Pere Joan Martorell: «‘Nit sense ales’ era una història que valia la pena contar»

—M’interessa la gènesi de la novel·la. Tu eres psicòleg i escriptor, com dels personatges protagonistes, Amador. Com naix aquest personatge i com ho fa Judith, l’altra protagonista?

—Molt senzill. Aquesta novel·la parteix d’una experiència professional meva molt concreta; l’any  2014 em contracten per obrir un centre pioner a Espanya, ubicat a Santa Margalida, a Mallorca, per tractar la discapacitat relacionada amb els trastorns de conducta. Un centre que ningú coneix, tret dels familiars directament implicats, per a persones amb unes característiques molt singulars, a les quals les uneix el trastorn de conducta. El centre de la novel·la, Ca l’Abat, neix de la meva experiència com a psicòleg, una història que s’ha de conèixer. Venia de fer tot el contrari, una novel·la a partir de la Guerra Civil i la postguerra [es refereix a La memòria de l’oracle, 2018, finalista del Premi Òmnium]. Allà vaig fer feina a través de la forma i l’estil. En Nit sense ales vaig donar prioritat a la història, a aquestes persones i a aquest món vulnerable i conflictiu, des d’una forma més directa i més clara. Després, això es lliga amb la història d’una menor que van violar el Nadal del 2018, si no vaig errat. Una violació grupal d’una menor d’un centre de menors tutelat pel Consell de Mallorca. Aquella noia seria na Judith. El llibre uneix dues línies, la trama argumental més forta i tota aquesta problemàtica de les relacions personals, els conflictes d’això que en diuen l’amor. Dues vies temàtiques que convergeixen a través de tres veus.

—L’obra és molt complexa. Hi ha el tema de la salut mental, dels centres de menors tutelats, els abusos sexuals... Vas contant les històries d’Amador i Judith al mateix temps que vas cosint una crítica social molt potent.

—Sí, una crítica no sé si soterrada o posada en context. Jo conec aquest sector, aquí a Mallorca, i volia assenyalar la manca de recursos que sempre hi ha i fer valdre la tasca dels professionals, dels monitors i monitores que s’hi dediquen. Es fan fires de turisme i s’hi dediquen milions i milions que pens que haurien d’anar dedicats a recursos per al sector, personals i materials, per reduir ràtios, pujar nòmines... Seria més qualitat de vida per a aquesta gent tan dependent.

—Un eix central de la novel·la són els abusos a menors, com els que pateix Judith; primer a casa, amb el pare, i després a través d’una xarxa de tràfic de menors. La història és terrible.

—Sí. I el més terrible: és realíssima, cada setmana van sorgint casos, no s’acaba mai. Poc abans de l’estiu llegia que una menor tutelada havia patit abusos en un pis d’Inca a càrrec de dos menors. La meva reflexió va ser immediata: això que ha generat tant de debat, tanta premsa en l'àmbit de Mallorca, és un cercle que no es tanca mai. Les famílies desestructurades que viuen en un ambient hostil, diguem-ne, són carn per a xarxes que van captant menors que fugen del seu àmbit familiar o estan de pernoctació. I això es converteix en un desastre sistemàtic i continuat.

—Hi ha també una crítica als gestors del centre quan enfoquen la gestió d’una manera economicista, com ara quan oculten casos d’abusos als mitjans per no perdre el finançament. Una gestió política que arriba fins on no hauria d’arribar.

—Quan hi dones voltes, al final tot és política. Són empreses d’àmbit privat, tot i que es puguin dir ONGs, estan vinculades a uns ajuts, unes subvencions, que fan viables els projectes. Aleshores, quan surt un problema, una patata calenta que acaba en els mitjans, s’aixequen les alarmes. Un problema en aquests centres pot provocar un problema polític més gran per a qui col·labora amb aquestes entitats. Què passa? Que alguns van amb peus de plom, amagant les patates calentes. Però el que calen són més recursos, més supervisió, més acompanyament i control en les sortides i pernoctacions. Això evitaria molts problemes.

—Parlàvem adés dels temes relacionals. La motxilla personal d’Amador és més habitual, més propera a la nostra experiència, però la de Judith és un llast insalvable.

«Qui no ha tingut un dol amorós? Això m’interessava posar-ho. Un periodista em va dir que aquesta novel·la podia ser un "tractat nihilista sobre l’amor"»

—Em semblava oportú obrir una doble via. D’una banda, amb na Judith, una persona amb un trastorn important i característiques marcades de conflictivitat. Algú a qui li costa distingir el que ella imagina de la realitat, i per això pensa que l’estimen, que s’enamoren d’ella, quan és una víctima de tot aquest món de relacions perverses. D’una altra, les relacions més normalitzades, situacions personals que en algun moment m’han afectat, que no deixen de tenir complexitats. L’amor té una data de caducitat, llavors cadascú ha de posar en marxa recursos per passar de l’amor al desenamorament, de la passió a l’aventura, conjugar la descoberta amb el desig. Cadascú ho passa com pot. Qui no ha tingut un dol amorós? Això m’interessava posar-ho. Un periodista em va dir que aquesta novel·la podia ser «un tractat nihilista sobre l’amor» [riures].

—L’estructura sembla molt pensada. Hi ha un narrador omniscient que es combina amb les veus dels protagonistes, per tenir tot el mosaic complet.

—Aquí hi ha una primera persona, una segona i una tercera. Judith parla en primera, amb un discurs adaptat. De vegades m’arriben novel·les que tots els personatges parlen igual, i evidentment Judith no podia parlar igual que Amador. Després, hi ha segona persona, que és la d’Amador, una mena de dietari contat a partir de la seva consciència, com qui es mira a un mirall i s’interroga...

—Una segona primera.

—Sí, una mica el joc del tu que ja sabem que és el jo. Com una mena de veu interior. I després una tercera, els capítols més llargs i descriptius, amb el narrador omniscient, el gran germà que contempla i explica de manera més objectiva els moviments de tots aquests personatges.

—En algun moment, Amador explica l’impacte que li va produir un llibre com Los renglones torcidos de Dios, de Torcuato Luca de Tena, o la pel·lícula de Milos Forman Algú va volar sobre el niu del cucut. Són obres que tenen un temps, que van posar els problemes mentals en el mapa. Quina seria la situació ara mateix?

—Evidentment, hi ha hagut millores amb els anys. Ara bé, ha estat un procés lent. Quan començava, en l’any 2014, tot costava molt de temps i molt d’esforç, de teràpia combinada amb medicació i reeducació. La millora ha estat lenta. Si poses més personal i més format, les coses van més de pressa.  

—Nit sense ales és una novel·la molt literària en la seua construcció. I amb una presència troncal de la poesia. A la història ja li va bé que hi haja fragments poètics, però trobe que té a veure també amb les teues necessitats expressives.

—Sí, no sé si té a veure amb una deformació personal o passional. Judith escriu poemes com a forma d’expressió i de traure fora tots els traumes. La reflexió que li fa Amador és «escriu tot el que penses, el que et passi pel cap». Però Amador també necessita traure fora alguns poemes i mostra la seva evolució creativa. No sé si és una marca de la casa, però sempre intent en les obres de narrativa posar aquest punt poètic.

—L’última. El teu no és un llibre complaent. Parlàvem de nihilisme amorós, però també deixa mal cos per la resolució, per una certa ambigüitat que no podem revelar i per la sensació d’estar atrapats per problemes irresolubles, dins d’un bucle.

—És així. Estic content perquè és el meu llibre que ha tingut més retorn dels lectors. I les seves reflexions són com aquesta que tu dius, s’han sentit estressats, malament, pel rerefons de la salut mental. Però també hi ha com una mena d’agraïment perquè és una història desconeguda, gairebé per a tota la població. I se li ha donat llum, veu. Som aquí, necessitam ajuda, doneu-nos una mà. És una història que valia la pena contar.