La democràcia interna està cridant de manera insistent a la porta del PPCV. Toc, toc… «Hi ha algú?». Toc, toc… «Hoooooola?». Toc, toc… «Voleu obrir-me d’una vegada!?». A l’altra banda de la porta, la resposta d’Alberto Núñez Feijóo i Miguel Tellado és el silenci. Un silenci monacal. Com si els interpel·lara la Santa Companya. «Mellor non meneallo», rumien sense badar la boca aplicant religiosament el manual de resistència de Mariano Rajoy, el seu gran referent polític, que resumit en una frase, seria tan simple com això: «Davant els problemes, inacció».
Núñez Feijóo i Tellado han decidit convocar ja mateix els congressos del PP balear —el de la reelecció de Marga Prohens— i del PP català —també hi continuarà com a president Alejandro Fernández, malgrat no ser sant de la seua devoció— mentre continuen sense posar-li una data al conclave valencià, que hauria d’haver-se celebrat la primavera o l’estiu de 2025. Ara fa un any. Segons la direcció estatal del partit, tots els altres congressos autonòmics —incloent-hi el valencià— seran en passar l’estiu.
La intenció ferma de l’expresident Francisco Camps d’optar a la presidència del partit va consumint etapes. Va començar com una mena de boutade; més endavant va transformar-se en una anècdota graciosa; en el pas següent, va evolucionar a projecte amb cara i ulls, i ara ja representa una amenaça seriosa. Difícilment derrotaria Juanfran Pérez Llorca, president de la Generalitat Valenciana i de la gestora que comanda el partit des de la dimissió de Carlos Mazón, però sí que està en condicions d’obrir el partit en canal. Un escenari dantesc per a qualsevol formació política, encara més a escassos mesos de les eleccions.
Camps ja ho té tot a punt. Els avals. La seu de campanya. El cartell amb què pensa competir. I, sobretot, el lema. Un lema amb els ingredients necessaris: és curt, directe, condensa el missatge que es vol transmetre i fuig dels artificis: «Paco Camps. Mayoría absoluta 2027». No calen més paraules. Com l’epígraf d’una tesi doctoral. Com el títol d’un documental històric. Com qui escriu una redacció sobre l’accident de Txernòbil i el titula «Txernòbil 1986. Catàstrofe nuclear».
Exactament així, com una fuita radioactiva, percep la direcció estatal del PP l’intent de Camps de recuperar la presidència del partit. Ja no ens trobem davant un sainet, ni davant una hipèrbole sense recorregut… Ens trobem davant una tragèdia grega de les bones. Un partit que omnigoverna el País Valencià —Generalitat, les tres diputacions i tots els ajuntaments principals— s’aproxima a un xoc de trens que pot afectar la sensació d’estabilitat que es vol transmetre. En el cas valencià el problema del PP no és Vox, units com estan per un romanç apassionat que evoca el del Tirant i Carmesina, sinó el propi PP. Les inseguretats del propi PP davant l’ofensiva de Camps, a qui Feijóo ha infravalorat i de qui Mazón i Pérez Llorca no han volgut saber res. Com si no existira. Com si es tractara d’un animal mitològic.
«Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí», escrigué Monterroso. El dinosaure, l’expresident de la Generalitat de 2003 a 2011 i del PPCV de 2004 a 2011, continua on estava fa mesos. Preparat per a la batalla. I ara, amb els avals necessaris a les mans, entre moltes coses més. Té ànim de revenja, però també un discurs optimista que tracta de reconnectar el partit amb les èpoques glorioses. Amb la primera dècada de segle, quan tots els PAI estaven per fer i tots semblaven possibles. Camps promet la majoria absoluta amb la mateixa fermesa que Adolfo Suárez repetia allò de «puedo prometer y prometo».
Ho expressa amb una convicció tal que qualsevol notari accediria a signar l’acta corresponent: «En las elecciones valencianas de 2027, don Francisco Enrique Camps Ortiz conseguirá 1.055.000 votos que le proporcionarán la mayoría absoluta en las Cortes Valencianas: a los 880.000 votos que ya obtuvo el PPCV en 2023 sumará 70.000 más por la provincia de Valencia, 70.000 más por la de Alicante y 35.000 más por la de Castellón. Gracias a él, el 90% del 55% de electores que se decantaron por Vox en 2023, antiguos votantes al PPCV, volverán a introducir en el sobre la papeleta popular». Amb aquesta precisió s’expressa Camps, com si exhibira les taules de Moisès. El seu equip fins i tot acaba d’idear unes tasses de propaganda per a repartir entre la plèiade de simpatitzants amb la inscripció «Che We Camps», que beu del seu reverenciat Obama.
Camps no suporta que Pérez Llorca no anhele la majoria absoluta. O, si més no, que no manifeste en veu alta la intenció d’aconseguir-la. Reclama un lideratge fort, convençut de les seues possibilitats, amb un bagatge suficient per a acarar els reptes de la societat valenciana. Fa unes setmanes va remetre una carta a qui ja veu com el seu contrincant instant-lo a competir «en condicions d’igualtat». No hi ha obtingut resposta.
En veure pel carrer els cartells de Pérez Llorca amb la paraula «Cumplimos» i el logotip del PP, Camps considera que el «període congressual o precongressual» ja s’ha iniciat. Li ha sol·licitat per carta l’accés a la base de dades de la militància, que el partit instal·le tanques publicitàries amb la seua cara i el seu lema, «Majoria absoluta 2027», que li ajude a sufragar el lloguer de la seu de campanya —situada en el barri de la Xerea, al bell mig de València— i que pose tots els mitjans telemàtics de la formació al seu abast. Vol, literalment, «igualtat d’armes» amb Pérez Llorca.
Unes primàries ‘de facto’
El PP va eliminar les primàries efímeres —una persona, un vot— que dugueren a la presidència del partit Isabel Bonig en favor d’un procediment d’elecció clàssic —congrés amb compromissaris— que són unes primàries de facto. Els militants al corrent de les quotes —36 euros anuals— poden participar en l’elecció dels representants al conclave autonòmic. En el del PPCV s’estima que n’hi haurà entre 850 i 1.000, elegits de manera proporcional: València, per exemple, en tindrà uns 150, elegits per districtes en funció del seu pes. La Costera en tindrà una desena, quatre dels quals de Xàtiva, dos de Canals i els quatre restants escollits, en conjunt, a la resta de militants de la comarca.
La candidatura de Camps està convençuda que tindria 900 aspirants a compromissaris en tots i cadascun dels punts de votació
Cada aspirant a la presidència presenta els seus compromissaris als respectius àmbits d’elecció —districte, municipi o resta comarcal— amb un parèntesi al costat que assenyala el candidat a què dona suport: en aquest cas, (Pérez Llorca) o (Camps). És una llista oberta, igual com la del Senat. Els candidats més votats són els que acudeixen al congrés, on, tret de sorpreses, ja se sap el resultat: hi arriben tants compromissaris d’un candidat i tants de l’altre. Un candidat a compromissari ha de militar a l’agrupació —de districte, municipal o comarcal— per què es presenta. Un militant de València, doncs, no pot aspirar a ser compromissari per Oliva. I cal acumular, com a mínim, sis mesos de militància en l’agrupació en qüestió.
La candidatura de Camps està convençuda que tindria 850, 900 o 1.000 aspirants a compromissaris en tots i cadascun dels punts de votació. Els que calguen. I per a exercir el vot ja no cal inscriure’s prèviament en el llistat d’electors, sinó que els 8.500 militants que s’estima que té el PPCV al corrent de les quotes podrien inclinar-se pel seu candidat predilecte el dia D. Quan es convoca el congrés, els candidats tenen de 7 a 12 dies per a manifestar la seua intenció d’aspirar a la presidència i per a presentar la xifra d’avals exigida, que no és elevada. Després de ser proclamades les candidatures hi ha una setmana de campanya —amb possibles debats entre els presidenciables— i la votació, que acostuma a celebrar-se 25 dies després de la convocatòria del conclave. El congrés com a tal arriba 40 dies després de la seua convocatòria oficial.
En un partit tan jerarquitzat i recelós del debat intern, l’ideòleg dels estatuts populars sembla sorgit del 15M
El procediment és tan democràtic que fa por. En un partit tan jerarquitzat i recelós del debat intern, l’ideòleg dels estatuts populars sembla sorgit del 15M. En el millor dels casos, Pérez Llorca guanyaria el conclave de manera clara, impulsat pel suport d’unes direccions provincials que controla com a secretari general que ja era amb Mazón. En el pitjor dels casos, el seu triomf quedaria matisat per l’existència d’una oposició interna —els favorables a Camps— gens negligible tenint en compte que el partit es troba en el poder. Un corrent intern que es veuria obligat a integrar o que es convertiria en una pedra a la sabata permanent. De moment, Camps ja ha exigit que un membre de la seua corda estiga present, amb veu i vot, en el comitè de coordinació del congrés (COC).
És factible un congrés d’aquest tipus —«el congreso que nos hemos dado», que diria un castís— en una organització com el PPCV? Sembla ciència-ficció. Sembla Matrix. Però en aquest Matrix viu completament atrapat el PP valencià, i amb ell, el tàndem Feijóo-Tellado. Ajornar la cita congressual fins després de les eleccions tampoc no és recomanable. Els barons provincials desitgen situar els seus peons en una direcció que ara com ara —com a gestora que és— no passa de ser provisional. Designar candidat Pérez Llorca digitalment des de Madrid, sense que la militància valenciana el ratifique, recorda unes altres èpoques. Això, a més, li restaria una certa legitimitat de cara a la ciutadania. I modificar els estatuts del partit ja no sembla viable. Ni convèncer Camps per tal que faça marxa enrere. Això, de fet, ja resulta impossible.
Feijóo i Tellado, com els centrals expeditius del passat, com els Giner i Voro que despuntaren en el València, han fet una puntada endavant a la pilota. Fins després de l’estiu. Quan l’aroma electoral ja ho impregnarà tot. Quan Camps haurà disposat de tres o quatre mesos més per a bastir l’alternativa —ha tornat a esgotar els tiquets, en aquest cas un tardeo que se celebra el pròxim divendres— en una espiral d’actes amb militants, enquestes de NC Report i anuncis de futur que no té fi.
Perquè Camps no es veu com Giner ni Voro. Es creu l’exitós entrenador Rafa Benítez i es veu retornant a la banqueta del club per a recuperar els anys de glòria perduts. Els de les lligues i els campionats europeus. Els de les majories absolutes del PPCV.