La resiliència de la Unió Europea ha deixat el manual de resistència del socialista Pedro Sánchez en una anècdota. El projecte comunitari ha encadenat crisi rere crisi d'ençà que la il·lusió de la desregulació financera va esclatar en 2008. L'eurozona va situar-se a tocar del precipici, amb la paraula rescat instal·lada a l'imaginari de Grècia, Portugal, Xipre i l'Estat espanyol, quan el crac bancari va traslladar-se als comptes públics. Només aquell «faré el que faça falta» pronunciat per Mario Draghi, aleshores president del BCE, va evitar una catarsi irreversible de l'euro.
Europa va desempallegar-se de la voracitat dels mercats financers, però va jugar amb el foc de la motoserra als serveis públics. L'austeritat pressupostària va erigir-se en una fe inqüestionable, amb el risc de despertar el ressentiment i el malestar entre les capes socials atrapades per aquella espiral d'atur, precarització laboral i debilitament de la protecció social. Una de les expressions d'aquest descontentament, adobat de la nostàlgia d'un temps passat imperial que mai tornarà, va exhibir-se a través d'un capítol traumàtic per a la Unió Europea: la sortida del Regne Unit.
Sense haver-se tancat la ferida de la Gran Recessió —el nom amb la qual va ser batejada la crisi financera del 2008—, va produir-se la Gran Reclusió. Un virus va atemorir el món i va apaivagar el vol dels falcons fiscals a la Unió Europea. S'havia acabat la fabula de l'austeritat expansiva. Era el torn de John Maynard Keynes entreproclames passatgeres de reindustrialització i símptomes de declivi de les regles que havien marcat fins al moment l'experiència de la globalització econòmica.
Amb les assignatures pendents de la unió bancària, la coordinació fiscal i el reforç dels vincles federals, la Unió Europea va viure el miratge d'una mena de moment Hamilton, és a dir, d'una mutualització del deute dels estats europeus que posara la primera pedra d'una futura construcció política, com va ocórrer als Estats Units d'Amèrica amb Alexander Hamilton (1755-1804) al capdavant de les finances estatunidenques. L'impuls dels fons europeus de reconstrucció va rescatar el keynesianisme de les prestatgeries proscrites, però la seua potència —com advertiren economistes prestigiosos a les pàgines d'aquest setmanari— fou insuficient.
Quasi sense temps per assimilar l'adeu progressiu d'aquell vocabulari que va collar la nostra quotidianitat, com ara «mascareta», «infecció» o «gel hidroalcohòlic», va esclatar una guerra a territori europeu. Rússia va envair Ucraïna i va despertar el Vell Continent del somni de la pau eterna. Els europeus havien externalitzat la seua política exterior i la seua protecció a les estructures nord-americanes, a una OTAN que va passar de la «mort cerebral» —en paraules del president francès Emmanuel Macron— a sumar nous membres com ara Suècia o Finlàndia. La pressió per augmentar les partides en defensa es produïa en paral·lel a l'anunci que s'havien acabat els dividends de la pau, aquells que permetien invertir en protecció social.
Els equilibris geopolítics s'havien alterat mentre la Unió Europa deixava per a l'endemà una de les seues amenaces internes: l'auge electoral de l'extrema dreta. Itàlia, una de les potències del continent, estava encapçalada per Giorgia Meloni, líder dels postfeixistes Germans d'Itàlia. L'estat transalpí, però, no era una anècdota: Hongria s'havia convertit en un règim autoritari amb l'ultraconservador Viktor Orbán i els comicis neerlandesos havien donat la victòria a la formació xenòfoba liderada per Geert Wilders.
El creixement de la ultradreta, tot i la seua derrota mesos enrere a Polònia gràcies a una coalició transversal, irromp de ple a les eleccions europees. Amb la guerra d'Ucraïna encara viva, l'Orient Pròxim desestabilitzat per la matança indiscriminada d'Israel, les potències autoritàries —Rússia i la Xina— estrenyent els seus vincles, els Estats Units d'Amèrica perdent influència mundial i Donald Trump acariciant un retorn a la Casa Blanca, Europa vota amb el temor de la descomposició de l'aliança històrica que havien protagonitzat populars i socialdemòcrates, els quals havien comptat amb el suport de liberals i verds. La dreta clàssica té la temptació de pactar amb la ultradreta i fer un viratge ple d'incertesa en la governabilitat europea.
Dividida a Europa, unida a Madrid
En aquest escenari de temors per l'ascens ultra i l'actitud dels conservadors tradicionals, d'una família política que sembla haver-se allunyat de les arrels antifeixistes que atresorava la democràcia cristiana al territori europeu, Vox va prestar-se aquest cap de setmana com a amfitrió del moviment reaccionari global. A la capital espanyola, van organitzar unes jornades amb la presència del president d'Argentina, l'ultradretà Javier Milei, i del líder dels ultraconservadors i nostàlgics del pinochetisme, José Antonio Kast. També va ser de la partida el ministre d'Assumptes de la Diàspora d'Israel i combat contra l'Antisemitisme, Amichai Chikl, de la dreta radical del Likud.
L'assistència de referents llatinoamericans de la internacional reaccionària es complementava amb Roger Severino, vicepresident de la fundació Heritatge. Aquest centre de pensament inequívocament escorat cap a postures ultraconservadores va ser impulsat l'any 1973 per l'empresari cerveser Joseph Coors. Aliat dels moviments neocons durant l'etapa de George Bush fill i convertit en laboratori ideològic de les faccions més radicals del Partit Republicà, ha gaudit d'injeccions dineràries de grans fortunes d'ideologia extremista com ara Richard Mellon Scaife, la nissaga DeVos o els germans Koch. Fins i tot, ha elaborat un pla —com va desgranar el setmanari Der Spiegel— per a una autèntica croada ultradretana si Trump retorna a la presidència estatunidenca.
El gruix de dirigents que van participar de l'acte auspiciat per Vox provenia de l'altra vora de l'Atlàntic. Amb les enquestes assenyalant-la com a guanyadora de la contesa electoral europea a l'Estat francès, va intervenir Marine Le Pen, rostre a escala continental d'Identitat i Democràcia, una de les dues famílies ultradretanes amb representació al Parlament Europeu. D'aquesta facció, també en formen part Alternativa per Alemanya, la Lliga de Matteo Salvini i el Partit per la Llibertat dels Països Baixos. Tant Le Pen com ara els extremistes germànics i Salvini compten amb l'ombra del finançament i, fins i tot, de complicitat amb l'autocràcia russa.
L'esdeveniment de la formació capitanejada per Santiago Abascal va atreure les intervencions del primer ministre hongarès, l'ultraconservador Orbán; la primera ministra italiana, la postfeixista Meloni, i l'assistència de Mateusz Morawiecki, exprimer ministre integrista de Polònia pel partit Llei i Justícia. A excepció del dirigent hongarès, Morawiecki, Meloni i, fins i tot, Abascal són els estendards de l'altra família europea de l'extrema dreta, autoproclamada a l'Eurocambra com al Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus.
Malgrat pertànyer a la branca amb posicionaments fortament religiosos i aliada amb les directrius de l'OTAN, la ultradreta espanyola s'ha proposat com al pont entre els diferents corrents reaccionaris a Europa, independentment de la seua adscripció atlantista. Una aposta que reviu algunes de les polèmiques que han perseguit Vox d'ençà de l'esclat de l'agressió bèl·lica de Rússia, com ara l'oposició a retirar la clau d'or de Madrid a l'autòcrata Vladímir Putin. Encara més, la formació d'extrema dreta ha gaudit de fortes sinergies amb la galàxia d'Hazte Oir, un actor ultraconservador marcat per l'ombra de les seues amistats russes.
La temptació ultra del PPE
El comportament unitarista de Vox entre les diferents famílies de l'extrema dreta europea coincideix amb la discussió a l'interior dels populars europeus envers una aliança amb l'extrema dreta. Un debat que, d'entrada, semblava dividir els democratacristians germànics, amb Manuel Webber, líder del Partit Popular Europeu a la cambra comunitària, com a mascaró de proa de l'operació d'aproximació als ultradretans, i Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, com a partidària d'aïllar l'extrema dreta. La posició dels populars europeus semblava dirimir-se a la CDU.
A finals d'abril, però, Von der Leyen va modificar el seu discurs. Com si es tractara d'una distinció entre «la ultradreta bona» i «la ultradreta mala» en funció del seu grau d'atlantisme, va obrir la porta a un pacte amb el Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, és a dir, amb Meloni, Abascal i els fonamentalistes polonesos. «Depèn molt de la composició del parlament i de qui forme part de cada grup», va expressar en una frase on sembla adherir-se a les tesis de Webber, impulsor de l'operació per blanquejar el suport de la facció de Meloni. Tot mentre la CDU, segons narrava The Economist, emet senyals de contagi dels missatges d'Alternativa per Alemanya.
Europa afronta una legislatura marcada per la redefinició de les regles fiscals de despesa, amb les tisores de les retallades emergent per la tradicional inflexibilitat d'Alemanya, Països Baixos i els països escandinaus; el repte de l'emergència climàtica i la discussió postergada del paper del Vell Continent a un planeta multipolar i de consensos precaris. I ho fa amb una de les seues principals famílies polítiques amb la temptació de pactar amb l'extrema dreta i els postfeixistes propers als dictats de l'OTAN. Vox, de moment, s'ha encarregat de reunir al moviment reaccionari mundial a Madrid amb el propòsit de treure múscul a uns comicis que definiran l'horitzó del projecte comunitari.