PEDRO SÁNCHEZ, SEGONA ÈPOCA

L'espiral perillosa del PSOE

On és el PSOE? Què se’n pot esperar? A punt de complir-se el primer any del retorn de Pedro Sánchez a la secretaria general, els socialistes no ofereixen signes de millora. De fet, l'última enquesta del CIS no sols col·loca el partit per darrere del PP, sinó també de Ciutadans. Ens apropem al seu drama.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El telèfon de Pedro Sánchez estava a punt de rebentar. No hi cabia ni un missatge més. El tumultuós comitè federal en què havia estat defenestrat de la secretaria general del PSOE tot just acabava de concloure, però el seu record no s’esborraria fàcilment. De fet, l’1 d’octubre de 2016 forma part de la història més truculenta del socialisme espanyol. Aquell crim premeditat i anguniós, prototípic de l’Espanya negra, despertaria un corrent de solidaritat enorme.

Durant la nit i l’endemà, diumenge, Sánchez va fer-se un fart de contestar els companys que, del cap de Gata a Finisterre, li retien el seu afecte. El seu suport. A la majoria els va enviar les mateixes paraules: “No ha podido ser, pero será”. Copiar y pegar: “No ha podido ser, pero será”. Pegar: “No ha podido ser, pero será”. Pegar: “No ha podido ser, pero será”. Pegar: “No ha podido ser, pero será”...

La convicció de la resposta no era tal. Certament, acabava d’esdevenir un màrtir, i la posterior abstenció del PSOE a la investidura de Mariano Rajoy encara faria retronar més el seu “no és no” al PP. Per si no hi havia prou, la renúncia a l’escó —sis hores abans del ple en qüestió, amb llàgrimes als ulls, a fi de no trencar la disciplina de vot— multiplicaria el dramatisme. Però, en realitat, tot plegat no era garantia de res. La vida està plena de màrtirs dels quals la gent no se’n recorda, a qui ningú no resa.

Que sant Pedro Sánchez ressuscitara el 21 de maig de 2017, 233 dies després de la seua mort política, només s’explica pels temps convulsos en què es va produir aquest miracle. Un panorama inèdit, marcat per les conseqüències de la crisi econòmica tan severa, la influència del moviment 15M, l’aparició d’un partit com Podem i l’esmicolament del mapa polític, l’erosió de la imatge de la monarquia, l’allau de casos de corrupció, el qüestionament d’alguns principis democràtics bàsics, l’auge del sobiranisme català, l’efecte de les xarxes socials...

Un biòtop ignot —la modernitat líquida de què parlava el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman— en què Sánchez va transvestir-se de “candidat de les bases” contra “l’aparell”. Eren “els de baix” contra “els de dalt”. Els d’esquerres contra els que posaven una catifa roja perquè governara la dreta. Els que renegaven dels poders econòmics contra aquells que seien als seus consells d’administració. Els que anhelaven una Espanya “plurinacional” contra els que no volien posar-li cap cognom a Espanya.

Puny en l’aire, Pedro Sánchez va reeixir a remoure els ciments de l’organització. Milers i milers de militants que mai no trepitjaven la seua agrupació van acudir a votar-lo el dia D. El dia Díaz. El dia que la classe dirigent del PSOE havia previst entronitzar la presidenta andalusa com a nova secretària general federal.

En canvi, Susana Díaz tan sols va ser capaç de derrotar-lo a casa seua, Andalusia. A les autonomies amb llengua pròpia, directament va ser ridiculitzada. Si fa no fa, igual com li havia passat al PSOE a les eleccions estatals de 2015 i 2016, en què Podem i les seues confluències van avantatjar-lo de manera còmoda al País Valencià, les Illes Balears i Navarra, a més de convertir-se en la força més votada a Catalunya i el País Basc. Únicament a Galícia van quedar-se a prop d’En Marea.

Els actes de primàries de Sánchez sempre es tancaven amb la interpretació de la Internacional, puny en l'aire. / EFE

Les dificultats creixents que el missatge socialista troba a l’hora de penetrar a les grans capitals —a Madrid, Barcelona, València, Saragossa, la Corunya, Santiago i Cadis, l’alcaldia és progressista però no recau en el PSOE— i els territoris bilingües va impulsar Sánchez a plantejar un partit més valent des del punt de vista ideològic i identitari. Dos dels tres vectors sobre els quals acostuma a pivotar el sentit del vot de la majoria de ciutadans, conjuntament amb la situació econòmica particular.

Així, en la campanya de primàries per a recuperar el poder orgànic, els seus actes culminaven amb el cant de la Internacional. I persuadit —de sobte— de la condició nacional de Catalunya, no va tenir inconvenient a incloure l’adjectiu “plurinacional” al seu document programàtic. Un miratge fugaç.

Els socialistes, que van ostentar la presidència de Catalunya (2003-2010), Galícia (2005-2009) i el País Basc (2009-2012) de forma pràcticament simultània, ara ho perceben com una quimera. En tots els casos han quedat relegats a una posició subalterna. El PSC i el PSE són la quarta força, i el PSdeG, la tercera.

De la seducció a l’oblit

Precisament per això, Pedro Sánchez va tractar de picar l’ullet al catalanisme i el basquisme moderat. En el programa amb què va presentar-se a la segona cursa per la secretaria general, inspirat per referents d’Esquerra Socialista com ara José Félix Tezanos i l’economista Manuel Escudero, anhelava una “reforma constitucional federal, mantenint que la sobirania resideix al conjunt del poble espanyol, que perfeccione el reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat apuntat a l’article 2 de la Constitució”. Tanmateix, en el 39è congrés federal, celebrat el juny de 2017, s’hi van introduir alguns retocs: “Proposem una reforma constitucional federal, que mantinga la unitat de l’Estat —perfeccionant el seu caràcter plurinacional— i que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol, d’acord amb els articles 1 i 2 de la Constitució espanyola”.

La segona referència a la plurinacionalitat —en aquest sentit, de tipus cultural— no va superar el sedàs del congrés i va desaparèixer de les resolucions finals del conclave. Tampoc no s’hi van incloure determinades expressions que sí que figuraven en el document inicial, com ara la que refusava les “col·lisions frontals i sistèmiques amb unes altres formacions d’esquerra” i suggeria un acord amb Podem a fi de “vedar les polítiques neoliberals i austericides que tant de mal generen, els resultats pràctics de les quals han arribat a ser especialment crítics”.

La resolució congressual relativa als possibles pactes amb Podem va sintetitzar-se així: “Cal treballar per una nova coalició progressista liderada per una socialdemocràcia renovada, en aliança amb noves formacions d’esquerres que hagen madurat els seus plantejaments, i amb els demòcrates. Una nova coalició que siga capaç de canviar l’erràtica orientació actual d’una Europa gestionada pels conservadors a la mida de les elits econòmiques i financeres”.

En matèria econòmica, el PSOE eixit del darrer congrés també es mostra inflexible amb tots aquells que “pretenen limitar cada vegada més el paper de l’Estat, segrestant-lo en benefici de les elits econòmiques i financeres”. El text aprovat insta el PSOE a posar-se “al front d’aquells sectors de la societat espanyola que defensen —i necessiten— el paper d’allò públic com a garant del bé comú i propiciador del benestar de la majoria”.

Què en queda, de tot allò? On és el PSOE? I Pedro Sánchez? A escassos dies de complir-se el primer any del seu retorn a la secretaria general, la percepció generalitzada és que els socialistes es mouen en terra de ningú. No es beneficien de l’erosió del PP ni del desunflament de Podem. En el debat català, que concentra bona part de l’atenció política espanyola, s’han alineat del costat del PP i de Ciutadans, amb pocs matisos. Van criticar l’actuació violentíssima de les forces de seguretat durant el referèndum de l’1 d’octubre però van prestar el seu vot afirmatiu a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Únicament l’expresident català José Montilla i l’expresident balear Francesc Antich van decidir absentar-se de l’hemicicle quan el Senat va procedir a activar-lo.

D’altra banda, l’aproximació inicial a Podem ha anat seguida d’un distanciament progressiu. Un efecte acordió segurament motivat per la posició més valenta de la formació morada en relació a Catalunya. Els socialistes calculen que al voltant del 15% dels electors de Podem s’inclinarien avui pel PSOE, però els preocupen les fuites pel centre cap a Ciutadans, el partit de moda. Heus ací, de fet, un dels handicaps del socialisme espanyol: la por a ser percebut com a massa esquerranós o massa favorable al diàleg amb els partits independentistes.

Amistats perilloses

Aquestes disquisicions fan que Sánchez actue amb una cautela excessiva. Sobretot perquè, com a la seua primera etapa, continua sent el líder indecís i volàtil que exaspera tant als seus detractors. Li retreuen la manca d’un posicionament nítid en qüestions primordials. Defensa el federalisme alhora que assegura, en veu baixa, que aquesta aposta perjudica el PSOE electoralment, perquè ben pocs ciutadans saben què significa amb exactitud. En temes territorials —ja siga el finançament autonòmic, la condonació del deute o els transvasaments— articula discursos contradictoris en funció de l’autonomia on es trobe de visita.

Tot sovint dubta, acostuma a demanar opinió a tres o quatre persones abans de posicionar-se sobre un aspecte concret, i el setembre passat va contractar un assessor àulic extern, el consultor polític Iván Redondo, que es mou en unes coordenades ideològiques conservadores, cosa que repercuteix en el to general del seu missatge. L’entorn de Sánchez explica que la missió de Redondo consisteix a interpretar les dades i posicionar el partit en les millors condicions per “generar un relat” amb vista als comicis que han d’arribar.

No obstant, el seu currículum aixeca suspicàcies. I és que en el passat va prestar els seus serveis a Xavier García Albiol quan era candidat a l’alcaldia de Badalona. Va treballar per al popular basc Antonio Basagoiti, amb uns resultats més aviat discrets als comicis de 2012, i més tard fins i tot va oficiar com a cap de gabinet del president extremeny José Antonio Monago, també del PP, que en 2015 no va ser capaç de renovar el càrrec.

No és el primer fitxatge sorprenent de Sánchez. A la seua primera vida ja va comptar amb la catalana Verónica Fumanal com a cap de comunicació. Una assessora implacable i polèmica, ideòloga d’alguns cops d’efecte molt recordats, entre els quals la trucada telefònica en directe que Pedro Sánchez va efectuar al programa de teleporqueria Sálvame. Fumanal havia dirigit la comunicació d’Albert Rivera abans que Ciutadans s’expandira per la resta de l’Estat.

Amb tot, la relliscada més important de Sánchez en aquella primera etapa va ser l’entrevista concedida al programa Salvados, de La Sexta, quan el seu cadàver estava calent. Va desvelar una reunió amb els responsables d’El País en què van comminar-lo a investir Rajoy si no volia que la línia editorial del diari fora més hostil en contra seua. Va lamentar les pressions dels “poders econòmics” i va apuntar directament al president de Telefónica: “César Alierta i unes altres persones han treballat perquè en aquest país hi haja un govern conservador”.

No debades, va admetre l’existència de “converses” amb Podem i els partits independentistes per tal de conformar un govern alternatiu al del PP, un diàleg que se’n va anar en orris per la negativa frontal d’alguns sectors del PSOE a un acord d’aquesta mena. Davant el periodista Jordi Évole, Pedro Sánchez va lamentar profundament el tracte que havia dispensat a Podem i les acusacions de “populistes” vessades en contra de Pablo Iglesias i companyia.

Aquella esmena a la totalitat televisiva als seus dos anys i tres mesos a la secretaria general encara cueja. El País va arribar a insultar-lo en un editorial i li ha fet la creu. Si ha pogut preservar un tracte respectuós per part de la cadena SER ha estat perquè els periodistes insígnia de l’emissora no van acatar l’ordre de cerca i captura decretada pels dirigents del grup Prisa. Tots ells van negar-se a secundar l’ofensiva capitanejada pel diari i van comprometre’s a informar sobre el PSOE amb equanimitat.

Els recels de Prisa muten en desconfiança absoluta si parlem dels poders econòmics. Sánchez no hi té entrada, continua allunyat dels principals actors econòmics de l’Estat. I no sols per l’aparició estel·lar a Salvados. “El ‘no és no’ a Rajoy i la foto de Susana Díaz a Ifema en tenen la culpa”, apunta una persona del seu cercle en referència a la presa de posició dels dirigents històrics del partit —alguns dels quals, com Felipe González, present als consells d’administració de les grans empreses— en favor de la presidenta andalusa durant la cursa per la secretaria general. La intenció de derogar la reforma laboral aprovada pel PP i l’impost a la banca que Sánchez ha anunciat per tal de finançar les pensions també hi tenen a veure.

L’interlocutor amb els mitjans de comunicació i els grans empresaris és el valencià José Luis Ábalos, secretari d’organització de l’executiva federal. Pel seu tarannà afable, s’ha convertit en el seu millor comercial. Ábalos s’esforça a vendre les bondats de Sánchez, però destaca pel discurs jacobí, que xoca de ple amb la plurinacionalitat que preconitzava el seu líder un any enrere. Quan algú li recorda aquesta paraula, Ábalos respon que la plurinacionalitat significa que a Catalunya s’han de respectar els diversos sentiments identitaris que hi conviuen, incloent-hi l’espanyol, i que no es pot parlar de plurinacionalitat en un context tan delicat com l’actual.

Els socialistes van impulsar, al Congrés, la comissió per a l’avaluació i modernització de l’estat autonòmic, però ara es mostren pessimistes sobre el resultat final. Han demanat “valentia i voluntat d’acord per tal de dur endavant una reforma de la Constitució i una actualització urgent del model d’Estat autonòmic”, però no troben receptivitat al PP ni a Ciutadans. Cap dels dos no vol aprofundir en l’autogovern i el PSOE tampoc no en vol fer bandera, sabedor que el debat identitari amaga riscos.

Al si del grup parlamentari de Podem la qüestió catalana ha causat discussions sonores, amb profusió de crits, cosa que no ha passat al grup socialista. Ni tan sols els diputats del PSC no marquen perfil propi. “Els barons que no s’estaven de criticar que l’actuació del PSOE estava sotmesa a les polítiques del PSC, ja no poden dir el mateix”, s’enorgulleix una altra font de la direcció.

Temps era temps...

Una de les involucions més cridaneres és, precisament, la dels socialistes catalans. Els 52 diputats que van arribar a tenir amb Pasqual Maragall semblen increïbles en comparació als 17 d’ara, que, a més, són fruit d’una coalició amb les restes d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Josep Antoni Duran Lleida n’és un dels votants i Ramon Espadaler, un dels representants a l’hemicicle.

En la seua caiguda en picat —de Maragall a Miquel Iceta, passant per José Montilla i Pere Navarro— el PSC ha perdut l’aura catalanista que el caracteritzava. De fet, els bons auguris de la direcció federal als comicis catalans del 21 de desembre guardaven relació amb un corriment de vot del PP cap al PSC que no es va consumar. Aquests electors van refugiar-se en el vot útil a Ciutadans. Per acabar-ho d’adobar, Inés Arrimadas va continuar desgastant els socialistes a l’àrea metropolitana de Barcelona.

José Montilla, Esperança Esteve, Núria Parlon i Patxi López en un míting del PSC. Esteve ja no milita al partit i Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, va dimitir de l'executiva federal en disconformitat amb l'aplicació de l'article 155. 

A Ferraz estimen que el comentari d’Iceta favorable a l’“indult” als polítics presos i investigats i la por propagada per Ciutadans a un acord ERC-PSC-En Comú Podem va transvasar 100.000 vots en una setmana al sac d’Arrimadas. Quan el candidat socialista va presentar en públic un medicament fictici, anomenat Icetatón, a Ciutadans van alertar dels efectes secundaris nocius: “Pot provocar tripartits”. “Si vol alleujar eficaçment els símptomes del Procés, prengui vitamina Cs”, van reaccionar ràpidament.

Les intervencions incendiàries del socialista José Borrell i el comunista Francisco Frutos durant la manifestació del 29 d’octubre —organitzada per Societat Civil Catalana a Barcelona— també van poder mobilitzar una part de la societat que no simpatitzava amb el nacionalisme català però que fins aleshores no se sentia interpel·lada en les eleccions al Parlament. El corrent d’opinió majoritari observava que la manera de plantar cara a l’independentisme era Ciutadans, no el PSC. El selfied’Iceta amb la plana major del PP aquell dia era simptomàtic del canvi d’època del socialisme català. “Ara el PSC és més espanyol que Pedro”, indica un socialista valencià amb molts comitès federals a l’esquena.

L’eixida de Núria Parlon de l’executiva de Sánchez després de l’activació de l’article 155 de la Constitució amb el vot favorable del PSOE no va sorprendre ningú al si del partit, així com tampoc la dimissió i el trencament del carnet per part de l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart. “Eren els únics crítics significats que quedaven; si pensaven que el PSC és el PSC d’abans, anaven molt errats”, comenten a la direcció federal. Al ple de Santa Coloma de Gramenet, on és alcaldessa, Parlon no ha tingut inconvenient a votar una moció que critica sense embuts la “desproporció” que significa l’empresonament dels polítics catalans i que en demana l’acostament.

La difuminació d’Iceta a Catalunya és homologable a la que pateix Sánchez al conjunt de l’Estat. Iceta va fer mans i mànigues perquè Carles Puigdemont convocara eleccions en lloc de declarar la independència de forma unilateral, però els seus intents —visites in extremis al Palau incloses— van esdevenir infructuosos. El 27 d’octubre, la DUI era aprovada al Parlament mentre el Senat responia amb el 155.

A Iceta, aquells dies se’l va veure nerviosíssim, conscient de les derivades tan pernicioses que amagava la mesura. L’esmena perquè el 155 no entrara en funcionament si Puigdemont convocava eleccions de forma immediata portava la signatura del PSOE, que va posar tres condicionants clars: que l’aplicació fora pel mínim temps possible, que no es dissolguera el Parlament ni la seua diputació permanent i que no afectara els mitjans públics de comunicació, que el PP pretenia controlar.

“El PP volia designar un seguit de gestors polítics i cobrar-se aquest èxit a les urnes”, desvela una font que va participar en les negociacions. Carmen Calvo va tornar d’una reunió amb Soraya Sáenz de Santamaría veritablement preocupada. “Vam haver de calmar la vicepresidenta, no atenia a raons”, argumenta aquesta font. La número 2 del Govern espanyol considerava que Mariano Rajoy, en relació a Catalunya, havia contemporitzat massa.

El ben cert és que al socialisme espanyol, sotto voce, ja sorgeixen veus contràries al manteniment dels polítics catalans en presó preventiva. La negativa del jutge Pablo Llarena a acceptar l’alliberament de Joaquim Forn “per raons humanitàries” sol·licitada per la Fiscalia —previ pagament d’una fiança de 100.000 euros— va causar un malestar evident. Que aquells que han renunciat a la seua acta de diputat estiguen empresonats per un “risc de reincidència” inexistent també desconcerta a destacats referents del partit. La retallada de drets i llibertats generalitzada, que va provocar la incautació de samarretes i bufandes grogues a la final de Copa del Rei de futbol del 21 d’abril, és un altre element que al PSOE comencen a contemplar amb preocupació. N’hi ha que esperen algun gest de distensió de Sánchez. Opinen que no ha de continuar callat com si res de tot això no estiguera succeint. De moment, però, s’imposa la temença a pagar-ho electoralment. El cas de Podem és molt clar.

“Ha emergit un neonacionalisme espanyol que trenca les fronteres ideològiques i que a nosaltres, en particular, ens mata”, lamenta un diputat amb ascendència al si del PSPV. “Qualsevol missatge favorable a la solució del conflicte originat a Catalunya pot interpretar-se com un missatge antiespanyol”, es plany.

Morat per fora, taronja per dins

Pedro Sánchez ha passat a obviar Podem i concentra els atacs en PP i Ciutadans. Sense escó al Congrés, idea fórmules alternatives que li proporcionen notorietat, visibilitat. Els vídeos casolans que enregistra per tal d’aportar el seu parer sobre les qüestions d’actualitat o les assemblees obertes que convoca els caps de setmana tenen una petjada podemita. El PSOE confia a seduir el segment de votants que ha abandonat Podem i es troba desil·lusionat, però no sap a qui votar. Si fa no fa, un 10% dels que van tenir en 2016, als quals caldria sumar el 15% que, segons els socialistes, ja s’inclinarien pel partit del puny i la rosa. La fagocitació d’aquests abstencionistes en potència és clau si el PSOE aspira a créixer de manera perceptible. Els estímuls que el líder socialista transmet als seus vídeos i actes públics s’emmarquen en l’estratègia d’enamorament.

El somni humit de Sánchez és un escenari ajustat en què el PSOE esdevinga primera força, ni que siga amb un resultat feble, pels volts dels 100 diputats, i que puga tancar un acord de govern estable amb una altra força. La preferència pública per Podem i les seues confluències oculta el desig interioritzat d’una entesa amb Ciutadans que contribuiria a rebaixar la malfiança dels poders econòmics envers Sánchez.

La relació amb els dirigents territorials que van fer-li la vida impossible ha millorat, ma non troppo. A Ximo Puig i Javier Lambán va plantejar-los candidats alternatius que no van poder fer-se amb el control del PSPV i el PSOE aragonès, però que van constatar la divisió latent. Ara parlen periòdicament; sense un feeling excessiu, és cert, però almenys parlen, que no és poca cosa, després de tota la fel vessada en el procés de primàries. Amb Susana Díaz, en canvi, el tracte no es pot qualificar de cordial. Al sud, les plataformes de suport a Sánchez no han estat capaces d’aconseguir ni una sola direcció provincial del partit i la personalitat de la presidenta andalusa, que se sent la gran dominadora del terreny, no ajuda gaire. Ni s’entenen ni s’entendran. Els respectius equips, això sí, mantenen un contacte fluid. La notícia més positiva per al secretari general és que sí que ha encertat a reconduir la relació amb José Luis Rodríguez Zapatero. “Sempre que se li demana alguna cosa, respon encantat”, es feliciten a Ferraz. No és un avanç qualsevol, perquè el lleonès va ser el principal defensor de la via Díaz.

Esperant que els vots de Podem arriben per inèrcia, doncs, els atacs s’adrecen contra el PP i, cada cop més, contra Ciutadans. A fi de blindar-se i de no tornar a patir una insurrecció interna, Sánchez va dissenyar una executiva a mida, sense a penes concessions als susanistes. Va integrar Patxi López com un gest gairebé caritatiu i va envoltar-se de grans desconeguts. Al capdavall, Sánchez no diposava de capitans, només de tropa. Algunes de les veus més escorades a l’esquerra i el discurs plurinacional, com les de Manuel Escudero i Odón Elorza, han estat convenientment bandejades. Qui hi veia un Jeremy Corbyn o un Bernie Sanders a l’espanyola, ja se n’ha adonat que Pedro Sánchez no és ben bé això.

Sánchez, escortat per José Luis Ábalos i Adriana Lastra, amb el lema "Hacer País", un dels dos que el PSOE ha escollit en aquesta segona etapa com a secretari general. L'altre és "Ahora, tu país". / EFE

La decepció entre aquells que van adherir-se entusiasmats al seu projecte des de coordenades netament esquerranes ha tardat ben poc a materialitzar-se. José Antonio Pérez Tapias, sense anar més lluny, ja ha estripat el carnet del PSOE. Pedro Sánchez ha passat de brandar la plurinacionalitat a prendre com a lemes “Hacer país” i “Ahora, tu país”.

Un partit a mida

El model de partit que ha instaurat per tal d’assegurar-se’n el control ha recentralitzat la presa de decisions que abans obraven en mans de les federacions. Moltes competències disciplinàries, econòmiques i de personal queden ara subjugades a Madrid. “En essència, hem deixat de ser una federació, més aviat semblem la franquícia provincial d’un partit de començaments del segle XX”, apunta un descontent.

El grup parlamentari també se sent incòmode. Més de dues terceres parts van alinear-se obertament del costat de Díaz i els més virulents contra Sánchez han estat represaliats. El càntabre Ricardo Cortés i l’aragonès Ignacio Urquizu en són dos exemples, així com Antonio Hernando, qui va exercir de portaveu transitori. La independent Margarita Robles, actual portaveu, tampoc no acaba de guanyar-se un espai. Als mitjans de comunicació passa tan desapercebuda com el conjunt del partit.

“Els propietaris dels mitjans no desitgen que el PSOE es consolide com a alternativa i han optat per una tàctica de silenciament. Ciutadans anuncia que Manuel Valls podria ser el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona i ningú no ho critica... Què dirien si nosaltres proposàrem un francès com a alcaldable?”, es pregunta, molest, un membre de la direcció. Un altre posa com a paradigma la intervenció de Sánchez al congrés de l’SPD, que va quedar en segon plànol. La reunió entre Rajoy i Díaz a la Moncloa per parlar sobre temes d’Andalusia va centrar més l’atenció que no el discurs del secretari general a Wiesbaden, on alguns càrrecs territorials del partit, això sí, van trobar a faltar alguna referència a la situació catalana, tenint en compte que Puigdemont és a Berlín.

Un altre integrant de l’executiva federal presumeix de les proposicions de llei tan progressistes que els socialistes han presentat o estan en fase de presentació: la d’igualtat de salaris entre homes i dones, la que aprofundeix en la llei de memòria històrica, la de sanitat, la d’educació, la de llibertat de consciència, la d’eutanàsia o la de transparència en els contractes, de la qual els empresaris no volen sentir a parlar i que modificaria quatre lleis fonamentals: la de contractació, la d’assegurances, la de defensa del consumidor i la del mercat de valors.

“Ciutadans ja ha vetat, en companyia del PP, 54 proposicions de llei nostres”, subratlla un dirigent socialista, “han demostrat que són la dreta perfumada, la que no fa olor a encens”. A continuació recorda que “entre la presa de la Bastilla i la caiguda de Lluís XVI van passar tres anys”, un lapse de temps en què, segons ell, ara es troba el PSOE. “Som en l’etapa de transició entre un model de partit i un altre de ben diferent; el PSOE que havíem conegut fins ara ja ha mort”, rebla. Aquesta font descarta per complet un acord futur amb Ciutadans: “Ells han vingut per substituir el PP, no per apuntalar un govern de progrés. No els deixarien fer una cosa així”.

Una de les assemblees obertes protagonitzades per Sánchez en aquesta segona etapa com a secretari general. / EFE

Les protestes al carrer dels col·lectius feministes i de pensionistes poden ser el caldo de cultiu d’una revolta que mobilitze l’esquerra i li permeta de recuperar el poder. Aquest és l’escenari més optimista. El més pessimista parla d’una travessa molt llarga pel desert. Quan observen PP i Ciutadans als dos primers llocs de les enquestes, a molts els entren calfreds.

Si el PSOE no creix a les autonomies on ha perdut més posicions els últims anys serà difícil —si no impossible— de recuperar La Moncloa. La hipòtesi alternativa resulta encara més esfereïdora: que els socialistes acaben arredonint la majoria de Ciutadans i cogovernen amb ells, però subordinats, sense ostentar la presidència. Una gran coalició amb regust dolç, de Fanta de taronja, que arraconaria el PP però situaria el PSOE davant una conjuntura fins fa ben poc inimaginable.

Mentre tot això passa, no falta qui lamenta l’aposta per Díaz i enyora un perfil com el de López: “El PSOE es troba en un procés de transició, no som en condicions de guanyar les eleccions. Amb Patxi tampoc no les hauríem guanyades, però com a mínim no hauria recentralitzat el partit ni l’hauria migpartit”. I és que “divisió”, un any després de les primàries, continua sent la paraula més pronunciada al si del PSOE.

 


UNA DÈCADA EN CAIGUDA LLIURE

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.