Als estius d'aquell Benidorm que encara no havia inaugurat la dècada dels noranta, d'una capital de la Marina Baixa amb un horitzó d'expansió turística desfermada, van forjar-se amistats batejades sota el mantra «per a tota la vida». Eduardo Zaplana, natural de Cartagena i aleshores un jove amb l'única obsessió de guanyar diners, va fer bona lliga amb Joaquín Barceló. Ambdós van compartir mil i una festes, on les promeses de fraternitat eterna sonaven a altes hores de la matinada, quan brollen les abraçades i aquells juraments oblidats l'endemà pels maldecaps patrocinats per l'alcohol.
La història de Zaplana i Barceló era d'uns amics de l'ànima, com ho definiria el comercial valencià de la trama Gürtel i vell mànager de celebritats de la faràndula espanyola, Álvaro Pérez El Bigotes. Ambdós van reforçar la seua relació com a companys de pupitre, quan cursaren uns estudis d'orientació universitària al col·legi privat Lope de Vega de Benidorm, i van ser protagonistes de la creació de l'anomenada Penya Picarol, una associació lúdica que va servir de pedrera per al primer executiu encapçalat per Zaplana en coalició amb el blaverisme d'Unió Valenciana.
Fill d'un matrimoni amb aventures hoteleres a la vila de la Marina Baixa, Barceló va estar vinculat al món de la construcció mentre combinava la seua militància política del bracet de Zaplana. Segons narra Alicante Plaza, va atresorar el carnet d'afiliat de les Joventuts d'Unió de Centre Democràtic i va provar sort al Partit Demòcrata Liberal d'Antonio Garrigues, però el seu principal credo ideològic fou el zaplanisme i la seua inversió empresarial més rendible va ser exercir com a fidel escuder del seu amic del cor. Això sí, mantindria un seient a la direcció del PP de Benidorm fins a l'etapa de l'exconsellera Gema Amor com a líder de l'agrupació municipal.
L'amistat amb Zaplana va proporcionar-li una biografia plena de nòmines públiques. Amb el seu company de l'ànima al capdavant de la Generalitat Valenciana, Barceló va dirigir els Centres de Turisme del País Valencià i comandaria la formació de l'Agència Valenciana de Turisme. Més tard va assumir la direcció de les relacions externes de Terra Mítica, el projecte faraònic que va impulsar Zaplana en contra dels primers estudis econòmics de viabilitat i transformat en un pou sense fons de diners públics que va estar víctima de l'ombra de la corrupció.
En 2005, després del període de Zaplana com a ministre de Treball amb José María Aznar i amb Francisco Camps al capdavant de la Generalitat Valenciana, Barceló deixaria el parc temàtic i engegaria una vida dedicada a l'activitat privada. Seria constructor de piscines, però també un dels homes de confiança en els negocis de Zaplana, en aquelles operacions empresarials que combinava amb la política. A la biografia de l'expresident valencià, no debades, l'activitat política sempre ha estat subsidiària del món dels diners. L'important, com va expressar en aquelles gravacions del cas Naseiro, era aconseguir una bona fortuna com més aviat millor.
Barceló desenvoluparia oficialment el paper de peó necessari en els entramats de Zaplana fins aquest dimecres, quan mig segle d'amistat s'ha evaporat en dues hores de declaració davant del fiscal Pablo Ponce. Amb Anticorrupció sol·licitant-li una pena de vuit anys de presó, l'amic d'infància de l'excap del Consell ha decidit confessar, estirar la manta i desprotegir judicialment l'exministre aznarista. L'horitzó de la presó arran de la seua implicació en la trama Erial, una xarxa de presumptes suborns i concessions manipulades que hauria capitanejat Zaplana, ha estat el detonant.
«Era el testaferro de Zaplana»
Conegut entre els seus amics com a Pachano, havia escoltat en la primera sessió del judici com era el responsable de totes les operacions sota sospita. Zaplana, coneixedor de la col·laboració amb la Fiscalia del seu antic amic, s'havia espolsat qualsevol responsabilitat. Tot era cosa dels seus presumptes testaferros. Ell no apareixia pràcticament enlloc, ni mai havia manipulat cap adjudicació. Era un gestor impecable, que només aprofitava els seus contactes per a resoldre els problemes que tenien els seus amics. Com ara amb uns diners que teòricament posseïa Pachano a terres andorranes.
Barceló havia cuidat, com si es tractara dels seus descendents, de la seua família, la relació amb Zaplana. O no són, justament, els amics la família que s'escull? Tanmateix, va haver-hi moments que hi va dubtar. Segons la seua versió, va detectar un ombra d'irregularitat en algunes de les operacions de Zaplana. I més quan durant la seua detenció va provocar les rialles dels agents de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil. «Senyors agents, us heu equivocat. Només tinc dos milions d'euros en aquesta societat. No són sis com afirmeu», va expressar entre els somriures dels membres de l'institut armat. A partir d'aleshores, va ser conscient que tot no era com li havia relatat el seu amic Zaplana. O, si més no, aquesta ha estat la seua narració a la Fiscalia.
En entrar a la Ciutat de la Justícia, Pachano ha deixat penjada la jaqueta de la lleialtat fraternal i s'ha col·locat l'americana de la salvació judicial, d'aquella que -una vegada alliberada de tota ombra de corrupció la seua dona- puga evitar el seu engarjolament. O com ha escrit el periodista Francesc Arabí, l'expert en cap de la religió zaplanista, adaptant el seu fragment de l'obra Los tentáculos del truhán. La caída de Zaplana y la corrupción más allá del PP: «La lleialtat és una jaqueta que sol colgar-se en la perxa d'entrada dels cementiris i de les presons».
«Zaplana em va explicar que Juan Francisco García [antic cap de gabinet de Zaplana] s'havia dut bé amb ell. S'havia trobat amb uns diners que no esperava: dos milions i mig d'euros. Em va dir si em podia fer càrrec d'aquesta quantitat perquè estava en la política i tenia por, més al tema mediàtic que no al jurídic», ha encès la flama de la mascletada judicial que ha disparat Pachano. Nerviós per moments, amb les paraules travant-se per confessar els tripijocs del seu antic «amic de l'ànima», com l'ha definit, ha confessat que va acceptar fer-se càrrec dels diners «per amistat».
Pachano va desplaçar-se a Luxemburg en un avió privat amb Vicente Cotino, empresari, finançador confés de manera il·legal del PPCV i nebot de l'exdirector de la policia espanyola, Juan Cotino. Aquell viatge va servir per a constituir la societat luxemburguesa Imison, la qual canalitzaria el suposat suborn pagat per la nissaga Cotino a Zaplana. Barceló exerciria d'home de palla de l'excap del Consell. «Vaig anar-hi a Luxemburg per ordre de Zaplana. Els diners eren seus», ha declarat. «Juan Francisco [qui ha negociat una confessió amb la Fiscalia i va presidir la comissió d'adjudicació de les ITV que va aconseguir la família Cotino] em va dir que era una operació transparent i lícita», ha sostingut.
Barceló, de fet, s'ha presentat com a un testaferro de manual, d'aquells que firmen per ocultar els diners d'una altra persona sense exercir, en realitat, cap mena de poder, desproveït de capacitat de decisió sobre un patrimoni que només aparentment constava al seu nom. «He fet el que em deia el senyor Grau [gestor dels comptes de Zaplana i exdirigent de la CAM]», s'ha excusat, per reconèixer que el seu rol era firmar sense preguntar. Tot perquè li ho demanava «el seu amic de l'ànima».
«Vostè era el testaferro del senyor Zaplana?», ha llençat de manera directa, sense contemplacions el fiscal Ponce. La resposta de Barceló ha estat categòrica, deixant poc de marge per a la imaginació i les especulacions: «Sí. Era amic. Em va demanar favors i li'ls vaig fer. Si això es diu testaferro, sí, n'he estat el testaferro». La següent resposta, de fet, ho il·lustrava: «Només Plaza Fountains és meua, les altres societats andorranes no són meues», ha afirmat sobre les firmes que estaven registrades al seu nom, amb comptes corrents a Andorra i seu real al paradís fiscal de Panamà.
«M'ha utilitzat»
L'antic constructor de piscines s'ha desempallegat els nervis al mateix temps que Zaplana s'enfonsava en la seua cadira, conscient que la seua estratègia, la qual va incloure l'aparició de diferents personatges estrella dels sumaris judicials valencians i espanyols, s'enfonsava. O, si més no, acumulava paperetes per a una derrota. «A [Fernando] Belhot [antic gestor del patrimoni suposadament il·lícit de l'exministre i un altre dels seus presumptes intermediaris] va presentar-me'l [en referència a l'expresident valencià] per a substituir-me en el tema dels béns de Zaplana, per a gestionar el seu patrimoni. Els poders me'ls dona el senyor Zaplana», ha narrat sobre una altra de les peces claus, la qual fa temps que col·labora amb el Ministeri Públic i incrimina l'expresident.
El pis comprat al carrer Núñez de Balboa de Madrid, amb una valoració d'1,3 milions d'euros, ubicat en una zona acomodada i sota sospita per haver servit com a suposada rentadora de diners de procedència il·lícita, ha estat assenyalat com a una propietat encoberta de Zaplana. «Ell preferia que estiguera al meu nom. Estava més tranquil», ha indicat, per exposar que mai va fer cap gestió per la compra de l'immoble, ni tampoc per la mudança, com havia perjurat l'excap del Consell en la sessió anterior. «Em va demanar que intervinguera perquè era el seu amic», ha reiterat.
«Tot era per a Zaplana», ha insistit al voltant de les operacions que giraven envers societats en les quals figurava. Tant en la compra d'un vaixell, com de dos àtics a Altea (Marina Baixa) o en una operació immobiliària a la Comunitat de Madrid. Fins i tot, Pachano va estendre un xec amb fons d'una de les firmes -Costera del Glorio- en les quals figurava com a suposat testaferro per a un rellotge amb un cost de 20.000 euros. Aquest cronòmetre de luxe acabaria en mans d'Ignacio González, expresident madrileny del PP i interlocutor de Zaplana en converses del cas Lezo.
El fiscal, malgrat que Barceló no havia deixat pràcticament cap fil solt en la seua confessió i havia apuntat cap a Zaplana, tenia reservada una altra pregunta per refermar el relat de l'acusat penedit. «Es considera utilitzat o defraudat pel senyor Zaplana?», ha qüestionat. Barceló ha estat clar: «Defraudat. M'ha utilitzat per a tot això i punt. Sempre ho he fet pensant que les coses eren lícites».
Era l'epíleg, la cirereta del pastís a l'acte de trencament d'una relació d'amistat, d'una fraternitat que s'ha demostrat mortal i no eterna, sensible a l'amenaça de vestir amb pijama de ratlles i no veure a la seua família llevat d'unes hores a cada pàgina arrancada de l'anuari. O com cantava la folklòrica Rocío Jurado, una coetània delzaplanista Julio Iglesias: «Se'ns ha trencat l'amor de tant usar-lo».