Memòria democràtica

Mariano Sánchez Soler: «Per fer negoci en el franquisme, calia pagar peatge als Franco»

Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) és un dels referents del periodisme d'investigació a l'Estat espanyol. Antic redactor de revistes com ara Tiempo i Interviú i excol·laborador del setmanari EL TEMPS, ha publicat diversos llibres sobre la fortuna de la família Franco. La família Franco SA. Negocios y privilegios de la saga del último dictador de Occidente (Roca Editorial, 2019) és la darrera obra que detalla la xarxa empresarial de la família i el mode amb el qual van gestar el seu milionari patrimoni. EL TEMPS conversa per telèfon amb el també novel·lista i poeta del sud del País Valencià.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-A finals de novembre, El Mundo va publicar el testament de Franco. Aquest document, però, no incloïa la finca Hermanos Bécquer, una de les més icòniques de la família. Perquè va filtrar-se un document amb aquesta mena d'oblits?

El testament va filtrar-lo la família perquè sabia que poc després es produirien revelacions sobre el seu patrimoni, com ara el meu llibre. La intenció era demostrar que no eren tan rics. Malgrat que l'acta notarial publicada només estava en poder de la família, el document en si era molt conegut. Al llibre, precisament, ho narre en el capítol de l'herència misteriosa, on apunte que en 1962 la llista de propietats de Franco tenia un valor estimat de 23 milions de pessetes. Ara bé, una cosa eren els diners que controlava directament el dictador i una altra ben diferent la fortuna. S'ha de tenir en compte que Hermanos Béquer, per exemple, estava en mans d'una societat presidida per José Maria Sanchis Sancho, oncle del gendre de Franco. El mateix Sanchis Sancho estava al capdavant de Valdefuentes SA, de la qual n'era accionista la família del dictador. El testament, a més, no quadra amb les valoracions que després han tingut immobles com ara el Canto del Pico, el Palau de Cornigue o el Pazo de Meirás.

-Vostè, precisament, desmunta amb la seua investigació, La família Franco SA, la idea repetida de l'austeritat del dictador. Tanmateix, només aconsegueix establir una estimació de la fortuna del clan. Què impossibilita comptar amb una radiografia completa?

Si Espanya funcionava com a una gran corrupció, si el valor cadastral només s'emprava per pagar Hisenda, si el valor del mercat no es tenia en compte, si les propietats més rendibles estaven amagades en societats anònimes, si la família Franco va estar durant 40 anys rebent regals i donacions sense estar manuscrites en cap paper, és molt complicat establir una xifra exacta. Poden haver-hi estimacions, com la darrera que calcula una fortuna que podria estar al voltant dels 600 milions d'euros. Amb tot, sí que hi ha un fet clar: l'enriquiment del clan a través de propietats i negocis va produir-se durant la dictadura.

-Com va gestar-se el gran patrimoni del clan? A l'obra s'indiquen les donacions dels palaus de Canto del Pico i de Meirás com al punt d'inici de la riquesa del general colpista.

Ambdues són les pedres fundacionals més evidents, però l'inici del gran negoci del clan Franco va produir-se durant la dècada de 1950, la qual va coincidir amb el desenvolupament econòmic del pla d'Estabilització dels tecnòcrates de l'Opus Dei. En 1954, va casar-se l'única filla del dictador, Carmen Franco, amb Cristóbal Martínez-Bordiu, marquès de Villaverde. El casament va suposar l'entrada del clan al Palau del Pardo. Fou quan van crear-se diverses societats anònimes, sovint poblades de testaferros, per fer tota mena de negocis, encara que en destacava els immobiliaris. L'any que va morir Franco la família comptava amb seients en el consell d'administració de 52 empreses. El marquès, per exemple, n'ocupava 23, dels quals cridava l'atenció la seua condició de directiu alhora d'empreses públiques i privades de sanitat. El tràfic d'influències, delicte que no existia durant la dictadura, era absolut.

-Un altre dels moments fundacionals de la fortuna dels Franco seria l'operació Cafè, tal com va assenyalar l'historiador Ángel Viñas?

L'operació Cafè, la qual va saber-se perquè van trobar-se papers, no és ni la punta de l'iceberg dels negocis ocults que va desenvolupar el dictador durant la postguerra. Ara bé, l'operació Cafè sí que té un punt de simbolisme, ja que demostra la impunitat en la qual la família Franco va obtenir beneficis i va edificar la seua fortuna.

-Dintre de la fortuna del clan, destaquen les accions del dictador en la societat Nitratos de Castilla, que va ser fundada pel nazi José Lipperheide. Era habitual aquests negocis amb els nazis que van refugiar-se a l'Estat espanyol?

Clar, era totalment lògic. Quan s'inicia el pla d'Estabilització de finals de la dècada dels 50 i principis dels 60, les multinacionals s'instal·len a Espanya. La primera d'elles és Fasa-Reanault. El president era Nicolás Franco, qui no tenia res a veure amb l'automoció. Al remat, si volies fer negoci durant la dictadura, ho havies de fer de la mà del clan Franco. En cas contrari, hi havia força problemes. Aquestes pràctiques, però, eren comunes a la resta d'estaments del franquisme. Sovint alts càrrecs dels ministeris que decidien sobre sectors econòmics concrets tenien interessos en els mateixos àmbits empresarials. El franquisme era una gran porta giratòria generalitzada i sistèmica.

-Quin paper jugava el germaníssim, Nicolás Franco, dintre de l'entramat mercantil de la nissaga? Tenia seient en nombroses empreses, com ha comentat adès. Encara més, vostè el defineix com a «un traficant d'influències».

El paper del germà va més enllà de la seua condició de traficant d'influències durant el franquisme. No debades, és la persona que aconsegueix situar Franco com a cap dels colpistes en plena Guerra Civil. Nicolás Franco, a més, va estar involucrat en els grans escàndols econòmics que s'hi van conèixer durant la dictadura. Entre ells, hi destaca la fallida de Manufacturas Metálicas Madrileñas, el desenvolupament del camp de Gibraltar o l'oli Reace, aquest darrer durant el tardofranquisme.

-Cristóbal Martínez-Bordiu, marquès de Villaverde i gendre de Francisco Franco, també apareix com a un dels personatges destacats.

El seu paper va ser clau dintre dels negocis de la família. Només cal veure quants seients tenia en consells d'administració d'empreses una vegada mor Franco. El pare i els germans de Villaverde, de fet, van aprofitar l'emparentament amb la nissaga del dictador per enriquir-se d'una manera prominent. S'ha de tenir en compte que Villaverdre ho tenia tot permès, ja que era l'única família directa del dictador. La mateixa gent de confiança de Franco ho relatava, tot i que ho feia exculpant el dictador, com si es tractara de mala sort en escollir la família política. Això era propaganda: qui, al remat, va beneficiar-se era Franco.

-A l'obra, narra com el Palau del Pardo, residència del dictador, era el punt neuràlgic dels diners i dels grans negocis, els quals sovint estaven adobats de tràfic d'influències. Podem afirmar-hi que era la llotja del Bernabeu de la dictadura?

El palau del Pardo va convertir-se en el punt neuràlgic del tràfic d'influències durant la dictadura. Era el centre de peregrinació d'aquelles persones del règim que volien guanyar diners. S'ha de tenir en compte que si col·locaven un Franco en la teua empresa, tot eren facilitats. Quin banquer s'oposaria a finançar-te l'empresa? Sense el favor dels Franco, durant la dictadura no podies desenvolupar cap negoci important. Havies de pagar peatge.

-Amb la mort de Franco, com va transformar-se l'entramat econòmic del clan?

Quan va morir el dictador, la gent que havia estat al voltant de la nissaga per intentar fer negoci va desaparèixer. La família va quedar-se sola, una vegada tota aquesta cort d'aduladors i mercaders va allunyar-se. Ara bé, els governs de la democràcia han deixat tranquil·la la família, sense demanar cap responsabilitat econòmica per aquests negocis. Durant la transició i la democràcia, no s'ha qüestionat la seua fortuna, la qual tenia connexions internacionals. Cal recordar que el segon esglaó de l'aparell franquista va dissenyar el pas cap a la democràcia. Si aquestes persones hagueren qüestionat com s'havien fet rics els Franco, possiblement s'haguera dubtat de com havien fet diners ells mateixos. S'ha tingut una actitud molt cautelosa amb els negocis de la família del dictador perquè les grans empreses espanyoles van néixer al caliu del franquisme. Tots tenien draps bruts a amagar.

-Quina ha sigut l'actitud de la nissaga del dictador envers les seues investigacions periodístiques?

A banda dels articles encesos contra la meua persona al portal de la Fundació Francisco Franco, Francis Franco va querellar-se contra mi per la primera obra que vaig escriure sobre la fortuna del clan. S'hi querellava per una qüestió d'honor, però la sentència va desestimar-la perquè la justícia va considerar provats totes les dades que hi reflectia. En la darrera etapa, s'han querellat per les meues aparicions en programes de televisió que tractaven el patrimoni de la família. De moment, una de les querelles s'ha arxivat i de l'altra no tinc notícies.

-La Cort Suprema de Xile va decidir l'any passat decomissar 5,1 milions de dòlars i diverses propietats a la família del dictador Augusto Pinochet. Perquè no es produeix aquesta reparació a l'Estat espanyol?

Ambdós casos crec que no es poden comparar. S'ha de tenir en compte que el franquisme va durar 40 anys i que la dictadura xilena només 17. Són contexts molt diferents, ja que el capitalisme espanyol va madurar al caliu del franquisme. Com he comentat abans, iniciar accions contra la família Franco podria aixecar la caixa de pandora de les empreses que van forjar-se i beneficiar-se del franquisme. Cal afegir un factor més: no hi ha pràcticament papers. L'Estat espanyol és un dels països amb més secrets oficials del món.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.