A l’entrada de la bocana que dona entrada marítima al port de Maó hi ha un illot d’uns 10.000 metres de superfície. Qui navega per allà pot diferenciar una construcció pètria, robusta. Es tracta del llatzeret de Maó, que el compte de Floridablanca, ministre del rei il·lustrat Carles III, va fer construir a l’illa l’any 1793, amb la intenció que els vaixells procedents d’Orient i el nord d’Àfrica feren allí la quarantena i així evitar el contagi de la pesta bubònica, que aleshores delmava la població, entre els vaixells que navegaven entre un punt i l’altre de la mediterrània. No debades, alguns també en diuen l’illa de la quarantena. Era, per dir-ho d’alguna manera, una mena de check point per on havien de passar tots els vaixells.
El llatzeret va entrar en funcionament el 1817, en plena Il·lustració, i va mantenir aquella funció protectora durant tot un segle, mentre va durar la por a que els tripulants de les naus pogueren encomanar malalties als nadius. Al costat d’aquest illot (que fou península -la península de Sant Felipet- fins que es va habilitar el canal de Sant Jordi), a l’anomenada Illa Plana o de la Quarantena, ja havien funcionat en el segle XV unes instal·lacions per cremar roba i estris dels passatgers sospitosos d’estar malalts. Avui, el llatzeret es manté erecte, amb la mateixa robustesa de fa dos segles, però el seu ús ha canviat força. Ara es celebren congressos i trobades durant tot l’any. Una d’aquestes cites és la que anualment celebra l’Escola de Salut Pública de Menorca, que l’any passat va arribar a la seua edició número 30 i la qual aplega entre 600 i 700 professionals. “Enguany ja estàvem rebent les primeres propostes de participació. Potser enguany, amb aquesta situació tan extraordinària, acabem parlant sobretot de coronavirus”, relata Maties Torrent, que és el coordinador acadèmic de l'Escola de Salut Pública.
La raó de ser d’aquells llatzerets és la mateixa que ara addueix el Govern espanyol per justificar la creació de les anomenades arques de Noé: això és, espais específics per a persones asimptomàtiques o bé malalts lleus de la COVID-19 que, per la raó que siga, no poden passar la quarantena a les seues cases. La idea la va llançar el passat cap de setmana el Govern espanyol, que ha requerit les autonomies perquè els faciliten un llistat d’espais candidats a acollir aquestes arques de Noé. Es tractaria d’espais com ara pavellons poliesportius, albergs o residències d’estudiants que actualment estan en desús.
El que no està tan clar és quines persones hi accediran. En aquest sentit, el passat dilluns el Govern espanyol va donar missatges contradictoris. Mentre que el ministre de Sanitat, Salvador Illa, va dir que els usuaris de les arques de Noé hi accedirien sempre “de forma voluntària”, el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, va assegurar que l’executiu espanyol podria forçar a l’aïllament obligat per aquelles persones que no guarden quarantena domiciliària a pesar de tenir instruccions mèdiques per fer-ho. “Les administracions públiques tenen l’obligació de vetllar perquè aquestes persones efectivament no contagien a la resta”, va subratllar el ministre Campo. Alguns experts ja han indicat que tot plegat, podria col·lidir amb l’exercici dels drets individuals. La polèmica està servida per als pròxims dies.
Una qüestió d’història
Siga com siga, l’habilitació d’aquest tipus d’espais per a persones malaltes no greus no és res nou. La història en va plena de mesures de contenció d’aquest tipus: els llatzerets, les leproseries, les cases de convalescència... A pràcticament totes les viles i ciutats del nostre voltant es pot resseguir a través dels llibres o a través encara de la trama urbana l’existència d’espais que, en el passat, van fer-se servir amb el propòsit de repel·lir els contagis. Perquè les epidèmies han estat quelcom recurrent al llarg de la història de la humanitat i, de retruc, també les mesures per protegir-s’hi. “Les arques de Noé de què parlen ara no consisteix sinó a donar continuïtat a mesures d’aïllament que s’han institucionalitzat i normalitzat al llarg del temps”, explica Josep Bernabeu, professor d’història de la medicina a la Universitat d’Alacant. “Aïllar els infectats en llocs específics ha estat, sempre, la manera d’evitar un contagi massiu. De fet, en les ciutats medievals, les muralles tenen una funció defensiva però en el doble sentit: el bèl·lic però també el sanitari. Quan hi havia una epidèmia, era una manera de garantir que la malaltia no entrara dins les muralles”, incideix Josep Lluís Barona, professor d’història de la medicina a la Universitat de València.
Fora com fora, la majoria d’urbs i viles disposaren, a partir de l’edat mitjana, de cases de convalescència i llatzerets. Les cases de convalescència eren espais que els consells municipals habilitaven dins les urbs per confinar les persones que patien malalties contagioses. De la seua gestió s'encarregaven monges i frases i algun metge. Durant la pesta de 1647-1648 a València ciutat s’obriren tres cases de convalescència. Una d'aquestes s’habilità on hi havia el bordell municipal, més o menys on en l’actualitat hi ha el museu del IVAM, al barri del Carme, segons explica l’historiador Vicent Baydal. “Després la funció de bordell ja no es va recuperar i va significar la dispersió de la prostitució per la ciutat”, relata el medievalista.
El perill de les malalties que naveguen
Els llatzerets foren una altra d’aquestes institucions encaminades a preservar la salut col·lectiva (el concepte de salut pública, de fet, no existeix fins el segle XIX). El nom prové de Sant Llàtzer, sant que, segons la Bíblia, va patir la lepra, una malaltia estigmatitzant que durant molt segles i fins no fa gaire va comportar el repudi social de qui la patia. “Els llatzerets tenien la funció de mantenir en quarantena a aquelles persones i mercaderies que arribaven d’altres llocs amb l’objectiu d’evitar que introduïren malalties”, explica el professor de la Universitat de Valènca Josep Lluís Barona. A València, per exemple, n’arribaren a existir cinc, d’entre els quals el més notable el situat, a partir de 1702, on avui està el barri marítim de Natzaret (que, de fet, apareix en els cartografies de principis del segle XIX com “Llatzaret”).
A Barcelona el més important fou el que es va edificar cap al 1720, en plena irrupció de la pesta de Marsella, en terrenys de l’actual Poblenou, aleshores un territori erm extramurs, idoni, per tant, per sotmetre a quarantena els sospitosos d’introduir malalties a la ciutat. Començà com un espai precari, sense a penes equipament, però va fer-se més i més gran, a mesura que les relacions comercials també s’incrementaven.
Al marge de València o Barcelona, pràcticament totes les viles de la mediterrània es dotaren d’aquests tipus d’institucions d’aïllament, tancades per evitar el contagi. A Dénia (Marina Alta), per exemple, les autoritats locals convertiren l’ermita de Santa Llúcia en llatzeret. “Hi ha registres del 1598 on es deixa constància de la persecució de tres veïns que havien tingut contacte amb un vaixell procedent d’Algèria que es van negar a fer la quarantena. Se’ls perseguí i se’ls van dur a Santa Llúcia”, relata Josep Bernabeu, qui va investigar aquests fets ja fa molts anys. Al capdavall, en aquella proto-globalització, com ara, els intercanvis comercials entre continents i països va ser una font de contagis i epidèmies. A Alacant, per exemple, la pesta groga de 1870 va matar a 5.000 dels seus 15.000 habitants.
D’entre tots aquests llatzerets, especialment notable fou el que es va situar a Maó, a l'illa de Menorca. “Maó era un port estratègic de la mediterrània, equidistant de molts ports estratègics -explica Bernabeu- i d’ací de la importància que va adquirir”. Fou, de fet, una de les principals instal·lacions sanitàries de la seua època, tant per la magnitud com per la complexitat de les infraestructures com pels criteris higiènics capdavanters que s’hi aplicaren. Disposava, per exemple, de recintes separats per a passatgers infectats, bruts, sospitosos i nets. “Els vaixells es desplaçaven pels ports amb una patent, que podia ser verda, groga o vermella, segons estigués lliure de malalties contagioses, o hi haguera passatgers infectats o sospitosos. Eren emblemes que es feien servir al segle XIX per tal de prevenir les epidèmies còlera”, recorda Josep Lluís Barona. Avui encara es pot deambular per les sales que en el passat s'utilitzaren de magatzems, oratori, torre de vigilància, farmàcia... Qui sap quants contagis i epidèmies va poder evitar aquella fortalesa sanitària.
“Aquesta edifici és el gran referent de la salut pública i el que es manté en més bon estat de tota la mediterrània”, explica Maties Torrent, que és el coordinador acadèmic del Escola de Salut Pública. On avui hi ha les aules on imparteixen cursos, en el passat es dipositava les mercaderies perquè s’orejaren. “Aquest era un edifici molt complex, amb una doble muralla tant per fora com en les instal·lacions exteriors”, relata. A més de deixar en quarantena tant a les mercaderies com als mariners, en ocasions fins i tot s’afonaven els vaixells i es reflotaven per tal d’evitar la presència de virus. Una volta passada la quarantena sense manifestar cap infecció, als vaixells i a la tripulació se’ls feia entrega d’una patent, el document que constatava l’absència de malaltia i que, per tant, permetia continuar amb la circulació. “Es tractaria d’un sistema molt semblant al que ara volen proposar per anar desconfinant-nos, disposar d’un document amb el qual garantir que eres una persona no infectada”, explica Josep Bernabeu.
Perquè la història, com les epidèmies, són cícliques i tendeixen a repetir-se. “És important parlar de les conseqüències, però sobretot hauríem de reflexionar sobre les causes -diu aquest expert-. En els anys 70 hi hagué una certa eufòria perquè semblava que havíem estat capaços d’acabar amb les malalties infeccioses, gràcies a les vacunes, el desenvolupament farmacològic... Però aquest miratge es va trencar amb la SIDA i amb les anomenades malalties emergents que són causades per un model de desenvolupament que trenca els equilibris. Fins ara no ens havíem preocupat perquè no afectaven el primer món, però potser ha arribat el moment de fer un pensament a aquest respecte”.