Premsa i corrupció

Francesc Arabí, periodisme contra l'amnèsia col·lectiva

Irònic, irreverent i amb una capacitat innata per descobrir els draps bruts del poder, el periodista Francesc Arabí pública Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto (Foca, 2019). Es tracta d'un retrat acurat i minuciós de l'expresident valencià per part d'aquell redactor (ara en excedència) del Levante-EMV que va destapar diversos escàndols lligats a l'exministre. Aquest dimecres ha presentat l'obra al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat junt amb el magistrat Joaquim Bosch i la periodista de tribunals de la mateixa capçalera Laura Ballester.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Francesc Arabí, tal com ell mateix narra a les seues classes de periodisme de la Universitat de València, seria un periodista gos. És a dir, aquells redactors que lluny d'acomodar-se en una secció i en unes pràctiques determinades oloren el tema, rastregen la història de manera incansable i mosseguen fins a arribar al moll de l'os. Les seues investigacions periodístiques, especialment, sobre la figura d'Eduardo Zaplana, expresident de la Generalitat Valenciana i exministre actualment involucrat en l'Operació Erial, són l'exemple paradigmàtic d'aquesta manera d'actuar.

Apòstol del perquè al periodisme, Arabí volia recuperar la memòria col·lectiva sobre com va edificar-se el règim que va instaurar el PP des de 1995 a 2015. Aprofitant la seua excedència com a redactor del Levante-EMV, la seua missió era recordar que les causes vinculades a la corrupció del PP no van emergir sota el final del mandat de l'expresident Francisco Camps. Buscant la resposta a la pregunta de per què, aspirava a narrar l'origen de tot, a relatar la història de Zaplana, de les ombres que han perseguit l'exdirigent del PP durant la seua trajectòria política i empresarial, en cas que ambdues puguen diferenciar-se.

L'operació policial engegada contra l'exministre, tanmateix, va provocar-li dubtes. No volia semblar oportunista, que l'obra apareguera com a una revenja, quan no ho era. Una telefonada, però, d'una persona lligada a Zaplana va impregnar-li força. D'aquesta manera, i després de diverses correccions per evitar «haver de fugir cap a l'Uzbekistan», com ha afirmat irònicament, Arabí ha presentat aquest dimecres al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupta (Foca, 2019). Ho ha fet junt amb el magistrat Joaquim Bosch i la periodista de tribunals de Levante-EMV, Laura Ballester.

La seua antiga companya al diari, de fet, ha sigut l'encarregada de presentar-lo, de definir-lo com comença aquesta crònica. Ballester l'ha descrit com a «un periodista gos» que en no poques vegades s'ha avançat a les investigacions judicials, «fent que els jutges utilitzen notícies per engegar recerques». «És el millor periodista de València», ha reivindicat. «El periodisme és molt important per lluitar contra la corrupció», ha seguit Bosch, qui ha reflexionat sobre el treball d'Arabí, però també al voltant de les mancances del sistema judicial per enxampar els corruptes.

«Aquest llibre narra la partida de naixement, del que Arabí denomina, el règim corrupte», ha afirmat amb l'objectiu d'iniciar una radiografia a grans trets sobre «la corrupció sistèmica que s'ha produït al País Valencià». «Fins i tot, s'han trencat les regles del joc democràtic, en les quals havien partits que es presentaven dopats a les eleccions, segons s'ha establert en sentència», ha afirmat abans d'identificar «l'estructura jerarquitzada» dels partits com una de les causes i criticar la manca de mitjans per perseguir els lladres de guant i coll blanc: «Mentre nosaltres viatgem en bicicleta, ells ho fan en Mercedes». «El periodisme, al remat, és semblant a la tasca dels jutges. Nosaltres busquem la veritat a través de les proves. Els periodistes mitjançant les fonts», ha comparat.

Arabí, qui posteriorment ha alabat la senda que va deixar el jutge Luis Manglano -instructor del cas Naseiro-, ha demostrat la raça de periodista gos a la qual pertany: «És un llibre contra l'amnèsia col·lectiva, contra el blanqueig del passat, el qual s'ha convertit en l'esport nacional valencià, a banda de la pilota». Com a oposició a aquesta pràctica estesa arreu del País Valencià (i també a la resta de l'Estat espanyol), ha reivindicat el periodisme. Però un que exerceix de «contrapoder, que mai s'ha d'entendre com a contragovern, sinó com a servei públic». Per dur-ho a terme, però, «l'ingredient essencial és la independència». «És clau. És el gran tresor. És molt cara. I doblement cara quan molesta el poder. La democràcia, al remat, és cara», ha apuntat. Amb tot, ha assenyalat que tots els diaris «tenen hipoteques, però que aquestes han de ser assumibles per poder mantenir la independència».

Crític amb el periodisme Ikea que no profunditza, que no investiga, «que no és periodisme», ha defensat els mitjans de comunicació com a mur de contenció respecte de la corrupció. Una tanca laica que trenque amb «la santa aliança de les trames corruptes: polítics, funcionaris o tècnics i empresaris». A tall d'exemple d'aquesta tècnica de «trinxera periodística», ha narrat l'experiència viscuda des de les pàgines del diari Levante-EMV amb, precisament, Zaplana. «Vaig tenir la sort de gaudir del suport de la capçalera. En aquella època, la redacció estava protegida, era sagrada», ha reivindicat. «Zaplana va perdre el pols», ha afegit.

Per dimensionar la magnitud d'aquella pugna entre l'expresident i la premsa, el periodista ha narrat com Zaplana fou «l'arquitecte del règim del PP, que comptava amb Rafael Blasco [exconseller condemnat per desviar ajudes a la cooperació internacional] com a aparellador». «Al llibre, precisament, es relata l'arrel d'aquesta hegemonia que primer va ser política, i després social, ja que va tenir porositat en entitats, ONG o equips de futbol», ha indicat. «He volgut fet un exercici de memòria històrica com a antídot contra tots aquells, inclosos alguns mitjans, que han volgut blanquejar el passat. Recordem que el zaplanisme va ser una religió neopopulista», ha remarcat, a banda d'insistir que «no és un llibre contra el PP». «Aquesta història de corrupció va ser produïda per una societat anònima on la responsabilitat està dividida en accions», ha agregat.

Amb l'objectiu de combatre la corrupció, i per evitar que el periodisme siga «un altaveu de silencis com va convertir-se Canal 9», Arabí ha reivindicat que «necessitem periodistes militants, entès com a militants del periodisme». O dit d'una altra manera: aquells periodistes que somien, que creuen en la seua missió professional de fer que els escàndols vagen de la premsa al jutjat «com a consumació de la tasca periodística d'exercir de gos guardià». «Els ciutadans han de tenir clar que la política i el periodisme són les úniques armes a l'abast per igualar rics i pobres», ha recordat. I ha tancat: «Parafrasejant l'aforisme de Joan Fuster: el periodisme que no fem nosaltres, serà fet contra nosaltres».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.