A la portada hi havia Julio Iglesias. En pàgines interiors explicàvem com l'artista, a qui Eduardo Zaplana havia convertit en ambaixador comercial del País Valencià arreu del món, estava fent fortuna gràcies a les inversions immobiliàries en la Marina Alta. «Truà o senyor?», deia el titular imprès sobre una fotografia del cantant gallec amb somriure profilàctic. Era març de l'any 2005 i la bombolla del totxo descomptava els mesos per al gran esclat.
Fou en aquella revista —en concret, en la 1.083— que qui escriu aquestes línies debutà. Encara no m'havia llicenciat i vaig vindre a EL TEMPS per fer les darreres pràctiques de la carrera. Ho vaig triar a consciència. Per la llengua, clar; però també pel goig —i el privilegi— de poder practicar un periodisme escrit més reposat. I, també, pel prestigi de la capçalera. Que la sala on treballàvem, allà a l'avinguda del Baró de Càrcer, fora grisa i atrotinada em va importar ben poc.
Aquella estrena la vaig fer amb un article sobre el cinquantè aniversari de la mort d'Albert Einstein. No em pregunteu com, però vaig aconseguir el menú especial que l'any 1923 el físic va degustar durant la seua visita a Barcelona, amb tot de referències enginyoses en els noms dels plats a genis de la física. Fou la primera volta que el document es publicava en un mitjà de comunicació.
No crec que molts lectors repararen en aquella peça, entre tantes signatures reconegudes. Allà hi havia NúriaCadenes, Victorià Jiménez, Gemma Aguilera, Joan M. Oleaque, Lluís Bonada, Víctor Maceda, J. J. Pérez Benlloch, Xavier Vinader, Martí Domínguez o Joan F. Mira. «La redacció d'EL TEMPS és una escola de bon periodisme», m'havia insistit Josep L. Gómez Mompart, coordinador de la nounada llicenciatura de Periodisme a la Universitat de València.
Si una cosa m'ha ensenyat aquest ofici, és que sovint les grans històries són les que guarden les persones anònimes.
Han transcorregut vint-i-un anys i sis mesos d'aquell primer reportatge. Pel que a mi respecta, gairebé mitja vida. Es diu ràpidament, això. Des d'aquell 2005 han passat per la Generalitat Valenciana sis presidents diferents; Catalunya va estar a punt de declarar la independència; els Estats Units van tindre un president negre (i ara en tenen un de boig), i aquells aparells gruixuts que et permetien fer telefonades i enviar SMS han esdevingut enginys que igual et comptabilitzen els passos que et busquen parella en el radi de cinc-cents metres.
En total, han sigut 1.056 números de la revista i moltes —moltíssimes— peces al web. Centenars de reportatges i entrevistes que han estat l'excusa per recórrer el nostre país i, sobretot, picar moltes portes. El periodisme és, al capdavall, l'ofici dels tafaners. Se'm fa difícil fer una tria, entre tants. Potser aquell en què, abans que molts ho feren, vaig parlar de com València s'estava barcelonitzant; o aquella portada que dedicàrem al besavi de Rita Barberà i la tèrbola història dels Nolla, o la privilegiada visita que vaig fer a Vicent Torrent al seu cau d'estiu amagat entre les muntanyes dels Ports.
O també aquell article on vaig reconstruir la història de José Monfort Gil, un afusellat del franquisme, natural del Forcall, les restes del qual s'estaven recuperant d'una fossa comuna en el cementiri de Castelló. Josep Viciana, net de José, em va explicar un temps després com havia estat de corprenedor per a tota la família llegir, en Nadal i en veu alta, la reconstrucció de la història de l'avi assassinat que jo havia escrit en EL TEMPS. «No et fas una idea del que ha significat per a nosaltres. Moltíssimes gràcies», em va dir Josep. Si una cosa m'ha ensenyat aquest ofici, és que sovint les grans històries són les que guarden les persones anònimes.
És difícil marxar d'un indret quan aquest lloc ha estat i és ta casa
Tot això ho he après acompanyada de professionals extraordinaris. No li faltava raó a Gómez Mompart quan deia allò d'«escola de periodistes». Formar part de l'equip d'EL TEMPS durant aquests vint-i-un anys ha estat un privilegi. Si soc qui soc és, en bona part, gràcies a aquesta revista. Si soc on soc és gràcies, també, a l'oportunitat que un dia em va donar Eliseu Climent (i Rosa Raga, perquè dir una cosa és dir l'altra), editor obcecat, manifasser incombustible.
Els qui em coneixen saben de l'íntima relació que, des de fa més d'una dècada mantinc amb el sector ferroviari, comboi amunt, comboi avall. Una relació d'amor-odi amb la línia C-6 de rodalia. Ara, però, passa un tren per una altra via i, si bé circula en la mateixa direcció que fins ara sovintejava, m'obliga a canviar d'andana.
Agafe aquest tren nou amb la motxilla plena de tot el que s'ha acumulat aquests anys. Amb la gratitud d'haver format part d'una redacció extraordinària i la certesa d'haver estat molt afortunada. Tan bé com ens ho passem en el despatx 307 de la tercera planta de l'Octubre! Els riures, les manies, les complicitats. És difícil marxar d'un indret, quan aquest lloc ha estat i és ta casa; és difícil acomiadar els companys quan sents que han estat i són família.
Als i les lectores em queda donar-vos les gràcies. Per la complicitat, per l'estima, per estar a l'altre costat. Per perdonar-me les badades, que hauran estat unes quantes aquestes més de dues dècades. Per —com deia Montserrat Roig— haver-me permès ser els ulls i les orelles dels qui esteu a aquella banda. Per la fidelitat, en definitiva. Gràcies, gràcies i infinites gràcies.
