Europa viu atrapada entre la ràbia i la nostàlgia. El malestar, alimentat per anys de receptes que van tatuar la precarietat als currículums vitals dels europeus, s'ha incrustat a poc a poc per a germinar en odi. Els nouvinguts s'han convertit en el boc expiatori d'una part del continent mentre la violència emergeix perillosament com a expressió política. L'atac contra la primera ministra danesa, la socialdemòcrata Mette Frederiksen, ha estat l'últim episodi que ha encès les alarmes d'una democràcia que juga una partida d'escacs amb la ultradreta, la qual actua com a un colom: taca el tauler i somou les fitxes sense respectar cap regla.
L'enyorança s'ha erigit en l'aliada dels reaccionaris. En un món farcit d'incerteses, d'horitzons carregats de núvols ennegrits per les alteracions del canvi climàtic, l'amenaça de la guerra a la frontera ucraïnesa i la decadència del Vell Continent en un moment de pugna entre la Xina i els Estats Units d'Amèrica, la ultradreta ven una tornada impossible als temps pretèrits. Advoca per una distopia carregada d'intolerància que troba en les xarxes socials una autopista sense peatges per col·lapsar els mòbils dels europeus.
En una setmana que França commemorava el desembarcament aliat de Normandia, una d'aquelles fites històriques que va contribuir a la derrota de l'horror nazi durant la Segona Guerra Mundial, una onada ultradretana desestabilitza la Unió Europea. La cartografia ideològica és d'un continent que vira a la dreta i més enllà, on les famílies de l'extrema i els ultres guanyen terreny a cada votació. Són primera força a Itàlia i a França, així com han arrabassat als socialdemòcrates la segona posició a Alemanya. I ho han fet malgrat banalitzar la criminalitat del nazisme.
Els populars europeus, una família atrapada entre les arrels democratacristianes i els cants de sirena de la radicalització de la ultradreta, han estat els guanyadors incontestables. La dreta tradicional, reduïda a comparsa al panorama electoral transalpí i francès, s'ha col·locat amb 186 escons. Es tracta de quatre eurodiputats més envers els anteriors comicis comunitaris. Els conservadors clàssics, no debades, s'han imposat a l'Estat espanyol, Alemanya, Finlàndia, Grècia, Polònia, Croàcia i al trident bàltic d'Estònia, Lituània i Letònia.
Els seus aliats habituals, el grup dels socialistes i demòcrates, han experimentat una patacada considerable amb l'obtenció de només 135 diputats. Els socialdemòcrates han perdut 19 representants, amb la seua delegació alemanya com a paradigma del retrocés i Portugal com a excepció continental a un mapa electoral desproveït pràcticament de roig. El PSOE, de fet, s'ha erigit en el referent de la família a Europa. I el president espanyol, el socialista Pedro Sánchez, en el gran negociador dels progressistes de cara a la futura confecció de la Comissió Europea.
La medalla de bronze d'aquestes eleccions està en disputa. A priori, estaria en mans dels liberals, els quals s'han enfonsat estrepitosament. S'han quedat solament amb 79 eurodiputats després de perdre'n quasi una trentena. L'estampa de la desolació de Renew és la dimissió del primer ministre belga, Alexander De Croo, i, especialment, el correctiu dels votants francesos al partit que comanda el president francès, Emmanuel Macron. La detonació electoral de Macron amb la convocatòria anticipada dels comicis legislatius reflecteix la magnitud del sotrac a les urnes.
Els aspirants a l'últim esglaó del pòdium electoral europeu són els ultres del grup Conservador i Reformista. Encapçalats pels postfeixistes de Germans d'Itàlia i la primera ministra transalpina, Giorgia Meloni, s'han col·locat amb 73 eurodiputats, és a dir, 11 representants més. Tanmateix, la facció ultradretana que integra Vox o els ultraconservadors polonesos de Llei i Justícia podrien sumar un altre membre: els europarlamentaris del primer ministre hongarès, Viktor Orbán, expulsat l'any 2021 de les files dels populars europeus per la seua política autocràtica i amb una davallada lleugera de suports en aquestes eleccions comunitàries.
Amb vuit europarlamentaris més en comparació a les anteriors votacions continentals del 2019, Marine Le Pen és la cara exitosa de l'altra branca ultradretana: Identitat i Democràcia. Ara bé, el seu grup europeu hauria perdut 15 representants en aquesta contesa a les urnes. Le Pen, hereva del col·laboracionisme francès amb el nazisme i una de les grans triomfadores de la jornada electoral europea, va plantejar a Meloni una aliança per unir al conjunt dels ultres. Aquesta jugada, però, compta amb riscos per a les aspiracions de la primera ministra italiana, qui ha aconseguit presentar-se en els darrers mesos com a l'extrema dreta acceptable per als populars europeus pel seu compromís amb l'OTAN enfront d'una Le Pen qualificada de «ser amiga de Vladímir Putin».
L'esquerra europea minvaria la seua presència en cinc eurodiputats dintre d'un escenari de vent en contra per a les forces progressistes. Dels 41 que va assolir en 2019 quan tenia la competència d'un ecologisme amb un vigor electoral inèdit, s'ha involucionat a 36. La davallada dels esquerrans s'ha conjugat, justament, amb la desfeta a les urnes dels ecologistes. Encara que podrien tenir opcions d'influir en la governabilitat europea, el grup europeu dels Verds/Aliança Lliure Europea quedaria reclòs a 53 eurodiputats. El descens no admet pal·liatius: han disminuït 21 eurodiputats.
L'erosió de l'eix París-Berlín
La Unió Europea s'ha construït en els darrers anys a la velocitat que marcaven les crisis que havia de superar. La Gran Recessió va ser un empatxament de moralina septentrional, una sobredosi de racionament de la injecció pública que va despertar malestars i va ofegar els malalts fins al punt que només un banquer transalpí, Mario Draghi, va evitar la implosió europea amb aquelles paraules màgiques des de la presidència del BCE: «Faré el que faça falta». La Gran Reclusió, en canvi, va provocar el desenterrament moderat del keynesianisme i el trencament temporal dels tabús, com ara la mutualització del deute dels estats membres del club comunitari.
En aquesta dècada llarga d'encavalcament de crisis al Vell Continent, l'eix París-Berlín ha estat el motor europeu, una aliança per moments desigual, però que s'ha erigit en un joc d'equilibris entre l'Europa frugal i escandinava i la banyada per les aigües de la mar Mediterrània. El poder d'aquesta entesa entre les dues principals cancelleries de la Unió Europea està sota qüestió després de l'enèsima expansió electoral de l'epidèmia ultra. L'ensopegada a les urnes de Macron i la solvència de Le Pen a la contesa per les paperetes comunitàries ha conduït l'estat gal a unes votacions legislatives de desenllaç incert.
A imitació de Sánchez, el president francès ha anticipat les eleccions a l'Assemblea Nacional amb el propòsit de construir una remuntada de la seua formació liberal. Les esquerres s'han mobilitzat de pressa per trenar un pacte antifeixista, Macron està forçat a buscar enteses amb les restes de la dreta gaullista i la ultradreta del racista Éric Zemmour ja ha insinuat que estaria oberta a una coalició amb el partit de Le Pen. Macron, convertit en un ànec coix per la incapacitat de tornar-se a presentar a les presidencials del 2027, juga amb foc: una victòria de la ultradreta lepenista abocaria França a una cohabitació entre un president liberal i un govern d'extrema dreta. Tot un míssil de flotació per a qualsevol mesura d'integració comunitària.
Si des de París s'emeten senyals d'inquietud, Berlín quasi ni agafa el telèfon. Alemanya està immersa en una crisi sense precedent: el seu model econòmic està a la Unitat de Cures Intensives. La potència germànica va créixer sota el manà del gas barat rus, les relacions comercials amb la Xina i l'externalització de la seua seguretat als Estats Units d'Amèrica. Una quadratura del cercle que s'ha desfet amb la guerra d'Ucraïna. La coalició semàfor, conformada per socialdemòcrates, verds i liberals, transita presa de la inestabilitat i amb la figura del canceller, el progressista Olaf Scholz, marcada per una impopularitat de rècord.
Atrapada per la seua teologia sobre el dèficit zero, necessitada d'inversions públiques en infraestructures bàsiques, amb l'empresariat exhibint conviccions democràtiques, l'estat teutó ha vist com Alternativa per Alemanya, una formació acusada de vincles amb l'espionatge rus i tacada pels seus vincles ideològics amb el nazisme, s'ha convertit en segona força. Només una xicoteta pinzellada verda i negra ha impedit que la ultradreta germànica tenyira la totalitat de l'antiga República Democràtica Alemanya del seu color polític. El fre als reaccionaris ha estat la dreta clàssica de la CDU, encara fidel a la idea del cordó sanitari a territori germànic, tot i que amb discursos que compren el material ideològic espatllat d'Alternativa per Alemanya sobre els refugiats.
Roma arredoneix la taca ultra. A pesar que el Partit Democràtic, la força hegemònica al camp progressista italià, ha mostrat símptomes d'haver-hi abandonat el seu estat comatós amb una candidata jove i ubicada nítidament a l'esquerra, Meloni s'ha imposat sense despentinar-se. De façana europeista i atlantista als matins, però amb un guió executat amb motoserra a les vesprades de banalització del feixisme, desregulació del mercat del treball, control ferri dels mitjans públics o d'imposició d'obstacles a la maternitat del col·lectiu LGTBI, aspira a jugar les seues cartes a Brussel·les i tenir influència a través del grup europeu dels Conservadors i Reformistes. Els magres resultats de la Lliga de Matteo Salvini, tanmateix, poden generar inestabilitat al seu govern.
Bèlgica —amb un ascens de les forces marcadament dretanes i radicalment xenòfobes— i Àustria —on s'ha registrat una victòria aclaparadora del partit ultradretà FPO, d'arrel fundacional nazi — han estat escenaris de l'auge a les urnes de l'extrema dreta, concentrat als països centreeuropeus. Països Baixos s'ha reivindicat com a l'altra cara de la moneda quan fa escassament setmanes es confeccionava un executiu amb presència àmplia de reaccionaris i racistes. I l'expansió ultradretana s'ha aturat a Suècia i Finlàndia, amb el Partit dels Finlandesos involucionant cap a la sexta posició quan l'any passat van fregar una victòria als comicis parlamentaris.
Brussel·les: coalició clàssica?
A pesar de l'ascens de l'extrema dreta al conjunt del continent, els resultats i les projeccions dels comicis europeus apunten a la possibilitat de reeditar l'aliança clàssica entre els populars europeus, els socialdemòcrates i els liberals. Si de cas, hi hauria el comodí dels verds, amb predisposició a participar del pacte a canvi de reactivar una agenda verda que la presidenta de la Comissió Europea, la popular Ursula von der Leyen, va congelar en els últims compassos de la legislatura comunitària.
Els democratacristians, malgrat les temptatives d'aliança amb la ultradreta favorable a l'OTAN, van afanyar-se ràpidament a proposar un pacte amb els socialistes i demòcrates, és a dir, a reeditar la coalició clàssica que ha comandat històricament el destí d'Europa. L'oferta va sorgir de la boca de Manfred Weber, president dels populars europeus i el llanterner que ha construït ponts entre la família democratacristians i l'extrema dreta representada per Meloni.
La primera ministra italiana, de fet, promet influir en l'elecció agitada i farcida de converses a diverses bandes per a conformar la Comissió Europea. Com també jugarà un paper important Sánchez, ja que els socialdemòcrates han avisat els populars que qualsevol entesa ha d'excloure el concurs dels reaccionaris. Amb les eleccions legislatives franceses marcant el ritme d'Europa, les negociacions per escollir el govern comunitari exerciran de termòmetre del grau de desestabilització provocat per l'extrema dreta en aquestes darreres eleccions a la Unió Europea. O dit d'una altra manera: corroboraran si la nostàlgia i la ràbia ultra condicionen les institucions comunitàries. El primer test seran les legislatives franceses.