Les protestes dels MIR i dels treballadors de la concessionària sanitària de Torrevella (Baix Segura) eren el preludi d'un Debat de Política General marcat per la pandèmia del coronavirus. Amb el País Valencià situant-se com a l'autonomia amb menor taxa de contagis durant la segona onada de la COVID-19, el president de la Generalitat Valenciana, el socialista Ximo Puig, enarborava aquest dilluns un discurs farcit de mesures contra l'actual emergència vírica. La pròrroga de sis mesos de tots els contractes de reforç, l'ampliació de l'horari de les consultes als centres de salut i l'abonament d'una paga addicional als professionals sanitaris i sociosanitaris constituïen els grans compromisos per al present. L'impuls d'una Unitat Valenciana d'Emergències i d'un Comissionat per a la Transformació de l'Atenció Primària eren propostes amb les llums llargues.
Amb aquesta mirada reflexiva, el cap del Consell apartava les qüestions sanitàries per assenyalar, de nou, les desigualtats territorials de l'Estat espanyol i, més concretament, la competència deslleial practicada per la Comunitat de Madrid envers la resta d'autonomies. «Madrid està immersa en un procés invisible caracteritzat per un dúmping fiscal injust. L'efecte capitalitat ha convertit Madrid en una gran aspiradora que absorbeix recursos, població, funcionaris estatals i xarxes d'influència. Tot això en detriment de la igualtat dels territoris que conformem Espanya», denunciava. Encara més, ho exemplificava amb xifres esfereïdores: «El 29% dels treballadors públics estatals es concentren a Madrid. Per a la capital, aquest fet representa un plus de fins a 95.000 empleats públics més del que li correspon». «Implica, per tant, un extra poblacional i d'oferta laboral de la M-50 cap a dins», alertava poques hores abans que la presidenta madrilenya, la conservadora i paleoliberal Isabel Díaz Ayuso, defensava mantenir el tracte diferencial i privilegiat a l'autonomia madrilenya amb l'argument que «Madrid és Espanya».
«9 de cada 10 contractes estatals es gestionen des de Madrid. I gairebé el 60% d'adjudicacions es fan a empreses residenciades a Madrid. Això implica pèrdua de treball, benestar i prosperitat de la M-50 cap a fora», reforçava el cap del Consell, qui censurava la condició de paradís fiscal interior de la Comunitat de Madrid: «Madrid pot permetre's deixar d'ingressar 4.100 milions anuals amb rebaixes fiscals fruit del seu dopatge per l'efecte capitalitat». «Aquestes polítiques impliquen l'emigració fiscal de persones i d'empreses cap a dintre de la M-50 i la pèrdua d'ingressos cap a fora», lamentava amb malestar. «És racional? És just? És sostenible?», es preguntava abans de respondre: «Evidentment, no. Per això, i per moltes altres coses, necessitem una profunda reforma territorial». Malgrat que aquest missatge podia enterbolir la capacitat d'entesa amb Ciutadans i el PP, Puig havia apostat, de nou, per retreure els privilegis de l'autonomia madrilenya. En aquesta ocasió, a més, ho havia fet amb les dades d'un informe sol·licitat a l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE).
El document del centre valencià, al qual ha accedit aquest setmanari, evidència la posició privilegiada de Madrid i els efectes que comporta per al desenvolupament socioeconòmic de la resta de territoris de l'Estat espanyol. «La recerca desenvolupada mostra com operen, en aquest segle XXI, les palanques mitjançant les quals el sector públic estatal i el govern de la Comunitat de Madrid contribueixen amb les seues polítiques a donar continuïtat al procés de concentració en la capital de percentatges creixents de la població, la renda i la riquesa espanyoles, accentuant els potents mecanismes d'aglomeració que genera l'activitat privada», s'estableix, d'entrada, com a conclusió de la investigació econòmica.
«En el passat, les inversions en infraestructures, les quals van configurar la xarxa radial de carreteres i ferrocarril, van ser claus per reforçar els avantatges de Madrid però, encara que en l'actualitat el seu paper continua sent rellevant, ho és més el capital humà, la inversió en R+D+I, el capital organitzacional, i el capital social i relacional de Madrid», afirmen. I expliquen: «Aquests actius intangibles es concentren més en les unitats centrals de les empreses i les administracions i, al nostre país, la concentració dels mateixos a Madrid és enorme, molt major que la del capital públic. En l'última dècada, aquesta tendència s'ha reforçat perquè Madrid ara és la capital d'un Estat descentralitzat en el qual els governs regionals assumeixen competències fiscals rellevants, i el de la Comunitat de Madrid ha optat per competir fiscalment amb la resta de les comunitats per la localització de les bases tributàries i la domiciliació dels seus titulars, malgrat ser la capital».
Els investigadors, de fet, assenyalen que «l'enorme poder d'atracció de Madrid es deriva, en bona part, de les economies d'especialització i d'aglomeració que gaudeix». «Aquests avantatges de la capital han tingut conseqüències sobre altres regions espanyoles, de dues maneres: influint en el procés de pèrdua de població dels territoris del centre d'Espanya, i contribuint a drenar capital humà de la majoria de regions, ja que s'ha convertit en un pol d'atracció per les oportunitats derivades de la concentració a Madrid d'un 21% de les ocupacions qualificades d'Espanya», amplien. I exemplifiquen aquesta capacitat de seducció: «El 44,5% de les 1.100 empreses espanyoles més gran tenen la seua seu a la Comunitat de Madrid».
El procés d'aglomeració de l'autonomia madrilenya també repercuteix en una major capacitat per atreure inversions. «La Comunitat de Madrid atreu inversions fonamentalment privades i sobresurt per concentrar, sobretot, dotacions d'actius tecnològicament avançats necessaris per a les activitats intensives en coneixement. En l'actualitat, bona part d'aquests actius es basen en les TIC. Quant a les seues dotacions d'infraestructures, la seua major fortalesa es deriva de ser el centre d'una potent xarxa de transports per carretera i ferrocarril radial, i per la seua connectivitat aèria, nacional i sobretot internacional», exposa l'informe, el qual cita com la Comunitat de Madrid compta amb l'avantatge de concentrar centres d'investigació estatals en la lluita amb Catalunya i el País Basc per la primera posició en actius intangibles com ara les TIC i el capital organitzacional.
L'efecte capitalitat, precisament, atribueix a Madrid el privilegi de concentrar una gran part de la xarxa funcionarial espanyola. «Es disposa d'informació sobre on treballen uns 514.000 d'aquests empleats, dels quals el 29% es localitza a Madrid. Són uns 150.000 empleats que, amb les seues famílies, representen unes 400.000 persones. Això significa que el percentatge d'empleats públics en la capital doblega el pes de la població de Madrid a Espanya, la qual cosa representa un plus d'uns 75.000-95.000 empleats públics per a la capital que, amb les seues famílies, suposen unes 200.000-250.000 persones més», calcula l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques. «La concentració en la Comunitat de Madrid dels empleats en els serveis centrals dels ministeris és gairebé del 80%, i suposa un volum d'ocupació pública que ascendeix a 29.271 empleats», s'agrega.
«Fins a quin punt aquesta concentració d'empleats del sector públic estatal és l'única opció possible?», es pregunten els investigadors, qui responen: «En altres països [o comunitats polítiques], com ara Alemanya, o la Unió Europea, les institucions federals o confederals no es concentren en una solar capital, ja que el poder busca estar present en els diferents territoris. D'aquesta manera, s'apropen les institucions i s'afavoreix l'existència de nuclis d'activitat qualificada en diferents ubicacions». «Aquesta aposta per la desconcentració del poder central es realitza per diferents vies: la diversificació territorial d'uns certs poders de l'Estat —el legislatiu, el judicial, l'autoritat monetària, els principals organismes reguladors o de supervisió—, i la descentralització de diferents agències o de centres de recerca, etc., que no són centres de poder, però si d'activitats intensives en coneixement», descriuen. I lamenten: «Res d'això, però, succeeix a Espanya, a la vista del grau de concentració en la capital de tota mena d'organismes».
Aquesta concentració comporta, tal com ha denunciat Puig al seu discurs, que bona part dels contractes públics estatals siguen adjudicats a firmes madrilenyes. «La conseqüència de la concentració dels òrgans de contractació a Madrid és que els contractes s'assignen majoritàriament a empreses de la capital. Les dades confirmen inequívocament que la proximitat als centres de decisió governamentals afavoreix a les empreses de Madrid, especialment a les de major grandària. La proximitat física facilita les relacions amb els poders públics, augmentant la probabilitat d'unes certes empreses de participar en les adjudicacions de les compres que realitza el sector públic estatal. Així, gairebé el 60% de les licitacions dels òrgans de contractació del sector públic estatal situats en la capital que s'adjudiquen a empreses espanyoles, ho fan a empreses amb seu social a Madrid, elevant-se el percentatge al 64,4% si es considera l'import dels contractes», desgrana el document dirigit pels catedràtics d'economia de la Universitat de València, Francisco Pérez i Ernest Reig.
El procés d'aglomeració, així com la seua posició de pol d'atracció econòmic per l'efecte capitalitat, ha provocat que Madrid absorbisca una gran quantitat de població. A conseqüència d'aquest procés, s'han despoblat diverses autonomies de l'Estat espanyol i ha acaparat el capital humà amb més talent. «La concentració demogràfica de la Comunitat de Madrid en el segle XXI ha estat més vinculada als moviments migratoris que al creixement natural de la població. A més de l'atracció de població estrangera, especialment rellevant en l'etapa expansiva 1995-2008, l'atracció de població d'altres regions espanyoles (particularment, de Castella-la Manxa, Castella i Lleó i Andalusia) ha estat intensa, reflectint un important saldo positiu des de 2011», expliquen els investigadors, qui afegeixen: «Una cinquena part dels ocupats a la regió de la capital residia anteriorment en una altra comunitat. Si s'afegeix la població ocupada procedent de l'estranger, els treballadors arribats d'altres llocs representen més d'una tercera part de l'ocupació actual».
«El resultat de tot plegat és que la capital rep tres potents fluxos de recursos humans diferents: estudiants universitaris —especialment de titulacions de postgrau—, part dels quals consideren Madrid com el mercat de treball de referència quan es graduen; titulats residents en altres llocs que es traslladen a Madrid atrets per una més àmplia oferta d'oportunitats laborals, que exigeixen elevats nivells de qualificació i ofereixen majors remuneracions; i el flux que s'associa a la mobilitat laboral que es produeix diàriament sense exigir canvis de residència, i consisteix tant a viatjar a la capital per a treballar des de les províncies limítrofes, com fer-ho des d'altres més llunyanes, però ben comunicades, per a fer gestions, participar en reunions, assistir a esdeveniments, etc.», sentencien amb una aposta per la desconcentració de les institucions.
Un forat negre fiscal
Mentre Madrid s'ha aprofitat de l'efecte capitalitat i d'un procés d'acumulació de recursos i d'inversions, els diferents executius autonòmics encapçalats pel PP han optat per rebaixar els impostos, siguen quines siguen les circumstàncies. Aquesta política tributària ha provocat que «la Comunitat de Madrid compte amb uns ingressos públics per càpita reduïts en comparació a la majoria de les comunitats autònomes, malgrat les potents bases fiscals que es deriven del seu nivell de renda per habitant i la important concentració de riquesa existent en el seu territori». «Podria pensar-se que la causa dels menors ingressos de la Comunitat de Madrid són els escassos recursos que li proporciona el sistema de finançament autonòmic —perquè en el mateix operen diversos fons redistributius entre territoris—, però no és aquesta la raó. Madrid aconsegueix d'aquest model un finançament per habitant ajustat lleugerament superior a la mitjana. Per tant, més enllà del confús anivellament de recursos entre comunitats que opera en aquest sistema de finançament, la raó per la qual els ingressos totals de la Comunitat de Madrid són menors és l'exercici a la baixa de les competències normatives en impostos que graven la renda i el patrimoni», assenyala l'informe.
«Si es quantifiquen les despeses fiscals que representen aquestes rebaixes, Madrid deixa d'ingressar més de 4.100 milions d'euros anuals, uns 636 euros menys per madrileny. Més de la meitat d'aquests beneficis fiscals es concentren en l'Impost de Successions i Donacions (2.663 milions d'euros). També són molt importants les minoracions d'ingressos en l'Impost sobre el Patrimoni (996 milions) i l'IRPF (504 milions)», estimen els investigadors. I contextualitzen: «La reducció de la recaptació que s'ha produït a causa d'aquestes rebaixes equival, sent tota la resta constant, al 20% dels ingressos de la Comunitat de Madrid [...]. Amb aquesta recaptació addicional, Madrid podria situar-se nítidament per sobre de la mitjana d'ingressos per habitant, abandonant l'última posició que ocupava l'any 2017».
La dieta fiscal aplicada pels successius governs conservadors de la Comunitat de Madrid compta amb un impacte diferent en funció de la renda. «Els beneficis fiscals dissenyats per la Comunitat de Madrid es concentren molt notablement en els contribuents de major renda i riquesa. Els contribuents amb rendes superiors als 60.000 euros són el 7% del total, però es beneficien del 42% de les minoracions de les quotes líquides en l'IRPF. Si suposem que els beneficiaris de les bonificacions en l'Impost de Patrimoni i en el de Successions i Donacions pertanyen fonamentalment al mateix grup dels quals superen els 60.000 euros de renda, aquests contribuents concentrarien gran part dels 4.163 milions d'euros de beneficis fiscals d'aquests tres impostos, incentivant el seu canvi de domicili fiscal», detallen.
«La conseqüència d'aquests baixos ingressos públics per habitant és un nivell de despesa per càpita menor, un fet que no té les mateixes implicacions per als més beneficiats de les rebaixes fiscals i la resta dels contribuents», adverteixen. «Per a les persones amb ingressos i patrimonis alts, els efectes d'una despesa més baixa són menors. No debades, empren poc els serveis públics sanitaris, educatius o de protecció social. Per a la resta de la població, en canvi, les rebaixes fiscals tenen uns beneficis menors, ja que pateixen les conseqüències d'una menor despesa en serveis públics», retrauen.
Aquestes reduccions impositives han coincidit, segons s'apunta a l'informe, «amb forts increments en el nombre de contribuents domiciliats a Madrid —prop de 100.000 des de 2009 a 2018—. «Es tracta d'una xifra elevada, que no té per què associar-se només a aquestes minoracions d'impostos. Pot donar-se per l'increment dels ocupats de la Comunitat de Madrid [...]. Però és probable que l'atractiu dels avantatges fiscals haja reforçat el procés, afavorint la domiciliació fiscal a Madrid de contribuents que, treballen o no en la capital, poden decidir residir a efectes fiscals en aquesta autonomia», analitzen. I recomanen dintre de les seues conclusions: «Atès que Madrid gaudeix d'aquests avantatges, hauria de renunciar a una estratègia fiscal que perjudica altres comunitats». Una petició que limitaria l'absorció de recursos de la capital espanyola, però que xocaria amb el credo populista de la dreta espanyola: la reivindicació constant d'abaixar impostos.