la carta política del PP, Lladró va beneficiar-se, com altres industrials, només arribar Eduardo Zaplana a la Generalitat Valenciana d'adjudicacions públiques. L'exemple paradigmàtic de tot plegat va estar el concurs de la ITV.

Segons va denunciar el diputat d'Esquerra Unida, Alfred Botella, la privatització del servei d'inspecció de vehicles va acabar beneficiant diverses constructores com ara Sedesa, del nebot de l'ex-president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, i Lubasa, ambdues esquitxades per finançar suposadament de forma il·legal el PPCV. Amb aquesta última empresa, justament, Lladró va aconseguir el segon lot. «Ho feia a través de Juan Vicente Ortí», va afirmar Botella a eldiario.es. «Sembla que vostès tenen molt a agrair-li a la família Lladró. Els organitzen exposicions, i un dels gendres és directiu de la conselleria de Sanitat», va dir-li en sessió parlamentària el diputat a Zaplana sobre un contracte que va estar plagat d'irregularitats.

Així mateix, l'ombra d'un suposat cas de conflicte d'interessos va planar per aquesta conselleria d'ençà que Rubén Moreno, gendre de l'empresari José Lladró, el mitjà dels germans, va accedir al càrrec de subsecretari de Sanitat. Que Moreno fos apoderat tres anys i mig abans de l'empresa Valmerco SA, en aquell moment accionista del grup hospitalari Nisa, va despertar polèmica. I més quan Rosa Maria Lladró -la seua dona- i Mari Carmen Lladró -la germana de la seua parella- eren directives d'aquesta societat mentre Moreno treballava com alt càrrec de la conselleria. José Lladró també formava part dels òrgans de la societat. El desviament de pacients de la sanitat pública als hospitals del grup vinculat a la família Lladró, Nisa, durant el seu mandat va generar tot tipus de sospites.

Amb tot, va ser al projecte de Terra Mítica, on la família Lladró van centrar més els seus esforços. Junts amb altres empresaris com ara el constructor imputat a diverses causes judicials, Enrique Ortz, o Luis Batalla, propietari de la vella Lubasa, els Lladró van participar de la posada en marxa del somni de Zaplana d'ençà que va plantejar-se. Una aposta que va convertir a José Lladró com a vice-president de la societat durant un breu període de temps i al fill de Vicente Lladró, el xicotet dels tres germans, David Lladró, en president.

Els Lladró, a través de l'empresa Parques Reunidos Valencia, van intentar guanyar el concurs per gestionar el parc temàtic, tot i ocupar David Lladró en aquell moment la presidència de Terra Mítica. Una aventura fallida, però que cercava ampliar el negoci de l'oci que tenien amb Parques Reunidos Valencia, encarregada de gestionar fins a l'any 2015 l'Oceanogràfic de les Ciutats de les Arts i les Ciències de València.

Les maniobres urbanístiques de Juan Lladró amb el solar dels jesuïtes de València els anys 90; la participació junt amb el senyor de la rajola Enrique Bañuelos en el projecte fallit del PAI d'Alcampo en Alboraia (Horta Nord), que comportava una amenaça ben seriosa a l'horta; la presència de David Lladró a la boda de l'ex-dirigent popular imputat al cas Gürtel, Ricard Costa, i les inspeccions de l'Agència Tributària a les sicav East Star i South Hill, propietat de la família Lladró, són altres episodis foscos que afegeixen algunes línies negres al blau predominat de la seua ceràmica. Tot un imperi de porcellana tenyit d'aquestes dues tonalitats blavoses.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.