Ençà i enllà

El Pazo de Meirás com a símptoma

Un dels investigadors assenyalats pels Franco és Carlos Babío, coautor del llibre ‘Meirás, un pazo, un caudillo, un espolio’ (Fundación Galiza Sempre, 2017). Per la investigació reflectida en aquesta obra, van ser diversos programes televisius els que van consultar el seu testimoni i, arran d’això, Babío, com molts altres investigadors, s’han vist implicats en una demanda judicial. En aquest cas, per explicar com els Franco es van apoderar de la que va ser la seua residència estival.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A 20 quilòmetres a l’est de la Corunya hi ha Sada, un municipi d’uns 15 milers d’habitants que, com quasi tots els de la costa gallega, viuen de la pesca i del turisme. Part d’aquests turistes visiten el Pazo de Meirás, ubicat a la parròquia homònima. La casa estival de Franco era escenari habitual en els reportatges propagandístics del No-Do. Va ser la seu, també, d’un consell de ministres anual durant la dictadura. O de les visites dels futurs reis Borbons, ja designats hereus de la direcció de l’Estat. O, simplement, l’aparador que servia per mostrar com el dictador gaudia del seu temps familiar amb els seus nets. Una imatge, la d’un palau ostentós i ple de terrenys que contradeia la versió oficial d’aquell dictador auster, d’escassa ambició patrimonial.

Però les escenificacions solen amagar vergonyes que alguns han mirat de traure a la llum. Un d’ells és Carlos Babío, coautor amb Manuel Pérez Lorenzo d’un llibre en què s’explica com Franco va adquirir aquells 67.000 metres quadrats de finca. Babío ho sap especialment perquè la seua àvia paterna va ser expulsada de la seua llar —com tants altres veïns de la zona— perquè les autoritats de l’època pogueren ampliar el terreny del Pazo i satisfer, així, la voluntat del dictador.

“Hi havia pànic quan es recordava allò al poble”, rememora Babío quan explica com va ser el procés d’entregar el Pazo de Meirás a Franco —abans havia estat propietat de l’escriptora Emilia Pardo Bazán (1851-1921)— i la seua ampliació amb els terrenys adjacents. La seua família va ser expulsada, relata, de la casa on va nàixer són pare i els seus oncles. Els terrenys serien incorporats a les propietats que després serien del dictador. Els seus propietaris foren forçats a signar contractes de compravenda, que en la majoria de casos no van ser atesos. Tots aquests veïns, la major part camperols, quedaren sense les terres que eren la seua font de supervivència. L’àvia de Babío, amb els seus fills, va quedar en la indigència, acollida per familiars seus i després per unes monges. La seua era l’única casa, perquè la resta de terrenys afectats eren terres de conreu. “Unes 60 persones, uns 14 propietaris i la resta arrendataris, van patir aquesta situació”.

L’operació de lliurar el Pazo de Meirás al dictador va ser impulsada, entre més persones, per Pedro Barrié de la Maza (1888-1971), banquer de referència de l’època i futura persona de confiança de Franco a Galícia. El 1938, encara durant la guerra i amb aquell territori ocupat des de 1936 pel bàndol sublevat, les elits favorables al pronunciament buscaven aliar-se amb el nou règim i obtenir els seus favors. Galícia, “convertida en la rereguarda de la guerra” segons Babío, era una font de recursos econòmics i de matèries primeres per a la contesa bèl·lica. En aquest context de guerra, les subscripcions esdevenien un sistema arbitrari de recaptació de recursos. Es tractava d’una alternativa fiscal excepcional com ara requises o figures impositives puntuals. “Però en aquest cas concret les subscripcions no estaven destinades a cobrir la necessitat bèl·lica, sinó a engreixar el patrimoni de la família del dictador”. És així com, segons les investigacions de Babío, s’hauria finançat la compra del Pazo. La recaptació, però, va ser inferior als càlculs.

Carlos Babío

“Part de la subscripció consistia a anar casa per casa obligant la gent a aportar diners sota amenaça. S’utilitzaven diversos mètodes per coaccionar  la població, com ara un àlbum de signatures que s’entregaria al dictador perquè ell mateix comprovara qui eren els donants”. Tota aquella operació va ser impulsada des de la Junta Pro Pazo del Caudillo, constituïda el 1938 i integrada per ajuntaments de la província de la Corunya, pel Govern Civil, Diputació, Cambra de Comerç, entitats bancàries, representants del clergat i de l’exèrcit, etc. Posteriorment, la mateixa Junta inventaria uns bons voluntaris amb què els funcionaris corunyesos aportaven part del seu sou per sufragar el regal. Per raons evidents, semblava difícil negar-se a col·laborar-hi. La poca capacitat recaptatòria durant aquells anys d’escassetat, però, feia fracassar l’operació, que no culminà fins l’any 1945 amb el vistiplau de Franco. Però les obres no pararien, i començarien a ser pagades directament des d’administracions públiques.

Ateses les condicions en què el dictador va adquirir aquell terreny, no fa massa temps es van desenvolupar diverses iniciatives perquè el Pazo de Meirás, d’indiscutible interès cultural, passara a mans públiques. A Galícia s’han constituït diversos col·lectius que traslladen aquesta petició a l’àmbit institucional, amb l’Ajuntament de Sada com a primera administració que va instar les autoritats competents a convertir aquest espai en Bé d’Interès Cultural. La Diputació de la Corunya i el Parlament gallec —amb majoria del Partit Popular i unanimitat de suports— s’han sumat a la petició que el Pazo de Meirás siga d’ús públic, mentre que la Xunta de Galícia, també en mans populars, obre la porta que el Govern espanyol se’n faça càrrec. Aquesta és la clau segons Babío: si el Govern de Pedro Sánchez lidera una demanda civil per demostrar que el Pazo de Meirás és de titularitat pública, el bé serà recuperat. I el Govern espanyol s’ha compromès públicament a fer-ho.

El Pazo de Meirás per dins

Mentrestant, la catalogació del Pazo de Meirás com a BIC només obliga la família Franco a obrir-lo al públic quatre vegades al mes. Cada divendres de matí, l’antiga casa vocacional del dictador s’omple de turistes encuriosits. I, alhora, els hereus d’aquest terreny l’han posat a la venda per 8 milions d’euros. Els veïns de Sada donen per impossible la venda de l’immoble, atesa la situació legal i política en què es troba. En tot cas, els familiars de Franco miren de traure partit d’una propietat adquirida amb mètodes més que discutibles, en un context de dictadura i de repressió evident. Un context que ha suposat una demanda contra els qui fa dècades que estan investigant-lo i explicant-lo. I un context amb què possiblement el dictador va adquirir més propietats que més tard vendrien els seus hereus, que han vist augmentar la seua fortuna.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.