Les dades demostren que el terrorisme d’extrema dreta comença a ser una preocupació a escala internacional. És, també, un fenomen que ha tingut presència històrica als Països Catalans. Tanmateix, avui dia, no hi ha cap grup actiu d’ultradreta que practiqui accions violentes a gran escala a casa nostra. Tal vegada, sí que hi ha alguns indicadors incipients que cal tenir en compte sense sobredimensionar-los ni que es puguin considerar grups terroristes en si.
En aquest sentit, el més rellevant d’aquests darrers anys és un esdeveniment recent. Es tracta de la detenció de Manuel Murillo el novembre de 2018 després que se sabés que tenia intencions de matar Pedro Sánchez fent ús d’un franctirador. Darrere del que al principi semblava un “boig”, a poc a poc es va anar construint un escenari que permetia veure que la cosa anava més de debò del que s’intuïa. Murillo va resultar ser fill del darrer alcalde franquista de Rubí (Vallès Occidental) i membre del partit neonazi Recuperem Espanya - Front Nacional Identitari (REFNI).
Una formació que, malgrat tenir poca militància, destaca per les seves connexions internacionals. El partit el coneix bé el periodista d’investigació Joan Cantarero, que en un article a Público exposava que el REFNI era aliat de formacions ultradretanes europees com la Lega (Itàlia) o Llei i Justícia, que governa a Polònia. Potser més preocupants són les seves aliances amb el partit ucraïnès Svoboda i els paramilitars del mateix país que conformen el Batalló Azov, actiu al conflicte del Donbass. Es tracta, en tots dos casos, de formacions marcadament neonazis que, com el REFNI, utilitzen el Wolfsangel a imatge de l’NSDAP (partit d’Adolf Hitler) o les Waffen SS. Unes aliances que no queden tan lluny com sembla. Tal com explica Cantarero a EL TEMPS, membres d’aquests dos grups en contacte amb el REFNI “viuen a Barcelona i tenen experiència amb armes”.
Al capdavant d’aquest partit, hi ha l’exmilitar José Alberto Pérez, sobre el qual EL TEMPS va revelar fa poc que liderava l’organització d’una protesta contra la criminalitat a Barcelona. Conjuntament amb ell hi havia altres militants ultradretans o Marc Anton Pons, cap de Premiere Services, una empresa de seguretat que col·labora amb Desokupa, una organització que s’encarrega de fer desallotjaments extrajudicials. A més, segons el periodista Joan Cantarero, hi ha militants del REFNI fent desallotjaments amb altres entitats. De nou, però, el vincle de Desokupa torna a portar a grups violents. Així, té entre els seus membres, segons informava LaDirecta en el seu número 46, antics paramilitars txètniks vinculats amb grups ultraortodoxos búlgars, així com Ernesto Navas “un jove d’ideologia neonazi condemnat per apunyalar un antifeixista al metro de Camp de l’Arpa”.
Aquest procés de recuperar militants ultres violents per a tasques de seguretat va iniciar-lo José Luis Roberto, dirigent d’España 2000 i cap de Levantina Seguridad. “Després d’una denúncia per obligar els vigilats que contractava a afiliar-se a la CONS [central sindical falangista], liderada pel mateix Roberto— una sentència va declarar il·legal aquesta pràctica i va posar de manifest que la majoria de vigilants que contractava eren actius membres de la ultradreta valenciana”.
Dins d’aquesta onada, cal destacar, també, la presència de membres de Soldados de Odín a la manifestació contra la criminalitat del 14 de setembre d’enguany a Barcelona, tal com va publicar el digital El Món. Aquesta organització d’origen finès està lligada al neonazi Moviment de Resistència Nòrdic vinculat a diferents atacs, alguns amb bomba, contra jueus i refugiats.
Seguint en aquesta línia, són destacables també les relacions que han tingut diferents membres de Plataforma per Catalunya amb el partit grec, recentment desaparegut, Alba Daurada, els líders del qual estan processats per organització criminal. També sobre aquest partit recau el cas de l’assassinat del raper Pavlos Fyssas a Atenes. D’aquestes trobades entre partits, se’n destaca la foto que es va fer l’actual regidor de Vox a Salt (Gironès) Sergio Concepción amb el líder del partit grec Nikólaos Michaloliakos i que recull el periodista Xavier Rius Sant al seu blog. Tal com també recull l’historiador Xavier Casals al seu blog, el valencià José Luis Roberto, líder d’España 2000, també va manifestar la voluntat de crear una nova Alba Daurada a l’Estat espanyol després d’una manifestació el 12 d’octubre de 2012. A més, l’octubre de 2014, exmembres d’Alianza Nacional i España 2000 van registrar a Alcoi un partit homònim de la formació grega.
Mallorca, barri nazi
En el cas mallorquí, més enllà de l’activitat local de l’extrema dreta, que mai ha estat al nivell del País Valencià o Catalunya, cal destacar la tradicional presència d’ultradretans arribats d’Alemanya. Prenen les Illes com una segona residència o un lloc de vacances, tal com molts altres compatriotes, i de tant en tant es deixen veure en accions concretes. Al llibre La claveguera marró (Tigre de Paper, 2016), el periodista Roger Suso exposa que l’any 2014, l’antic cap del neonazi NPD (Partit Nacionaldemòcrata d’Alemanya), Holger Apfel, va obrir un restaurant anomenat Maravillas Stube (ja clausurat) a la platja de Palma. Apfel va participar l’any 1996 en una manifestació amb futurs membres del grup d’extrema dreta neonazi NSU, responsable de la mort de 10 persones entre l’any 2000 i l’any 2007 a Alemanya i que tenia connexions amb diversos membres de l’NPD.
Més recentment, el 28 de març de 2019, un terrorista neonazi va ser detingut en un xalet de luxe a la localitat mallorquina de Calvià, ubicada a l’oest de l’illa. Les autoritats alemanyes el reclamaven per haver posat una bomba, que no arribà a explotar, a la ciutat bavaresa de Burglengenfeld. L’home era militant del grup neonazi Reichsbürger, que destaca per les seves activitats violentes i per no reconèixer la legitimitat de la República Federal Alemanya.
També enguany, el 8 de juny, dos joves alemanys van ser detinguts per apallissar el porter —afrodescendent— d’una discoteca de Palma. Els dos agressors, segons va publicar La Directa, eren membres de l’Imperium Fight Team de Leipzig. “Diversos lluitadors i membres d’aquest grup han estat acusats i processats per, suposadament, estar involucrats en l’atac neonazi més gran organitzat en les últimes dècades”, recull el mateix mitjà en referència als atacs del gener de 2016 al barri de Connewitz, a la ciutat alemanya de Leipzig, on van ferir diverses persones.
Encara un cas més: l’any 2017, una quinzena de caps rapats de Frankfurt del grup neonazi Hammerskins van causar avalots en un bar mallorquí per la presència d’una cantant afrodescendent. Un dels agressors duia una samarreta on es podia llegir “Mallorca, barri nazi”. Aquesta organització, que a l’Estat espanyol va ser il·legalitzada l’any 2009, és coneguda per la seva virulència i perquè distribuïa el Manual de resistencia sin líder, un document on s’incita a cometre actes violents i terroristes. Durant la seva desarticulació a l’Estat espanyol, un dels detinguts va ser el líder de Brigadas Blanquiazules —ultres de l’Espanyol—, Fredy Sanmamés.
Tot plegat, doncs, no permet parlar directament de l’existència d’un terrorisme d’extrema dreta als Països Catalans. Ara bé, com diu l’investigador de la Universitat de Còrdova Sergio Gracia, hi pot haver alguns “elements, perquè hi ha contactes internacionals. Si no són terroristes, tenen la possibilitat d’albergar membres dissidents. Els grups no ho són, però en algun moment sí que poden fer un pas més i anar més enllà com a Europa o als Estats Units”. A més, detalla com en alguns grups de Telegram en castellà apareixen individus “que volen comprar armes blanques. No és molt normal”.
Armes nostàlgiques
En el passat recent dels territoris de parla catalana, però, sí que podem trobar antecedents d’aquesta mena d’accions. Per exemple, un estudi sobre la violència política a València entre els anys 1977 i 1982 escrit per Borja Ribera situa en 12 els atemptats amb bomba perpetrats pel blaverisme contra el nacionalisme valencià o l’esquerra.
Se’n destaquen, entre més, les bombes posades a la casa de Joan Fuster o la Universitat de València l’any 1981, o les dirigides contra la casa de Manuel Sanchis Guarner i la plaça de toros de València durant l’Aplec del País Valencià l’any 1978. O les agressions i trets contra la façana de l’Ajuntament de València el 9 d’octubre de 1977. A banda, és clar, dels assassinats de Miquel Grau a Alacant (1977), i José Rodríguez a València (1980). Abans, amb Franco encara viu, l’editorial 3i4 veuria com l’any 1972 un artefacte explosiu incendiava la seva llibreria. L’atac es va fer des de la seu de l’Organización Juvenil Española, la mateixa que al seu llibre Ultracatalunya l’historiador Xavier Casals situa com a possible responsable d’incendiar l’any 1963 el Casal Montserrat de Barcelona, seu de l’Agrupament Escolta Minyons de Muntanya. A més, l’any 1973, membres del PENS (Partit Español Nacional Socialista) llançarien còctels Molotov durant els premis Octubre de l’editorial esmentada. El llibre El compromís amb la cultura de Santi Cortés (Tres i Quatre, 2014) recull 18 atacs contra la llibreria entre 1970 i 2006.
No debades, Casals, situa el PENS i el seu referent valencià, el Movimiento Social Español, com un dels primers grups d’extrema dreta organitzats que realitzaven atemptats utilitzant explosius plàstics. És el cas del que va patir la llibreria Cinc d’Oros de Barcelona l’any 1971, els locals de la Gran Enciclopèdia Catalana l’any 1973 o la llibreria Universal de València l’any 1975. El periodista José Martínez Gómez va reportar 67 atemptats duts a terme per aquesta organització.
Casals situa també un altre antecedent, el dels Guerrilleros de Cristo Rey, dirigits per l’exvoluntari de la División Azul Mariano Sánchez Covisa. Entre els membres d’aquest grup destaca el subhastador Alberto Royuela, que l’any 1977 protagonitzaria unes amenaces contra el responsable de la revista ElPapus, poc abans que fos víctima d’un atemptat pel grup Triple A —autor, també, de la matança d’Atocha a Madrid contra distints advocats de Comissions Obreres i el Partit Comunista. Més endavant, durant els anys 1977 i 1980, Casals recull que un dels fills de Royuela seria un dels líders del Grup d’Acció Sindical. Segons un membre anònim entrevistat per Interviu, aquests estaven pensats com “el brazo armado de Fuerza Nueva” i van perpetrar diversos atacs contra diaris i centres socials. Els fills de Royuela són uns habituals de l’extrema dreta catalana dels darrers anys. Santiago Royuela va ser detingut l’any 2001 per l’explosió d’una bomba a les Cotxeres de Sants i Mauricio Royuela, segons va publicar La Directa, és un dels socis que impulsa actualment, juntament amb Javier Barraycoa, l’ultradretà Club Empel de Barcelona. El novembre de 1980, Juana Caso i Salvador Muñoz eren assassinats a Cabrera de Mar (Maresme) per Salvador Duran, líder de Fuerza Nueva a la comarca.
Cal no obviar, tampoc, les accions de Milicia Catalana, com ara la bomba contra la seu de La Crida a Barcelona l’any 1985 o l’atemptat contra el Moviment d’Esquerra Nacionalista a Girona. Milicia Catalana va ser impulsada per l’ultra Carlos Francisound, que més endavant seria candidat a alcalde per la xenòfoba PxC a Barcelona. Finalment, Casals destaca l’assassinat de Robert Caplanne l’any 1985 per l’escamot ultradretà català dels GAL en confondre’l amb un etarra. Els dos casos, segons l’historiador, “apunten a l’existència de vincles entre el món ultradretà i els cossos de seguretat”.
Amb posterioritat, però, destaquen alguns casos rellevants al País Valencià. El 2005 es desarticulava el Frente Anti Sistema en el marc de l’Operació Panzer i es confiscava un arsenal d’armes entre les quals hi havia un bazuca. Un dels detinguts era Pedro Cuevas, que va assassinar el jove antifeixista Guillem Agulló l’any 1993 a Montanejos (Alt Millars). El grup era conegut per les caceres a migrants i militants d’esquerres. Alguns dels seus membres havien estat part, també, del grup Armagedon, desarticulat l’any 2000, i vinculat a l’incendi de diferents seus de partits polítics l’any 1997. El darrer atac destacable és el que es va fer amb explosius contra la seu del Bloc Nacionalista Valencià l’any 2007.
Els exemples del passat i les dinàmiques globals conviden a estar atents davant d’un fantasma que, malgrat tot, no té present.