-Si l'historiador Xavier Casals va assenyalar que la violència a la transició valenciana no fou irrellevant, tot i que sí un escenari secundari en comparació a Catalunya o el País Basc, vostè, a l'obra Una historia de violencia. La transición valenciana (1975-1982), narra com la represa democràtica valenciana va estar marcada per la virulència. Com va influir en la reconstrucció de l'autogovern valencià?
Pense que va tenir una influència prou forta per què va servir per a modular les posicions de l'esquerra i, particularment, del PSOE, qui va canviar molt les seues postures durant la transició valenciana. Aquesta violència, a més, va tenir un impacte clar per a provocar la dimissió de Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell preautonòmic valencià, en desembre del 1979. Mesos abans, en la 9 d'octubre d'aquell any, van produir-se uns aldarulls molt seriosos que van empentar UCD a la presidència del Consell preautonòmic. UCD va aconseguir-ho sense guanyar cap elecció. Hi havia un ambient prou enrarit, de tensió, on la violència va tenir un impacte indiscutible.
-A la seua recerca, i a diferència d'altres investigacions sobre els considerats com a anys de plom al País Valencià, s'amplia el focus geogràfic dels atemptats. Hi ha referències allunyades de l'àrea d'influència de València. Tanmateix, va haver-hi una concentració de la violència i dels atemptats en el hinterland de la capital valenciana?
La violència va tenir una incidència especialment nítida a València i al conjunt de la seua àrea metropolitana, però va haver-hi accions violentes en altres poblacions de la província de València. A la demarcació d'Alacant, i malgrat que gran part de les fonts consultades estaven centrades a València, sí que puc afirmar que va haver-hi prou violència. Ara bé, no va ser tan específica i singular com a València, ja que, en aquesta zona, no hi havia gaire activitat de grups anticatalanistes. A Alacant, hi actuaven grups d'extrema dreta, i a Castelló va haver-hi poca incidència de la violència. Un factor que potser ho explique siga el domini de l'esquerra a València i Alacant, mentre que a Castelló la dreta atresorava l'hegemonia.
-A l'obra, de fet, classifica aquests incidents violents en funció de la ideologia dels seus responsables, on apunta que el 73% foren comesos per l'extrema dreta o el blaverisme. La mal denominada Batalla de València fou, al remat, extraordinàriament desigual.
Exactament. I cal matisar que el 73% està referit a les 162 accions més greus, que són aquelles catalogades. Si prenguérem el conjunt de la violència, segurament aquest percentatge seria superior. La violència, a la transició valenciana, fou quasi unilateral per part de l'extrema dreta i l'anticatalanisme. La violència dels grups d'esquerres, llevat d'alguns episodis de Terra Lliure al País Valencià, són accions vinculades a bombes d'ETA política-militar, que no tenien res a veure amb la dinàmica específica valenciana.
-Entre el conjunt d'accions violentes i terroristes que van registrar-se al País Valencià, sobta la quantitat de bombes col·locades contra llibreries. Vostè, de fet, proporciona una evolució d'aquest fenomen, amb un pic de dotze l'any 1978.
Els atemptats contra les llibreries no són una particularitat del País Valencià, ja que va haver-hi a tota Espanya. Per què van ser objectius d'atemptats? Per què les llibreries eren, i són, un focus de cultura. I, en el cas de l'extrema dreta, la cultura no li agradava massa. Imagina't si li agradava aquella cultura d'arrel valenciana i catalana.
-Després de tota aquesta recerca plasmada primer a una tesi i, més tard, a un llibre, la sensació és que s'ha narrat habitualment una transició valenciana allunyada de la influència de la violència.
El relat hegemònic i mediàtic normalment ha obviat aquesta conflictivitat, la qual va estar molt present a la quotidianitat. Aquesta realitat ha estat sovint oblidada, com ha ocorregut també al conjunt de l'Estat espanyol. Al País Valencià, va haver-hi de nou a catorze morts per violència política. Aquesta forqueta és perquè hi ha cinc morts en atracaments que són susceptibles d'haver estat responsabilitat d'accions terroristes. És cert que són pocs morts en comparació a altres territoris, però crec que va haver-hi molta violència. La meua estimació és de més de 1.000 episodis violents durant la transició al País Valencià. En el cas de dos morts, són responsabilitat de persones a l'òrbita de Fuerza Nueva i la resta són conseqüència de violència policial. S'ha de dir que arreu de l'Estat espanyol van haver-hi un bon grapat de detinguts per accions terroristes d'extrema dreta que tenien vincles amb Fuerza Nueva.
-L'extrema dreta i l'anticatalanisme van actuar del bracet durant la transició valenciana, com ara a determinats moments de 1979, com remarques a l'obra, o amb assalts conjunts del Grup d'Acció Valencianista (GAV) i Fuerza Nueva a la III Escola d'Estiu de València. Com va forjar-se l'entesa entre ambdós espais polítics per intervenir virulentament?
Quan es funda el GAV, sabem que hi participa gent del Sindicat Vertical franquista. I, per tant, sabem que els grups anticatalanistes radicals i l'extrema dreta han estat connectats des de sempre. Ara bé, és cridaner que Fuerza Nueva, al principi, marcara distàncies amb el moviment anticatalanista. De fet, la seua convergència amb l'anticatalanisme no es produeix fins a l'any 1978. No s'han trobat vincles orgànics entre Fuerza Nueva i el GAV, però sí que sabem que membres d'ambdós grups participaven conjuntament d'accions violentes i de manifestacions. Fins i tot, Fuerza Nueva, a partir del 1978, utilitza en molts aspectes la retòrica anticatalanista.
-No fou l'única aliança d'aquesta força de xoc del blaverisme irredempt. També, com va explicar aquest setmanari i fa referència vostè a la seua investigació, va forjar-se una aliança electoral entre el GAV i la UCD. Es tractava d'un acord puntual?
No fou un fet puntual. És cert que no hi ha proves d'aquelles teories que apunten a la UCD com a creadora del GAV, però sí que hi ha evidències de com la UCD va instrumentalitzar aquest grup anticatalanista. El pacte electoral és la màxima expressió d'aquesta instrumentalització, encara que va més enllà. Una de les persones que organitza els aldarulls del 9 d'Octubre de 1979 és Rafael Orellano, qui fou el primer president del GAV i regidor de la UCD. També hi havia relacions estretes entre el Governador Civil de València, José María Fernández del Rio, de la UCD, i determinada gent del GAV.
-Va haver-hi finançament del blaverisme per part de la UCD?
No hi ha proves que ho permeten sostenir.
-En una entrevista concedida a EL TEMPS, Carlos Recio, antic membre del GAV i personalitat del blaverisme que va tenir una etapa de negació d'aquesta ideologia política, va afirmar que el GAV era «la guàrdia de corps de la UCD».
Els aldarulls del 9 d'Octubre del 1979 van ser orquestrats, com he dit, per Orellano, un càrrec de la UCD, i executats pel GAV junt amb membres de l'extrema dreta. De fet, aquells fets violents foren tolerants explícitament per part de Fernández del Rio, del Governador Civil de València, ja que les autoritats progressistes estaven sent agredides i la policia no intervenia. En canvi, a les manifestacions de les esquerres, on no hi ha aquests episodis de violència, la policia sí que hi actuava.
-UCD i el GAV, a més, van compartir edifici a València, on també va situar-se Procuvasa, una organització blavera que tenia entre els seus promotors a Pilar Tormo, muller de Vicente Saez Merino, de la família propietària de la firma tèxtil Lois. Quin paper va tenir una família que acabaria, amb el pas del temps, vinculada al PP?
Procuvasa és l'embrió de l'associacionisme blaver. D'aquesta organització, no debades, neix el Consell Valencià, del qual sorgiria el GAV. Aquestes persones són les primeres que van articular el moviment anticatalanista al marge de les institucions franquistes. Cal recordar que l'Ajuntament de València i la Diputació de València van participar de l'impuls de l'anticatalanisme. Ignacio Carrau, últim president franquista de la Diputació de València va reconèixer que va finançar al GAV des d'aquesta institució, així com el consistori de la capital va promoure campanyes de caràcter anticatalanista.
-Una altra de les figures de la dreta que van participar activament en el moviment anticatalanista d'aleshores fou l'advocat i posterior víctima d'ETA, Manuel Broseta. Quin rol va jugar dintre d'aquesta òrbita de segell blau?
Broseta va aprofitar tota la tensió generada per la campanya anticatalanista per a soscavar el Consell preautonòmic encapçalat pel PSOE a favor de la UCD. A més, convé aturar-nos en la peculiar biografia de Broseta. Hi ha un detall que mostra la seua evolució ideològica i política: la seua condició d'assessor de l'expresident socialista del Consell preautonòmic, Josep Lluís Albinyana.
-Al pacte confidencial entre la UCD i el GAV, hi ha una contrapartida per a la força de xoc blavera: se'ls garanteix llibertat «per acusar allà on estiguen als catalanistes». Aquesta concessió va coincidir amb les crítiques de l'esquerra a la gestió dels governadors civils de la UCD. Hi havia mànega ampla de la UCD amb els col·lectius reaccionaris i blavers?
Sense cap dubte. I els fets del 9 d'octubre de 1979 són l'exemple paradigmàtic. De fet, hi havia un contrast evident: mentre la policia era molt permissiva amb les actuacions dels anticatalanistes i de l'extrema dreta, mostrava fermesa a les manifestacions de l'esquerra. Encara més, durant les mobilitzacions de l'esquerra va haver-hi quatre morts, centenars de ferits i de detinguts per la repressió policial. La realitat era de desprotecció de les autoritats progressistes, les quals van ser agredides en aquella diada valenciana amb la passivitat de les forces de seguretat. Hi ha informacions a Interviu i a Valencia Semanal on es detallava quines eren les persones responsables de l'activitat terrorista i mai van ser detinguts.
-En tota aquella malla anticatalanista i d'extrema dreta, quin protagonisme va tenir el GAV?
El GAV va tenir un protagonisme nítid en l'anomenada com a violència tumultuària, és a dir, en els aldarulls en manifestacions i d'accions de boicot. En el cas dels atemptats amb bomba, de les accions violentes més greus, les proves que tenim apunten a l'entorn de Fuerza Nueva. Xavier Vinader va publicar un reportatge en el qual s'assenyalava com a la seu de Fuerza Nueva de València es fabricaven artefactes explosius.
-Hi ha dos casos paradigmàtics de la impunitat del terror que va proliferar durant aquella època. Es tracta de les bombes contra l'intel·lectual Joan Fuster i el savi Manuel Sanchis Guarner, ja que mai es va assenyalar judicialment, ni tampoc per part de les forces i cossos de seguretat als responsables.
Segons els indicis que tenim i la informació de la qual disposem, és plausible que el primer atemptat contra Fuster i Sanchis Guarner foren responsabilitat de l'òrbita de Fuerza Nueva. La informació publicada per Vinader prové d'un grup que va assaltar la seu de Fuerza Nueva a València, i allí van trobar components per a la fabricació d'explosius molt similars als col·locats contra Sanchis Guarner. Eren artefactes molt particulars, amb unes característiques molt específiques.
-A pesar d'aquesta impunitat de l'extrema dreta i del blaverisme durant la transició valenciana, sí que va haver-hi una gran operació contra la ultradreta, on es va detenir a un excandidat d'Aliança Popular, empresari de la seguretat i vinculat al sindicat ultradretà CONS, del qual seria un referent anys enrere el dirigent feixista José Luis Roberto.
Aquestes operacions no tenen un marc exclusivament valencià, sinó que tenen un marc de caràcter estatal. No debades, es produeixen detencions també a Valladolid o a Madrid. Amb aquestes intervencions policials, el Frente de Juventud, una mena d'escissió violenta de Fuerza Nueva, queda prou tocat. L'operació sobta per què es produeix poc abans del cop fallit del 23-F.
-Atès el paper que va jugar aleshores Fuerza Nueva a la mal denominada com a Batalla de València, com observa vostè que el presidenciable de l'extrema dreta Vox a la Generalitat Valenciana, Carlos Flores, ocupara el vuitè lloc de la llista d'aquesta formació nostàlgica del franquisme al Congrés l'any 1982 i n'haguera estat màxim dirigent de Fuerza Joven, la seua branca juvenil?
D'aquell fang, aquesta pols.