El vendaval electoral del PP i de l'extrema dreta Vox havia deixat en xoc a l'esquerra valenciana i balear. Les enquestes assenyalaven la possibilitat d'un tomb polític al País Valencià i a les Illes Balears, però no albiraven un tsunami conservador que anegara de paperetes blaves i verdes qualsevol urna. No importava que el vot fora per escollir el nou batlle de Palma, el president de la Generalitat Valenciana, l'alcalde de Castelló de la Plana o la nova màxima autoritat balear. Les dretes havien guanyat amb suficiència a gran part de les institucions valencianes i balears.
A excepció de les municipals catalanes i basques, així com dels comicis a Navarra, la tendència havia estat generalitzada al conjunt de l'Estat espanyol. Només territoris com ara Astúries o Castella-la Manxa havien esquivat l'embranzida de la formació de la gavina. El progressisme valencià es queixava dies més tard de la desfeta a les urnes perquè s'havia articulat una campanya de mirada estatal, on l'agenda valenciana havia estat més invisibilitzada que mai. Ni l'infrafinançament autonòmic, ni tampoc la gestió dels serveis públics havien centrat la discussió pública. El debat caduc sobre la presència d'exmembres d'ETA a les llistes d'EH Bildu ho havia impregnat tot.
El relegament de les temàtiques valencianes i l'omnipresència als mitjans de les derivades dels debats estatals s'ha produït gràcies, entre altres factors, a un centralisme comunicatiu creixent i a una progressiva concentració mediàtica a Madrid. «En els darrers anys, s'ha donat un procés de centralització mediàtica que s'ha combinat amb la benzina de la polarització política. Aquest còctel de centralització en termes estatals de la comunicació política té impactes clars, com s'ha vist en les últimes eleccions autonòmiques i locals. Els temes locals i territorials passen a un segon pla i s'imposen altres afers, com ara la gestió de Pedro Sánchez», assenyala Andreu Casero, cap del Departament de Ciències de la Comunicació de la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana.
«Espanya ha afavorit la creació d'un sistema radial comunicatiu com l'existent al ferrocarril», indica Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic emèrit de Periodisme de la Universitat de València, que assegura: «En els darrers anys, s'ha accentuat el centralisme mediàtic espanyol. Es tracta d'un fet que en un moment de forta polarització política, com a les darreres eleccions autonòmiques i municipals, provoca el relegament dels assumptes locals o territorials. Aquestes temàtiques s'han vist desplaçades pel gran debat sobre què passarà a les pròximes eleccions espanyoles, ja que, en part, s'ha instal·lat un comportament mediàtic fonamentat en el fet que, si passa a Madrid, ocorre a tot Espanya».
Òptica madrilenya
El creixement del centralisme i la concentració mediàtica a l'Estat espanyol té els seus orígens en la gran recessió del 2008, un esclafit econòmic que va deixar immers el sector de la comunicació en una crisi perenne, per a la qual no ha trobat cap mena de solució. «Arran de la crisi del 2008, van enfortir-se les bases del protagonisme dels mitjans d'abast estatal. Aquesta crisi va provocar, d'una banda, el tancament de bona part de les delegacions autonòmiques dels grans diaris i, d'una altra, la regressió i, fins i tot, la desaparició de diversos mitjans locals i comarcals del País Valencià, i també de Catalunya», explica Casero.
L'espai deixat per aquestes edicions territorials o pels mitjans de proximitat va ser ocupat per mitjans d'àmbit estatal, foren tradicionals o digitals. «L'escenari mediàtic que es va configurar arran de la crisi que va patir el sector periodístic va aguditzar el protagonisme dels mitjans estatals», afirma. I completa: «La transformació de l'àmbit mediàtic va produir-se en paral·lel a una dinàmica política de centralització o nacionalització de la política, en la qual els afers estatals contaminen totes les esferes, siguen aquestes locals o autonòmiques». «Les últimes eleccions autonòmiques i municipals han estat un exemple de tot plegat», remarca.
«No s'ha de perdre de vista que Espanya compta amb una forta premsa local. La Voz de Galícia ostenta l'hegemonia a la seua comunitat autònoma, així com El Correo és el diari més llegit del País Basc. Tampoc cal menysprear la influència que tenen grups mediàtics locals com ara Joly a Andalusia o Henneo a Aragó», matisa Ana Fernández, experta en l'estructura de la comunicació i polítiques de mitjans de la Universitat Autònoma de Barcelona, la qual subratlla «com a importants», en canvi, «els moviments de concentració de la propietat mediàtica que s'han donat a Espanya en els últims temps».
A l'última dècada, com explica aquesta investigadora sobre el sistema mediàtic, s'han produït quatre grans operacions d'aquesta índole: «L'actual Mediaset va comprar l'any 2010 els canals de televisió que posseïa Prisa, amb la qual cosa va passar de tenir quatre llicències televisives d'àmbit estatal a tenir-ne vuit; dos anys més tard, el grup Planeta va adquirir La Sexta; la COPE va eixamplar la seua xarxa en ocupar els llocs d'emissió de l'extinta ABC Punto Radio, i Premsa Ibèrica va comprar el Grup Zeta l'any 2019».
«El sistema mediàtic que s'ha configurat a l'Estat espanyol és centralista», determina Joan Maria Corbella, coautor de l'obra El somni unitari del regne: La nacionalització dels espais de comunicació de l'Estat espanyol(3i4, 2023) i professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. «Aquesta articulació uniforme s'ha generat per una combinació de mesures polítiques que han facilitat l'aparició de grans grups mediàtics espanyols i el relegament de l'espai denominat autonòmic a un paper molt secundari, i per un mercat configurat per als mitjans d'abast estatal», argumenta.
La construcció d'un sistema comunicatiu centralista ha conduït a una omnipresència dels esdeveniments succeïts a Madrid. «S'ha imposat un relat on els fets que ocorren a Madrid són importants i la resta són anècdotes locals», adverteix, a pesar d'anotar que «l'emergència de diaris digitals ha provocat l'aparició de periòdics estatals amb edicions territorials». «Els mitjans de Madrid estan immersos en una inèrcia de comportar-se com a mitjans locals, els quals assumeixen, com va dir la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, que Madrid és Espanya. O dit d'una altra manera: creuen que si parles de Madrid ho estàs fent del conjunt d'Espanya», coincideix Josep Àngel Guimerà, professor de Polítiques de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
«Per què ens interessa, per exemple, l'opinió de l'alcalde de Madrid sobre qualsevol temàtica? Pel simple fet d'estar a Madrid, hi ha figures polítiques que agafen una dimensió estatal, amb la qual cosa sembla que els fets estrictament madrilenys interessen a Barcelona, València, Palma, Girona o Vinaròs (Baix Maestrat)», retrau, per refermar que «la centralització mediàtica no es produeix només per la quantitat de mitjans que hi ha a Madrid, sinó pels temes que hi circulen». «Als mitjans estatals, hi ha una sobreabundància d'informació de Madrid», accentua.
La concentració mediàtica a la capital espanyola i la dinàmica de centralització dels fets noticiables fa que hi haja realitats territorials que han quedat invisibilitzades. «Hi ha un aspecte molt important, i que potser no se li presta la suficient atenció. Es tracta de com hi ha realitats que no arriben als mitjans, ja que la centralització crea dinàmiques de confecció dels reportatges amb els entorns més pròxims i no amb aquells més allunyats territorialment. La reducció de la presència dels mitjans estatals als diferents territoris comporta una absència de matisos sobre realitats que són complexes, perquè no passa el mateix a Madrid que a la resta de ciutats», reflexiona Dolors Palau, professora de Periodisme de la Universitat de València.
«Si els mitjans no s'ocupen de les realitats més pròximes, d'aquelles que connecten amb el dia a dia de la ciutadania, hi ha un risc de desafecció cap als mitjans», agrega. I avisa d'una paradoxa: «El tancament de mitjans locals ha creat llacunes de falta d'informació pròxima quan hi ha una demanda real d'aquesta mena de notícies». «L'escenari de relegament de les problemàtiques territorials o locals, d'una esfera mediàtica carregada de macrotemes polítics allunyats de les vides quotidianes dels ciutadans i que sovint només generen l'interès dels polítics i dels periodistes pot crear desafecció per la política, donar embranzides a visions antipolítiques que connecten amb els discursos i els marcs de la ultradreta», encén les alarmes Casero.
El domini de la televisió
Amb una capil·laritat territorial envejable i amb mecanismes per a ser una ferramenta de descentralització informativa, RTVE no ha assumit el rol de contrapès a la resta de les dinàmiques centrífugues del sistema mediàtic de l'Estat espanyol. «TVE ha buscat competir amb la resta de cadenes privades amb una proposta única per al conjunt de l'Estat espanyol. Tot i comptar amb les eines per configurar una mirada informativa plurinacional, ha estat, al remat, un altre factor de centralització del sistema de comunicació espanyol», analitza Corbella.
«RTVE atresora una dimensió descentralitzadora, però el Govern espanyol no ha concebut mai RTVE com una eina de descentralització cultural», comparteix Guimerà, que lamenta que Sant Cugat, és a dir, les instal·lacions de RTVE a Catalunya, «hagen estat a mig gas». «Els diferents executius espanyols sempre han apostat per crear una televisió d'abast estatal. Quan es van impulsar les televisions privades, s'haguera pogut dissenyar un mapa amb cadenes autonòmiques. No estava escrit en cap lloc que hagueren de ser estatals. No es va preveure, per exemple, un model de desconnexions territorials com ara el britànic», radiografia.
La concentració mediàtica de la propietat en el sector de la televisió en obert ha derivat en un duopoli conformat per Mediaset, amb Telecinco i Cuatro com a naus insígnia, i Atresmedia, amb Antena 3 i La Sexta com a puntes de llança del seu negoci audiovisual. «Els mitjans estatals guanyen la partida de manera aclaparadora a l'àmbit televisiu. I tot quan la televisió continua sent la principal força d'informació», contextualitza Fernández. «Si sis de cada deu teleespectadors estan veient un canal d'aquests dos grans grups mediàtics, sembla evident que les seues línies editorials tindran un impacte en la configuració de l'opinió pública», apunta.
«La influència d'aquests grups per a marcar el debat públic fa interessant preguntar-se quina és la seua tendència política», destaca, per desgranar: «La concentració mediàtica ha provocat que el PSOE perdera els dos grans suports televisius que tenia amb els canals de Prisa i La Sexta arran de la seua integració en Mediaset i Atresmeida. És cert que La Sexta ha mantingut una línia si fa no fa afí als socialistes per qüestions comercials, però els informatius més vistos són els d'Antena 3, els quals tenen una línia superconservadora». «Ja no parlem només dels informatius. La política també ha contaminat els programes d'entreteniment, per exemple a Mediaset», afegeix Gómez Mompart.
La Gàl·lia catalana
L'impacte del centralisme mediàtic espanyol no és homogeni a la geografia estatal. Hi ha dos territoris que han bastit uns ecosistemes comunicatius amb capacitat perquè la penetració dels discursos i dels marcs dels mitjans estatals no siga tan gran. «Catalunya i el País Basc continuen mantenint una estructura considerable de mitjans propis, siguen de premsa, ràdio o televisió. A Catalunya, per exemple, TV3 és la cadena més vista i Catalunya Ràdio ostenta el lideratge en aquest àmbit comunicatiu. Es tracta d'una situació molt diferent de la valenciana», observa el catedràtic emèrit de la Universitat de València.
«La configuració d'un espai de comunicació propi a Catalunya ha estat possible per l'habilitat que van tenir els governs del pujolisme, els quals van concebre els mitjans com a eina fonamental per al país. De fet, van impulsar TV3 sense que existira encara cap regulació espanyola. Fou una jugada que va sortir bé, ja que es tractava d'un desafiament a l'Estat. Si s'haguera impulsat en l'actualitat, és possible que no se n'haurien sortit perquè l'Estat és més fort que aleshores», interpreta Corbella, que posa l'accent en l'aparició de TV3 i Catalunya Ràdio «com a vertebradors d'un espai comunicatiu català que només existia a través d'algunes capçaleres».
El factor diferencial per construir aquest espai mediàtic diferenciat de l'espanyol va ser la perseverança governamental. «La voluntat política d'aquells executius catalans va ser fonamental. El pujolisme ho va tenir clar des del primer moment, com després també el tripartit. L'únic moment de dubtes envers aquesta aposta fou durant l'etapa de pactes entre Artur Mas i el PP. Amb el procés independentista, va haver-hi un consens al catalanisme i al sobiranisme sobre la necessitat d'un sistema de mitjans propis perquè circularen determinades idees», cartografia Guimerà. «A la voluntat política, s'hi ha sumat un mercat prou gran per a sostenir-ho. En cas que hi haguera una aposta decidida al País Valencià, és possible que l'existència d'un mercat menor ho complicara», incorpora.
«Catalunya compta amb un conjunt de factors històrics que propicien el sorgiment d'un espai de comunicació propi, com ara l'ampli consens en la promoció del català. L'escenari, malauradament, ha estat diferent al País Valencià», complementa Casero, partícip d'una investigació acadèmica que va mostrar com la conversa pública catalana a Twitter estava dominada absolutament pels mitjans principatins. «Per consolidar un ecosistema comunicatiu propi com el català, requereix la complicitat d'una ciutadania que prefereix els seus mitjans envers altres amb una agenda estatal», puntualitza.
Arran del rol de TV3 com a punt neuràlgic del sistema de comunicació propi de Catalunya, l'extrema dreta Vox ha demanat reiteradament el tancament de la radiotelevisió pública principatina. També ho ha fet en el cas dels serveis públics televisius i radiofònics de les Illes Balears i del País Valencià, on la ultradreta s'ha convertit en el soci imprescindible del PP per materialitzar el tomb polític cap al conservadorisme. «És una agenda que aposta per un grau més de recentralització. Cal veure si s'aplicaria en cas d'haver-hi una coalició entre el PP i Vox a l'Estat espanyol», avisa Guimerà.
«La digitalització també ha contribuït a reforçar el sistema de comunicació de Catalunya, tot i que està clar que les llengües minoritzades i les nacions sense estat sempre ho tenen més complicat. I més en un estat amb tendència recentralitzadora», raona l'investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona. «A pesar de l'embranzida centralitzadora i de l'aposta espanyola per uns mitjans amb una mirada unitària de l'Estat espanyol, hi ha una oportunitat per contrarestar aquest centralisme comunicatiu arran de la debilitat dels mateixos mitjans de comunicació», sosté Corbella. Una escletxa per contenir la dinàmica creixent del centralisme mediàtic a l'Estat espanyol.