Moció de censura

La impossible foto possible

L’any 1930, diverses formacions republicanes d’àmbit estatal van propiciar el Pacte de Sant Sebastià amb d’altres de catalanes, gallegues i basques, un acord al qual s’afegirien més tard el PSOE i la UGT. Aquell episodi va posar fi a la monarquia. Avui el PP i Ciutadans són lluny d’una majoria absoluta que sí que sumen l’esquerra i els nacionalistes. Aquest article, publicat fa cinc mesos en la revista EL TEMPS, va ser redactat quan es contemplava impossible un pacte d'aquesta mena. La política, però, s'ha mogut.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A l’executiva del PSC posterior a les eleccions catalanes del 21 de desembre passat, una veu va recordar que només hi havia una manera de desencallar l’atzucac polític que s’allarga sine die: rellevar Mariano Rajoy de la presidència del Govern espanyol.

Per bé que els pròxims comicis estatals estan previstos pel 2020, no caldria esperar tant. L’aritmètica actual posa en safata aquesta opció. I és que el PP (134 escons), Ciutadans (32 escons), UPN (2 escons) i Coalició Canària i Foro Asturias, amb un diputat cadascú, amb prou feines sumen 170 vots, sis per sota de la xifra que atorga la majoria absoluta. És per això que va caldre l’abstenció socialista per investir Rajoy i que l’aprovació dels Pressupostos d’enguany continua en l’aire: sense el suport dels cinc parlamentaris del PNB i de Pedro Quevedo, l’únic diputat de Nova Canàries —que va concórrer a les eleccions coalitzada amb el PSOE—, els comptes no rebran el vistiplau definitiu.

En paral·lel, el centreesquerra, l’esquerra i els grups nacionalistes catalans i bascos disposen d’una majoria folgada: 84 diputats socialistes, els 67 integrants del grup confederal que pivota al voltant de Podem —a més del partit de Pablo Iglesias, l’integren IU, Equo, els catalans d’En Comú Podem i els gallecs d’En Marea—, els 9 representants d’ERC, els 8 del PDeCAT, els 5 del PNB i els 4 de Compromís. En total, 177 diputats, un per sobre de la majoria absoluta. No caldrien ni els dos vots d’EH Bildu —que, malgrat el seu comportament plenament democràtic, continua arrossegant l’estigma del terrorisme— ni el del mateix Pedro Quevedo, qui segurament se sentiria incòmode en un acord com aquest.

 

 

De fet, no seria la primera ocasió que el centre i la perifèria fan pinya en defensa d’un interès suprem. L’any 1930, enmig d’una conjuntura tan o més adversa, republicans de signe divers —des de la dreta liberal fins a l’esquerra— van unir esforços amb d’altres de Catalunya, Galícia i el País Basc. Tenien l’objectiu comú de propiciar l’adveniment de la República i l’obertura d’un procés constituent. De Catalunya també emanava una reivindicació potent de més autogovern. Tot plegat va derivar en l’anomenat Pacte de Sant Sebastià, una reunió clandestina celebrada el 17 d’agost d'aquell any en què els principals protagonistes polítics del moment van consensuar el full de ruta que menaria a la proclamació republicana.

Vora un segle més tard, el Govern de Mariano Rajoy es mostra impassible davant les demandes catalanes i patrocina una ofensiva recentralitzadora que s’estén als valencians. En aquest sentit, la severitat del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, resulta inusitada. Tan sols els bascos reben un tracte exquisit, producte de la necessitat recíproca del PP i el PNB a l’hora de garantir-se l’estabilitat.

Una estabilitat que, en el cas espanyol, sobretot proporciona Ciutadans. La formació d’Albert Rivera, entusiasmada pels seus resultats a Catalunya, on el 21D va convertir-se en la més votada, de segur que tractarà de pressionar encara més els populars a fi de lligar curt les aspiracions dels grups catalanistes. La victòria de l’independentisme a les urnes serà contestada amb el setge implacable de PP i Ciutadans a Madrid. Per si no n’hi havia prou, les enquestes apunten a una millora del centredreta en cas que avui se celebraren eleccions al Congrés. Dels 166 diputats que sumen ara aquests dos partits, ben bé podrien enfilar-se a la majoria absoluta. I és que, un cop iniciada la senda de la recuperació econòmica, l’horitzó els resulta cada vegada més favorable.

Molts entrebancs

Encara que el bloc esquerrà i nacionalista podria enyorar, d’ací a no gaire temps, la distribució d’escons actual, res no indica que els uns i els altres puguen posar-se d’acord en una estratègia d’aquesta mena. Els entrebancs són múltiples

El primer i més destacable, el vot afirmatiu dels socialistes a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va provocar la destitució del Govern escollit pels catalans. Els partits que podrien ser-ne socis van oposar-se de ple a aquesta mesura adoptada pel Senat. La vella guàrdia del PSOE, que ja va defenestrar Pedro Sánchez de la secretaria general l’octubre de 2016, tampoc no acceptaria una entesa així, com ha quedat clar després dels discursos de cap d’any d’alguns dels seus presidents autonòmics, que no han evitat referències crítiques contra Catalunya. La història demostra, però, que els dos presidents socialistes que hi han hagut fins ara, en ocasions van ser investits gràcies als vots d’ERC, IU, CiU i el PNB. A més, els únics aliats nous —Podem, Compromís i Equo— ja governen amb els socialistes la Generalitat Valenciana o Castella-la Manxa.

No obstant això, la relació entre el PSOE i Podem tampoc no convida a l’optimisme. Tot i l’acostament que va produir-se després de la segona elecció de Sánchez com a líder socialista, torna a imperar el recel mutu. El trencament de l’acord de govern a Barcelona —motivat, precisament, pel 155— va ser entès com una declaració de guerra. També va ferir-los molt el vot negatiu a l’intent d’investidura de Sánchez i campanyes polèmiques com la del “Tramabús”, en què van arribar a incloure la cara del president asturià, Javier Fernández. La desaparició de la primera línia d’un possible “pont” com podia ser Íñigo Errejón és un altre element contraproduent.

Cal recordar que els socialistes no només van abstenir-se massivament a la investidura de Rajoy, sinó també a la moció de censura contra ell presentada per Podem. La posició del PSOE envers Rajoy i Catalunya ha generat malestar entre alguns sectors del partit. Sense anar més lluny, José Antonio Pérez Tapias va demanar-ne la baixa la setmana passada.

No debades, els pocs gestos de distensió envers Catalunya han causat controvèrsia. El secretari d’organització federal, José Luis Ábalos, ha al·legat que el resultat tan modest del PSC el 21D es devia a la “desconfiança” insuflada per Miquel Iceta en haver suggerit l’indult als polítics i activistes catalans empresonats. Iceta, però, ja s’havia encarregat de deixar clar en campanya que de cap manera no aplanaria el camí a un president independentista, fent que els rumors d’un tripartit progressista s’esvaïren de seguida. El seu selfie amb membres del PP català a la manifestació constitucionalista de Barcelona es mantindrà viu, per sempre, a la retina de la gent. D’altra banda, al Congrés, lesdeclaracions incendiàries del diputat republicà Gabriel Rufián contra els socialistes han sembrat molta desconfiança. Odi, fins i tot.

‘Las lanzas’ del Prado

A les acaballes d’abril de 2016, a fi d’evitar la repetició de les eleccions espanyoles, Compromís va llançar in extremis un salvavides anomenat Acord del Prado. Era una adaptació improvisada de l’Acord del Botànic que regeix al País Valencià, però sobretot era una manera d’impedir que els populars continuaren a la Moncloa. Compromís pensava que aquella oportunitat no s’havia de desaprofitar.

Baldoví: “Sóc optimista de mena, però veig absolutament impossible un pacte com aquest”

Joan Baldoví, cap visible de la coalició valencianista al Congrés, diu que va veure “molt factible” l’acord a la legislatura fallida que va conduir a unes segones eleccions. “Quan Pedro Sánchez va postular-se com a president, va sorgir una oportunitat seriosa: els bascos van deixar clar que el preferien a ell que no a Rajoy i el PDeCAT tampoc no ho veia malament, però quan Esquerra va marcar el referèndum com a requisit sine qua non, tot se’n va anar en orris”. Segons ell, “el PSOE torna a fer de germà gran i a no consensuar els temes importants amb la resta de grups, com sí que va fer en el retorn de Sánchez”. Baldoví, que es declara un “optimista de mena”, veu “absolutament impossible” un pacte multipartit a l’estil del de Sant Sebastià.

Una opinió compartida per Carles Campuzano, l’home fort del PDeCAT a l’hemicicle espanyol. Al seu parer, l’ocasió d’haver arribat a una entesa com aquesta també es va malbaratar en el primer trimestre de 2016, “a causa de la competència ferotge per l’hegemonia de l’esquerra que va haver-hi entre el PSOE i Podem”. A més, lamenta que “el PSOE no té una idea d’Espanya diferent de l’Espanya homogènia i homogeneïtzadora del PP o Ciutadans, en aquest sentit s’imposen les tesis dels socialistes andalusos i extremenys”.

Campuzano: “Si socialistes i Podem haguessin tancat un acord de govern, ni nosaltres ni ERC no ens hauríem pogut oposar”

Entre els motius que a parer de Campuzano van impedir l’acord no resta al marge, és clar, el “context polític català”, atès que “ha polaritzat les posicions polítiques, i ha castigat les terceres vies i les equidistàncies, com li està passant a Podem tant a les eleccions catalanes com a les enquestes a nivell estatal”. “Si socialistes i Podem haguessin tancat un acord de govern, ni nosaltres ni ERC —fins i tot sense acceptar la seua exigència d’un referèndum pactat— no ens hi hauríem pogut oposar, perquè aquest Govern alternatiu hauria obert una dinàmica diferent, però malauradament no van superar les seves diferències”, lamenta Carles Campuzano.

Capella: “Als socialistes, quan els planteges de presentar una nova moció de censura per rellevar Rajoy, sempre responen el mateix: ‘Només esmenarem Rajoy a les urnes’”

Des d’Esquerra, la diputada Ester Capella assegura que “el PSOE mai no va estar disposat a arribar a un acord com aquest”. Ho argumenta dient que “amb qui primer va seure a negociar, va ser amb Ciutadans, amb qui va arribar a tancar un acord per escrit, és a dir, que va decantar-se per la dreta de la dreta en lloc d’optar per l’esquerra”. Més tard, amb motiu de la moció de censura presentada per Podem, “ni tan sols no van considerar la possibilitat d’investir un president socialista, com proposava Pablo Iglesias”. Comptat i debatut, Capella tampoc no hi veu una eixida possible: “Als socialistes, quan els planteges de presentar una nova moció de censura per rellevar Rajoy, sempre responen el mateix: ‘Només esmenarem Rajoy a les urnes’”. Els republicans entenen que la reunió que va mantenir Sánchez amb ells quan intentava la seua investidura va ser “protocol pur, un tràmit perquè ningú no diguera que no ens hi havíem reunit”. Des de bon començament va advertir-los que no aniria més enllà de la Declaració de Granada, de tall federalitzant, que el PSOE havia aprovat a l'etapa d'Alfredo Pérez Rubalcaba. Aquesta era la línia roja que li havien marcat els barons més enèrgics del partit.

Finalment, José Luis Ábalos, mà dreta de Pedro Sánchez i secretari d’organització socialista, es mostra taxatiu: “No contemplem un acord com aquest, és impossible. No compartim el model d’Estat de Podem i els grups catalans”. De fet, el PSOE hi acaba de llançar una poalada d’aigua freda deixant de considerar Podem com a “soci preferent”, tal com Sánchez s’hi havia referit el setembre passat.
 


 

PACTE MULTILATERAL AMB CATALUNYA AL REREFONS

El Pacte de Sant Sebastià va ser fruit d’una reunió secreta mantinguda el 17 d’agost de 1930 en aquesta ciutat basca. Feia set mesos que Miguel Primo de Riverahavia dimitit el càrrec de president del Consell de Ministres i el rei Alfons XIII havia nomenat com a substitut Dámaso Berenguer Fusté, que encapçalaria l’anomenada dictablanda. Amb tot, la majoria de ciutadans defensaven posicions republicanes, tal com s’evidenciaria a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que van considerar-se “plebiscitàries”. La victòria rotunda de les forces contràries a la monarquia va propiciar, dos dies després, la proclamació de la Segona República i la fugida del rei.

Banquet ofert pel Govern de la República, el 22 d’agost de 1931, als assistents al Pacte de Sant Sebastià, celebrat un any abans. A sota, d’esquerra a dreta, el gallec Santiago Casares Quiroga, el català Marcelino Domingo Sanjuán, Alejandro Lerroux, Niceto Alcalá Zamora, Manuel Azaña, Fernando de los Ríos i Jaume Aiguader, d’Estat Català. Dalt, el democristià Manuel Carrasco i Formiguera, Eduardo Ortega i Gasset, Lluís Nicolau d’Olwer —d’Acció Catalana—, Rafael Sánchez Guerra, Álvaro de Albornoz, el basc Fernando Sasiaín, Ángel Galarza, Diego Martínez Barrio i Macià Mallol, d’Acció Republicana de Catalunya. / EFE 

El president del Cercle Republicà de Sant Sebastià i futur alcalde de la ciutat, Fernando Sasiaín, va oficiar com a amfitrió. La reunió va tenir lloc a la seu d’Unió Republicana. En una “nota oficiosa”, els assistents van fer esment “al problema de Catalunya, que és el que podia oferir més dificultats a l’hora d’arribar a un acord unànime”. En aquest sentit, les diverses parts van consensuar “la presentació a unes Corts constituents d’un estatut redactat lliurement per Catalunya per tal de regular la seua vida regional i les seues relacions amb l’Estat espanyol”. A més, el pacte convidava a fer igual “a totes aquelles regions que senten la necessitat d’una vida autònoma”.

Hi van acudir Alejandro Lerroux (Partit Republicà Radical), Manuel Azaña (Grup d’Acció Republicana), Marcelino Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza (Partit Radical Socialista), Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura (Dreta Liberal Republicana), Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana), Macià Mallol Bosch (Acció Republicana de Catalunya), Jaume Aiguader (Estat Català) i Santiago Casares (Federació Republicana Gallega). El socialista Indalecio Prieto, Felipe Sánchez Román i Eduardo Ortega y Gasset hi van anar a títol individual.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.