La presentació del seu últim llibre, España, el pacto y la furia (Arpa, 2024), ha deixat petita l'aula magna de la Universitat de València. Molta gent se n'ha quedat a les portes. El delegat valencià de La Vanguardia, Salvador Enguix, ha recordat que l'estima és recíproca. Perquè, en efecte, Enric Juliana (Badalona, Barcelonès, 1957) manté una connexió especial amb la ciutat. "La més italiana de totes les d'Espanya", segons diu qui també fou corresponsal del diari en aquell país, etapa de la qual conserva molt bon record. Això deu explicar, ni que siga en part, l'atracció que sent per aquesta ciutat, on jau soterrat Ausiàs March, de qui es declara, igualment, fervent admirador.
Juliana rep EL TEMPS l'endemà de l'acte, dues hores abans d'agafar el tren de tornada. El resultat de les eleccions catalanes plana sobre l'ambient, però el seu llibre hi va més enllà. Molt més enllà. És un retrat interessantíssim dels darrers vint anys de la política espanyola, que ha seguit de ben a prop des de Madrid. Aquesta conversa n'és la prova.
Arranca l'obra amb la gran mentida de 2004, amb aquella conspiració mediàtica sobre l'autoria dels atemptats de l'11M que va polaritzar i va augmentar força el soroll a la política espanyola. Tanmateix, ja s'havia viscut l'etapa de desestabilització amb Felipe González a la Moncloa. De tensió i crispació, diguem-ne, hi anàvem ben servits.
D'ençà que comença la Transició, no hi ha cap fase de la política espanyola que es pugui qualificar de bassa d'oli. La mateixa Transició s'ha idealitzat; va haver-hi molts morts, i no només per ETA, també per l'extrema dreta o les accions de la policia. La tensió era molt gran i sempre surava l'amenaça constant d'un cop d'estat. El quadre de l'amenaça va compactar el consens polític i els partits democràtics davant del risc d'involució, van protagonitzar un diàleg polític moderat i constructiu. Només cal revisitar l'hemeroteca per a veure el to, per exemple, de Manuel Fraga. Ara bé, crec que hi ha un moment d'inflexió. Quan Espanya entra a la Unió Europea, la dreta espanyola pensa que ja estem fora de perill i comença a jugar fort. Descobreix els punts febles del PSOE. És una batalla que es concentra molt a Madrid, on hi ha una lluita per l'audiència periodística que no s'ha de menystenir. És, de fet, un component molt important d'aquesta dialèctica. Ho fou aleshores i ho és ara. Només s'ha de recordar la campanya de Federico Jiménez Losantos per ensorrar el diari ABC.
Quines diferències va haver-hi entre l'estratègia dels noranta —exemplificada en la frase «es va fregar l'estabilitat de l'Estat per acabar amb González», del periodista Luis María Ansón— i l'engegada amb la teoria conspiradora dels peons negres?
Va haver-hi un salt de qualitat perquè es qüestiona la legitimitat del Govern. S'acusa d'il·legítim l'executiu de José Luis Rodríguez Zapatero. És una estratègia de sembrar el dubte sobre la legitimitat del Govern, en la qual intervé amb força l'emissora catòlica. El president de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio María Rouco Varela, exerceix un paper importantíssim maniobrant perquè destitueixin José Antonio Zarzalejos com a director de l'ABC per negar-se a comprar la teoria conspirativa, i col·locant Losantos al programa matinal de la COPE. Rouco Varela ostenta durant aquells anys el càrrec de cap de l'oposició. Aquesta actitud de l'Església espanyola estava connectada amb la Transició.
Durant el franquisme, Espanya era un país nacionalcatòlic, on l'Església tenia una influència i uns interessos materials extraordinaris. Joan Pau II considera que durant l'etapa del cardenal Vicente Enrique y Tarancón —que va ser nomenat per Pau VI, de família antifeixista, per ajudar a la democratització d'Espanya— es va perdre Espanya i, en conseqüència, s'havia de produir una reordenació. Rouco Varela va ser fruit d'aquella idea de Joan Pau II, i més amb l'agenda laïcista que tenia Zapatero. L'Església va mobilitzar-se de manera molt bèstia durant aquells anys. Només cal recordar la manifestació del 2005 contra el matrimoni homosexual. Tota l'agressivitat no provenia només de l'extrema dreta espanyola, la dreta dura espanyola o l'aznarisme ferit, sinó també d'elements com ara l'Església catòlica.
Abans de l'11M, apareix un altre dimoni amb tres caps: el tripartit català. Va ajudar-hi que la dreta espanyola promocionara la percepció del PSOE com a partit traïdor?
El PP no va saber mantenir l'aliança amb Convergència, i el PSOE va treballar per trencar-la. El PSC havia incorporat al seu programa la reforma de l'Estatut, una idea que tenia el segell d'ERC. Jordi Pujol no la volia perquè no li convenia i, especialment, perquè era conscient de la dificultat. El PSC, però, s'estava movent i comença a preconfigurar-se una aliança amb ERC, la qual amenaça el clatell de Convergència. En aquell escenari, amb Pujol detectant els vents de canvi, es produeix un trencament entre el PP i els convergents, els quals, fins i tot, van a les manifestacions contra la guerra de l'Iraq.
El tripartit avançava la proposta de reforma de l'Estatut, la qual cosa permetia modificar el quadre d'aliances. Si el PP perdia la majoria absoluta, però n'obtenia una de relativa, difícilment podria pactar amb Convergència perquè pel mig hi hauria una reforma de l'Estatut. Aquest fet explica que Zapatero, en aquell cèlebre míting del PSC, digués que respectaria l'Estatut que s'elaborés a Catalunya.
En aquells primers moments de confecció d'un nou estatut per a Catalunya, vostè narra com en els cercles de poder de Madrid no s'estava per la fusió entre Gas Natural i Endesa. Encara més, Manuel Pizarro, aleshores president d'Endesa, va exclamar que «mai es convertiria en un treballador de La Caixa». Ja s'estava configurant l'aspiradora de Madrid DF?
Recordo una conversa amb el cap de comunicació de Caja Madrid. Em deia que els catalans estaven equivocats i que aquestes operacions ja no tirarien endavant, tot i comptar amb el vistiplau del Govern d'Espanya. Em deia que l'escenari havia canviat i que ara estaven ells. L'aznarisme havia creat una mena de burgesia d'estat. S'havien privatitzat les principals empreses públiques, que ara eren firmes anònimes i cotitzades, però amb dirigents vinculats al partit governamental. Capitalisme turc, diríem. Tenien pànic al fet que les claus energètiques del país estigueren a Barcelona.
En aquell moment, per tant, ja s'havia activat aquesta dinàmica de concentració.
Pasqual Maragall ho havia verbalitzat en el seu famós article “Madrid se va”, publicat a El País en 2001, però llavors van tractar-lo de boig. Fins i tot, a Catalunya. Aquesta dinàmica de construcció del gran Madrid s'inicia amb les privatitzacions, però compta amb un altre moment molt important: la liberalització de la televisió pública. L'aparició de la televisió privada fortifica Madrid des del punt de vista polític i mediàtic. Les noves redaccions s'instal·len a Madrid, la qual cosa no era obligatòria. A Itàlia, per exemple, la seu de Mediaset està a Milà. Tota la indústria audiovisual comença a girar al voltant de Madrid. Si les empreses i la indústria es concentren a Madrid, si es construeix una xarxa de ferrocarrils radial, el resultat és aquest procés.
Un procés que es produïa paral·lelament a la pèrdua de pistonada de Barcelona.
Barcelona havia exercit de capital industrial, però hi ha un moment en què Madrid es beneficia de la terciarització de l'economia: quan es fa el pas cap a una economia de serveis, on la reglamentació i la intervenció de l'Estat és important. Des de principis del segle XX, a més, Madrid s'havia convertit en la capital financera d'Espanya. I quan ostentes aquesta condició, és fàcil que puguis assolir la capitalitat econòmica. Amb tot, Espanya encara no pateix el desnivell que hi ha en altres països entre la primera i la segona ciutat. Encara hi ha possibilitats de reequilibrar. S'ha de dir que Madrid és una ciutat que està en construcció. No té límit físic i, fàcilment, l'àrea metropolitana de Madrid pot abastar els 10 milions d'habitants en una dècada. En cas que es produiria, estaríem davant d'un dels grans canvis morfològics de la història d'Espanya.
En la fúria de la dreta espanyola i, especialment, dels sectors més durs, quin paper va tenir l'aprovació de la llei de memòria històrica per part de Zapatero?
És una qüestió que es deriva de les ambigüitats de la Transició, en la qual es produeix una superació del franquisme, però no una negació explícita d'aquest. És una superació del franquisme en la mesura que se celebren eleccions democràtiques i s'aprova una constitució democràtica, així com hi ha un acord pel qual la majoria dels partits no es refereixen massa al passat. Zapatero, en canvi, considera que ja ha passat un temps raonable de seguretat i defensa que és el moment de reexaminar. La dreta s'ho pren com una ofensa, perquè José María Aznar sempre havia tingut una obsessió: escurçar el plus moral que tenia el PSOE per haver perdut la Guerra Civil. Aznar reintrodueix la idea d'una dreta que ha de fer pensament polític i fugir d'un caràcter simplement administrativista. Al final, però, la dreta s'ha acabat sumant a consensos com ara les fosses.
ETA ostenta un paper important dintre d'aquesta ofensiva dretana. La negociació de Zapatero aixeca polseguera. Fins i tot, Mariano Rajoy acusa el PSOE de «trair als morts».
En el moment clau, però, hi ha cert sentit d'estat del PP. A Rajoy, se'l pot acusar de ser un dilatant o de manca de fermesa, però mai de ser un tipus d'extrema dreta.
Vostè assenyala a l'obra com a partir del 2009 hi ha magistrats, com ara Manuel Aragón, que observen vents diferents envers la sort judicial de l'Estatut català. Què ocorre perquè s'albire aquest canvi?
Hi ha tres aspectes bàsics de la reforma de l'Estatut que són segats als tribunals. El primer és la proposta de crear una planta judicial catalana, és a dir, Catalunya comptaria amb el seu poder judicial. Aquesta qüestió era important per al PSOE, ja que consideraven que podia permetre una reforma del poder judicial a Espanya, amb la qual es reforcés el poder de les plantes autonòmiques. La segona fou la menció de «nació», un assumpte que atès com ha canviat tot des d'aleshores t'ho podria firmar una part del PP, i, en últim lloc, la llengua. En aquell moment, va forjar-se una lluita al Tribunal Constitucional que és similar a la guerra de guerrilles que hi ha avui al Consell General del Poder Judicial. Val a dir que Aragón sempre ha estat present en els moments clau: la sentència de l'Estatut, anticipant la doctrina contra l'estat d'alarma i amb la llei d'amnistia.
A l'Espanya de la fúria, però, també va haver-hi pactes. Un dels acords entre el PP i el PSOE fou la modificació constitucional per consagrar el pagament del deute.
Aquest pacte era dirigit als alemanys, els escandinaus i els holandesos. Se'ls assegurava constitucionalment que pagaríem el deute i, si convé, deixaríem de sopar. La reforma constitucional es produeix en un moment molt fotut, amb l'euro immers en una crisi orgànica. L'aleshores president del BCE, Jean-Claude Trichet, no havia demanat a Zapatero aquesta mesura, sinó una reforma laboral. Zapatero, però, temia que una reforma laboral a tocar de les eleccions deixara el PSOE en 40 diputats. Atès que la cancellera alemanya Angela Merkel li havia demanat diverses vegades aquesta mesura, hi va optar sabent que Rajoy no podia negar-li el suport. Zapatero, de fet, sabia que seria Rajoy qui faria la reforma laboral.
El PP va tractar d'evitar que s'aprovara abans de les eleccions andaluses, però Europa no li ho va concedir. En aquelles eleccions andaluses de març del 2012, els populars perden mig milió de vots envers les generals del novembre del 2011. I els perd a la costa, entre electors sensibles a la nova legislació laboral. L'altre gran pacte es produeix en 2014 amb l'abdicació de Joan Carles I, amb el PSOE protegint la monarquia. Ho fa en un moment de crisi del bipartidisme. Unes setmanes abans de l'abdicació s'havien celebrat les eleccions europees i havia nascut Podem.
Tant Podem com Ciutadans, les dues forces emergents d'aleshores, arribarien a liderar les enquestes. Tenien la força per ser una alternativa seriosa i disputar el lideratge als partits del seu espectre ideològic?
Podem va estar prop de desbancar el PSOE. Pablo Iglesias va pensar que si sumava els cinc milions de votants de Podem i el milió de sufragis d'IU ho aconseguiria, però no se'n va sortir. Hi ha una escena que radiografia per què no va assolir aquell objectiu: uns després del Brexit, amb el temor instal·lat en els pensionistes per un possible desmembrament d'Europa, Iglesias va tancar un míting amb la cançó «El poble unit mai serà vençut». Per assolir sis milions de votants, s'havia d'allunyar d'aquelles escenografies. Hi havia una ingenuïtat molt gran. El PSOE s'acabaria salvant gràcies al «no és no» de Pedro Sánchez.
Albert Rivera ha estat el gran bluf de la política espanyola?
Rivera no estava a l'altura de la situació i va ser devorat pel Madrid DF.
Quina opinió té de Zapatero com a expresident?
Zapatero és un patriota del PSOE. La relació entre Felipe González i el PSOE, en canvi, és molt especial. Per a González, el PSOE és només la seva obra. No veu al partit com una entitat històrica. Al contrari que González, Zapatero sí que reivindicava i cuidava durant el seu mandat la història del PSOE. No debades, va rehabilitar Juan Negrín, president de la República. Zapatero actua segons creu que és el millor per al partit. Per aquest motiu, passa de donar suport a Susana Díaz a mostrar lleialtat amb Sánchez i actuar, fins i tot, com el seu protector. No actua per afiliació personal, sinó per patriotisme de partit.
Quin futur imagina per a un PSOE post Sánchez?
El moment català és molt important per al PSOE. Crec que Illa és un personatge molt important per al socialisme espanyol. Si Sánchez surt ben parat de les europees, se situarà en una altra perspectiva. En cas d'aconseguir aprovar els pressupostos del 2025, són gairebé tres anys sense eleccions. Penso que s'estan reorganitzant escenaris i no s'ha d'oblidar la capacitat de supervivència del PSOE. S'ha d'estar atent a figures com Eneko Andueza, líder del PSE.
Acabem amb una altra pregunta d'horitzó: quin futur pronostica a Carles Puigdemont?
Puigdemont és un home afortunat. Crec que, després d'haver comès errors importants, compta amb l'oportunitat de ser conscient de la seva sort i actuar-ne en conseqüència.