Els cops de puny, les puntades de peu, els estirons de cabells, els insults, les amenaces i les temudes descàrregues elèctriques s'havien convertit en la rutina de Lucila Aragó, una jove antifranquista que encara no superava la vintena d'anys. Estudiant d'econòmiques i militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), era víctima de la repressió desmesurada i criminal d'un règim que experimentava els seus darrers mesos de vida. Aragó va restar-hi nou dies entre reixes d'ençà que va ser emmanillada per la seua activitat política el 22 de setembre de 1975.
Com a reacció a les mobilitzacions obreres i democràtiques que mostraven l'agonia d'una dictadura prolongada durant una fosca nit de quatre dècades, els comandaments franquistes havien ordenat en agost de 1975 un decret que ampliava el temps permès de detenció i estenia de manera arbitrària la jurisdicció militar. La falsa excusa dels jerarques falangistes era la «prevenció del terrorisme». En setembre d'aquell any, serien executats tres integrants del FRAP i dos d'ETA política-militar. Aragó seria una de les afectades d'aquella ràtzia, tot i que tindria més sort que altres companys de lluita antifranquista.
Junt amb ella, cinc represaliats més de la dictadura van denunciar fa uns mesos les sàdiques tortures rebudes als calabossos policials. Una acció judicial que intentava tombar l'estaca de la impunitat del franquisme al País Valencià i a l'Estat espanyol. Però que una vegada més pot topar-se amb el tap de la llei d'amnistia de 1977, la qual lliura a les autoritats repressives franquistes dels delictes comesos durant el règim feixista.
Segons publicava Valencia Plaza, la Fiscalia ha demanat el sobreseïment de les querelles presentades per les víctimes de tortures durant les detencions de 1975. Jaime Cussac, representant del Ministeri Públic en aquesta instrucció, justificava la seua decisió amb el dictamen sol·licitat al fiscal en cap de la secretaria tècnica de la Fiscalia General de l'Estat, Fernando Rodríguez. En aquell document, Rodríguez apuntava que s'oposava a iniciar actuacions judicials per perseguir delictes que estaven prescrits i als quals es podia aplicar la Llei d'Amnistia de 1977. D'aquesta manera, la prescripció i, especialment, la llei d'Amnistia actuaven com a obstacles per investigar els maltractaments rebuts durant les detencions injustificades de l'any 1975.
«Encara s'ha de tenir esperança respecte del posicionament del jutge, però aquesta decisió és un colp de la justícia espanyola contra els intents de restaurar la memòria democràtica de les víctimes de la dictadura», apunta a EL TEMPS la mateixa Aragó, membre de la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina en el País Valencià. «Amb tot, l'escrit de la Fiscalia, el qual hem conegut per la seua publicació als mitjans de comunicació, no ens sorprèn. A l'Estat espanyol, la majoria de querelles que s'han presentat per crims de lesa humanitat durant el franquisme s'han arxivat amb l'argument de l'existència de la llei d'Amnistia. Altres, però, amb la prescripció dels fets», assenyala.
El Govern balear que encapçala la socialista Francina Armengol, precisament, va xocar contra aquesta tanca legislativa quan va denunciar l'any 2018 als jutjats els 52 crims contra la humanitat que van cometre les tropes feixistes a Mallorca entre 1936 i 1937. Es tractava de poc més d'una cinquantena d'assassinats que van desvelar-se durant l'excavació de les fosses de Porreres. Tot i buscar detalls legals que esquivaren la polèmica normativa que va amnistiar els presos polítics del franquisme i els repressors colpistes, la Fiscalia va respondre a l'executiu balear progressista amb la legislació de 1977.
«La llei d'Amnistia va ser una alegria durant la transició cap a la democràcia, ja que permetia l'excarceració i alliberament de molts companys que estaven combatent la dictadura», indica Aragó. «En aquell moment, tanmateix, no vam veure l'altra cara d'aquesta normativa: permetia que els criminals franquistes quedaren immunes de les seues tortures, vulneracions de drets humans i crims de lesa humanitat», lamenta. «Cal derogar aquesta llei. O, si més no, reformar-lo per evitar que aquestes actuacions criminals queden impunes», planteja.
Amb el PSOE i Unides Podem conformant una coalició progressista a l'Estat espanyol, la possibilitat de derogar aquesta normativa hauria d'estar damunt la taula. Aragó, tanmateix, s'hi mostra escèptica. «Tenim esperances en matèria democràtica en el nou govern progressista del PSOE i Unides Podem a l'Estat espanyol, però la correlació de forces no és favorable a la seua eliminació o modificació. Els socialistes s'han oposat a les reformes o derogacions de la normativa que ha plantejat Podem al Congrés els Diputats», lamenta. Un posicionament que la formació del puny i la rosa ha mantingut, malgrat que organitzacions com ara Human Right Watch o Amnistia Internacional han demanat reiteradament a la seua derogació.
«Aquesta normativa, amb tot, no hauria d'impedir la investigació dels crims de lesa humanitat del franquisme, ja que aquestes accions il·legals no prescriuen i cap llei d'Amnistia hi haurien d'evitar les investigacions judicials. Així ho han assenyalat en diversos informes els relators de Nacions Unides per a la promoció de la veritat, reparació, justícia i no repetició», indica. Encara més, Pablo de Greif, qui ocupava fa uns anys el càrrec de relator especial de l'ONU, va considerar la interpretació restrictiva de la llei com a incompatible amb els compromisos internacionals firmats per l'Estat espanyol en matèria de drets humans.
L'actual relator especial de Nacions Unides, Fabián Salvioli, ha continuat les tesis del seu antecessor. En una entrevista en el setmanari EL TEMPS, va afirmar de manera contundent que «les lleis d'amnistia per a crims contra la humanitat són nul·les. I manquen d'efectes jurídics». «No hi hauria impediment perquè a Espanya es puguen jutjar aquests fets. Tots els països tenen dret a exercir la jurisdicció universal i l'Estat espanyol hauria de cooperar amb les querelles que es realitzen en altres llocs com ara amb la denominada querella Argentina. De la mateixa manera, que va ocórrer quan a través de la jurisdicció universal espanyola s'han jutjat violacions de drets humans comeses a Argentina», va raonar.
«A banda dels informes del relator de l'ONU, els quals són ignorats constantment per la justícia espanyola, cal assenyalar que la llei d'amnistia és nul·la de ple dret. I no tindria per què aplicar-se en la investigació d'aquests procediments. L'aleshores president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, va ratificar sis mesos abans de l'aprovació de la normativa el pacte internacional de drets civils i polítics, un conveni de Nacions Unides que impedia amnistiar els crims de lesa humanitat», apunta Aràdia Ruiz, advocada de la cooperativa El Rogle, la qual s'ha encarregat de les denúncies per tortures franquistes a València. «La llei és, per tant, incompatible amb el dret internacional», insisteix.
Ruiz, a més, observa una altra escletxa en la legislació per investigar els crims franquistes. «En cas d'assumir que la llei d'amnistia no és nul·la, la seua aplicació s'hauria de donar una vegada s'ha realitzat la investigació judicial sobre els fets. És a dir, només hauria de tenir efecte per absoldre els acusats una vegada que la instrucció i el judici posterior hagueren demostrat la seua responsabilitat. Si el recorregut judicial fora d'aquesta manera, les víctimes trobarien una certa reparació. No debades, una investigació judicial acreditaria la seua condició i assenyalaria els culpables, els quals únicament s'estalviarien la pena per una llei d'amnistia», explica, mentre critica que una vegada hagen passat quaranta anys encara continue vigent. «En Argentina, l'anomenada llei de punt final va derogar-se», recorda.
Tot i la seua argumentació jurídica, i conscient de la realitat judicial a l'Estat espanyol, l'estratègia de les víctimes del franquisme és esgotar les diferents instàncies judicials espanyoles. «L'objectiu és passar per tots els òrgans judicials de l'Estat espanyol fins a poder acudir a la justícia europea, en la qual tenim més confiança perquè ens atorgue la raó», expressa. «En el cas valencià, hi ha una víctima que ha arribat fins al Tribunal Constitucional», desgrana. I afegeix: «No hi tenim esperances en aquest tribunal espanyol. Ens ho prenem com un tràmit fins a poder arribar-hi a Europa».
Andoni Txasco, portaveu de l'associació 3 de Març del País Basc, van superar la instància del Tribunal Constitucional. «Va rebutjar la investigació perquè considerava que no era una qüestió amb rellevància, és a dir, va llavar-se les mans», crítica el membre d'un col·lectiu que lluita per reparar la memòria dels afectats a Vitòria durant la vaga general de principis de 1976. En aquells fets, no debades, cinc treballadors van ser crivellats per la policia franquista durant una assemblea obrera a la capital basca.
«Arran de la negativa del Tribunal Constitucional, vam traslladar la nostra denúncia al Comitè de Drets Humans, les resolucions del qual van convertir-se recentment en vinculants per a l'Estat espanyol. Estem encara pendents de la seua resolució, però en cas de donar-nos la raó s'obriria una escletxa molt gran per a tots els col·lectius i associacions de víctimes del franquisme que busquem justícia, veritat i reparacióa les institucions judicials», exposa. Unes institucions judicials que, de moment, perpetuen a l'Estat espanyol la impunitat del franquisme gràcies a la llei d'Amnistia.