La primera consciència és la de reconèixer-se en l’art. Estudiant no massa brillant, segons ens confessava Artur Heras en una entrevista del 2019, pel contrari «dibuixar era per a mi una cosa molt natural, innata». Els seus primers temptejos pictòrics, quan encara està eixint de l’adolescència, mostren iconografies i personatges de la seua ciutat natal, a principis de la dècada del 1960. L’obra inaugural és anterior, fins i tot, quan encara és un xiquet, un paisatge al voltant de l’ermita de Sant Josep, del 1956. La consciència de no ser res si no s’és poble. Molts anys després, Heras faria un tribut respectuós i alhora juganer a una icona absoluta de la ciutat i de l’art universal, el pintor Josep de Ribera. Abans d’això, clar, passaran moltes coses.
Fets un parell de cursos de batxillerat en la Casa de l’Ensenyança, un edifici que és ara el Museu de Belles, marxa a València, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. És l’any 1963, encara, en un país que tracta de traure’s la densa capa de brutícia del franquisme, que comença a cantar Al vent pujat a la motocicleta d’un altre xativí, Raimon. Que va descobrint uns altres mons possibles de la mà de Joan Fuster. Moment també de trobar-se —el destí, de vegades, s’escriu amb línies rectes— amb Manuel Boix i Rafael Armengol, els seus còmplices artístics, un trio modelat sota la influència del sacerdot i crític d’art Alfons Roig, a qui va dedicar diverses obres. Roig era un dels pocs professors que trencava l’encarcarada visió de la institució, que parlava als alumnes d’art modern, un operatiu quasi clandestí fins que el règim franquista va veure en les avantguardes un instrument per donar-se una pàtina de modernitat.
La tríada Heras-Boix-Armengol cridarà també l’atenció d’un Tomàs Llorens, instigador del que seria l’IVAM, que comença a imaginar un País Valencià abraçant la modernitat artística. El grup, però, va actuar poc com a tal, a diferència de col·lectius com l’Equip Crònica o l’Equip Realitat. «Nosaltres col·laboràvem en el treball, però sempre vam fer també treballs individuals, inclús exposicions individuals. Després, com és natural, cadascú es va decantant, seguint la pròpia línia», li explicava Heras a Enric Sòria en una entrevista del 1987.
El del xativí és un discurs abeurat en fonts molt diverses, en l’informalisme amb esquitxos realistes, el surrealisme, l’expressionisme, el pop-art, l’abstracció descarnada. La proposta es solidifica a través de la combinació de tècniques com el llenç i el collage. I es va enriquint progressivament amb els jocs simbòlics, fent visible el seu compromís polític, de manera subtil o directa. Per això l’enrenou l’any 1979 de la mostra «Bandera, bandera», en la Fundació Joan Miró, «la resposta que jo, com a ciutadà, donava a una determinada follia, la guerra de les banderes que no s’ha resolt i es resoldrà», assegurava, amb un punt profètic, en la citada entrevista. No s’ha resolt, però l’obra Quatre barres (1980) resumia la seua posició al respecte.
Compromís que també expressava a través del cartellisme, disciplina que Heras conreava i apreciava. «Ha deixat de ser un art menor per a ser vist com un vehicle que l’art utilitza. M’agraden els cartells i m’agrada tenir en compte els condicionants del cartell per treballar-lo, i no anar repetint sempre el mateix. Això no li lleva cap valor estètic», argumentava.
L’artista total i incansable
Artur Heras està construint obra, dotant de modernitat el país, però també s’arremanga des del punt de vista organitzatiu. L’any 1980, per encàrrec d’una Diputació de València que encara ha de traçar alguna cosa semblant a una programació cultural, agafa les regnes de la mítica Sala Parpalló. L’artista i ara programador ha de fer camí des de la inexperiència i la falta de recursos econòmics. Amb el temps, la sala s’ampliarà i la dotació millorarà. L’any 1995 és despatxat de mala manera amb l’entrada de la dreta en les institucions. La tasca realitzada és igual, pesa el perfil, el compromís. El menyspreu dels que no són poble.
La bona notícia és que l’artista pot tornar a crear amb una constància i regularitat que havien estat compromeses per la seua llarga incursió en els despatxos. En aquest punt de la pel·lícula, Heras ja és un indiscutible. El mateix any del seu acomiadament per raons ideològiques, l’IVAM li dedica una gran retrospectiva. El xativí seu en la taula dels grans. Gran part del bo i el millor de la seua obra, cada vegada amb el queixal més afilat, més perfilada pel que fa a l’expressió, amb més ofici, està per arribar.
Ho resumia Anacleto Ferrer en el catàleg de la gran exposició antològica que Xàtiva li va dedicar a l’artista l’any 2019, un reconeixement bidireccional, una reconnexió amb les arrels després de dècades instal·lat a Godella. «Artur Heras és un artista en el sentit absolut del terme: algú que posseeix un univers eidètic propi i complex (és un creador, un poeta), però que coneix i executa així mateix totes les destreses del seu ofici (és un menestral, un artesà)». I, alhora, «les seues imatges creen constel·lacions culturals variades i canviants: són instruments per a pensar, antídots contra la certesa i l’evidència» Un geni nascut de la laboriositat. Un treballador incansable. De l’art, de la memòria, de la consciència.
Tan incansable que, la darrera etapa de la seua existència, amb la seua imponent figura castigada pel pas del temps i, sobretot, per la malaltia, va continuar creant i exposant. Amb la mateixa voluntat de remoure consciències. La mostra «Halt! Imatges que pensen», que va itinerar entre els anys 2022 i 2025, fou el seu llegat artístic i cívic, un record a les víctimes del totalitarisme i a les persones que hi van reflexionar, de Primo Levi a Neus Català, de Rose Aüslander a Federico García Lorca, Miguel Hernández, Walter Benjamin o Hanna Arendt. Amb referències al nazisme i el feixisme, a Hitler i Franco, però també als nous desastres totalitaris. L’obra Austchwitz 1945 – Gaza 2024 podria ser el resum de com lluitar contra els esquemes, contra les certeses. Contra la barbàrie de qualsevol origen. Obres d'un realisme cru, que sacseja.
És així com entre totes les mostres d’estima i reconeixement generades després de la seua mort, la del president dels valencians Juanma Pérez Llorca i el seu missatge insípid i neutre, escrit en castellà («hoy perdemos a un artista que supo mirar i contar nuestra tierra de una manera única»), sense cap referència a l’activisme i la memòria del feixisme amb el qual filtreja la dreta, queda per a la posteritat com una expressió quasi grotesca.
Entre les últimes obres també hi ha un autoretrat commovedor, en què Artur Heras, devorat per la malaltia, mira el futur amb tristesa. Els seus ulls fins aleshores perspicaços, el seu posat irònic, ens contemplaven ara des de la certesa de la mort. Qui sap si, també, des de la incomprensió d’un món que s’ensorra. Les mostres d’afecte, tanmateix, multiplicades amb el decés, van sovintejar durant els últims anys de la seua vida, l’acompanyaven amb un càlid grup de WhatsApp, «Amics d’Artur Heras», a través del qual un centenar ben llarg de persones de diferents àmbits seguien els seus darrers passos, l’encoratjaven, comentaven una actualitat poc engrescadora. Compartien neguits i esperances.
Artur Heras, un dels grans, ha marxat. El seu esperit, la seua imponent tasca artística, els centenars de cartells, dibuixos i dissenys, es queden amb nosaltres. Com a testimoni de qui va ser la veu artística de la nostra consciència. De la gent amb consciència.
