Si l'aliança amb Podem va despertar totes les hostilitats, l'inici d'una legislatura amb la bandera de l'amnistia als represaliats independentistes catalans va encendre Madrid DF. A la capital espanyola, als cercles de poder de la Villa y la Corte, la pervivència del socialista Pedro Sánchez al capdavant del Govern espanyol del bracet de Sumar era concebut com a un descens als inferns polítics sense passar pels cercles dibuixats per Dante Alighieri. I més si com a socis parlamentaris ineludibles hi havia forces independentistes i sobiranistes.
La dreta, l'extrema dreta i les seues terminals estaven convençudes del triomf a les passades eleccions del 23-J. Totes les enquestes, amb el sociòleg Narciso Michavila com a gran oracle demoscòpic, assenyalaven una majoria folgada per al PP i la ultradreta Vox, però la mobilització progressista de la darrera setmana va impedir la confecció d'un executiu amb presència dels reaccionaris. Amb l'expresident espanyol José María Aznar exercint de patriarca del bloc conservador, el deep state i una part de la judicatura espanyola van pressionar contra la mesura de gràcia. El magistrat Manuel García-Castellón, fins i tot, va jugar una partida d'escacs per torpedejar sense èxit la investidura.
L'articulació d'una majoria parlamentària, en una reedició extrema de la geometria variable de l'etapa de José Luis Rodríguez Zapatero, amb Junts per Catalunya, ERC, EH Bildu i el PNB jugant les seues cartes polítiques, va permetre emprendre una legislatura sotmesa, d'entrada, al test d'estrès electoral. L'adveniment de les votacions catalanes, de fet, va provocar que l'executiu espanyol renunciara a la presentació d'uns pressupostos. Va prorrogar-los per evitar derrotes parlamentàries primerenques, d'aquelles que podrien comprometre el transcurs dels quatre anys de mandat.
El PP havia fet els deures i havia esquivat amb suficiència l'amenaça de la catàstrofe a les eleccions gallegues, però Sumar havia acumulat senyals d'alerta. Si a les votacions gallegues va xocar amb la manca d'arrelament territorial, als comicis bascs va salvar els mobles en un escenari de malestar intern per la configuració de l'espai i la negociació dels llocs d'eixida a les eleccions europees. D'ençà del seu divorci amb Podem, Díaz ha reproduït les mateixes lògiques jacobines que els seus predecessors morats quan el múscul militant l'atresoren els seus companys d'aventura orgànics i a les urnes, és a dir, Más Madrid, IU, els comuns i, amb altre tipus de relació, Compromís.
Amb els socialistes llançant missatges de preocupació per la vitalitat electoral de Sumar, el grupuscle d'extrema dreta i amb un reguitzell d'ombres inquietants al seu currículum, Manos Limpias, va decidir presentar una denúncia contra Begoña Gómez, la dona del president espanyol. La família de Sánchez s'havia situat des de fa temps al punt de mira de la galàxia mediàtica de mitjans digitals fortament escorats a la dreta. L'escrit, de fet, comptava amb notícies que s'havien acreditat falses. Fins i tot, el pseudosindicat ho va mig reconèixer.
El fundador d'aquesta entitat fou Manuel Bernard, antic militant de la ultradretana Fuerza Nueva i absolt el març passat d'una condemna de quatre anys de presó per suposadament haver extorsionat bancs, institucions i empreses a canvi de no presentar denuncies contra els seus interessos. La sala segona del Tribunal Suprem, presidida pel conservador i toga protagonista de les causes contra els líders de l'independentisme català, Manuel Marchena, va ser l'encarregada de deixar sense efecte la sentència anterior de l'Audiència Nacional.
La guerra judicial de Manos Limpias contra la dona de Sánchez, a la qual es van sumar més tard els integristes d'Hazte Oir —un dels peons, segons l'historiador Santiago Mata, de la secta El Yunque a l'Estat espanyol—, va tenir els seus efectes als tribunals: el togat Juan Carlos Peinado va decidir admetre a tràmit la querella. Es tractava d'un jutge que ja tenia antecedents de validar querelles registrades pels extremistes i, a més, havia assenyalat judicialment antics càrrecs de Podem i les seues confluències municipals a Madrid per comentaris a les xarxes socials.
L'obertura d'una investigació que rastrejava les suposades irregularitats comeses per la muller del president espanyol va provocar un terratrèmol polític. Sánchez va decidir el dimecres passat, quasi de manera solitària i després d'haver-ho meditat en solitari, enviar una carta a la ciutadania de l'Estat espanyol a través de la xarxa social X, antigament coneguda com a Twitter. «M'urgeix respondre'm a la pregunta de si val la pena, de si he de continuar al capdavant del Govern o renunciar a aquest alt honor, malgrat el fang en el qual la dreta i la ultradreta pretenen convertir la política», va anunciar.
Sánchez es prenia cinc dies per a reflexionar si plegava o no. A la cúpula socialista i al seu cercle íntim al gabinet espanyol, desconeixien les seues intencions. El líder del PSOE, no debades, va optar per confinar-se a la Moncloa per dialogar exclusivament sobre la seua continuïtat amb la seua família. Va mantenir les tasques de comandament del Govern espanyol a través d'Óscar López, el seu cap de gabinet, i va agrair amb missatges lacònics les mostres de suport que li arribaven de dirigents de la formació del puny i la rosa i de personalitats progressistes. El capitost de la socialdemòcrata espanyola havia aconseguit erigir-se en la víctima mediàtica de la guerra judicial dels sectors conservadors i reaccionaris.
Al caliu de les manifestacions convocades per l'aparell del PSOE, amb la capacitat d'atreure adhesions mitjançant l'emotivitat i d'una estratègia certament populista, Sánchez estava escrivint l'enèsim capítol del seu manual de resistència. «He decidit seguir. Seguir amb més força, si cap, al capdavant de la presidència del Govern d'Espanya. Aquesta decisió no és un punt i seguit. És un punt i a part. Per això assumisc el meu compromís de treballar sense descans, amb fermesa i amb serenitat, per la regeneració pendent de la nostra democràcia i per l'avanç i la consolidació de drets i de llibertats», ha comunicat aquest dilluns després de moments en què es pagava poc a les cases d'apostes la seua dimissió.
Sense mencionar cap mesura per regenerar la vida pública, emprant de forma partidista el CIS i amb la força de l'emoció guanyada a una part de l'electorat progressista, Sánchez ha executat una maniobra arriscada que li ha permès acaparar l'atenció i la conversa pública —un element indispensable dintre dels nous temps polítics que transcorren en el món de la immediatesa, els cops d'efecte i la polarització de les xarxes socials—, així com presentar-se com el símbol espanyol contra les persecucions judicials i les fake news. O usant la coincidència del santoral d'aquest dilluns: en Sant Pedro Sánchez Màrtir. No importa que al currículum del gabinet estatal sorgisquen ombres com, per exemple, la investigació a l'independentisme a través de Pegasus.
A dues setmanes de les votacions catalanes, on el PSC aspira a la presidència de la Generalitat de Catalunya, el líder del PSOE ha reduït el camp de joc del progressisme. Malgrat la manca de concreció de mesures per emprendre un tractament d'higiene democràtica, s'ha sabut situar com al referent regenerador que busca aixoplugar l'adhesió del conjunt de l'esquerra espanyola. Tota una jugada que deixa —a pesar dels intents de Sumar per proposar una bateria de mesures de renovació de la vida pública espanyola— sense gaire marge d'actuació al projecte de Díaz, i amb un horitzó electoral magre pel seu moviment polaritzador contra els opositors al bloc d'investidura. S'ha visualitzat com al Cid Campeador contra la dreta i l'extrema dreta per concentrar a poc a poc l'electorat progressista.
El joc il·lusionista de Sánchez ha servit per a exhibir que l'actual majoria de la investidura és encara més fràgil i vulnerable sense la seua figura. O dit d'una manera: si el fan caure amb peticions que traspassen estiren els límits polítics de la formació del puny i la rosa, no hi haurà massa possibilitats de sostenir una majoria alternativa a un govern compartir entre la dreta i l'extrema dreta. El tancament de files —amb matisos— que va obtenir de l'independentisme pot proporcionar-li força negociadora a curt termini enfront dels seus socis parlamentaris.
És cert que el líder del PSOE podria haver esgotat la seua última bala i no haver-hi mesurat bé el tret polític, adoptant una aura de president espanyol de sortida, com buscant una mena de llegat final, però la seua finta compta amb paperetes d'assignar-li fruits a curt termini. I en la política líquida actual, feta a colp de xarxes socials per a un públic devot dels vídeos de menys de 30 segons i dels missatges de 140 caràcters, hi ha poc més horitzó sovint que sobreviure i guanyar l'endemà. El temps dirà si ho ha assolit.