Benavent, el ionqui de la pasta que posà al PP cap per avall

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’impacte de la reaparició en públic de Marcos Benavent fou directament proporcional al rebombori generat per les gravacions que han posat el PP valencià cap per avall. Citat pels jutjats, l’antic gerent d’Imelsa i home de confiança d’Alfonso Rus, aparegué reformatat: el dandi que sempre anava fet un pinzell es mostrà amb una llarga barba blanca i una indumentària barreja de hipster despistat i eremita endiumenjat. Una posada en escena fílmica i estrambòtica a l’altura del personatge. De l’antic i del nou.
Marcos Benavent, de 45 anys, mai no tingué l’actitud discreta i pia que se li suposa a algú nascut al si d’una família d’advocats de l’Opus Dei. Extravertit i ben plantat, més aparent que guapo, Benavent freqüentava els comptats locals nocturns disponibles a Xàtiva a finals de la dècada dels 80 i inicis dels 90, quan l’escassetat d’alternatives d’oci agrupava classes socials i generacions als mateixos caus. Era un paio ben caigut. Entre el personal femení i el masculí. Saludava tothom amb una bonhomia que el separava de l’altivesa de molts dels fills de l’alta burgesia local. I ben aviat veu en la política una eixida natural a les seues habilitats socials.

Quan el PP arriba a l’alcaldia local, de la mà d’Alfonso Rus, l’any 1995, Benavent té un perfil immillorable per ser el nou regidor de Joventut. És per aquells anys que el xativí amplia el seu cercle fora de la ciutat. Per Xàtiva, hi comencen a deixar-se veure nous amics de Benavent com Esteban González Pons o David Serra. L’amfitrió els presenta −i a ell mateix− com el sector “liberal” del PP. En aquella primera legislatura, quan Rus comença a ensenyar la pota autoritària, Benavent passa per ser un moderat, algú que, sovint, mostra en privat la seua discrepància amb l’actitud agressiva del seu mentor. Però la via política no té tornada. Malgrat que amics i família l’empenyen a acabar els estudis de dret, segurament iniciats per la pressió paterna, Benavent penja els llibres.

I marxa de la capital de la Costera. Després d’una etapa relativament curta en l’empresa privada, a Telefònica, ingressa a la Conselleria de Cultura com a assessor. Però continua deixant-se veure per Xàtiva i mantenint el nexe amb Rus. Quan aquest accedeix a la Diputació de València, l’any 2007, Benavent s’hi incorpora com a gerent d’Imelsa (Impuls Econòmic i Social Societat Anònima), l’empresa pública de l’ens provincial, el calaix de sastre que serveix per fer contractacions i ocupar alliberats dels diferents partits.

Són els anys d’esplendor de Benavent. Quan construeix la seua doble personalitat. Una, la de gerent que es preocupa pels treballadors amb una bonhomia que alguns titllen de “condescendent”, vertical, no horitzontal. El triomfador que es casa amb una imponent bellesa xativina, Nina López, filla de Mariano López, president dels empresaris locals, amb Rus de convidat estel·lar. Paral·lelament, però, comença la seua altra història, la de comissionista, la de “ionqui dels diners”, com ell mateix es va definir en la seua espectacular reaparició. Una espiral que no és particular de Benavent en el PP. “Tot el món estava en mogudes”, deia. Era la impunitat d’aquells anys: comences fent algun tripijoc. No passa res. Passes al següent. No passa res. Augmentes l’aposta. Etcètera.

Benavent, que sabia perfectament que està trepitjant terreny relliscós, tracta de protegir-se, pel que puga venir, gravant els seus companys del partit a tort i a dret. Fins a extrems malaltissos. Un estil de vida incompatible amb una vida familiar estàndard. La relació amb l’esposa salta pels aires. Segons una versió molt estesa, fou el sogre el que féu esclatar el cas, com a venjança. Però hi ha qui sosté que, en un primer estadi, la ruptura no fou tan convulsa, que es va anar complicant.

El ben cert és que la denúncia de la diputada d’Esquerra Unida Rosa Pérez Garijo coincideix amb el lliurament d’una part de les gravacions, conservades en un portàtil, a càrrec de Mariano López. Al desembre, Rus ja sap que som a les portes d’un escàndol majúscul que l’afecta directament. El Nadal fou indigest i convuls. La gresca era a taula. I Benavent posa terra pel mig. Persones que treballaven amb ell asseguren que, abans de la deflagració, el seu tarannà havia canviat. Que des de l’esclat del 15-M era gairebé “un indignat més”. Que bramava irat davant l’esclat del cas Bárcenas i sostenia que el PP necessitava regenerar-se urgentment. Una creació, un personatge, que a alguns els resulta convincent. Quan s’ha destapat que exercia de comissionista, la sorpresa, en alguns cercles, ha estat important. A Xàtiva, bàsicament. Unes altres persones més properes el veien venir de lluny. Ell anava deixant pistes com a dandi vividor, excessiu, que portava un tren de vida i havia acumulat un patrimoni mòbil i immòbil incompatible fins i tot amb la generosa nòmina com a gerent d’Imelsa.

Podria passar per ser un altre espavilat crescut a l’ombra de la negligència del PP, com els d’Emarsa, amb gust pels diners, la roba cara i les experiències excitants de tot tipus. Però la seua delirant activitat com a espia fa de Benavent una figura emblemàtica i paradigmàtica del procés de putrefacció popular. Fins al punt que no pocs al PP consideren que la magnitud de la bufetada electoral al País Valencià té a veure amb el cas Imelsa. La gota. El detonant definitiu per a molts votants. Almenys per a Rus, arrasat a Xàtiva, i per a Emilio Llopis, mà dreta del xativí, i descavalcat contra pronòstic del seu feu de Genovés, l’escàndol ha estat letal. Políticament i electoral.

El penúltim capítol de la història és digne del guionista més brillant de la factoria televisiva HBO. Citat a declarar pels jutjats, per una denúncia dels actuals gestors d’Imelsa, Benavent aparegué amb un aspecte estrafolari, amb un nou personatge penjat dels muscles, el penedit que vol mostrar que ha canviat de vida. Aquell hipotètic canvi necessitava una nova posada en escena: llarga barba blanca a l’estil hipster, elegants i modernes ulleres de disseny, tatuatges, anells, polseres, samarreta amb dibuix i jupetí. Tot molt estudiat, molt postís. Segurament molt car. I un discurs entre inculpatori i exculpatori, amb gestos messiànics i la promesa ben calculada de tornar els diners. Una farsa infecta construïda per salvar el cul.

En una sèrie de whatssaps que corregueren com la pólvora, la seua ex-dona, algú que el coneix “millor que sa mare”, desmuntava l’actuació. Nina no donava versemblança ni tan sols als tatuatges. “Ni l tatuaje q lleva es de verdad!!! So capullo... Si veía una aguja y se cagaba!!! Su abogado es genial!! Todo un showman a lo cutre!!! No tiene ni clase para eso!!! Q trafica hasta con abuelitos!!!”. La conclusió final de la seua antiga parella és que Benavent s’està fent el babau. I que, de babau, no té un pèl. Segurament. Per traçar un perfil més exacte del personatge, caldrà que algú amb coneixements avançats de psicologia determine el seu estat.

Mentrestant, com a símbol d’una era desgavellada, estèril i terriblement tòxica, sortosament tancada, és impagable. Algú que deixarà les aventures del Pequeño Nicolás en una infantil anècdota. Els programes sensacionalistes de televisió esperen Benavent, el ionqui del diners, el suposat penedit amb aspecte de paròdia hipster creuada de hippisme messiànic, amb els braços oberts.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.