Quan el novembre passat el partit islamòfob d’extrema dreta liderat per Geert Wilders, el Partit per la Llibertat (PVV), va guanyar les eleccions als Països Baixos, l’activista Ilse Oldenburg, va confirmar, decebuda, allò que esperava. “Ja feia temps que veia com aquesta idea que Wilders ha repetit tant que els immigrants són els culpables de la inflació i dels preus de l’habitatge estava calant molt a la societat”, explica.
El partit de Wilders, que havia promès coses com prohibir les mesquites i l'Alcorà o fer un referèndum perquè els Països Baixos surtin d’Europa, el "Nexit", va convèncer un quart de l’electorat del país. Va assegurar-se, així, trenta-set escons dels cent cinquanta que hi ha la càmera dels representats neerlandesa, vint més que en els últims comicis del 2021.
El líder populista va destronar el seu antic partit, el grup liberal conservador VVD de Mark Rutte, que feia catorze anys que governava el país. El VDD va passar a ser la tercera força, darrere del PvdA-GroenLinks de Frans Timmermans.
Durant sis mesos, malgrat els resultats, Mark Rutte ha pogut seguir actuant de cap de govern en funcions. A Wilders li ha costat mig any convèncer una majoria. Finalment, però, ho ha aconseguit. Dimecres passat, els Països Baixos va anunciar un nou pacte de govern. Una coalició formada pel PVV amb el suport del VVD, el NSC —un nou partit anomenat New Social Contract— i el BBB —el partit dels pagesos—.
Per aconseguir l’acord, Wilders ha hagut de renunciar a la cadira de primer ministre. I una setmana després, la coalició ha acordat que sigui un home amb perfil tècnic, Dick Schoof, exdirector dels serveis d'intel·ligència del país, qui dirigirà el país.
Tot i que Wilders no serà la figura visible, aquest passat dimecres es va confirmar que per primera vegada els Països Baixos tindran un govern liderat per l’extrema dreta. Una extrema dreta, en aquest cas antieuropeista, que s’estén cada cop més arreu d’Europa.
Qui és Geert Wilders?
El PVV, com sol passar amb els partits d’extrema dreta, és un partit molt personalista. Gira al voltant de la figura del seu líder. Qui és, però, aquest home que ha convençut un quart dels votants holandesos amb les seves idees inflamatòries i xenòfobes?
Per començar, val a dir que Geert Wilders (1963, Venlo, 60 anys) no és pas nou al joc de la política. Quan va entrar al parlament, fa vint-i-cinc anys, se l’anomenava Mozart per la seva cabellera rossa. Avui, la cabellera de Wilders ja és blanca, però el seu poder de convenciment no ha minvat pas, sinó tot el contrari.
Fou membre del VVD de Mark Rutte fins al 2004, i dos anys després, el 2006, va fundar el partit d’extrema dreta que avui capitaneja, el PVV. Com a líder d’aquesta agrupació, se’l coneix per les seves idees populistes, per ser un abanderat de l’antiimmigració i de l’antiislamisme i per declarar-se euroescèptic.
“Els Països Baixos ja no poden suportar-ho. Hem de posar la nostra gent primer. Fronteres tancades. Zero buscadors d’asil”, diu Wilders. Ara ja no se’l relaciona amb el músic austríac, ara se’l compara amb Donald Trump.
És, potser, per aquestes comparacions, que la coalició ha decidit no permetre-li ser la cara pública del govern. “Crec que els partits van decidir no posar-lo a ell per por que Holanda perdi legitimitat en l’arena europea. No queda bé que Holanda tingui un primer ministre així, de cara a la marca de país”, explica Bàrbara Molas, investigadora a l'Internacional Center for Counter-Terrorism.
De fet, el sociòleg Bram Hogendoorn, que a més està involucrat en la política regional, alerta del perill que Wilders no sigui primer ministre. “L’esquerra ho celebra, però per mi això és un error, perquè li permet seguir culpant a la resta”, explica. I sentencia que és un error que tingui tanta influència i no se’l pugui jutjar ni demanar-li responsabilitats, perquè no és al capdavant del govern.
Tot i que alguns acadèmics alertin de la perillositat de l'extrema dreta, Hogendoorn cita a Focault per justificar que sí que cal posar-la al sistema de normes generalitzat. "Només tractant Wilders com un polític normal i no com una celebrity sel pot jutjar per les seves accions. Ha de jugar amb les normes del joc", diu.
El llop es pinta la pota de blanc
Val a dir que, de fet, Wilders ja va relaxar les seves declaracions amb l’objectiu guanyar les eleccions. Les prohibicions de l'Alcorà, de les escoles musulmanes i les mesquites, per exemple, les va posar “a la nevera”.
Wilders es va presentar com el defensor de l’estat del benestar. “Al principi, tot i que ara faci tot el contrari, deia que no volia pujar l’edat de jubilació, que volia prioritzar el lloguer social —pels nacionals, això sí— i fomentar el copagament en la salut pública”, assegura el sociòleg Bram Hogendoorn.
Així, entre guerres culturals amb la immigració com a cap de turc, bastió de l’extrema dreta, i l’aparença inicial que podia proposar polítiques més centristes en altres àmbits, Wilders va aconseguir convèncer l’opinió pública.
Si ha arribat fins aquí és perquè ha sabut adaptar-se molt bé a una opinió majoritària, i no es pot guanyar la majoria a Holanda amb una opinió extremista en tots els àmbits. Molas explica que Wilders està jugant al joc democràtic: “naturalment que no tot el que faci serà considerat extremista, però no se n’amaga de dir que l’objectiu últim és canviar les prioritats d’Holanda, prioritzar la nació en detriment d’altres, i això implica moltes coses”.
El gir polític dels Països Baixos
Dijous passat a primera hora, el nou govern liderat pel partit de Wilders va afanyar-se a publicar un document on s’especifiquen les noves prioritats polítiques de la casa dels representants holandesa. Una de les més destacables és que els Països Baixos abandonarà els acords europeus en matèria d’asil i migració per aspirar a “el règim d’asil més estricte de la història”, amb controls fronterers més severs i normes més rígides pels sol·licitants d’asil que arribin al país.
Així, el país nord-europeu s’afegirà a Hongria i Polònia en desafiar les polítiques migratòries de la Unió Europea. I no només per aturar nouvinguts. La coalició pretén “estudiar com ampliar les formes en què es pot prendre la ciutadania de la gent” que ja la té.
Entre altres mesures, han informat que volen fer més difícil l’accés a les universitats holandeses pels estudiants internacionals i que volen acabar amb les facilitats taxatives dels expatriats que migren als Països Baixos per treballar-hi. També volen reduir el pressupost dels mitjans públics en 100 milions d’euros.
“Estic molt preocupada per les lleis que es puguin aprovar”, diu Ilse. L'angoixa sobretot la situació dels migrants, les persones de color i el col·lectiu LGTBI, però també la salut de la democràcia i de l’activisme al seu país. Després de les últimes protestes propalestines, els partits de la coalició han relacionat especialment grups activistes com Extinction Rebellion amb la violència i han escrit a l’acord que “donar suport a organitzacions terroristes es converteix en un crim amb la pena més alta”.
Com s’ha arribat fins aquí?
Tot i que no se sap qui serà el primer ministre, Molas recorda que tot això és conseqüència de la normalització de l’extrema dreta. “No és un gir gaire democràtic que s’hagi arribat a un acord amb aquest partit”, diu.
El creixement de l’extrema dreta, sobretot al nord d’Europa, ha sigut tendència, els últims anys. La investigadora explica que durant la Covid hi va haver un boom de desinformació, que va legitimar l’entrada d’aquests partits a l’esfera pública i política massiva. Explica que el patró es repeteix, al llarg de la història: crisi de salut, crisi econòmica, crisi social, crisi política. “Sempre és així”, assegura.
A la normalització de l’extrema dreta la precedeix una crisi de confiança a les fonts d’informació tradicionals i a l’administració, una sensació generalitzada d’escepticisme i la idea que hi ha d’haver un culpable de la inflació i la crisi d’habitatge que viu el país. I Wilders, com sol fer l’extrema dreta, ha agafat la immigració com el cap de turc.
A més, Molas assegura que la gestió de la immigració, als Països Baixos, no s’ha fet de manera gaire efectiva. “Sota la bona intenció de proporcionar habitatge als refugiats, l’habitatge social condensat en barris concrets ha creat guetos”, explica la investigadora. No s’ha propiciat la inclusió i s’han generat una divisió molt marcada, realitats molt monolítiques, molt fàcils de reconèixer si algú les assenyala com a “problemàtiques”.
Més enllà d’un caldo de cultiu situacional que alimenta l’extrema dreta, val a dir que l’esquerra, al país dels esclops i les bicicletes, no es troba en un gaire bon moment. El sociòleg Bram Hogendoorn es mostra preocupat perquè diu que tots els partits s’han mogut un pas cap a la dreta. Analitza el canvi de narrativa dels espais polítics: abans la utopia era una eina de l’esquerra, ara és la dreta la que fa propostes “impossibles” i l’esquerra li recorda que “això no ho pot fer”.
Hogendoorn es mostra pessimista i desanimat amb l’estratègia dels contrincants polítics de Wilders, que no han fet una campanya gens efectiva. I l’activista Ilse Oldenburg li dona la raó: “crec que l’esquerra s’ha de repensar. Hem d’agafar responsabilitat de tot això, sortir al carrer, reconnectar amb la gent”.
L'extrema dreta ha arribat per quedar-se
Hi ha qui es consola pensant que el nou govern no durarà gaire. “Jo també em dic això”, explica el sociòleg, però realment no hi ha cap senyal que això hagi de passar aviat. Oldenburg i Molas coincideixen.
“Estem començant a veure el que a mitjà termini serà la tendència a Europa, i això no durarà només un any”, diu Molas. El pessimisme és generalitzat. Tot i que Oldenburg recorda que ells seguiran lluitant, l’activista confessa que, si d'aquí a un any es repetissin les eleccions, probablement els resultats encara afavoririen més l’extrema dreta.•