Es deia Víctor Urrutia. Era un pilotari nascut el 1914 a la localitat de Basusarri, situada al País Basc del Nord o Iparralde, dins del territori francès, que canvià la pilota per granades antitanc durant la Segona Guerra Mundial. Tenia una força i punteria tan especial que llançava els explosius a increïbles distàncies amb un resultat letal per als carros de combat nazis. Resultava quelcom tan estrany que el primer ministre britànic, Winston Churchill, demanà que el pilotari li fes una demostració. A pesar de la seva valentia i eficiència quasi ningú sap que va existir. Per ventura perquè va morir massa jove, poc després del desembarcament de Normandia, durant l’agost de 1944, en una acció en terra francesa.
Educat en una família profundament religiosa i tradicional, el jove Víctor començà de ben jove a treballar de picapedrer en una cantera i a practicar la pilota basca. Un esport en què ben aviat demostrà tenir una habilitat especial. En el primer terç del segle XX aquesta pràctica començava a professionalitzar-se i, amb petites variants, se jugava a diferents països com Cuba, Egipte, la Xina... Gràcies a la força i el control que demostrava tenir amb el braç dret els èxits no es torbaren gens ni mica. Guanyà prestigiosos premis i campionats.
Gràcies al fet de viure en el País Basc sota administració francès pogué estalviar-se els horrors de la Guerra Civil espanyola que s’inicià el 1936. Però no pogué evitar que la Segona Guerra Mundial impactes de front i brutalment en la seva vida. En el moment que esclatà el conflicte tenia 26 anys, una edat perfecta per treure màxim rendiment professional i per tant econòmic de la seva habilitat. Però aviat va entendre que les coses estaven canviant de forma radical i que hauria d’ajornar els somnis relacionats amb la pilota.
Els nazis avançaren amb una velocitat insòlita per Europa. No només a l’orient europeu, com havia passat el 1939, sinó que, a partir de la primavera de 1940, fixaren les seves ambicions territorials a la zona occidental. El 9 d’abril, envaïren Dinamarca i, l’endemà, Noruega. El 10 de maig següent, fou el torn de Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg i, també, França.
El jove pilotari fou mobilitzat i enviat al front del nord com a artiller. Una vegada instal·lat en el front de guerra se li assignà l’especialitat d’antitancs. Una activitat força important, no debades els blindats nazis avançaven a tota màquina pels camps d’Europa, a vegades a raó de més de cent cinquanta quilòmetres al dia, destrossant qualsevol defensa. No es coneix com fou exactament, però Víctor aconseguí convèncer algun oficial que li deixés explotar la seva habilitat de pilotari. Així, en lloc de servir en una peça d’artilleria, començà a tirar als tancs explosius de mà amb capacitat de rebentar les erugues dels panzers alemanys.
Aquests carros de combat es demostraren molt superiors als tancs francesos. Tenien més bon blindatge, més velocitat i molta més capacitat de maniobra sobre el terreny, de tal forma que el seu avantatge estratègic sobre els francesos fou essencial per liquidar la capacitat de resistència blindada del país envaït. El 15 de maig de 1940, França posava 176 carros davant dels panzers, 161 dels quals resultaren destruïts. La dada permet entendre el valor que atorgava l’exèrcit francès al fet que el jove basc tirés amb la seva mà dreta un explosiu capaç de deixar fora de combat un panzer a uns cinquanta metres i que en un sol dia fes diana en 7 carros nazis. Els oficials quedaren bocabadats, se li va atorgar una medalla i immediatament el seu nom va córrer entre les tropes defensores que el tingueren per un dels principals herois d’aquells terribles dies en què l’invasor alemany estava controlant cada cop més terreny francès.
La campanya bèl·lica anà com és conegut per la història: la capacitat militar nazi s’imposà ràpidament i França fou envaïda. Una part del país acceptà la rendició i una altra, no. Entre aquesta hi havia el pilotari. Greument ferit, partí amb les tropes franceses, britàniques i belgues des de Dunkerque cap al Regne Unit, en la famosa operació que va permetre recuperar prop de 350.000 soldats.
Una vegada a Anglaterra, Víctor fou ingressat en un hospital, on es va recuperar. Al cap de pocs mesos, fou assignat a una unitat especial de paracaigudistes que va ser llançada a França, en algun moment de finals del 1940, on seguí exercint la seva estranya habilitat de destruir vehicles a distàncies enormes amb una punteria prodigiosa. El seu nom corria entre tot l’exèrcit britànic i el francès adherit —el que no havia volgut acceptar la rendició davant dels nazis—, fins al punt que el Govern de Londres va conèixer l’existència del pilotari que llançava explosius amb la mà a llargues distàncies amb una efectivitat letal per a l’enemic. La fama que adquirí va ser tanta que el primer ministre, Winston Churchill, demanà que li preparessin una demostració d’Urrutia.
Dit i fet. El soldat francès es presentà davant del primer ministre. Churchill mirava el pilotari amb un punt d’escepticisme. Aquest, molt tranquil, comptà cinquanta passes llargues, uns cinquanta metres, i deixà en terra la txapela basca que portava, tornà al punt d’on havia començat a caminar i agafà una granada. Fent dues passes de carrereta llançà la granada a una velocitat endimoniada i aterrà just dins la txapela. Churchill i tots els pressents quedaren bocabadats i esclataren amb mamballetes i felicitacions per a Urrutia.
El juliol següent, va ser enviat a Orient Mitjà, integrat en un grup d’accions especials que des de l’1 de juliol havia estat batejat —tot i que ja existia abans— amb el nom de Servei Aeri Especial o SAS en les seves sigles en anglès —Special Air Service—, amb la missió de fer cops de mà contra els nazis que ocupaven bona part del nord d’Àfrica. De bell de nou, la mà d’Urrutia va fer de les seves, sobretot a Líbia. La SAS arribà a adquirir tanta notorietat que per als nazis es convertí en un obsessió aniquilar els seus escamots. Rara vegada pogueren. Urrutia i els seus companys es llançaven en paracaigudes a llocs on pareixia impossible que s’hi pogués llançar ningú, feien marxes tan llargues a través del desert que no semblaven a l’abast d’éssers humans, s’internaven rere les files enemigues a bord de ràpids jeeps... i sempre atacaven amb una violència extrema, una rapidesa quasi sobre humana, una efectivitat demoníaca i desapareixien tan aviat com havien aparegut. La fama que adquiriren els convertí en una unitat estable dins l’exèrcit britànic, fins avui inclús, adaptats a temps de pau com a força antiterrorista, però sempre a punt per intervenir com a forces especials en qualsevol acció de guerra. Les accions d’Urrutia en el nord d’Àfrica li valgueren una nova medalla per la seva valentia i eficiència militar contra l’enemic.
Quan l’alt comandament aliat dissenyà el desembarcament de Normandia tingué des del primer moment ben clar que les operacions de forces especials hi tindrien una importància cabdal. De fet, el seu paper havia de ser el de debilitar al màxim la capacitat de reacció alemanya sobre el terreny durant les primeres hores, per així facilitar l’arribada del màxim possible de tropes alliberadores a les platges i que poguessin començar a internar-se país endins. El SAS fou una dels cossos especials que va ser llançat rere les línies enemigues amb l’objectiu d’atacar punts neuràlgics com ponts, entorpir el moviment de tropes enemigues...
Entre les seves missions n’hi hagué una que, anys més tard, tingué una gran transcendència: l’agost de 1944, a l’estil del que havien fet a Líbia, una setantena de comandos SAS s’internaren 700 quilòmetres des de Rennes al nord-oest fins a Épinal, a prop d’Estrasburg, al nord-est, per confondre les forces nazis, que no entenien què era aquella penetració que causava el caos per on passava. Un mes més tard, per cert, només 90 membres del SAS aconseguiren retenir durant tres setmanes —gràcies a les accions de sabotatge i atemptats— tot una divisió SS —cada una era formada per entre 15.000 i 20.000 efectius— a la regió dels Vosges, i guanyaren així un temps preciós perquè es consolidés l’alliberament de França. Aquest era l’estil del SAS. Urrutia saltà sobre França la nit anterior al desembarcament, enquadrat en el regiment —dels tres que formaven aleshores el cos especial britànic— que tenia per missió fer diferents sabotatges amb la intenció de confondre les forces defensores. Durant els mesos de juny, juliol i agost, participà sense descans en nombrosos actuacions per l’estil.
El 25 d’agost de 1944, se li acabà la sort, al jove basc d’Iparralde. El seu grup del SAS preparà una emboscada a una columna nazi que passava a prop de Blain, localitat que està situada a uns 40 quilòmetres de Nantes, i que anava en direcció cap al nord per combatre les forces expedicionàries aliades. Se’n desconeixen els detalls. Només se sap que les bales nazis mataren Víctor Urrutia. Només tenia 29 anys. El 1947, el Govern francès concedí a títol pòstum la Legió d’Honor a Víctor. Es tracta de la distinció —creada per Napoleó Bonaparte— més elevada que atorga França. Una estàtua a la localitat de Sara, petita localitat d’Iparralde on Urrutia va viure uns anys abans de la guerra, recorda el valent pilotari que va causar l’admiració del primer ministre britànic Winston Churchill per la seva increïble força i habilitat en el llançament de granades explosives contra tancs fins a uns cinquanta metres de distància