Que l’Acord del Botànic rebera aquesta denominació i es rubricara al jardí en qüestió no va ser casual. No podia ser-ho. L’indret, enclavat entre el llit vell del Túria i el centre històric de València, simbolitzava la lluita ciutadana i els triomfs que propicia de vegades. De fet, la plataforma Salvem el Botànic, nascuda el març de 1995, va desaparèixer com a tal fa un parell d’anys, el 2017, havent aconseguit el seu principal repte: evitar la construcció d’un hotel al solar adjacent.
Potser és l’hora de redefinir aquell lema i crear el col·lectiu Enverdir el Botànic per contribuir a enfortir les complicitats de l’actual Consell. Perquè la segona versió mestissa d’un Govern progressista valencià no està resultant ni de bon tros tan plàcida com la primera. Com si la il·lusió inicial per haver conquerit la Generalitat s’haguera marcit, com si la confiança entre els dos protagonistes principals s’haguera esgarrat, el Botànic II no desprèn la mateixa aroma que desprenia el Botànic I.
La negociació recent dels Pressupostos de 2020 n’és l’exemple gràfic. Compromís no va donar-hi el vistiplau fins al darrer minut i després d’una negociació ràpida però extenuant, amb episodis de moltíssima tensió. Davant la incredulitat dels uns i dels altres, la vicepresidenta Mónica Oltra va tibar la corda al màxim, posant en pràctica el manual d’estrès que a Iniciativa del Poble Valencià, el seu partit, li acostuma a funcionar tan bé quan la coalició que integra ha d’adoptar alguna decisió transcendent.
És evident que a Compromís encara cou l’avançament dels comicis decretat pel president, Ximo Puig. La coincidència de les urnes al Congrés i les Corts va entendre’s com una deslleialtat absoluta, per bé que una lectura calmada d’aquell escrutini indica que la llista liderada per Oltra gairebé va igualar els vots obtinguts el 2015, quan la conjuntura li era més propícia. Així, a l’àmbit autonòmic, la coalició valencianista va robar-li més de 250.000 vots a PSPV i Unides Podem. O, dit d’una altra manera, més de 250.000 persones que li confien a Compromís la gestió de la Generalitat consideren que, en canvi, no acaba de ser una eina útil a Madrid. Aquesta és una de les qüestions que hauria de fer-los reflexionar a fons.
Entre les possibles raons d’aquesta diglòssia electoral emergeix la política d’acords erràtica, que els ha dut a presentar-se de forma distinta a cadascuna de les cinc eleccions estatals a què han comparegut fins ara: amb Equo, Podem, Podem i Esquerra Unida, en solitari i finalment, el proppassat 10 de novembre, amb Més País. Les dues aliances amb Podem, per cert, tenien l’objectiu legítim d’esdevenir la candidatura més votada de l’esquerra al País Valencià, tal com va succeir. Aquella jugada va relegar els socialistes, tot i que ja ostentaven la presidència del Consell, a la condició de tercera força política.
Amb una dreta envalentida, el Govern del Botànic ha de ser capaç de de primar, per damunt de tot, la convivència interna
Ara, 2019 ens llega un mapa polític molt escorat cap a l’esquerra però amb unadreta envalentida, que ha sepultat els complexos i ha radicalitzat el discurs a partir de la irrupció de Vox. Per això mateix el Govern del Botànic ha de ser capaç de de primar, per damunt de tot, la convivència interna. Els seus partits controlen la majoria d’ajuntaments, dues de les tres diputacions, la Generalitat i, presumiblement, també dirigiran el Govern de l’Estat. Un poder tan ingent com precari que, si no s’administra de manera adequada, s’ensorrarà a mitjà termini. L’ombra amenaçadora de PP i Vox es projecta sobre ells.
En aquest sentit, convé rebaixar la tensió ambiental. Perquè el malestar ja no se circumscriu al binomi PSPV-Compromís, sinó que a determinats sectors de la coalició valencianista tampoc no agrada gens el perfil institucional que està exhibint Rubén Martínez Dalmau, vicepresident segon del Consell en representació d’Unides Podem i, per extensió, tercera pota de l’equació botànica. Aquesta era una de les raons per què Oltra prioritzava l’acord amb UP en detriment de Més País. La possibilitat d’estrènyer la relació amb Dalmau i de pressionar conjuntament Puig.
Que les sèries televisives basades en la política han fet molt de mal a la política autèntica és una obvietat. Tocar de peus a terra, gestionar la realitat, resulta bastant més productiu. No es tracta de pensar únicament en l’àrea que hom gestiona, cal obrir el focus i atendre totes les necessitats: les de la resta de companys de partit i les dels socis de govern. La mirada inclusiva de la política esdevé peremptòria en èpoques de desacceleració econòmica com la present.
Una posició proactiva del Govern estatal envers els problemes que arrosseguen els valencians en matèria de finançament autonòmic, deute històric, inversió territorialitzada o infraestructures calmaria les aigües del Botànic. Cal esperar uns mesos per comprovar si això passa o no, però, de moment, urgeix recompondre els afectes entre Puig i Oltra, els dos pilars essencials del Consell. Un estira-i-arronsa soterrat que es perpetue en el temps seria l’inici de la desfeta.
Urgeix recompondre els afectes entre Puig i Oltra, un estira-i-arronsa soterrat que es perpetue en el temps seria l’inici de la desfeta
Als socialistes i Unides Podem els ha molestat profundament el tour de force de Compromís per ampliar les seues partides als Pressupostos. A Compromís els va incomodar votar “no” a la comissió d’investigació sol·licitada per la dreta a les Corts sobre la condonació del deute que el Grupo Zeta mantenia amb l’IVF, alhora que el PSPV, a l’Ajuntament de València, votava de bracet de la dreta contra la presència del regidor Giuseppe Grezzi a la comissió d’investigació que estudia el frau de quatre milions d’euros de què ha sigut víctima l’EMT. A Compromís i Podem també els indigna que el PSPV estiga disposat a estendre —amb la dreta, de nou— la bonificació del 99% en l’impost de successions i donacions a totes les empreses familiars, un avantatge que pretenien circumscriure a les que tenen una xifra de negoci modesta.
Per actuacions com aquesta, Oltra els retrau que siguen còmplices del “dogma neoliberal”. Ella tampoc no perd l’oportunitat de remarcar la seua disconformitat amb la centralització de la publicitat institucional a Presidència, l’òrgan que aprova les propostes d’insercions de les diverses conselleries. Les anomenades “disfuncions locals” per les quals a dues poblacions de la Safor, Palma de Gandia i Villalonga, un dels dos partits ha preferit governar amb el PP que no fer-ho amb el soci preferent, ha acabat d’enrarir l’ambient.
Un seguit de diferències algunes de les quals es remunten al primer Botànic, però que ara brollen amb total naturalitat. Si els uns i els altres no opten per la contenció i per solucionar-les portes endins, reforçant la idea d’“un sol Govern” que va presidir l’anterior legislatura, el compte enrere per al retorn de la dreta al País Valencià haurà començat. Els comicis del 10-N ho han deixat ben clar.