El dissabte 16 de novembre l'ona negra taca mes de dos-cents quilòmetres de costa. Les protestes paralitzen els ports i alerten tot el país. Durant quatre dies de navegació erràtica del Prestige, amb bandera de Bahames, que es trenca en remuntar el cap de Tourinàn amb mar enorme, el Govern de la Xunta dóna nervioses brotxades de pintura rosa sobre la mar color petroli: "No pot parlar-se de marea negra; només d'un abocament de fuel!", protesta Enrique López Veiga, conselleiro de Pesca, biòleg i ecologista, a qui li agrada repetir que abans que buscar nous caladors en mars llunyans cal cuidar els propis. Per descomptat l'aqüicultura de les Rías no l'ha inventada López Veiga. L'any 1900, la "guerra de la sardina" va enfrontar els qui defensaven sistemes de pesca artesanals als promotors de la naixent pesca industrial. Van guanyar els segons, però tenien tota la raó els primers, perquè la sardina no va tornar. Els vivers (conreus de rèmols i altres espècies en gàbies) i les muscleres d'ostres i musclos facturen molt més que la Citroen de Vigo. Però tant aquesta fàbrica biològica induïda com la pesca costanera viuen de la qualitat de les aigües, millorada per un excepcional aflorament d'aigua freda oceànica que entra per davant de l'illa de Sàlvora, convertida ara en la desembocadura¡ preferida del riu de fuel. La interrelació econòmica amplifica els efectes del desastre ecològic a cinquanta-quatre sectors. El 65% de la població de les tres províncies que donen a l'oceà Atlàntic i al mar Cantàbric viu en municipis que es concentren en la banda del mar, on hi ha instal·lat el 71% de les empreses de majors ingressos.
Una reconversió d'aquesta economia lligada al mar seria un colp letal després de la liquidació de les drassanes, de la crema de la meitat de la flota en compliment de les mesures que exigeix la Comissió de Pesca de Brussel·les, del tancament recent de moltes explotacions ramaderes per causa de la síndrome de les vaques boges, de la reducció de terres de conreu i del sacrifici de més de la meitat de la cabanya lletera.
Fraga, el més convençut partidari de l'estat totalitari de Franco, és qui presumeix ara de ser inassequible a qualsevol desànim en aquesta inclement liquidació de la capacitat productiva del país. I per aconseguir-ho no s'està de recórrer a la censura i a la compra directa de mitjans, més cara com més aguda és la protesta que tracta de fer callar. El sistema de comunicació del Govern Fraga dóna feina a més periodistes que el diari de major difusió del país. Ara aquesta caríssima màquina de contrainformació funciona a tota marxa, com sempre que alguna cosa contradiu l'humor de l'últim ministre de Franco en actiu.
Fraga ja fa temps que decretà que no hi ha liquidació de llocs de treball i emigració, sinó "modernització del país". Ara decideix que no hi ha marea negra, sinó "un abocament".
On era Fraga en aquests quatre primers dies?
El president que ha negat durant dotze anys amb ràbia tenir cap necessitat d'un vicepresident, el president que no es perd ni la inauguració d'un ascensor en un centre de salut, està desaparegut en els telenotícies. El seu conselleiro de Pesca assegura que ens hem salvat d'una tragèdia com la del petrolier Erika. Hauríem d'haver-nos salvat de prou més: l'Erika es va enfonsar amb 22.000 tones de fuel enfront de Saint Nazaire (a la Bretanya) el 1999, però només va abocar-ne 10.000; el Prestige transporta prop de 80.000 i sembla que ja no li queda res als dipòsits, a pesar dels esforços del vicepresident Mariano Rajoy per fer-nos creure tot el contrari. El ministre d'Agricultura, Pesca i Alimentació, Miguel Arias Canete, diu a Sevilla que la ràpida actuació de les autoritats ha evitat "una veritable" catàstrofe. Els governs de Portugal, França i Anglaterra no estan tan segurs i vigilen la marea per satèl·lit. Tant en la dictadura com durant la monarquia, Fraga s'ha ocupat sempre amb precisió puntosa del protocol dels seus actes. Però el programa del president de la Xunta, minut a minut, per a una cacera en Aranjuez (Madrid), els dies 16 i 17 de novembre (dissabte i diumenge), es filtra als mitjans de comunicació estatals.
Coneguda l'evolució amenaçadora de la marea des del dijous d'aquella mateixa setmana, era evident el valor paradoxal de la informació sobre la cacera del president. Ni tan sols la premsa gallega més dependent de les subvencions de la Xunta pot reprimir la sorpresa de veure al cap abillat amb una caçadora loden verda, cosida de cananes i barretet tirolès amb ploma grisa, mentre arriben fotografies dels mariners que ixen a parar la marea negra amb les mans. Des de la Xunta, en una primera andanada de comunicats, van explicar que Fraga hi havia estat menys de dues hores, a Aranjuez, però la marea de la cacera ja estava tan desbordada com l'altra. Responsables del PP de Santiago de Compostela "Fraga estava en Aranjuez per un assumpte d'estat del màxim secret, relacionat amb l'accident del petrolier." Durant la ja llarga etapa regionalista, segons confessió pròpia de qui va inventar el lema "Espanya, l'única cosa important", és fàcil reconèixer la lletra de l'exministre de la censura de Franco en aquesta classe d'intoxicacions, que per fortuna estan prou més condemnades al fracàs que quan la informació s'administrava amb consignes i galerades tallades.
El 17 de gener de 1966, quan Fraga dirigia la censura i va haver d'ocultar que quatre bombes d'hidrogen havien caigut sobre Palomares (Almeria), va obligar a anomenar-les artefactes. I què va passar quan la matança de Vitòria de 1976? Que el ministre encarregat dels guàrdies que havien disparat contra els obrers en vaga va pretextar un viatge inajornable. Després es va saber que havia dirigit personalment l'ofensiva des del govern civil de Vitòria.
El Govern de Madrid no piula
El president del Govern espanyol, José Maria Aznar, no diu res sobre l'alta missió diplomàtica que Fraga pretextava complir per Toledo mentre el petrolier tacava la costa gallega. És evident la incomoditat del fundat (Aznar) enfront del fundador, l'últim alt càrrec de la dictadura que viatja amb cotxe oficial, encara que per a aconseguir-lo haja hagut de canviar el banderí i jurar les noves lleis. Fraga és l'estaferm de l'ordre vell que no permet creure en les promeses centristes d'Aznar i els seus. Aznar es pensava que Fraga parlava amb sinceritat quan el va sentir dir, després de les eleccions a la presidència de la Xunta, el 1997: "Als meus anys, el qui aspire a un nou mandat corre el risc de fer el ridícul." Fraga s'hi va presentar i es va exposar al ridícul en nom d'un nou sacrifici per l'estat. Aquesta vegada per a establir la seua pròpia successió segons els seus criteris i no els d'Aznar. Poc després de la darrera reelecció, l'any 2001, Fraga descobreix amb enorme enuig que el partit que ell mateix es va traure del barret condemna el colp militar del 36. "Si es parla del 36 caldria parlar també del 34 i del 31, fins a arribar a Caín i Abel. Jo sempre mire avant." Però com en una altra crisi, el seu comportament és arrogant amb els qui han preferit organitzar- se pel seu compte per defensar-se, i submís enfront del poder central.
El delegat a Galícia del Govern espanyol, Arsenio Fernàndez de Mesa, recorda a Fraga que les seues competències com a president de la Xunta no passen de la costa. Lector aplicat d'El Príncep de Maquiavel, l'exministre franquista segueix al peu de la lletra la seua advertència: els prínceps que traeixen i menteixen viuen més i amb més prosperitat que els que són sincers.
Li fan mal la seguretat insensible de Fernàndez de Mesa i les imposicions de Mariano Rajoy, però assegura que el que fan les autoritats per combatre la marea està molt ben fet. Tant els seus incondicionals com la ciutadania esperaven que es creuria el seu paper de president, després de tant de jurar que només la jerarquia del poder té dret a l'ús de la força. Però es queden esbalaïts davant la falta de to d'aquest home decrèpit que mira a la càmera amb ulls perduts.
Cada hora que passa són més les veus que li demanen la dimissió.
Dimarts 19 de novembre
El petrolier s'enfonsa a poc més de dues-centes milles (quatre-cents quilòmetres) de les illes Cíes, a l'entrada del mar de Vigo. El ministre de Foment, Francisco Àlvarez- Cascos, va decidir de remolcar-lo cap a Anglaterra amb el propòsit de ficar-lo en un dels ports de refugi del Devon, tal com li havia promès l'empresa holandesa de salvament Smit Tank. Però les relacions polítiques no són l'especialitat de l'equip d'atletes de circ enviats des de Rotterdam, capaços d'enganxar un remolc d'emergència sobre l'ungla d'una àncora enmig d'un temporal. El 1989, quan Espanya accepta el traçat d'un dispositiu de separació de trànsit en Fisterra, la comissió de l'Organització Marítima Internacional (OMI), una de les agències especialitzades de l'ONU, va demanar al Govern de Madrid que definirà almenys dos ports de refugi per a casos d'emergència.
El Govern de Felipe Gonzàlez no va voler encarar la impopularitat d'aquesta decisió en una costa dependent de la pesca i l'aqüicultura. Fraga, que ja era president quan va embarrancar a l'entrada de la Corunya el petrolier grec Aegean Siga (Mar Egeu), al desembre de 1992, va fugir d'aquesta responsabilitat tant com els socialistes, sobretot perquè el populista alcalde corunyès Francisco Vázquez li fa de quintacolumnista dins del PSOE gallec, amb excel·lents regalies polítiques. La secretaria regional (el PSOE gallec mai es va creure els estatuts federals que encara que no ho semble continuen vigents en el partit) d'Emilio Pérez Touriño conrea un impossible jardí japonès de compromisos indestructibles entre l'unitarisme i la descentralització i arriba Francisco Vázquez i li trepitja el parterre amb un elogi públic a Fraga i un anunci, ja repetit en altres ocasions, que el Bloc Nacionalista Gallec guarda bombes al soterrani. Una setmana després, Vázquez es congratula en un acte públic amb Xosé Luis Meilàn Gil, el rector opusdeista de la Universitat de la Corunya, de la canonització d'Escrivà de Balaguer. Els socialistes gallecs semblen el passatge sense cinturó d'un avió que acaba d'entrar en barrina.
Per aquests rumbs tan desviats, Londres, complidor de l'acord de l'OMI sobre els ports d'atracada emergent, diu a Madrid que fique el vaixell en la Corunya i que no es preocupen gaire pel consell dels de la Smit Tank, que volen aprofitar el temporal de sud-oest per a arribar abans de dos dies al Canal de la Mànega.
Des d'un altre vedat de caça, Álvarez- Cascos força el Govern de Cap Verd perquè accepte al Prestige ferit, una solució que a Fraga li sembla afortunada. De debò es pensaven que el petrolier escantellat i foradat com una arruixadora podria passar prop de Madeira, Porto Santo i les Canàries regant de petroli aquestes illes que viuen del turisme?
Com pensaven resoldre el pas per aigües del Marroc? Què havia de dir la Comissió Europea de l'elecció de Cap Verd, després d'apadrinar des de 1978 el caríssim pla de dotació turística per a les set illes que un dia van pertànyer a Portugal? La ministra d'Exteriors d'Aznar, Ana Palacio, es va venjar de la traïció de Tony Blair, que no va voler ajudar el seu amic en perill, amb la bestiesa que el petrolier entraria a Gibraltar. En canvi va guardar silenci quan Portugal va enviar una fragata a la divisòria d'aigües en el Miño i va dir als remolcadors holandesos que canviaren de rumb.
Fraga es vanta d'haver establert una relació modèlica amb Portugal gràcies als diners de la iniciativa comunitària Interreg i al seu talent polític, però aquesta vegada no es va poder posar al telèfon quan el va telefonar el president Jorge Sampaio. Potser l'Escola Diplomàtica de Madrid –on va estudiar Fraga–, se senta algun dia temptada a consagrar text d'estudi el protocol de resolució de la crisi del Prestige com a model per al segle XXI d'exportació dels problemes al veí. El mateix programa es pot relacionar amb la intervenció de la fragata del ministre de Defensa, Federico Trillo, en aigües de l'illa Socotora quasi alhora que l'altra fragata portuguesa humiliava el comboi de la vergonya. Després del naufragi
Fraga forma un gabinet de crisi en què crida l'atenció la personalitat de Xesús Pérez Varela, el seu actiu ordinari per a la relació amb els mitjans. Pérez es guanya durant el primer decenni de Govern de Fraga el malnom de Xesús do Gran Poder, perquè desviava una bona porció del pressupost a emissores i diaris. Amb l'excusa de la reconversió tecnològica, tots els mitjans gallecs es restauren i sobredimensionen amb crèdits durant l'època Fraga. També es fan dependents de la subvenció i els soferts lectors i oients aprenen a distingir entre els silencis de temps de crisi i les curtes crítiques que precedeixen la renovació del pessebre.
Bona part dels recursos del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) se n'han anat en caríssimes campanyes de conscienciació que tenien com a objectiu demostrar-nos que Fraga és uns dels caps polítics de major perímetre del segle. Acovardit i absent, l'exministre recorda els anys feliços en què Pérez Varela s'atrevia a criticar en una taula redona sobre premsa a la Universitat de Santiago, amb enorme alegria, el "baix nivell" de professionalitat de les redaccions gallegues. L'amonestació del cap de premsa de Fraga no podia ser més clara: "Com que els periodistes no es prenen la molèstia d'editar els comunicats de la Xunta, el lector descobreix que la informació de tots els mitjans és idèntica. Necessitem millorar el nivell professional." Convençut que tota font d'informació és fàcilment manipulable, Fraga no comprèn que la protesta per la marea negra ha passat el límit que la corrupció és capaç d'amagar, perquè la indignació omple el carrer. A Aguiño, el port marisquer penjat en l'extrem de la península d'A Barbanza, a la porta del riquíssim mar d'Arousa, els veïns aüquen l'alcalde, el president de la diputació de la Corunya i altres quadres qualificats del PP que van a demanar-los moderació i els llancen boles de chapapote.
Fraga comprova que molts dels intel·lectuals que creia haver silenciat amb subvencions durant aquests dotze anys s'apunten en el manifest de la plataforma Nunca Máis, promoguda, entre altres, per l'escriptor Manuel Rivas, que aconsegueix aplegar la manifestació més nombrosa de la història de Santiago. Es podrà aturar aquesta marea de sotasignats amb l'habitual denúncia dels favors rebuts per part de Pérez Varela? Fraga es veu obligat a reconèixer que els diaris haurien de fer edicions especials per publicar les llistes dels qui li han escrit discursos a mig milió el foli. Roma no pagarà traïdors, però el cor de traïdors, si és prou gran, es pot imposar a la veu que els corrompia. L'estat d'ànim recorda els tombs de paella de la Restauració i el vertigen dels cacics canovistes veient una caterva de felins tirantse a l'aigua des de l'Arca.
Gent del teatre, les lletres i la música creen la Plataforma contra la Burla Negra, inspirada en el nom de l'últim pirata gallec, el pontevedrès Benet Soto, sobre els pillatges del qual va escriure una preciosa novel·la Xosé Maria Castroviejo. "Contra a Burla Negra de Fraga" és el lema d'una gaiteirada que reuneix a Santiago el dia 9 de desembre milers de persones. En les primeres files hi ha el popularíssim actor Miguel de Lira, i els músics Budino, Uxía Pedreira, Susana Seivane, Guadi Galego, Rodrigo Romaní, Xurxo Souto i molts noms coneguts més de la renovació musical.
La Praza da Quintana de Santiago està plena de gom a gom quan gaites i cor recomponen el vers tradicional: "Santo Cristo de Fisterra/ Sant da barba dourada / axúdanos rematar coa longa noite de Fraga."
Una fortuna en maquillatge
El problema no és que Fraga s'haja gastat una fortuna per maquillar-se la biografia, sinó que ho ha fet amb diners dels pressupostos de Galícia, que, per cert, també va haver de patir el seu furor censor quan era ministre de Franco. Des de Madrid va fer la vida impossible a la naixent editorial Galàxia, pel gravíssim delicte d'editar en gallec, i després a la revista Greai. Des de la seua primera campanya a la presidència de la Xunta, impedeix que aquest i altres atacs a la dignitat dels gallecs, com els insults que va dirigir a Castelao i a altres exiliats, apareguen en qualsevol mitjà de difusió.
La gesta cosmètica li va costar un enorme esforç, però ja se sap que és un home treballador. A Anglaterra es comprauna biografia del desconegudíssim professor John Gilmour que el pinta com el gran artífex d'una transició sense tirs i mereixedor del Nobel de la pau. Una periodista del règim, Pilar Falcón, conta l'atlètica capacitat del polític pera fer-se passar per conservador a fi de forçar grans avenços democràtics. Qui beneeix la presentació del llibre és l'historiador Ramon Villares, que qualifica Fraga de "gran estadista". Ja és ser adulador si tenim en compte que qui defenestra Villares tres anys abans d'aquesta cerimònia és Fraga, a favor d'un candidat de l'Opus Dei. Poc temps abans, la famèlica facultat de Lletres de Sant Petersburg col·loca sobre el crani del vell president de la Xunta el birret de doctor.
En aquest com en altres casos, els pressupostos de la Xunta subvencionen càtedres especials i grups d'estudi. A Fraga li pesa d'una manera molt viva que licriden cacic. No en va fou ell qui va expulsar violentament de la Xunta el valido Barreiro Rivas, que advocava per la liquidació dels cacics instal·lats en les quatre diputacions. No obstant això, des que arriba a la Xunta, Fraga no fa sinó restaurar l'entramat caciquil. Xesús del Gran Poder no dóna l'abast per a comprar les fotos en què Fraga apareix abraçat a Nené Barral, el cacic de Ribadumia processat per contraban, o les informacions que el reconeixen com a compare en una boda familiar de l'empresari de Ponferrada (Lleó) que un sicari denuncia com l'home que li va pagar perquè matara el conselleiro d'Obres Públiques, Xosé Cuiña.
Com més es tanca l'ordit de la xarxa clientelar, més s'esforça l'aparell d'informacióde la Xunta per construir la llegenda de l'estadista que se situa lluny d'aquestes mesquineses de la política. Però la veritat és que Fraga té el vici irrefrenable de manar encara que per a això haja d'abraçar cacics poc aficionats a la dutxa. Ells són els que reparteixen casa per casa les famoses paperetes de Fraga, encarregades pel PP amb un sobre d'engomat, fàcilment recognoscible. Tres proposicions dels nacionalistes al Parlament autonòmic per a impedir aquesta vergonya mitjançant el vot en cabina van ser derrotades pels fraguistes. El "jefe", que és com li diuen els seus seguidors encara que ell prefereix el feudal "Don Manuel", deu enormes favors als capos. L'última informació que no ha pogut bloquejar el gabinet de crisi el situa en ple xafarranxo del Prestige al costat de Fernando Fernández-Tapias, a la mediació del qual diu que va acudir per parlar amb el delinqüent rus Mikhaïl Fridman, cap del grup de negocis Alfa, denunciat en diversos països per estafa i consignatari del petrolier que contamina la costa gallega. Quin favor havia de demanar el president al conegut gàngster rus? Potser l'enviament del remolcador d'altura que el mateix president mai no es va preocupar de reclamar per a la costa gallega, per la qual passen anualment 50.000 vaixells de càrrega?
Mentre Fraga s'ocupa d'aquests vitals contactes a les clavegueres, a la península del Morrazo -enormement castigada per l'expulsió del calador del Sàhara- dos pobles es declaren en vaga de fam per falta de mitjans per a contenir la llengua de fuel; als pobles de la costa corunyesa -on l'octogenari president té tants votants- diuen que el Govern de Santiago ha desaparegut. El recorregut des de les confraries de pescadors fins a la Xunta per a reclamar ajuda i mitjans amb què afrontar la catàstrofe commou el país. "Lémbrate do mar cando vaias votar" ("recorda el mar quan votes"), criden els mariners i els voluntaris.
Fraga diu que hi haurà diners, i molts voluntaris li contesten que preferirien tenir un govern que no se n'anara a caçar cérvols en el pitjor del terratrèmol. Pujats al frontó de l'Areal do Rostro, a la Costa da Morte, els mariners assenyalaven des del dia 14 de novembre (el Prestige, amb bandera de Bahames, es va enfonsar el dia 13) el traç d'una ampla banda de mar contaminada: "alí vai a pegada" ("allí és l'empremta"). Amb la memòria viva dels petroliers trencats en aquesta costa en les últimes dècades (Urquiola, 1976; Polycommander, 1979; Andros Pàtria, 1978; Aegean Siga, 1992) identifiquen sobre l'horitzó una gran banda grisenca de 500 metres d'ample i ja saben com els arruïnarà la vida.
En la dècada Fraga no s'ha fet res per millorar l'assistència de la costa contra l'amenaça d'un naufragi com el del Prestige o el de l'Aegean Siga, que va entrar sense pràctics ni remolcadors al port de la Corunya per encallar al peu de la torre d'Hèrcules. França es va preocupar d'analitzar el fuel del Prestige i va concloure que les promeses de solidificació en el fons de l'oceà, repetides per Fraga, eren una entelèquia. Ningú del Govern espanyol ni de la Xunta va voler escoltar les opinions discrepants. Cuinen els fets com ho faria un gabinet d'estat major en guerra, amb la veritat com a primer objectiu estratègic a combatre.