CATILINÀRIES SOCIALISTES

José Luis Ábalos, l'estrateg que sempre sura

José Luis Ábalos és l’home fort de Pedro Sánchez en la direcció del PSOE. El nou responsable d’organització. Alguns el culpabilitzen de la candidatura alternativa a Ximo Puig pel lideratge del PSPV a les primàries del 16 de juliol, però aquesta ha estat una mesura presa per Sánchez que ell hauria preferit evitar. Ábalos és un veterà de la federació valenciana, apassionat de la vida orgànica, que sempre ha rebutjat els focus. EL TEMPS hi posa llum.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Que boniques quedarien aquestes flors a la teua làpida...”. En plenes Falles de 2016, enmig del soroll dels coets i ensumant l’oli refregit de les parades de bunyols, Alfred Boix va xiuxiuejar-li això a José Luis Ábalos.

L’ofrena que el secretari d’organització del PSPV —alineat amb Susana Díaz— volia fer al secretari provincial de València —el principal suport orgànic de Pedro Sánchez al conjunt de l’Estat— era macabra, però la trajectòria caïnita i bel·licista del socialisme valencià n’és un atenuant. El PSPV és així.

El nàufrag Sánchez ha aconseguit sobreviure perquè va decidir aferrar-se al cos d’Ábalos, que sempre sura, malgrat que la tempesta siga tan considerable com la que el darrer any i escaig ha patit el PSOE. Després de la seua victòria aclaparadora a les primàries del 21 de maig i el congrés del 17 i 18 de juny, ha recuperat el despatx més noble de Ferraz, i al costat mateix ha situat Ábalos, nou secretari d’organització federal. Ell és l’altre gran supervivent de la batalla, per bé que molt més desconegut.

 

Conca, Torrent, València

Des de petit, Ábalos ha lluitat a fons per allò que volia. El pare, oriünd de Carboneras de Guadazaón (Conca), era de nissaga benestant i de jove havia estat torero, mentre que la mare —que va perdre el pare, guàrdia civil, quan era menuda— procedia de Campo Real (Madrid). Van ser les segones núpcies d’Heliodoro Ábalos, que prèviament havia estat casat amb una dona de Gandia (Safor) amb la qual havia tingut tres filles.

El segon matrimoni li proporcionaria quatre filles més i José Luis, l’únic mascle, que el desembre de 1959 va nàixer a Torrent (Horta) de manera circumstancial. El pare acabava de tancar l’adrogueria que tenia al centre de Conca, s’havia reconvertit en artesà de nines, i uns paisans que havien emigrat a Torrent van posar a disposició dels Ábalos Meco una casa de poble al nucli antic, que van ocupar fins que van trobar un pis a València. Ell tot just tenia dos anys.

Van instal·lar-se a l’Eixample. Al carrer del Taquígraf Martí, a tocar de la gran via del Marquès del Túria. La casa, àmplia, també servia de taller. Tant els pares com els fills es dedicaven a la confecció de les nines. Encolar, estampar, pintar amb benzol... Una feina costosa que va entrar en declivi amb la irrupció del plàstic. La venda de nines artesanals a les botigues de la plaça Redona i dels voltants de la plaça de bous va començar a ressentir-se.

El negoci ja no era tal i, per això, el pare va animar José Luis a accedir a una gestoria, on el juliol de 1975, a 15 anys, va començar a cotitzar a la Seguretat Social. Des que en tenia 11, però, que venia joguines pel carrer en les campanyes de Reis, i des dels 13 que treballava els estius a la botiga de regals Viuda de Miralles. Pel caràcter autoritari del progenitor, la relació paternofilial mai no va resultar fàcil, fins al punt que la lectura de Carta al pare, de Franz Kafka, va impressionar-lo bastant. D’alguna manera, s’hi veia reflectit.

 

De sobte, a Joventuts Comunistes

L’encarregat de la segona gestoria on va treballar va oferir a Ábalos de conèixer gent que tenia unes inquietuds semblants a les seues. Sense saber-ho, estava a punt d’ingressar en les Joventuts Comunistes, on primerament van testar la solidesa de les seues conviccions. Una prova d’accés amb diverses entrevistes. Va mantenir-s’hi només dos anys, prou temps per convertir-se en el responsable del comitè local de València. Als 18 va fer el salt al PCE

Se sentia bastant més madur que no els seus coetanis. Feia anys que treballava, havia aprovat el batxillerat estudiant de nits, i la carrera de magisteri, va cursar-la a les vesprades, compatibilitzant-la amb la feina. Quan va casar-se per primera vegada, només tenia 19 anys.
Ábalos, que simpatitzava amb el moviment eurocomunista, de tarannà crític, de seguida es va adonar que, un cop reinstaurada la democràcia, els termes “llibertat” i “socialisme” tenien més bona acceptació que no el de “comunisme”. Per aquest motiu, després de tres anys de militància al PCE, l’any 1981 va demanar la baixa i va ingressar al PSOE. Un camí que prendria Emèrit Bono i que Ernest Garcia agafaria en una altra direcció: la de la Unitat del Poble Valencià (UPV).

Durant la seua fase de comunista crític, Ábalos va escriure articles —remunerats— a Diario de Valencia i va organitzar un moviment de pioners a Xirivella (Horta), que buscava l’adoctrinament de xiquets de 12 a 14 anys. A la muntanya, d’excursió, glossava les gestes del Che Guevara.

Entre la darreria dels anys 70 i l’inici dels 80, Ábalos va erigir-se en sindicalista de CCOO, defensant —amb desenes de demandes— els drets de més de 30 treballadors. Va intercalar feines de consultoria i d’informació comercial a diverses assessories, durant un any va regentar un bar al barri de Benicalap i va arribar a fer de detectiu per a un despatx d’advocats. Amb la destresa que ara ha captat vots i avals per a la causa sanchista, localitzava tothom que havia provat de fugir per evitar pagar un deute o respondre davant algú. Llicenciat en magisteri a 19 anys, durant un curs va estar contractat per l’AMPA del col·legi Villar Palasí de Quart de Poblet (Horta), on s’hi féu càrrec d’una aula d’alumnes conflictius, amb risc de desescolarització. I va impartir centenars de classes particulars.

 

Cap a Govern Civil i la Generalitat

A les acaballes de 1983, en estrenar els 24, rep l’oferiment d’incorporar-se a Govern Civil, l’actual Delegació del Govern. Eugenio Burriel necessitava un secretari particular, i Toño Martínez va proposar-li el nom d’un jove a qui feia dos anys que coneixia del cercle socialista d’Orriols: José Luis Ábalos. Martínez, professor de químiques de la Universitat de València que més tard seria secretari general de la UV amb el rector Ramon Lapiedra, no va confessar-li mai que era ell qui l’havia recomanat.

Tot i tenir un contracte d’administratiu, desenvolupava les funcions de cap de gabinet, tal com deia la seua targeta de visita. El sou era tres vegades inferior. En aquella etapa va exercir d’interlocutor amb l’encara clandestí Sindicat Unificat de Policia (SUP), que li atorgaria el guardó Afiliat d’Honor Número 1; va mitjançar en favor de l’emissora anarquista Radio Klara, que havia estat clausurada; va coordinar el grup operatiu contra el tràfic de drogues, i, sobretot, va ser el confident de Burriel en una època sense internet ni telèfons mòbils, però repleta de tensió. El tancament dels Alts Forns de Sagunt va escalfar l’ambient, i ell no va dubtar a infiltrar-se entre els manifestants per comprovar de primera mà com actuava la policia militar.

La relació amb Burriel mai no va excel·lir, i el 1988, així que va poder, Ábalos va marxar com a cap de gabinet del conseller de Treball i Seguretat Social, Miguel Domènech —conegut com Espinete pel seu pentinat—, amb qui estaria tres anys. Aquell any també agafa el control de l’agrupació socialista d’Orriols, el districte obrer on militava. La pedra de toc —ara coneguda com València Nord— de tota la seua carrera política, clarament orientada a l’activitat interna. El contacte amb la militància, que l’apassiona, ha estat la clau del seu èxit. Allà on altres veuen avorriment i incomoditats, ell percep autenticitat i l’opció d’eixamplar el seu grup de seguidors, a qui sempre ha cuidat. 

Secretari general d’Orriols de 1988 a 1995, secretari general de la ciutat de València de 1995 a 2000, vice-secretari general de l’executiva nacional del PSPV de 2000 a 2004, president de l’agrupació de València de 2000 a 2010, secretari de medi ambient de l’executiva del PSPV de 2008 a 2012, secretari general de la província de València des de 2012 i ara, secretari d’organització del PSOE.

El currículum orgànic se solapa amb l’institucional. Després d’haver estat la mà dreta de Burriel i Domènech, va ser assessor del grup socialista a l’Ajuntament de València de 1992 a 1999. De 1999 a 2009, fou regidor i vice-portaveu del grup, tasca que compatibilitzaria amb la de diputat provincial entre els anys 2003 i 2007. Des d’abril de 2009 ocupa un escó al Congrés, on les últimes setmanes —de manera transitòria— ha estat portaveu provisional del primer grup de l’oposició.

Ábalos es considera deixeble de Ramón Aguilar, regidor de la dècada dels anys 80 que al si del PSPV sempre va apostar per les tesis renovadores, i guarda molt bon record de Domènech, que el va nomenar director d’un programa de cooperació internacional a Llatinoamèrica, una tasca que va dur a terme de 1989 a 1992 i de la qual se sent especialment orgullós.

Es tractava d’un projecte pioner a la Generalitat, que va ser imitat pel País Basc i va dur els primers xiquets i xiquetes sahrauís al País Valencià. La solidaritat l’encisava, encara que li generara algun maldecap, com ara quan va ser investigat pel CESID, el centre d’intel·ligència estatal, per la seua activitat a Palestina.

El 1992, fruit d’aquesta motivació, Ábalos crea Fiadelso, una ONG que encara existeix. Durant la primera dècada dels 2000, va rebre subvencions que en algun exercici van vorejar el milió d’euros. La crisi i l’accés de Mariano Rajoy a la presidència fan caure en picat les ajudes. Els darrers anys, a penes ha tingut activitat.

 

L’assalt a València

Eduard Montesinos era l’home de confiança de Joan Lerma al cap i casal. Director general de Treball amb tots els consellers socialistes de 1982 a 1995, llavors també va posar fi al seu periple de tres mandats al capdavant del PSPV de la ciutat.

Amb vista als comicis del 1995, va proposar una llista molt renovada —només continuaven dos dels 13 regidors— que fou ratificada pel vot directe de la militància. A més, va convocar unes primàries a doble volta per liderar el partit a la ciutat, a què van presentar-se Vicent Soler, del vell PSPV; Vicent Garcés, del corrent Esquerra Socialista, i el mateix José Luis Ábalos, que era el mal menor.

El mal menor des del punt de vista lermista, que no volia un valencianista com Soler ni un esquerranós com Garcés. A més, el jove Ábalos podia ser dúctil. I va guanyar la secretaria general.
Però no. Pipino el Breve —com van arribar a qualificar-lo, en referència al rei dels francs de la dinastia carolíngia— va fer mans i mànigues per renovar el partit i marcar terreny. “Planté un melón y me salió un pepino”, va maleir ràpidament Montesinos entre els seus afins. 

En efecte, tres mesos després d’haver-lo avalat, va tractar de forçar-ne la dimissió. No va aconseguir-ho. La feina de formigueta d’Ábalos, agrupació per agrupació, va evitar la culminació de la revolta.

Amb la perspectiva que aporta el pas del temps, Montesinos lloa la capacitat d’Ábalos de “cuidar les relacions” i la seua “professionalitat”. “Sempre ha estat com un rectoret, amb el cabet a la faena”, riu, “és espavilat, llest, constant i valent”.

Davant Soler i Garcés, dos històrics que acumulaven molts anys de càrrecs orgànics i institucionals però que no trepitjaven les seus del partit, la via Ábalos encarnava tot el contrari: l’estima a la militància. Si fa no fa, el mateix modus operandi que ha posat en pràctica perquè Sánchez, “el candidat de la militància”, recuperara la secretaria general davant Susana Díaz.

“José Luis venia a dir que la terra és per a qui la treballa”, evoca Montesinos, que explica el distanciament amb el seu deixeble per l’alineament de l’agrupació de València en favor de les tesis renovadores de Joan Romero. “Volia fer veure que era major d’edat i que era capaç de desmarcar-se del seu predecessor”, apunta. Aquest freudià “matar el pare” va marcar un punt de no retorn amb el lermisme, que sempre s’ha trobat Ábalos al davant, fent onejar la bandera de la renovació.

 

Ábalos conversa amb Joan Lerma en un comitè nacional del PSPV de l'any 2000. / EFE

 

El cert és que Romero va imposar-se al lermista Antonio Moreno al congrés de país de 1997, ni que fóra per un marge exigu: 199 vots a 196. Més tard, Romero també va guanyar Antoni Asunción i Clementina Ródenas a les primàries que havien de designar el presidenciable a la Generalitat de 1999, encara que la contestació interna i les travetes de Ciprià Ciscar —des de la direcció federal socialista— van fer-lo dimitir de tots dos càrrecs.

Un imprevist que no va desmoralitzar Ábalos. A les primàries federals va apostar per Josep Borrell i no per Joaquín Almunia, que era l’opció predilecta de la majoria del PSPV. Però Borrell, malauradament per a ell, també va tocar el dos. 

 

ZP: efecte i defecte

La primavera de 2000, José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la porta del grup municipal socialista a l’Ajuntament de València amb cara de perdut i una cartera a la mà. Fins que José Luis Ábalos no va eixir del seu despatx i va saludar-lo, ningú no sabia què feia allà aquell senyor amb posat de comercial. 

El candidat més trencador al congrés federal era aquest lleonès amb qui Ábalos, Rafa Rubio i José Camarasa dinaren aquell dia al restaurant Ca Teresa, del Saler. Aquest trident i Consuelo Orias han format una UTE indestructible a la ciutat de València, escenari d’una guerra de guerrilles en què participaven mil famílies i sempre triomfava Rita Barberà. Tots quatre van fer-se forts i van palesar el seu poder al PSPV local i de país. A cada cita congressual, han exhibit el botí de la minoria majoritària capitalina.

Regressem al 2000, però. La majoria del sector lermista —Ximo Puig inclòs— va pujar al carro de José Bono, i Joan Ignasi Pla —escollit secretari general el 1999, amb el suport d’Ábalos, i fulminat 48 hores després per Almunia i Ciscar des de Ferraz— va situar-se al costat de Rosa Díez.

Ábalos va tornar a eixir-ne victoriós, perquè Zapatero va derrotar Bono per 414 vots a 405. Amb tot, no li va servir de molt. “Així que va guanyar la secretaria general, ZP va desentendre’s de José Luis [Ábalos]. Va delegar en José Blanco, el nou responsable d’organització, qui va dedicar-se a tallar les ales de tots els qui havien defensat la seua candidatura als territoris. No volia competència”, assenyala Camarasa. L’oferta de Blanco —una vocalia a l’executiva, sense cap àrea de gestió concreta— va irritar Ábalos, que va desaparèixer del congrés, molt empipat. Una actuació impulsiva de què es penediria sempre.

En qualsevol cas, pocs mesos després, en el congrés del PSPV de 2000, Blanco va fer mans i mànigues perquè Ábalos esdevinguera el nou secretari general, però fou en va. El lermisme va encimbellar de nou Pla, un turborenovador més acceptable que no Ábalos, a qui no volien de cap manera. Els vots d’Esquerra Socialista van resultar crucials, perquè Pla va imposar-se per un ajustadíssim 179 a 169. Ábalos va ser recompensat amb una vice-secretaria general que no va tenir cap virtualitat: ni visibilitat ni capacitat executiva real. Pla va afermar-se al partit i Ábalos va recloure’s a València, el seu vedat.

 

 

Zapatero i Pla, durant la clausura del congrés del PSPV del 2000. Al darrere seu, Ximo Puig, José Luis Ábalos i un jove Jorge Alarte. / EFE

 

Aquella desfeta s’explicava per la inconveniència d’alguns suports: en especial, el de Ciprià Ciscar i Renovadores por la Base, el corrent del madrileny José Luis Balbás, que acabaria fora del PSOE pel cas de transfuguisme que l’any 2003 va impossibilitar el canvi a la Comunitat de Madrid. “Zapatero no va fer cap gest en favor de José Luis, i Pla prometia llocs —que va respectar— a tort i a dret. Així van guanyar-li el congrés”, exposa Camarasa. Rafael Rubio destaca el vessant “pactista” de l’UTE que ha compartit amb Ábalos tot aquest temps: “Vam poder liquidar el lermisme a la ciutat i no vam fer-ho; vam deixar-los que controlaren Poblats Marítims... Ens deien els pastissers!”.

“Sí, sempre han estat més pastissers que carnissers”, coincideix Montesinos des de l’altra banda del ring. “A València, n’érem 5.000, però ja fa temps que no n’arribem a 1.500. En un partit tan minoritzat, quatre i el cabo n’agafen el control”.

 

 

Carme Alborch, Rafa Rubio (amb corbata), i al darrere, José Luis Ábalos, a la campanya municipal del 2007. / Rafa Gil

 

Les aspiracions d’Ábalos mai no han passat per l’esfera institucional. Volia ser-hi i res més. Ana Noguera ni tan sols recorda quina àrea de gestió duia ell quan van coincidir al consistori.  
Ella fou l’aposta personal d’Ábalos als comicis de 1999. Havien compartit suport a Borrell i pensava que podia ser una bona alternativa a Barberà. Tenia 34 anys i atresorava un mandat d’experiència a l’oposició, especialitzada en temes de benestar social, educació i cultura. “Abans d’oferir-me el seu suport i el de la seua gent perquè fóra la candidata, va preguntar-me si tenia aspiracions orgàniques, i vaig dir-li que no”, rememora. “Sempre m’ha agradat molt José Luis, però no el seu entorn”, afegeix a continuació, i lloa les seues aptituds a nivell intern: “Vaig gaudir moltíssim en campanya, eren jornades extenuants, però en què tocàvem el carrer. A ell, en canvi, no li agradava repartir pamflets”. Al revés, Noguera no ha oblidat la sensació amarga que l’envaïa cada dia que Ábalos li comunicava que, aquella nit, havia d’acudir a alguna “cenita orgánica”.

“És un home d’aparell, un enamorat del partit. Sempre ha jugat a ser el número 2 de la llista i el número 1 a nivell orgànic. Lerma és de València, hi viu i hi milita, i no ha pogut descavalcar-lo. Això ho resumeix tot”, remarca Noguera. “Al grup sempre dèiem que José Luis hiverna quan cal fer oposició, i abandona la letargia així que arriben les primàries i els congressos”, somriu. A diferència de la majoria de companys, Ábalos sempre ha estat més ben tractat pels mitjans afins al PP que no pels més pròxims al PSOE. Durant molts anys ha tingut una columna setmanal a l’edició valenciana d’Abc, i Las Provincias mai no n’ha dit una mala paraula. A Madrid, curiosament, ha aconseguit caure bé als uns i als altres. Els seus dots relacionals es perfeccionen cada vegada més.

 

Malfaener o incansable?

fama de gandul. Una persona que el coneix de fa anys ho relaciona amb èpoques passades, quan era assidu a la nit valenciana i tenia fama de gigoló: “Es gitava tard, feia tard al matí i li agradava fer la migdiada, però treballava com qui més”.

Sobre aquesta qüestió, en una entrevista amb EL TEMPS, l’any 2008, va mostrar-se taxatiu: “A la política, li dedique moltes hores cada dia, passe molt de temps amb la gent del partit. A alguns els produeixen urticària, les bases. Si et passa això amb les bases, però, què no et passarà amb la ciutadania?”.

Li tenen enveja. És capaç de passar hores i hores amb els militants de base; és un líder proper, no com altres”, recalca Camarasa. “Entre tots vam construir la majoria estable que no teníem a València, i vam fer-ho sense adamismes, parlant i sopant amb molta gent”, rebla Rubio. “José Luis sempre ha preferit consolidar el projecte orgànic a ser candidat a l’alcaldia, no covava aquesta ambició”, subratllen els dos.

Al congrés del PSPV de 2008, va tornar a encertar-la, en posicionar-se del costat de Jorge Alarte, qui va situar-lo a l’executiva com a responsable de medi ambient. Ben aviat va penedir-se de no haver-li confiat una responsabilitat superior, però quan va tractar de fer-ho, ja era tard.

Amb Elena Martín, imposada per Leire Pajín —relleu de Blanco a Ferraz— a l’àrea d’organització, Alarte mai no va treballar a gust, i el setembre de 2010, quan ella es postulava a l’alcaldia d’Alacant, el secretari general del PSPV va suggerir-li de cedir organització a Ábalos i que ella es quedara una altra secretaria. Martín no va voler i Pajín també s’hi va negar. Alarte creu que, en els dos anys que restaven per al congrés, Ábalos hauria aturat el rearmament del lermisme. De fet, al conclave de 2012, Alarte i Ábalos van compartir ticket. Si el primer haguera continuat, el segon hauria assumit organització. Però va vèncer Puig.

 

La batalla amb Puig

Alarte va dissoldre’s com el sucre en el cafè, però Puig va adonar-se que no tenia prou suports per situar Antoni Such com a secretari provincial de València. “Per a nosaltres, Ábalos era droga dura, però vam fer-hi pinya perquè no guanyara l’alartista Toni Gaspar”, admet algú proper a Puig.

L’estratègia clàssica de “pau per territoris”. Per bé que, de pau, no n’hi va haver molta.
Ábalos, ara assegut al Congrés dels Diputats, cada cop empatitza més amb un Sánchez que acull a sa casa quan l’any 2014 comença la ruta per esdevenir secretari general. Puig també es posiciona del costat de Sánchez, però aviat se’n distancia. Els desacords es repeteixen, amb episodis reiterats en què el madrileny pretén demostrar la bona relació amb Ábalos i la fredor que el separa de Puig. Aquesta dinàmica s’accentua després de les primeres eleccions estatals que perd Sánchez, les del 20 de desembre de 2015.

Pocs dies després de les primàries en què aquest humilia Díaz, Ábalos i Boix conversen dues hores en una cafeteria de València. La làpida ha canviat de nom. El perdedor demana pietat, avisa que està en joc la Generalitat. No obstant això, aquella setmana Sánchez comunica a Ábalos la intenció de destronar Puig. No sap amb quin candidat, tan sols sap que el vol fora.

Ábalos anhela evitar el confrontament, però l’impulsiu Sánchez truca a l’alcalde de Burjassot —el semidesconegut Rafa García— i l’anima a presentar-se. Els plans de García passaven per succeir Ábalos a la secretaria provincial, però esperonat per les paraules de Sánchez i el 62% a 28% amb què aquest ha superat Díaz a les urnes del PSPV, es llança a competir a les primàries del 16 de juliol. Tothom s’hi juga molt: Puig, l’estabilitat del Govern, i Sánchez, les ànsies indissimulades de revenja

 

Pedro Sánchez, Rafa García i José Luis Ábalos, en un acte de la campanya de primàries del PSOE celebrat a Burjassot. / EFE

 

Ábalos ha provat, sense èxit, de calmar els ànims. Lamenta que Puig designara un interlocutor —Jorge Rodríguez, alcalde d’Ontinyent i president de la Diputació de València— en comptes de parlar amb ell. Que Puig haguera cedit als sanchistes la secretaria d’organització hauria esquivat el xoc, però això ni s’ha plantejat.

La guerra sembla inevitable, i la probable victòria de Puig —que ha iniciat un tour per les agrupacions, conversant amb els militants— no és garantia de res. Sánchez tractarà d’erosionar-lo a poc a poc, i alguns insinuen una repetició de l’operació que ja va tombar Tomás Gómez. Si les enquestes no pinten bé, podria decapitar Puig —malgrat ser el president i que siga escollit en primàries— i situar un altre candidat. Els estatuts li ho permeten. Ironies de la vida, Ábalos és qui pot evitar-ho. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.