Tortura

Els rostres de la repressió franquista a València

Amb la Brigada Politicosocial, el franquisme va crear la seua policia política amb l’objectiu de perseguir qualsevol persona contrària al credo nacional-catòlic. El periodista Lucas Marco s’endinsa en aquesta unitat a ‘Simplemente es profesionalidad. Historias de la Brigada Político Social de València’ (Institució Alfons el Magnànim, 2018). 
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ofegaments simulats a través de la tècnica de la banyera. Puntades de peu als testicles. Ventres colpejats ad nauseam. Ulls morats cansats de tants punys. Orelles impregnades de sang. Cossos inconscients. Aquesta recepta de violència era el beuratge repressor que la temuda Brigada Politicosocial de la policia espanyola va aplicar durant el franquisme als lluitadors contra la tirania feixista. Un càstig salvatge que van patir els activistes comunistes detinguts l’abril de 1971 a la comissaria de València. O els membres de Comissions Obreres emmanillats per la dictadura l’any 1968. Antonio Palomares, secretari general del Partit Comunista d’Espanya al País Valencià, va sortir de les dependències policials amb menys centímetres d’estatura després d’aquella ràtzia.

La brutalitat i les seues tècniques de persecució ideològica contra aquells que no combregaven amb la causa nacional-catòlica van estar influenciades per l’experiència de la policia secreta del nazisme, la Gestapo. Amb l’antecedent de col·laboració de la policia política hitleriana amb el govern de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) de 1934, els agents nazis van dirigir un programa d’instrucció per als futurs torturadors franquistes. Una aliança que permetia l’intercanvi “d’informacions sobre experiències generals i detalls respecte del comunisme, l’anarquisme, emigració i altres actuacions perilloses per a l’Estat”. L’objectiu del Tercer Reich era repatriar jueus, comunistes i socialistes alemanys que havien participat en les Brigades Internacionals.

Al llibre Simplemente es profesionalidad. Historias de la Brigada Político Social de València (Institució Alfons el Magnànim, 2018), el periodista Lucas Marco narra els orígens de la unitat policial franquista destinada a perseguir tota mena d’opositor al règim feixista. A partir d’aquesta obra, EL TEMPS retrata els principals rostres policials de la repressió de la dictadura a València, i també els personatges secundaris amb un currículum posteriorment esquitxat per la guerra bruta contra ETA

Pedro González Moro 

Oriünd de la població murciana de Iecla, va ingressar a la policia espanyola l’any 1921. Amb Barcelona com a primera destinació, va ascendir a sotscomissari en plena Guerra Civil, concretament en 1937. En aquella batalla bèl·lica entre el bàndol triomfador a les urnes i els colpistes antidemocràtics, el policia semblava ser lleial a la República espanyola. O, si més no, així es desprèn d’un document oficial de 1938 en el qual Moro qualificava la insurrecció franquista de “moviment militar-feixista”. Tanmateix, les seues lleialtats canviarien ràpidament: va convertir-se durant la postguerra en cap de la Brigada Politicosocial a València. Fou l’artífex d’una ràtzia policial contra militants anarquistes l’any 1947. Els detinguts, amb l’únic pecat de tenir una ideologia que no combregava amb la dictadura, van ser sotmesos a tortures com ara ofegaments o l’aplicació de corrents elèctrics als testicles. 

Antonio Cano

Procedent d’una família natural de Requena i amb tradició policial, va convertir-se en la icona de la repressió franquista a València. Membre de la Brigada d’Investigació Criminal de Barcelona l’any 1931, va protagonitzar diverses detencions d’anarquistes durant la seua estada a Madrid, on va ser destinat un any després d’aterrar a la capital catalana. Com a policia, va destacar per participar en la repressió de la Revolució d’Octubre que va tenir lloc a Astúries l’any 1934. Aquests antecedents —fixació sobre anarquistes i sufocador dels fets del 34— van sembrar dubtes sobre la seua lleialtat a la República espanyola. Malgrat els informes favorables dels analistes republicans, va ser donat de baixa del cos policial. 

l’informe del capità a València de l’espionatge franquista sobre les activitats d’Antonio Cano a la zona republicana| Arxiu General del Ministeri d'Interior

L’any 1937 va traslladar-se a València amb l’objectiu d’aportar els seus coneixements policials a la quinta columna franquista. De fet, va fundar al si de Falange un grup que estava en permanent contacte amb el Servei d’Informació i Policia Militar, el nom que rebia l’espionatge dels colpistes. Els serveis prestats a la causa nacional-catòlica van facilitar el seu reingrés al cos l’any 1939, una vegada els feixistes havien guanyat la guerra. Prompte agafaria les regnes de la policia política franquista a València. 

Aquesta tasca va comportar-li una trentena de felicitacions públiques i 23 guardons abonats en extres dineraris. Salvat pel cap superior de policia a València per una polèmica detenció a un soldat, era temut per molts antifranquistes. “El mateix agent, crec que li deien Cano, va trencar-me les dents amb un cop sec de karate a les mandíbules. Les puntades de peu al pit eren de l’estil d’aquest policia quan t’encongies de dolor”, va relatar, com recull el llibre, un maqui detingut. 

Juan José Cristóbal 

Comissari en cap de la Brigada Regional d’Investigació Social, el nom oficial de la policia política franquista, va destacar per estar al capdavant d’aquesta unitat durant les protestes de l’1 de maig de 1967, que van significar un cop a la planificació policial existent. En 1960, va rebre una medalla al mèrit policial. 

José de Oleza

Fill d’un militar i membre d’una nissaga de terratinents mallorquina, va combatre al bàndol feixista. Amb un germà republicà i un nebot comunista, va ingressar en la policia l’any 1942. Membre de la Brigada Politicosocial de València, l’any 1950 va rebre una felicitació pels seus serveis. Nou anys més tard seria condecorat amb la medalla de plata al mèrit policial —sense pensió— “en atenció al magnífic historial i mèrits obtinguts en la seua actuació professional”. La mort de Cano suposarà el seu ascens a responsable de la policia política franquista. En 1974, serà designat cap superior de la policia espanyola a València. Abandonarà aquest càrrec en 1976 per anar-se’n a Sevilla. El fosc ministre de Governació d’UCD, Rodolfo Martín Villa, nomenarà Oleza comissari general d’Investigació a Madrid. 

Tomás Cossías

Autor de llibres de propaganda franquista i escriptor per la seua vocació literària, va arribar a València després de combatre amb la División Azul. Guardonat amb medalles al mèrit policial en 1949 i 1960, va participar en un intercanvi de trets que va acabar amb un guerriller antifranquista mort. Aquell acte va suposar-li una felicitació del règim. Fou cap de la policia espanyola a la Corunya entre 1974 i 1976. 

Félix Crespo 

Manxec de naixement, va ser destinat a València una vegada va incorporar-se a la policia l’any 1947. Membre de la Brigada Politicosocial del franquisme, és pare de l’actual regidor del PP a l’Ajuntament de València, Félix Crespo, imputat per blanqueig de capitals en el cas Taula. Al seu soterrar en 2007, va acudir l’aleshores alcaldessa de la ciutat, Rita Barberá.

Anagrama de la Brigada PolíticoSocial del franquisme, la unitat que perseguia els activistes antifranquistes| EL TEMPS

Miguel Rubio

Agent de la Brigada Politicosocial a València des de 1967, va ser designat responsable de la policia espanyola a Pamplona. Com a comissari en cap, va ordenar la resposta policial als Sanfermines de 1978 a la plaça de bous. La repressió policial va deixar set ferits de bala i un mort, Germán Rodríguez, després de l’entrada policial amb ordres com “que no us importe matar”. Arran d’aquells fets, Rubio apareix com un dels responsables de la tragèdia al dictamen elaborat per l’Ajuntament de Pamplona durant la present legislatura. 

“Va haver-hi un pla premeditat per exercir una repressió important per part de les Forces d’Ordre Públic durant els Sanfermines de 1978, com una mena de càstig contra una població navarresa que es considerava un perillós referent quant a lluita obrera i popular”, afirmava l’informe municipal. El document ha servit de base per a una querella que ha presentat la plataforma San Fermines 78 Gogoan als jutjats la setmana passada. La seua actuació a la capital navarresa va provocar que l’esquerra de Xirivella (Horta) protestara quan fou nomenat comissari de la localitat.

Antonio Pascual 

Integrat a la policia política del règim durant les acaballes del franquisme, va resultar esquitxat per la trama navarresa del GAL, de la qual va quedar absolt. Comissari principal a Pamplona, va ser rellevat del seu càrrec per l’estreta relació que mantenia amb l’exdirector de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, qui va fugir de la justícia espanyola per les causes de corrupció que l’assetjaven. Pascual també va estar acusat de cobrar 14 milions de pessetes d’un compte obert il·legalment a nom de la Delegació del Govern espanyol a Navarra en l’oficina del Banc d’Espanya a Pamplona. Uns fons que, segons va admetre l’exagent de la Brigada Politicosocial, estaven reservats per pagar a confidents de les forces de seguretat. 

Juan José Lesmes

Secretari particular del cap superior de policia de València Rafael del Río Sendino i membre de la Brigada Politicosocial franquista, va dirigir la prefectura superior de Granada per ordre de l’aleshores ministre d’Interior i posteriorment condemnat per la guerra bruta contra ETA, José Barrionuevo (PSOE). El diputat al Congrés pel Partit Comunista d’Espanya, Fernando Pérez Royo, va acusar el comissari Lesmes de connivència amb l’extrema dreta. Com a subordinats seus, hi havia comandaments policials que cantaven el Cara al sol al costat d’elements ultradretans. Entre els referents radicals de dreta, hi havia el germà del colpista Antonio Tejero. Va ser cap de seguretat de RTVE.

Pedro Roncales 

Uniformat de la policia política franquista que va detenir Palomares, va estar esquitxat per un negoci il·legal de màquines escurabutxaques en clubs de cites com a sotscomissari. L’Audiència Provincial de València va condemnar-lo per un delicte de fallida fraudulenta. Dos anys després va ser indultat per Felipe González.

Manuel Ballesteros, que va passar per la policia política a València, va ser reciclat pels governs socialistes com a cap de la lluita antiterrorista. Segons el periodista d'investigació Xavier Vinader, Ballesteros va teledirigir grups parapolicials com ara el Batallón Vasco Español| EL TEMPS

Manuel Ballesteros

Granadí de naixement i considerat un dels policies de la Brigada Politicosocial a València que més por generava als antifranquistes, va ser responsable de la policia espanyola a Sant Sebastià i Bilbao durant la Transició. Després del 23-F, un capità de la Guàrdia Civil acusat de participar en la conspiració antidemocràtica va afirmar que Ballesteros havia acudit durant el colp al Congrés dels Diputats expressant “Viva España! Ya era hora”. Aquell mateix any fou designat  comandament únic de tots els cossos policials i del servei secret espanyol. Abans havia estat al capdavant de la Comissaria General d’Informació. Fou apartat del càrrec arran de l’escàndol de les tortures al membre d’ETA Joxe Arregi

Ballesteros fou condemnat l’any 1985 per negar-se a facilitar informació sobre els confidents policials sospitosos d’un atemptat del terrorisme d’Estat al País Basc francès al Bar Hendayais. La sentència, però, va revisar-se. Aquesta vegada el Tribunal Suprem va condemnar-lo per prevaricació. Més tard, però, l’alt tribunal espanyol va absoldre’l. 

Director del Gabinet d’Informació amb el PSOE durant els anys 90, la periodista Pilar Urbano va situar-lo com a ideòleg de la guerra bruta contra ETA. Un informe de la policia autonòmica basca, de fet, considerava Ballesteros al capdavant del grup paramilitar Batallón Vasco Español. O en paraules del mític periodista d’investigació Xavier Vinader escrites —vegeu número 1.232— en aquest setmanari: “Va teledirigir els escamots del fantasmagòric Batallón Vasco Español”. 

Benjamín Solsona

“Era un perill públic, un sàdic, els seus propis companys l’havien d’aturar. Era feixista”. D’aquesta manera defineix José Luis Monzón, estudiant detingut en cinc ocasions, el Galleta. Membre de la Brigada Politicosocial a València, “pegava per plaer”, segons Monzón, actualment catedràtic d’Economia a la Universitat de València. Darrerament, de fet, s’ha guanyat el sobrenom del Billy el niño valencià, en referència al sàdic policia madrileny. 

Comissari en cap a Màlaga, fou escollit responsable de la policia espanyola a Bilbao i a les illes Balears. Una vegada va abandonar el cos, va tenir una curta aventura empresarial com a administrador únic d’Inteligencia de Empresas SL, una firma dedicada a la vigilància privada. 

Víctimes de les tortures, membres de l'equip jurídic que ha participat de la querella i de la delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València a la presentació de l'escrit registrat als jutjats| EL TEMPS

Solsona està imputat per tortures en la querella argentina contra els crims franquistes i va ser denunciat —tal com va avançar EL TEMPS— per algunes víctimes de la ràtzia anticomunista de 1971. La justícia, en una decisió insòlita a l’Estat espanyol, va obrir-li diligències d’investigació. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.