Hemeroteca

Cas Scala o la fi de la CNT

Avui es compleixen 41 anys de l'incendi del Scala. EL TEMPS recupera aquest reportatge en el qual s'apunten les ombres que envoltaven aquells incidents i la possible implicació de l'Estat per desacreditar el moviment llibertari: "El cas Scala és la història de la guerra contra un sindicalisme que havia crescut massa. L'any 1978, la CNT aplegava 300.000 afiliats i posava en qüestió el sistema polític naixent. Calia aturar-la". 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diumenge, 15 de gener de 1978, deu mil sindicalistes de la CNT es manifestaven pels carrers de Barcelona. L'anarcosindicalisme estava crescut i repetia les demostracions de força al carrer, com la concentració a Montjuïc celebrada mesos abans al voltant de la figura de Frederica Montseny. L'existència de la CNT resultava molt molesta per a un govern que només volia democràcia si era sense ruptura i per a uns partits d'esquerra que veien que una part significativa de la classe obrera escapava del seu control, exercit a través de CCOO (el PCE) i UGT (el PSOE).

Aquell diumenge de gener els crits contra els Pactes de la Moncloa ressonaven, inquietants, en el passeig de Sant Joan. Tot just acabada la protesta multitudinària la sala de festes Scala, situada al passeig de Sant Joan, desapareixia entre les flames d'un incendi devastador. El foc va llevar la vida a Ramon Egea, Bernabé Bravo, Juan López i Diego Montoro, treballadors tots quatre de la sala de festes. Les pèrdues foren valorades en 489 milions de pessetes, i 174 treballadors es quedaren sense feina. La investigació policíaca apuntava que el llançament de còctels molotov a l'interior de l'edifici havia estat la causa de l'incendi. Ara només calia esbrinar qui eren els autors de "l'atemptat".

Unes hores després, cap a les cinc de la matinada, el jove Francesc Xavier Cañadas s'aixecava del llit per agafar el telèfon. A l'altra part de l'aparell algú li deia que era un veí i que si podria donar-li una aspirina, que tenia la dona malalta. "Tot seguit va sonar el timbre de casa. En obrir la porta uns catorze homes armats van abraonar-se sobre meu. Em vaig pensar que eren els fatxes que venien a pelar-me, però s'identificaren com a policies i em vaig tranquil·litzar una mica..., almenys no em matarien allà mateix", explica Cañadas recordant aquella sinistra matinada de la seva detenció. Les investigacions portaren també a la detenció de José Cuevas Casado, Arturo Palma Segura, Luis Munoz, Maria Pilar Àlvarez, Maria Valeiras, Maria Rosa López i Maite Fabres. D'una altra banda, Francisco Martínez, Emilio Fortes, Carlos Gonzàlez i Joaquín Gambin aconseguien d'escapar de la policia. Posat al corrent dels fets el ministre de l'Interior, Rodolfo Martín Villa, declarà: "No tindré cap inconvenient a demanar la pena de mort".

La versió dels detinguts

José Cuevas, Francesc Xavier Cañadas i Arturo Palma, acusats - i jutjats- de l'incendi de l'Scala, encara avui neguen la seva implicació en els fets. Per Francesc Xavier Cañadas, que va passar set anys i mig en presons diferents de l'Estat espanyol, la clau és Joaquín Gambin, o cosa que ve a ser el mateix, les trames policíaques muntades a l'aixopluc del Ministeri de l'Interior, que llavors comandava Rodolfo Martín Villa. "Vaig conèixer -explica Cañadas- Gambin el dia 13 de gener del 78. Llavors jo era del sindicat del metall i havíem quedat amb uns quants membres de la FAI, com el Quimet, el Marfil, el Cuevas... a la pizzeria Revolta del carrer del Carme. Allà hi havia el Gambin, que havia contactat amb el Cuevas. Però qui era l'intrigant Joaquín Gambin? En realitat, de Gambin, els joves anarquistes només en sabien la seva presumpta vinculació ideològica a l'anarquisme. Poc podien sospitar que aquell individu era delator a sou de la policia, un professional en la desarticulació de grups radicals."

Així que l'endemà mateix d'aquella primera presa de contacte amb ells, José Cuevas el convidava a dinar a casa seva. "Al dinar -prossegueix Cañadas-, hi érem jo i l'Arturo. Com que l'endemà era la manifestació de la CNT parlàrem d'endur- nos uns còctels. Sempre se'n portaven a les manifestacions. El Gambin va anar a comprar l'àcid sulfúric amb l'Arturo, jo vaig anar a comprar la benzina i el Cuevas se'n va anar a comprar la potassa… L'endemà passàrem amb el cotxe per davant l'Scala i el Gambin ens digué: ‘Cuando termine la manifestación, si no pasa nada, podeis tirar los cócteles en la Scala'. Més tard, Gambin encara ens preguntà si hi aniríem o no, a tirar-los; li diguérem que no ho sabíem i llavors ens contestà: 'Sois unos maricones, vaya anarquistas'. Anàrem, doncs, a l'Scala i pel camí ens trobàrem amb uns companys de Rubí i quan els comentàrem el que volíem fer ens van dir que allò era una ruqueria. Així que ens desférem dels còctels... Més tard vaig assabentar-me de l'incendi". Durant tres dies Francesc Xavier Cañadas i els seus companys José Cuevas i Arturo Palma van ser torturats, segons que van denunciar, a la seu policíaca de la Via Laietana.

Xavier Cañadas va passar set anys a la presó. Encara es declara innocent| Carme Puértolas

Al llarg de tots aquests anys els implicats en el cas Scala han mantingut la seva innocència. Estan segurs que tot va ser un muntatge policíac dirigit per Joaquín Gambin i consentit pel Ministeri de l'Interior. Però qui és realment Gambin?

Joaquín Gambin: 'el Murciano', 'el Grillo'.

Joaquín Gambin Hernàndez va establir contacte amb el moviment llibertari de Múrcia l'estiu del 1976. Un vell amic de presó, suposadament infiltrat en el moviment anarquista, Juan García Nieto, l'introduí a les reunions periòdiques que aquests militants tenien en casa d'Isabel Torrado als afores de Múrcia. Aquestes relacions s'acabaren el 7 d'octubre de 1976 quan Gambin i García Nieto decidiren d'assaltar una armeria de Múrcia. L'any 77, amb la caiguda d'anarquistes a València, Barcelona, Múrcia i Malàga sembla que comença el treball de Gambin com a confident de la policia. L'octubre del 77 la secció primera de l'Audiència Nacional espanyola dictava un acte decretant la llibertat provisional de Joaquín Gambin, llavors empresonat, per aplicació de l'indult polític a la mort de Franco. Gambin era considerat per la judicatura membre de facto de la Federació Anarquista Ibèrica i, per tant, mereixedor de l'indult polític. El 15 de gener del 78 ocorrien els fets de l'Scala. Però Gambin, relacionat directament pels implicats, desapareixia sense deixar ni rastre.

El 27 d'octubre de 1979, amb quaranta nou anys, Gambin era detingut a Elx portant un revòlver i relacionat amb un cas bancari. Gràcies a l'ordre d'ingrés a la presó, dictada pel jutge il·licità Giménez Paricàs, semblava que Gambin, cercat aleshores amb el nom de Manuel García, acabaria donant explicacions per la seva implicació en el cas Scala.

Després de fugir de la presó i ser detingut de nou, finalment el 5 de desembre de 1983 Gambin contava davant el tribunal la seva versió dels fets en el segon judici sobre el cas. Eren les cinc de la tarda. Entre fortes mesures de seguretat Gambin declarava que "tenia l'encàrrec de la policia de vigilar els grups anarquistes de Barcelona i que per això hi havia anat". Tot i així, Gambin negà cap implicació directa en el cas Scala. El 8 d'agost de 1983, en una carta enviada al president de l'Audiència Provincial de Barcelona, Gambin sol·licitava la llibertat provisional per la seva condició de "treballador al servei dels cossos de seguretat". En el mateix document, assegurava que havia estat contractat com a "confident" per l'inspector de policia de Múrcia, José Marín, amb la idea d'infiltrar- se en els grups anarquistes. Dos dies després d'aquest contacte, Gambin havia anat a Madrid, on s'havia posat a les ordres de l'inspector José Marín Escudero, de la Brigada Operativa de la Direcció Superior de Policia. De res no li valgueren a Gambin les maniobres de la seva defensa i la seva condició de confident policíac. Finalment, fou condemnat a setze anys de presó.

Durant tot el llarg procés del cas Scala, els advocats de la CNT, Josep Maria Loperena, Mateu Seguí i Marc Palmés, intentaren vanament la compareixença de Rodolfo Martín Villa. Avui, quan sembla que es revisa la seva actuació com a ministre d'Interior, els retrets se centren en la guerra bruta contra ETA, i ningú no recorda el cas Scala. Probablement, la seva relació amb el cas restarà per sempre en el secret més absolut.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.