Els crítics

L’Estellés de Pau Alabajos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vicent Andrés Estellés és poesia voluptuosa, feta de desigs prohibits. Els seus versos són matalafs tacats, llençols rebregats, coixins mossegats entre lluites d’arraps a contracor, petons de llengua embogida i roba estesa al terra d’una habitació convertida en escenari d’erotisme salvatge. Les seues estrofes són llits sonors de matinada, esbufecs d’onomatopeies, paradigma carnal del joc de la pell contra la pell. Les seues paraules són essència del llibertinatge impúdic. 

El cantautor Pau Alabajos, però, entén Estellés d’una manera més íntima, més nostàlgica, d’enyorança terrenal i de sentiment arrelat a cada artèria que travessa el cor. Al seu nou disc, Ciutat a cau d’orella (2018), una adaptació musicada dels poemes més coneguts de l’escriptor de Burjassot (Horta), presenta una versió del poeta valencià assossegada, d’enamorament d’ulls i somriures cecs sense la necessitat de claudicar a la dictadura del llit. Una València —Burjassot també— repleta de barris de petons i t’estimes immunitzats a la temptació lasciva.

La mostra més clara és “Saló”, un poema que frega la pornografia. Alabajos allunya aquestes rimes de la concupiscència, tot i atorgar-los una certa pàtina de sensualitat dolça. La combinació d’un piano amorós, d’una veu tendra i d’un tàndem de corda de violoncel i violí evoquen un escenari de passió sentimental, d’encís que no vol saber res de malucs famolencs. 

“Els amants”, els versos més coneguts d’Estellés per ressaltar els trets luxuriosos de la seua poesia, és un altre exemple de la concepció estellesiana del cantautor de Torrent (Horta). La fórmula, de fet, és similar a l’emprada en “Saló”. Un piano encotillat en tempos relaxats actua com a base d’una veu que realitza diversos crescendos per atorgar emotivitat als versos cantats. I la parella de corda integrada pel violí i el violoncel afegeix solemnitat i emotivitat a unes paraules impregnades d’erotisme salvatge. Alabajos compleix el desig d’Estellés: tenir un amor educat, allò que la seua amant li nega. 

Ciutat a cau d’orella
Pau Alabajos
Bureo Músiques, 2018
Cançó

Aquesta aposta per melodies nostàlgiques, de profund sentiment colpidor, s’integren amb més coherència en altres ritmes més dolços, de clam romàntic d’absència de l’amor desitjat com a “Sonata d’Isabel”. Les paraules d’enyorança del poeta de Burjassot es complementen idealment amb un piano que marca un clima melancòlic.  Una parella, però, que aconseguirà un grau d’emotivitat superior amb l’entrada en escena d’un duet de corda obsedit a veure gotes als ulls dels espectadors i les pells de gallina. 

La Ciutat a cau d’orella d’Alabajos no està òrfena de guitarres pop ni de sonoritats més pseudorockeres. “Testament mural” posseeix un esperit passional del qual manquen altres versos més forassenyadament indecents gràcies als acords d’evocació western i a una percussió viva i castrense. Unes melodies menys íntimes que agafen més protagonisme en adaptacions poètiques com ara “Memòria tristíssima”, d’un final indie que recorda el disc L’amor i la ferocitat (2016), i “Postal”. És, precisament, aquesta cançó l’encarregada d’introduir els crescendos pop-indie a un àlbum d’aroma sentimental i profund. 

“Coral romput” és el barri més rebel de la ciutat estellesiana d’Alabajos. La veu del torrentí acompanyada d’una banda musical clàssica desmarca el tema de la resta, amb una sensació de grandesa i d’espectacularitat desconeguda en tot el treball. Una excepció en l’Estellés íntim i enamorat sense libido que defensa Alabajos. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.