Carles Recio: ínfules d’intel·lectual, blaver producte del ‘levante’ espanyol

Referent del blaverisme radical, polèmic i amb pretensions d’intel·lectual, l’escriptor Carles Recio ha estat descobert com a treballador ‘zombi’ de la Diputació de València. Encimbellat per diversos mitjans de comunicació, Recio representa un dels productes més característics de la coentor valenciana. L’ombra de frau a diversos certàmens literaris, els negocis relacionats amb la prostitució, la seua etapa d’anticatalanista penedit i l’intent de convertir-se en el lletraferit per excel·lència del secessionisme lingüístic completen la seua biografia.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Polèmic. Impulsor de negocis tèrbols. Amb tocs d’egocentrisme. De passat violent. I marcat per les pretensions d’erigir-se en referent intel·lectual de l’anticatalanisme més irredempt. Carles Recio, escriptor, articulista de premsa i advocat, és el funcionari que, segons ha destapat El Mundo, va cobrar 50.000 euros anuals de la Diputació València sense treballar durant 10 anys. Només fitxant de matí i de vesprada. Un personatge, però, que acumula un bon regall de polèmiques -i també sospites- en els seus 52 anys de vida.


Natural el barri de Russafa, de València, Recio va estudiar al col·legi catòlic dels Dominics. Fill únic, faller vocacional des de ben menut i castellanoparlant, va tindre els seus primers contactes amb el blaverisme més violent quan tenia 13 anys. Era l’any 1978, i Recio va acudir amb els seus amics a una de les primeres accions del posterior moviment feixista que posaria bombes a casa de l’intel·lectual Joan Fuster. «Per a mi, va ser un acte patriòtic, d’una pàtria que no sabia ben bé que era, però a la qual em portava un sentiment irresistible», va confessar en una entrevista a aquest setmanari l’any 1986.


Aquella revelació va fer-lo canviar de llengua, abandonant durant un temps el castellà. Va apuntar-se a un curset de Lo Rat Penat, entitat dominada pel secessionisme lingüístic. I ben prompte va erolar-se en les files del Grup d’Acció Valencianista (GAV), força de xoc del blaverisme més violent. Fou un dels membres destacats de les seues joventuts. Segons Recio, durant aquella etapa fou «un ultra de l’ultravalenciania» i les accions que va realitzar «no tenen un altre qualificatiu que el de feixistes, sense pal·liatius». Sense cap rubor, en la seua etapa de penedit de la militància al blaverisme mentre seguia militant a Unió Valenciana i al GAV, va reconèixer: «Fórem la guàrdia pretoriana de la UCD, i la carn de canó de les seues maniobres polítiques». Van ser aquella etapa de la seua vida, a la qual va participar en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Una traïció als seus orígens que després va reconduir.


El seu compromís ultra va arribar lluny. «Fou un dels més fotografiats de la dècada. En les primeres manifestacions blaveres -impassible el ademán- adoptava postures nazis, bandera en mà, i es retratava amb els activistes més gloriosos del GAV», recordava una crònica d’EL TEMPS de 1985 escrita per Jeroni Castelló. Fou l’etapa en la qual Recio sempre apareixia darrere de cada visita de l’ex-ministre Manuel Fraga a València. Els anys en els quals participava amb els dirigents de la força falangista Fuerza Nueva en dinars a la comarca.




Foto de l'entrevista realitzada a EL TEMPS amb el Diccionari Diferencial Català-Valencià.

Quan encara no estava de moda el terme, Recio va dirigir un escrache. La víctima fou David Rosenthal. El pecat del lletraferit nord-americà? Traduir a l'anglès l’obra Tirant lo Blanc. Recio, junt amb quatre joves més, van traure una pancarta, cridaren, insultaren, soltaren ratolins, llançaren monedes. I sota l’atenta mirada d’un public amb dirigents blavers com ara Vicente Gónzález Lizondo i Pasqual Martín Villalba, va recriminar al regidor present a la sala, Vicent Garcés, no subvencionar-li dotze llibres en «llengua valenciana». L’anècdota va retratar el personatge.


Lletraferit com siga


Perquè Recio, en efecte, no només va dedicar-se a llançar ous a l’històric valencianista Vicent Ventura o va intentar implicar a l’intel·lectual independentista Josep Guia en un afer violent del qual no havia participat. Mentre atacava a escriptors estatunidencs, el jove militant del GAV va intentar imitar el paper de Xavier Casp o Miquel Adlert com a referents culturals del blaverisme. Això sí, sense aconseguir-ho. «Va intentar ser l’intel·lectual del blaverisme. Però no va fer realitat el seu propòsit, malgrat totes les jugades i tripijocs», afirma Francesc Viadel, periodista, sociòleg i autor de No mos fareu Valencians. Històrica inacabada del blaverisme.


Els seus escrits només van tindre acollida al GAV, al Círculo Cultural Aparisi i Guijarro -grup carlí d’ideologia blavera i del qual va emergir Martín Villalba- i a les revistes més reaccionàries d’aquell moment com ara Murta. També a Las Provincias, quan Maria Consuelo Reyna era la directora. Tanmateix, la seua literatura grisa va empènyer-lo a escriure el Diccionari diferencial Valencià-Català. Volia aconseguir amb aquella obra allò que amb els seus llibres no havia pogut.


El diccionari, tanmateix, no va ser acceptat ni per Lo Rat Penat ni per la Reial Acadèmia Cultura Valenciana. «La seua mediocritat» va provocar-ho, segons apunten fonts del moviment blaver d’aquella època. Amb tot, l’elaboració de l’obra va convertir-lo per uns anys, en una mena d'exercici de transvestisme polític amb retorn als orígens, al catalanisme. «L'obsessió per conèixer l’idioma va generar-me la frustració d’haver comprovat que el secessionisme lingüístic no tenia cap fonament», va confessar a EL TEMPS en aquella entrevista de 1986. De fet, va admetre, fins i tot, amb tons irònics, les bajanades d’aquell diccionari. Traduir salvatge com a zulú al valencià era, segons ell, la més «emblemàtica».


Amb obres d’exaltació dedicades a l’ex-consellera Amparo Cabanes contrària a la unitat de la llengua, Recio va abraçar, de nou, la fe del blaverisme. En el seu retorn va escriure la biografia de González Lizondo, va col·laborar en altres mitjans de comunicació com ara Levante-EMV i va aconseguir un lloc de treball a la Diputació de València del popular Manuel Tarancón. La corporació provincial va concedir subvencions perquè obres seues s’adaptaren al teatre. Mentrestant, però, va voler optar a gaudir d’un seient a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). En no ser escollit, va qualificar de «genocida» la presidenta de l’entitat, Ascensió Figueres, militant del PP, quan va admetre l’ortografia catalana.


La reconversió al credo del secessionisme lingüístic va suposar-li guanyar el premi de narrativa Constantí Llombart per l’obra El poderós, quan la regionalista Dolors García en 1996 transformà els premis literaris de la Ciutat de València en una caricatura. A les sospites perquè el seu cap fora, al seu torn, cap de publicacions del consistori, s’hi va sumar la polèmica pel premi de poesia. Esquerra Unida va sospitar que, en realitat, el guardonat -Daniel Carratalà Ortí- no havia escrit realment el llibre. Que ho havia fet Recio. El jurat, si més no, estava conformat per membres de l’Institut d’Estudis Valencians, el qual dirigia ell com a defensor d’una particular tercera via del regionalisme. Als premis literaris de Xàtiva (La Costera) l’ombra de frau va planar durant l’etapa que va coordinar els guardons.


Del còmic eròtic a l’escàndol sexual


Les polèmiques als certàmens literaris no van aturar l’esperit creatiu de Recio. Ans al contrari. Semblava que a cada nou escàndol produïa més i més. Així, en febrer del 2000 va impulsar un còmic que tenia com a protagonista una heroïna fallera. Anomenat Fallerela, a la publicació sortia un alter ego del mateix creador. Es tractava d’un científic messiànic que provocava en la protagonista «un terratrèmol elèctric que esclatava al seu interior». La protagonista salvava la festa major de València llançant taronges als polítics que l'havien prohibit. Recio va repetir la jugada amb el còmic Españísima.


La seua immodèstia no té obturador: al seu pis, junt amb un rat penat que posa ‘Casa Carlos Recio’, hi ha bust del propietari. El mateix Recio va confessar en una entrevista a Levante-EMV que «hi havia molt d’ego» amb aquella figura.




Carles Recio en una intervenció d'un congrés d'escriptors en llengua catalana, quan va abandonar el blaverisme durant uns anys//EL TEMPS.

El sexe, però, també va ser protagonista d’episodis més tèrbols. Recio va ser destituït com a cap de publicacions de la Diputació de València quan va destapar-se que tenia un prostíbul masculí en la seua casa. No debades, va admetre que va ajudar a gestionar el pis, que en aquell lloc s’oferien serveis sexuals i que gestionava la publicitat de l’establiment. Fernando Giner, ex-falangista i d’Unió Valenciana i en aquell moment president de la Diputació de València pel PP, va creat a dit un altre lloc de l’administració provincial reubicar-lo: l’arxiu.


L’escriptor va ser enxampat per la seua poca traça. Recio va ajudar jurídicament quatre joves que van denunciar el propietari del pis que gaudia de l’agència de serveis sexuals. Advocat i, fins i tot, professor durant un temps de dret constitucional a la Universitat de València, va aconseguir aprovar la seua tesi a la Universitat Cardenal Herrera, després de ser rebutjada a les universitats públiques. El tutor del treball per a ser doctor fou l’ex-falangista i ex-membre del CDS Manuel Martínez Sospedra.


«És el típic producte del levante espanyol, de la concepció més coenta de València», afirma Viadel. L’impuls d’un congrés de parapsicologia, l'afició per escriure llibres de temàtica sexual, fins i tot, després de l’afer -Historia sexual del Reino de Valencia- l’han convertit en un personatge singular d’aquells que van fer fortuna gràcies a la Batalla de València. La investigació interna per esclarir si va ser un treballador zombie al més pur estil Imelsa és el penúltim capítol d’una trajectòria vital escrita en blau elèctric i egòlatra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.