Al Palau de la Generalitat Valenciana, les cares eren d'absoluta preocupació. La decisió de cancel·lar les Falles, la festa gran de València, pel coronavirus comptava amb un gran impacte econòmic i emocional. I més quan la celebració duia quasi dues setmanes en marxa, amb les diferents comissions falleres acabant d'aixecar els seus monuments. L'expansió de l'epidèmia, però, conduïa a la cancel·lació. L'arribada de turistes de Madrid, actualment un dels principals focus del virus, i les grans aglomeracions albiraven un contagi massiu indesitjat.
D'aquesta manera, i per criteris mèdics, el president valencià, el socialista Ximo Puig, anunciava l'ajornament de les Falles, així com de la Magdalena. «Actuem per responsabilitat i complint amb les instruccions dictades pel Ministeri de Sanitat», explicava el cap del Consell sobre una decisió històrica: només en cinc ocasions anteriors s'havia anul·lat l'actual gran festa de la capital del País Valencià, com ara durant el darrer any de la Guerra Civil espanyola. La primera vegada fou en el segle XIX, més concretament l'any 1886.
L'anul·lació de les Falles va produir-se aleshores a causa del gravamen inassumible de 60 pessetes que va imposar l'Ajuntament de València. Aquest impost va aplicar-se amb l'objectiu d'evitar la celebració d'una festa que havia adquirit un esperit crític amb les autoritats i el poder establert. «En 1886, la repressió va tenir el seu punt àlgid en impossibilitar-se, per mitjà d'elevats impostos, la plantà de falles. En aquells temps, les falles representaven l'opinió de les capes populars, excloses del sistema polític i del control dels mecanismes econòmics. Per això, les falles de crítica social, i sobretot política, es van revelar com una forma de protesta i violència simbòlica justiciera, com bé es va posar de manifest entre 1871 i 1890», apunta el sociòleg expert en Falles Gil-Manuel Hernández a l'article Les falles de València, una festa gran.
«La crítica política adquireix entre 1871 i 1900 la seua màxima importància. Un total de 161 falles poden incloure's sense cap mena de dubte en aquesta categoria. Representen el 47,7% sobre el total i, si sumàrem algunes més on el tema és ambigu i altres que a través de la metàfora recondueixen finalment la sàtira al terreny polític, podria afirmar-se que al voltant d'un 50% hi tractaren assumptes polítics», documenta el catedràtic de Sociologia de la Universitat de València, Antonio Ariño, al llibre La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas (Anthropos). «Ara bé, no van tenir una distribució regular al llarg de tot el període. De fet, en la darrera dècada del segle van concentrar-se 98 falles polítiques, les quals suposen un 61% del total del decenni», puntualitza. I, malgrat la irregularitat, ressalta: «La politització de la festa fallera a finals del segle no pot ser més evident».
Els monuments d'aleshores van englobar crítiques en tots els àmbits territorials. No debades, hi havia referències sobre els dirigents de l'Ajuntament de València, la Diputació de València i el Govern civil a la ciutat, així com al·lusions a l'actualitat estatal i global. «Sense dubte, la més abundant era la nacional, seguida a distància per la crítica local (reforma urbana, eixample i serveis urbans: aigua, llum, infraestructures, etc.)», s'exposa a l'obra. «Però la preocupació per temes com la guerra francoprussiana, la construcció del canal de Panamà o el conflicte anlgo-boer mostren que s'havia adquirit consciència de globalitat, universalitat, i que els fallers s'interessaven de manera apassionada pels problemes més significatius i apressants de cada moment», matisa.
Entre les crítiques que les Falles realitzaven contra el poder en aquella etapa, hi destacaven les referències al sistema corrupte i cacic de la restauració. «No es desconfiava de tota política. S'atacava el sistema de la Restauració, especialment per la concepció de la democràcia com a procediment formal per instaurar en la pràctica el torn, és a dir, l'alternança pacífica del partit conservador i liberal sobre la base del caciquisme i de les tretes electorals», indica el catedràtic de sociologia a l'obra. I especifica: «El govern era magistralment satiritzat com a una orquestra de plorons o una família de saltimbanquis. [...] Micos, pallassos, corbs, mamons, quixots bunyolers, pastissers..., eren alguns dels qualificatius i les imatges amb les quals s'interpretaven i es vestien [els polítics]. Immoralitat, pocavergonya, corrupció i falta d'escrúpols componien el repertori dels millors atributs [que hi tenien els governants]».
«Les Falles, al seu torn, foren enormement sensibles cap a la problemàtica que comportava la política colonial espanyola i la satiritzaren implacablement, expressant, en un clima no exempt de ràbia i d'exaltació patriòtica, la seua profunda aversió als polítics que protagonitzaren aquells desgraciats esdeveniments», agrega. I complementa: «Junt amb aquesta crítica mordaç i visceral, exposaren les cruentes repercussions del desastre sobre la vida quotidiana: l'empobriment del país, la sagnia dels seus membres més joves, el dolor de les mares i les famílies davant la pèrdua dels fills, la perversió del procés d'aixecament de quintes, etc. Tot allò contribuïa encara més a profunditzar en la immoralitat sobre la qual es fonamentava la política fictícia de la Restauració».
Aquests retrets àcids i corrosius dels fallers, però, pràcticament mai estigueren dirigits contra els republicans. «Sent els fallers quasi tan crítics amb la restauració de la monarquia com anticarlistes, a dures penes s'aprecien atacs contra els republicans, i mai contra la República», ressalta l'autor del treball d'investigació. Un clima que va provocar que en 1851 s'hi decretara la prohibició de les Falles per part de l'Ajuntament de València. El veïnat, tanmateix, va rebel·lar-se plantant els monuments i obviant l'ordre municipal. La corporació local tornaria a posar traves en 1883. En aquella ocasió, va aplicar-se un gravamen de 30 pessetes, el qual va originar que només quatre comissions aixecaren les falles. L'any 1884 s'hi repetiria la situació. I un any més tard, les restriccions econòmiques comportaria l'aixecament d'un sol monument.
Repressió i contestació
L'anul·lació de les Falles de 1886 per la repressió econòmica fou una excepció fins a l'any 1898. La intervenció del periodista progressista Félix Pizcueta va possibilitar que l'impost a les comissions baixara a dos duros. Però la creixent politització de les Falles va originar «una pressió incrementada de la censura, en la qual va intervenir no sols l'alcalde i el governador, fins i tot el Ministeri de Governació», relata l'obra d'Antonio Ariño. L'exemple paradigmàtic va donar-se entre 1894 i 1896.
«En 1894, la sospita que en moltes de les Falles s'hi cremaria el general [Arsenio] Martínez Campos [autor del pronunciament contra la I República espanyola que desembocaria en el naixement de la Restauració Borbònica] va desencadenar la intervenció de les diferents instàncies polítiques, però la prohibició d'al·ludir a la seua figura va arribar quan ja estaven plantades», narra. Els municipals, de fet, va recórrer els carrers amb l'objectiu de «suprimir figures, afaitant barbes i eliminar simbolismes transparents». La crònica de l'antecedent de l'actual Levante-EMV,El Mercantil Valenciano, era nítida: «La mala passada va servir perquè la protesta contra el tema d'Àfrica fos encara més entusiasta i perquè si algú no havia comprès l'abast de la justícia popular feta contra aquells que han arrossegat els prestigis d'Espanya als peus d'un poble semibàrbar, obrira els ulls i ho observara clar».
A l'any següent, el moviment censor va tornar a repetir-se, fins i tot, amb falles anticlericals. «Igual que les Falles encarregades de fer crítica dels veïns podien traspassar els límits rituals de la violència simbòlica i desencadenar una resposta violenta al carrer, també algunes falles polítiques començaven a fregar la manifestació política», assenyala a l'obra Ariño. En 1885, la falla del carrer Pellicers fou el paradigma. Cap a les set i mitjana, quan el públic omplia la plaça esperant el moment de calar foc al calafat, un individu va apropar-s'hi i va pronunciar, segons el llibre, «un discurs còmic en el qual relatava la vida i miracles dels personatges en efígie».
De l'actitud còmica, va passar a preguntar què demanava el poble. «No creieu que mereixen que els tallem el cap?», va interrogar, tal com recull una crònica d'El Mercantil Valenciano. «Sí, sí», expressaren centenars de veus. Dit i fet: els caps de les figures del monument foren tallats i col·locats en les puntes dels pals, a voltant dels quals s'hi va reunir la gent. A continuació, els manifestants obligaren a la banda de música present a interpretar i entonar La Marsellesa i l'Himne de Riego. Quatre persones van ser detingudes per aquells fets. «Qualsevol persona sabia identificar els signes polítics de la manifestació: [Pràxedes Mateo] Sagasta [líder del Partit Liberal i representant del sistema corrupte de torns de la Restauració] havia sigut decapitat i la multitud havia entonat La Marsellesa», remarca el també vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València.
«Aquest clima i la tolerància de les autoritats expliquen que, a l'any següent, el capità general aprofitara la declaració de l'estat de guerra feta a principis de març per prologar-la artificialment i prohibir les Falles», indica. I afegeix: «Restaurades en 1897, alcalde i governador van seguir censurant esborranys i modificant figures, [...] tergiversant sistemàticament la llibertat d'expressió». La repressió, amb tot, deixaria pas progressivament a la domesticació de la festa gràcies a l'entrada de la burgesia amb el començament del segle XX. L'objectiu era neutralitzar el conflicte de classes que s'evidenciava a través de la festa, i les classes benestants ho aconseguiren per l'arraconament de les falles que transpiraven sàtira i crítica política. Va afavorir-se el monument estètic i artístic.
«Des de la crítica i la contestació, les Falles van evolucionar gradualment cap a l'afirmació de la identitat col·lectiva. No volem dir amb això que en les falles es deixés de fer crítica, sàtira i protesta, sinó que aquestes van ocupar un lloc cada vegada més secundari i retòric en el marc d'una expansió del ritual que es desplegava, abans de res, com una litúrgia civil del valencianisme», explica Ariño a La festa de les falles. Una litúrgia civil del valencianisme temperamental. «L'inici del procés de metamorfosi pot rastrejar-se ja cap a mitjan segle XIX, però només serà efectiu a la fi d'aquest, quan la política repressora cap a les manifestacions populars, practicada per la burgesia il·lustrada, done pas a l'estratègia reformista dels premis», detalla. La no celebració de les Falles de 1886 i 1898 com a símbol del caràcter contestatari que va ostentar la festa del cap i casal.