Centres comercials i locals d’oci tancats. Escoles sense alumnes. Parcs on ja només s’escolta el cantar dels ocells. Carreteres i avingudes sense cotxes. Les mesures de confinament arran la crisi del coronavirus han buidat els carrers per omplir els balcons. A les ciutats, el tènue soroll de l’exterior recorda a la solitud d’un poble, amb la diferència que molts pobles ja fa temps que s’han buidat.
Julián Pechobierto viu a la Mata, un municipi de 166 habitants de la comarca dels Ports, a Castelló. Regenta una granja de porcs i el confinament pràcticament no ha modificat la seua rutina diària: “Tenim una casa amb un tros de terreny i la granja està a la mateixa finca. El problema és que no et pots relacionar amb la gent, però ací encara que eixírem tots al carrer no ens trobaríem”.
La comarca dels Ports forma part de l’anomenada Serralada Celtibèrica, un territori conformat per fragments de cinc comunitats autònomes i deu províncies, amb una extensió de 65.824 km2 i amb 1.355 municipis que, tanmateix, només concentra un total de 460.613 persones. D’acord amb aquestes dades, extretes de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) a data d’1 de gener de 2019, l’Associació Institut d’Investigació i Desenvolupament Rural Serralada Celtibèrica calcula una densitat de població de 6,99 habitants per quilòmetre quadrat que, paradoxalment, ara estan obligats a mantenir una distància mínima de dos metres per raons de seguretat sanitària.
“Totes les lleis les fan igual. La mateixa norma és per a ací que per a Madrid, tant amb el confinament com amb qualsevol altra cosa. Per això es buiden els pobles”. En poques paraules, Julián Pechobierto fa referència a un dels factors clau del despoblament, descrit pel Fòrum de la Nova Ruralitat al seu manifest per un govern equitatiu: “El despoblament no és un fenomen natural o neutre i, per tant, no és irreversible. Tampoc és un fenomen imprevisible. És un problema induït per un mal govern del territori. Té causes polítiques i conseqüentment hi ha institucions responsables”.
Les comarques del Racó d’Ademús, els Serrans, els Ports, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén, l’Alt Millars i part del Baix Maestrat i la Plana Alta formen part de la Serralada Celtibèrica, també anomenada per alguns la Lapònia espanyola. A més, caldria sumar altres racons com la Vall d’Aiora-Cofrents o algunes àrees de la Vall d’Albaida i les muntanyes de les comarques més meridionals del Comtat, la Marina Alta i la Marina Baixa. D’acord amb les dades presentades per l’Agenda Valenciana Antidespoblament, dels 542 municipis del País Valencià, 215 compten amb una població inferior als 1.000 habitants.
“Podem desplaçar-nos fins a Terol a comprar al supermercat, però estem tenint problemes per anar a l’hort a per un enciam”. Així expressa Eduardo Aguilar, president de la Mancomunitat de Municipis del Racó d’Ademús i alcalde de Castellfabib, les incongruències d’un confinament pensat per a zones urbanes. El passat 30 de març, la Plataforma per la Sobirania Alimentària ja va remetre una carta al Ministeri d’Agricultura Pesca i Alimentació en relació a la necessitat de recolzar la producció i la comercialització agroalimentària a petita escala. Un dels punts d’exigència era, precisament, que s’autoritzaren “els desplaçaments a granges, horts i corrals d’autoabastiment d’aliments, inclús sense estar la persona donada d’alta en el règim agrari”.
La falta de claredat en les disposicions del Govern espanyol va provocar que alguns ajuntaments i particulars tancaren els seus horts per por a transgredir alguna norma. A Catalunya, després d’una campanya engegada pel sector, el comitè tècnic del Pla d’emergències PROCICAT es va refer de la prohibició i decidí permetre anar a collir els productes necessaris per a l’autoabastiment. En principi, anar a l’hort està permès, però les interpretacions i els protocols queden en mans de governs autonòmics i locals.
Una altra de les particularitats d’aquestes zones és l’elevada proporció de gent gran, que requereix d’una major precaució donada la vulnerabilitat davant la COVID-19. A l’estudi La despoblación en el territorio valenciano. Un decálogo para su combate, la Unitat d’Investigació ESTEPA del Departament de Geografia de la Universitat de València analitza l’estructura poblacional de l’any 2017 i conclou que mentre que mentre que als municipis de més de 1.000 habitants la major part de la població es troba entre els 35 i els 54 anys, als de menys de 1.000 cobra més rellevància la franja d’edat compresa entre els 50 i els 74 anys.
Consuelo García és infermera al Centre de Salut del Forcall (Ports), que dona atenció a altres nou municipis de la comarca: Olocau, la Cuba, la Todolella, la Mata, Sorita, Villores, Palanques, Cinctorres i Portell. “Normalment, anem dos dies o tres per setmana als consultoris auxiliars dels pobles. Ara, ho hem centralitzat tot al centre de salut de Forcall i intentem resoldre per telèfon la majoria de consultes”, explica García. El problema, però, és que “la gran majoria de la gent que viu ací és gran”, afegeix la infermera, “aleshores sí que ens cal anar als domicilis”. Cada dia, un equip de dos professionals de medicina i altres dos d’infermeria cobreix la zona. Mentre uns resten al centre de salut, altres fan el recorregut per les cases, on les necessitats de protecció adquireixen més importància que mai. “Al maleter del cotxe tinc mitja consulta muntada i, cada vegada que entre a un domicili, m’he de canviar, desinfectar, posar mascareta i guants”, recalca Consuelo García, també veïna de la Mata.
La necessitat de protegir a la població més vulnerable ha engegat en molts pobles serveis d’atenció per evitar que hagen d’abandonar els seus domicilis. A l’Ajuntament de Castellfabib, s’ha posat en marxa el programa Confinamiento con acompañamiento, que recull les comandes de compra setmanal i de productes de farmàcia per a les persones grans i s’encarrega de repartir-les a domicili a través de voluntaris. Ho explica Ana Ballester, Agent d’Ocupació i Desenvolupament Local de la localitat, qui també denuncia la tendència urbanocentrista de les mesures de confinament: “El decret s’ha legislat, una vegada més, per al mode de vida de les ciutats”. Castellfabib compta amb un cens de 317 persones (unes 250 que resideixen realment, segons Ballester). “Jo no dic que no hagen d’haver restriccions, però amb una mínima organització crec que podríem almenys eixir a passejar per la muntanya, que és el privilegi de què gaudim ací”, conclou. És la realitat viscuda pels nuclis de la despoblada Serralada Celtibèrica en període de confinament.