Al barri de Campanar, ubicat al nord-oest de València, tot estava enllestit perquè els més menuts gaudiren de la cloenda de la III Escola d'Estiu. Al ritme de la Muixeranga i d'altres cançons populars valencianes, els professors ensenyaven als xiquets balls i dansades de caràcter tradicional. Un clima alegre, festiu i de rialles que des del primer moment va ser boicotejat per les forces de xoc de la ultradreta valenciana. Membres de Fuerza Nueva i del Grup d'Acció Valencianista (GAV) van agredir els participants sota consignes com ara «fora cançons catalanes».
L'atac va provocar cinc ferits. A un dels participants, de fet, van trencar-li el nas mentre la policia sota les ordes del Governador Civil de la UCD, José María Fernánez del Río, «va llavar-se les mans», segons narra una crònica de l'extinta publicació Valencia Semanal. Aquesta acció violenta, a la qual van sumar-se en les acaballes integrants del neonazi Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE), va produir-se en juliol de 1978. Era l'enèsim sabotatge feixista contra la cultura pròpia i els anhels d'autogovern de les forces progressistes i centristes valencianes. En abril d'aquell mateix any, integrants del partit franquista de Blas Piñar i del GAV havien mostrat la seua dialèctica dels punys i les puntades de peu a la Fira del Llibre de València.
Mesos més tard de les agressions, el grupuscle extremista d'arrel blavera GAV va signar un pacte estratègic i de col·laboració amb la Unió de Centre Democràtic (UCD). Segons un informe confidencial de la formació centrista, al qual ha accedit EL TEMPS, ambdues organitzacions van conformar una aliança que, d'una banda, permetria a la UCD captar els vots del blaverisme irredempt i, d'altra, atorgava al col·lectiu ultra diferents prebendes, així com tenir el paraigua d'un partit que retenia el poder al Govern espanyol, a determinades àrees del Consell preautonòmic i als departaments encarregats de les forces de seguretat. Referenciat a la tesiEl papel de la prensa diaria durante la transición a la democracia en València (1976-1982), del professor del Departament de Ciències de la Comunicació de la Universitat Jaume I, Amador Iranzo, va ser elaborat per Emilio Attard i José Ramón Pin, aleshores president i secretari del partit nodrit d'exquadres de la dictadura. Segons apunta Iranzo a la seua tesi, el document, malgrat no estar datat, estaria confeccionat a finals de gener de 1979.
A l'informe, Attard, qui tenia al seu arxiu una còpia dels estatus del GAV, tal com va desvelar recentment eldiario.es, i Pin argumenten per justificar l'entesa que «des del 15 de juny fins avui s'ha produït un moviment sociològic valencianista que adquireix una ingent expectativa sota la denominació comuna de la valenciania, anticatalanista furiosa que fa referència a la qüestió de transcendència il·limitada dels símbols, les banderes, la llengua i les denominacions». «Reuneixen més de 80.000 firmes, protocol·litzades notarialment i a ells ens hem de dirigir, ja que els partits marxistes són més afins a la catalanitat i als símbols pancatalanistes. Tant el PSOE com el PCE es decanten per les quatre barres catalanes i, per això, tindran una gran pèrdua electoral en les urnes el [pròxim] 1 de maig», afegeixen després d'assenyalar que «el nostre coreligionari Francisco Giner i el mateix president provincial» han presentat durant mesos «atenció» a les activitats del GAV.
«En conseqüència, nosaltres hem d'assumir la valenciania amb la mateixa agudesa, i, per tant, relacionar-se amb els grups d'acció valencianista, als quals atorgarem una lleugera presència en la candidatura, amb la persona de Pilar Bosch, que ha estat a UCD des del principi, i de l'incorporat [Rafael] Orellano [aleshores, president del GAV]. També al senador Juan Ferrando Badía», continuen. I amplien: «Els Grups d'Acció Valencianista que incorporem no tenen orientació política, ja que són associacions culturals que ens donen el seu suport contra unes condicions que hem acceptat i figuren en l'annex. [D'aquesta manera], evitem que la Unió Regional Valencianista tinga aquest suport. [...] Hem fet tot el possible per tractar de lligar d'alguna manera a URV [és a dir, va tractar d'aliar-se amb una formació blavera amb membres que van participar d'accions ultres, tal com recull una investigació de Valencia Semanal], fracassant en la nostra empresa. No obstant això, ho haurem de reiterar de cara a les municipals, en les quals podem experimentar una major lesió, particularment a València i el seu entorn».
A canvi d'aquest suport contemplat amb perspectiva electoral pels comicis espanyols del 1979, UCD es compromet, a banda d'incorporar a figures del grupuscle d'extrema dreta a les seues llistes com ara Orellano o Bosch, «a legalitzar ràpidament la publicació SOM [l'òrgan de propaganda del GAV]», així com l'emissora de ràdio i l'emissora de TV en color. La formació encapçalada per Attard al País Valencià acceptava «facilitar la participació en les conselleries d'Educació i de Cultura [les quals estaven en mans de l'ucedista Josep Peris]» d'un col·lectiu extremista amb un historial violent que mantenia una teoria anticientífica sobre la unitat de la llengua catalana. Al punt més enigmàtic, i del qual es poden elaborar interpretacions preocupants respecte del comportament de les forces d'ordre, s'estableix: «Llibertat per acusar els catalanistes estiguen on estiguen». L'informe també evidència l'aposta d'Attard per l'advocat Manuel Broseta Pont després del seu viratge blaver, així com la valoració negativa de figures centristes i contràries a l'anticatalanisme, com ara Joaquín Muñoz Peirats.
Els vincles entre la UCD i el GAV, tanmateix, eren més estrets, i no només van donar-se en el marc d'aquest pacte de col·laboració. Tal com recorda Iranzo a la seua tesi, «les seus del GAV i de la UCD estaven al mateix edifici: Cronista Carreres, 9». Un immoble que, segons un altre reportatge de Valencia Semanal, havia acollit diverses associacions del món blaver, com ara Procuvasa, en la qual figurava com a membre Vicente Saéz-Merino, de la família que controlava l'empresa tèxtil Lois.
«Com ja hem apuntat anteriorment, tot indica que el GAV fou finançat i instrumentalitzat per la UCD a la transició democràtica, qüestió que ha sigut reconeguda, com hem vist, pel mateix president del GAV, Pascual Martín Villalba», indica el sociòleg Vicent Flor a la seua tesi L'anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del blaverisme, qui cita una declaració de l'exregidor de l'Ajuntament de València per Unió Valenciana i membre del GAV, Dolores Garcia Broch, on reconeix un xicotet suport econòmic d'àmbits propers a la UCD: «Sabíem que ens estava instrumentalitzant la UCD. Però sabíem que el poc suport que teníem era de la UCD». Carlos Recio, exfuncionari zombi de la Diputació de València i exmembre d'aquest grupuscle virulent, va admetre en una entrevista a EL TEMPS l'any 1986, la qual estava firmada per Vicent Martí: «Fórem la guàrdia pretoriana de la UCD, i la carn de canó de les seues maniobres polítiques».
Després d'aquell pacte tàctic entre el GAV, qui ha acumulat un polèmic historial d'incidents virulents fins a l'actualitat, i la UCD, el grupuscle ultra va protagonitzar durant el mandat del governador civil ucedista Fernández del Rio diverses accions violentes que van quedar impunes, com ara l'assalt a una missa en commemoració de la pèrdua dels Furs o les agressions del 9 d'Octubre de 1979. En aquella diada valenciana, va cremar-se la bandera del Consell i van atacar diversos representants polítics, entre els quals hi havia el socialista Ricardo Pérez Casado, aleshores alcalde de València. La idea del sabotatge a la bandera va ser obra d'Orellano, tal com va reconèixer l'any 2010 en una entrevista a El Mundo. A l'entrevista, també va narrar que va avisar d'allò que passaria a la policia espanyola i als militars. Cap dels dos cossos van fer res per evitar els aldarulls.