La retirada política de Pablo Iglesias, que no era del tot imprevisible ateses les circumstàncies, podria representar un nou episodi d’incertesa al conjunt de l’Estat espanyol. Incertesa per a l’esquerra espanyola, que veu marxar la persona que ha fet créixer l’espai ubicat a l’esquerra del PSOE durant la darrera dècada. Un espai, recordem-ho, totalment desorientat fins la irrupció del Moviment 15-M fa ara deu anys i, sobretot, adormit electoralment fins l’aparició de Podem, amb Pablo Iglesias al capdavant, que va renovar tot aquest espectre amb noves cares, nous missatges i noves maneres de transmetre’ls.
Certament, Iglesias va dotar de moral un projecte que fins la seua irrupció havia restat pràcticament marginal. L’esquerra espanyola sempre va quedar relegada a una tercera posició durant l’etapa del bipartidisme. Fins i tot, en diverses ocasions comptava amb menys representants que alguns partits perifèrics d’èxit, com per exemple la coalició Convergència i Unió. La crisi financera del 2008 va ser una bomba atòmica per al PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba, derrotats en les eleccions anticipades del 2011 per la seua mala gestió i per no haver sabut anticipar-se –ni en els discursos ni en els fets– al desastre econòmic que s’aproximava. Aquell 2011, Esquerra Unida, coalició liderada per Cayo Lara, va passar de dos a onze diputats, obtenint 1.700.000 vots. Un resultat celebrat amb entusiasme pel candidat comunista, tot i la majoria absoluta aconseguida per Mariano Rajoy. És una prova de la manca de respostes i d’atractiu que oferia l’esquerra enmig d’una crisi que colpejava especialment el seu electorat potencial. La prova del canvi possibilitat per Iglesias és que en les següents eleccions, les del 2015, Podem i En Comú van obtenir 54 diputats i 4,2 milions de vots.
Aquell resultat de Podem va ser anul·lat per un PSOE que no es va atrevir a pactar amb Pablo Iglesias i que va preferir anar a segones eleccions per acabar investint Rajoy. Tot i els pactes a nivell autonòmic i municipal, i també l’últim a la Moncloa que tot just ara podria estar caducant, el PSOE ha sigut el dic de contenció d’una força que va evidenciar les febleses i les contradiccions del sistema polític espanyol. Va ser Podem, i abans el moviment 15-M, els qui van legitimar les protestes socials que fins aquell moment eren vistes com respostes marginals a problemes menors. Van ser Podem i el moviment 15-M els qui van posar sobre la taula problemes com els dels desnonaments o la corrupció –interna i externa– de molts partits que es van veure obligats a fer una renovació interna per aparentar neteja i transparència.
Cal destacar també el fet que van ser Iglesias i Podem en el seu dia els qui van apostar per resoldre democràticament el conflicte entre Espanya i Catalunya. Malauradament, el pas del temps i dels esdeveniments van fer a Podem pensar que calia apartar-se d’una qüestió delicada que, pensaven, els podia perjudicar si continuaven mantenint una postura que generava tanta animadversió en segons quins sectors polítics. El temps demostra que es van equivocar: aquella equidistància, quan no aquella condemna a l’independentisme amb comparacions injustes i demagògiques, va allunyar Podem dels seus orígens i també, com s’ha vist, del seu electorat.
Siga com siga, Iglesias ha canviat per a bé la política espanyola, que abandona en un moment ben perillós, amb Vox desbocat i el Partit Popular cada vegada més situat a la dreta i amb moral de victòria després del resultat a Madrid. Cal esperar que la renovació de Podem no acabe amb els enfrontaments interns que acostumen a dinamitar de l’esquerra. I que Més País, l’altre partit fill del 15-M, siga fidel als seus principis i contribuesca a constituir una alternativa presentable al conjunt de l’Estat.
